CRES. Centre de Recursos per l'Ecologia Social | |||
|
Medi Natural Hipòtesis - Informe - Diagnosi - Propostes Hipòtesis A
efectes pràctics i atesa la complexitat que implica la definició
d'espai natural en el context de la dinàmica urbanística
contemporània, centrarem aquest capítol en tres categories bàsiques:
D' una banda els espais naturals, pròpiament dits, que venen definits per la presència important d'elements biòtics i que són la base de comunitats biòtiques i abiòtiques. A un segon nivell tenim els espais agrícoles, ramaders i forestals que han estat tradicionalment les activitats econòmiques vinculades a la naturalesa. I finalment considerarem aquells espais que encara que no poden definir-se com a pròpiament urbans, tampoc responen a la categoria d'espai natural perquè són ocupats per diferents formes d'assentaments (rural, urbanitzacions de segona residència,etc.) o d´equipaments urbanitzats en un entorn natural. Podria afegir-se una quarta categoria integrada pels espais verds urbans la qual hem preferit tractar-la en l´apartat sobre espai urbà, també es factible la seva inclusió en aquest capítol. Els
espais verds en l´ecosistema local.
La necessitat de disposar d'un mínim espai natural de qualitat
o d'espais verds dins
la trama urbana és
una realitat que s'accentua sobremanera en aquells sectors o
comarques on el procés d'intensa urbanització ha suposat pèrdues
importants en les àrees rurals, agrícoles i forestals veïnes
a la ciutat.
Aquesta
realitat comporta iniciatives que possibilitin la prevenció i
l' increment de la qualitat d'aquestes àrees. A remolc
d'aquestes actuacions s'espera que augmenti el potencial de la
biodiversitat, amb repercussions en els àmbits econòmics,
culturals, socials, científics i ambientals, actuant, en
conjunt, com a estratègia pel desenvolupament de vies de
transformació urbana dins el marc de la sostenibilitat.
D'
altra banda, i pel que fa a l'interior del teixit urbà, s' entén
que les zones verdes urbanes actuen com a focus bàsic des del
que poder introduir elements biòtics que ajudin a reequilibrar
el funcionament ecosistèmic de les ciutats, actuant a més a més
com a element de suport per a la millora de les condicions de
vida - materials i psicològiques- de la població.
L´ús
dels recursos naturals. En aquests espais naturals les
expectatives de desenvolupament sostenible es materialitzen
principalment en dos àmbits:
Des
d'aquesta segona perspectiva, i a llarg terme, es considera que
els canvis cap a una agricultura sostenible poden ajudar a
millorar el funcionament energètic dels ecosistemes locals a
través de la reducció de la contaminació difusa, l´increment
del transport subordinat a l'aprovisionament alimentari, així
com també la preservació de la biodiversitat.
Preservació
dels espais naturals propers. La intensa urbanització dificulta
sobremanera el manteniment dels espais naturals de qualitat, que
es veuen empesos a ésser substituïts per la construcció
d'equipaments i infrastructures associades a la expansió de les
grans comarques centrals (Per ampliar la incidència d'aquests
problemes sobre el medi natural pot consultar-se el capítol
sobre el transport).
És per aquesta raó que el planejament urbà ha de plantejar-se els objectius de la protecció activa del territori davant determinades concepcions de la urbanització que suposen la degradació dels espais naturals. Els criteris de l'ecoplanejament, basats en la noció d’urbanisme com a instrument de gestió ecològica de les ciutats i les àrees urbanes poden il·luminar alguns aspectes sobre els plantejaments a utilitzar en la resolució de moltes de les problemàtiques associades a la expansió dels nuclis urbans cap a les franges perifèriques veïnes. © ALIÓ-CASTRO-LAREDO. 2000
|
||
© Universitat de Barcelona | Edició: Grup CRES Última actualització o validació: 17.09.2007 |