La diferència de ser dona

Recerca i ensenyament de la història

Àrea: Documents

MemòriesLeonor López de Córdoba.

Fragment
Signatura

Còrdova. Arxiu Municipal. Perg. s. XV. (Perdut).

Còrdova. Arxiu de la Casa del Bailío. Paper. (Perdut).

Còrdova. Arxiu Municipal. Paper. (Perdut).

Còrdova. Arxiu Històric de Viana, leg. 157, exp. 7. Paper, 5 fols. Còpia del 1733. (De C).

Madrid. Reial Acadèmia de la Història, sig. 9-5445, fols. 363r-373v. Paper. Abans del 1760. (De A).

Madrid. Reial Acadèmia de la Història, sig. 9-5747, fols. 66r-81v. Paper. Segona meitat del segle XVIII. (De A, copiant E).

Sevilla. Institució Colombina, ms. 59-5-31 (ant. 63-9-73), fols. 195r-203r. Paper. Còpia del 1778. (D’un ofici de l’escrivà de Còrdova Francisco de León).

Còrdova. Biblioteca Pública Provincial, ms. 107 (1). Paper. Segle XIX. (De E i F).

Transcric de E, completant-lo amb G.

Edicions

José María Montoto, Reflexiones sobre un documento antiguo, “El Ateneo de Sevilla”, 16 (15 de juliol del 1875), 209-214.

Marqués de la Fuensanta del Valle, Colección de documentos inéditos para la historia de España, Madrid, Impremta de Miguel Ginesta, 1883, 33-44.

Teodomiro i Rafael Ramírez de Arellano, Colección de documentos inéditos, raros y curiosos para la historia de Córdoba, 2 volums en 1, Còrdova, 1885, 150-164.

Adolfo de Castro, Memorias de una dama del siglo XIV y XV (de 1363 a 1412), doña Leonor López de Córdoba, “La España Moderna”, 14-163 (juliol 1902), 120-146.

Reynaldo Ayerbe-Chaux, Las Memorias de doña Leonor López de Córdoba, “Journal of Hispanic Philology”, 2 (1977), 11-33 (de G); i Leonor López de Còrdoba. Memorie, text, introd., anotacions i trad. italiana a cura de Lia Vozzo Mendia, Torí, Pratiche Editrice, 1992, 44-67, (de G).

Ramón Menéndez Pidal, Crestomatía del español medieval, II, Madrid, Gredos, 1966, 522-525 (fragments, de les eds.).

Carmen Juan Llovera, Doña Leonor López de Córdoba (1362-1430). Relato autobiográfico de una mujer cordobesa escrito hacia 1400, “Boletín de la Real Academia de Córdoba”, 117, (1989), 257-270 (fragments).

Versió a la llengua castellana actual
María-Milagros Rivera Garretas, “Egregias señoras. Nobles y burguesas que escriben”, a Anna Caballé, ed., La vida escrita por las mujeres, 1: Por mi alma os digo. De la Edad Media a la Ilustración, Barcelona, Círculo de Lectores, 2003, 33-41. (De E, completada amb G).
Traduccions
(A l’anglès) Amy K. Kamisky [Kaminsky, Amy K.] i Elaine D. Johnson, “To Restore Honor and Fortune: the Autobiography of Leonor López de Córdoba”, a Domna C. Stanton, ed., The Female Autograph, Nova York, New York Literary Forum, 1984, 70-80; Kathleen Lacey [Lacey, Kathleen], “The Memorias of Doña Leonor López de Córdoba”, a Elizabeth A. Petroff, Medieval Women’s Visionary Literature, Nova York, Oxford University Press, 1986, 329-334. A l’italià, Lia Vozzo Mendia a Leonor López de Córdoba, Memorie, 43-67.
Regest
Leonor López de Córdoba, que entre el 1404 i el 1412 seria favorita de la reina regent de Castella, narra a les seves Memòries -la primera autobiografia coneguda en llengua castellana- l’epidèmia de pesta que va afectar la ciutat de Còrdova entre març i juny del 1400, les mesures que ella va prendre per a sostreure’s al contagi i la mort del seu fill gran Juan Fernández de Hinestrosa, de dotze anys.
Traducció catalana de la versió a la llengua castellana actual

En aquest temps, arribà una epidèmia molt cruel de pesta. I la meva senyora no volia marxar de la ciutat; i jo li vaig demanar que em deixés fugir amb els meus fillets, que no morissin. I a ella no li agradà, però em donà permís. I jo vaig marxar de Còrdova i me’n vaig anar, amb els meus fills, a Santaella. I l’orfe que jo havia criat vivia a Santaella; i em vaig allotjar a casa seva. I tots els veïns de la vila s’alegraren molt de la meva arribada i em reberen afalagant-me molt, perquè havien sigut criats del meu senyor pare; i, per això, em dongueren la millor casa que hi havia al lloc, que era la de Fernando Alonso Mediabarba.

I, sense que sospitéssim res, entrà la meva senyora tieta amb les seves filles. I jo em vaig enretirar fins a un local petit; i les seves filles, les meves cosines, no s’entenien mai amb mi perquè la seva mare em tractava tan bé. I des de llavors vaig passar tantes amargors que no es podrien escriure.

I arribà allí la pesta. I, per això, la meva senyora va partir amb la seva gent cap a Aguilar; i em dugué amb ella, tot i que encara era massa per a les seves filles, perquè la seva mare m’estimava molt i em tenia molt en compte. I jo havia enviat a Ècija aquell orfe que havia criat. La nit en què vam arribar a Aguilar, va venir d’Ècija el noi amb dos bonys a la gola i tres carboncles al rostre, amb febre molt alta. I era allí el senyor Alfonso Fernández, el meu cosí, amb la seva esposa i tota la seva casa. I, tot i que totes elles eren les meves nebodes i les meves amigues, vingueren a mi de seguida que saberen que el meu criat arribava d’aquesta manera. Em digueren: El vostre criat Alonso ve amb la pesta i, si el senyor Alfonso Fernández ho veu, es meravellarà molt, estant amb semblant malaltia.

I el dolor que li arribà al meu cor, bé ho podeu entendre qui escolteu aquesta història; i jo que em sentís humiliada i amarga. I, adonant-me que per mi havia entrat en aquella casa una malaltia tan greu, vaig fer cridar un criat del senyor mestre, el meu pare, que s’anomenava Miguel de Santaella, i li vaig pregar que dugués aquell noi a casa seva. I el dissortat tingué por i digué: Senyora, com me l’enduré amb la pesta, perquè em mati? I li vaig dir: Fill, no ho vulgui Déu. I ell, avergonyit de mi, se l’endugué. I, pels meus pecats, les tretze persones que el vetllaren de nit, totes varen morir.

I jo feia una oració que havia escoltat que feia una monja davant un crucifix; pel que sembla ella era molt devota de Jesucrist. I es diu que, després d’escoltar les matines, s’anava fins un crucifix i resava de genolls set mil vegades: Pietós fill de la Verge, que et venci la pietat. I que, una nit, essent la monja a prop, que on ella estava escoltà que el crucifix li responia dient: Pietós em cridares, pietós et seré.

I jo, que tenia molta devoció en aquestes paraules, resava aquesta oració totes les nits pregant a Déu que volgués alliberar-me a mi i als meus fills; o que, si algun s’havia d’endur, s’endugués el més gran perquè era molt malaltís. I volgué Déu que, una nit, no trobava ningú qui vetllés aquell noi malalt perquè havien mort tots els que fins llavors l’havien vetllat. I vingué a mi aquest fill meu, a qui anomenaven Juan Fernández de Hinestrosa com el seu avi, que tenia dotze anys i quatre mesos, i em digué: Senyora, no hi ha qui vetlli Alonso aquesta nit. I li digué: Vetlleu-lo vós, per l’amor de Déu. I em respongué: Senyora, ara que han mort altres, voleu que em mati a mi? I jo li digué: Per la caritat que jo faig, Déu tindrà pietat de mi. I el meu fill, per no sortir-se del meu manament, anà a vetllar-lo; i pels meus pecats, aquella nit li donà la pesta, i a l’altre dia el vaig enterrar. I el malalt visqué després, havent mort tots els que ja he anomenat.

I la senyora Teresa, esposa del senyor Alfonso Fernández, el meu cosí, s’enutjà moltíssim perquè moria el meu fill en aquesta circumstància a casa seva; i, amb la mort a la boca, manava que el treguessin d’ella. I jo estava tan travessada de recança que no podia parlar de la humiliació que em feien aquells senyors. I el trist del meu fill deia: Digueu-li a la meva senyora Teresa que no em mani fer fora, que ara sortirà la meva ànima cap al cel. I aquella nit morí. I se l’enterrà a Santa Maria de la Coronada, que és fora de la vila, perquè la senyora Teresa em tenia mania, i jo no sabia per què, i manà que no l’enterressin dins de la vila.

I així, quan el dugueren a enterrar, vaig anar amb ell. I, quan anava pels carrers amb el meu fill, la gent sortia cridant, compadits de mi. I deien: Sortiu, senyors, i veureu la més desventurada, desemparada i més maleïda dona del món, amb crits que travessaven els cels. I com que els d’aquell indret eren tots criança i imatge del meu senyor pare, encara que sabien que els pesava als seus senyors, feren un gran plor amb mi, com si fos la seva senyora.

Aquella nit, quan vaig tornar d’enterrar el meu fill, de seguida em digueren que tornés a Còrdova. Vaig presentar-me a la meva senyora tieta per veure si era ella qui m’ho ordenava. Ella em digué: Neboda senyora, no puc deixar de fer el que he promès a la meva nora i a les meves filles, perquè totes s’han posat d’acord; i m’han afligit tant perquè us allunyi de mi, que els hi he atorgat; i no sé en què heu enutjat a la meva nora la senyora Teresa, que us té tan mala idea. I jo li digué, amb moltes llàgrimes: Senyora, no em salvi Déu si ho mereixo. I així em vaig venir cap a Còrdova, a les meves cases.

Transcripció

En este tiempo, vino una pestilencia mui cruel. Y mi señora no quería salir de la ciudad; e yo demandele merced fuir con mis hijuelos, que no se me muriesen. Y a ella no le plugo, mas diome licencia. Y yo partime de Córdova y fuime a Santaella con mis hijos. Y el huérfano que yo crié vivía en Santaella; y aposenteme en su casa. Y todos los vecinos de la villa se holgaron mucho de mi ida y recibiéronme con mucho agasajo porque habían sido criados de el señor mi padre; y, assí, me dieron la mejor casa que había en el lugar, que era la de Fernando Alonso Mediabarba.

Y, estando sin sospecha, entró mi señora tía con sus hijas. E yo aparteme a una quadra pequeña. Y sus hijas, mis primas, nunca //371 estaban bien conmigo por el bien que me hazía su madre. Y dende allí pasé tantas amarguras que no se podían escribir.

Y vino allí pestilencia. E assí se partió mi señora con su gente para Aguilar; y llebome consigo, aunque asaz [para sus hijas porque] su madre me quería mucho y hazía grande cuenta de mí. E yo había embiado aquel huérfano que crié a Ézija. La noche que llegamos a Aguilar, entró de Ézija el mozo con dos landres en la garganta y tres carboncos en el rostro, con mui grande calentura. Y que estava allí don Alfonso Fernández, mi primo, e su muger e toda su casa. Y, aunque todas ellas eran mis sobrinas y mis amigas, vinieron a mí, en sabiendo que mi criado venía assí. Dixéronme: Vuestro criado Alonso viene con pestilencia y, si don Alfonso Fernández lo ve, hará maravillas, estando con tal enfermedad.

Y el dolor que a mi corazón llegó, bien lo podéis entender quien esta historia oiere; y que yo venía corrida y // amarga. Y, en pensar que por mí había entrado tan gran dolencia en aquella casa, hize llamar un criado de el señor mi padre el maestre, que se llamaba Miguel de Santaella, e roguele que llevase aquel mozo a su casa. Y el cuitado hubo miedo y dixo: Señora ¿cómo lo llebaré con pestilencia que me mate? Y díxele: Hijo, no quiera Dios. Y él, con vergüenza de mí, llebolo. Y, por mis pecados, treze personas que de noche lo velavan, todos murieron.

E yo facía una oración que había oído que hazía una monja ante un cruzifijo; parece que ella era mui devota de Jesuchristo. Et dis que, después que había oído maitines, veníase ante un cruzifijo y rezaba derrodillas siete mil veces: Piadoso fijo de la Virgen, vénzate piedad. Y que una noche, estando la monja cerca, donde ella estaba que oyó cómo le respondió el cruzifixo e dixo: Piadoso me llamaste, piadoso te seré.

E yo, habiendo grande devoción con estas palabras, rezaba cada noche esta oración rogando a Dios me quisiese //372 librar a mí y a mis fijos; o, si alguno hobiese de llevar, llevase el mayor porque era mui doliente. E plogo a Dios que una noche no fallaba quien velase aquel mozo doliente porque habían muerto todos los que hasta entonces le habían velado. E vino a mí aquel mi fijo, que le decían Juan Fernández de Henestrosa como su abuelo, que era de edad de doze años y quatro meses, y díxome: Señora, no hay quien vele a Alonso esta noche. E dígele: Veladlo vos, poramor de Dios. Y respondiome: Señora, agora que han muerto otros ¿queréis que me mate a mí? E yo dígele: Por la charidad que yo lo hago, Dios habrá piedad de mí. Y mi hijo, por no salir de mi mandato, lo fue a velar; e, por mis pecados, aquella noche le dio la pestilencia, y otro día le enterré. Y el enfermo vivió después, habiendo muerto todos los dichos.

E doña Theresa, muger de don Alfonso Fernández, mi primo, hubo mui gran enojo porque moría mi hijo por tal ocación en su casa; y, la muerte en la voca, lo mandava sa-//car de ella. E yo estaba tan traspasada de pesar que no podía hablar de el corrimiento que aquellos señores me hazían. Y el triste de mi fijo decía: Decid a mi señora doña Theresa que no me haga echar, que agora saldrá mi ánima para el cielo. Y esa noche falleció. Y se enterró en Santa María la Coronada, [que es] fuera de la villa, [porque doña Theresa me tenía mala intención, y no sabía por qué, y mandó que no lo soterrasen dentro de la villa].

Y assí, quando lo llebaban a enterrar, fui yo con él. Y quando iba por las calles con mi hijo, las gentes salían dando alaridos, amancilladas de mí. Y decían: Salid, señores, y veréis la más desventurada, desamparada e más maldita muger de el mundo, con los gritos que los cielos traspasaban. E como los de aquel lugar, todos eran crianza y hechura de el señor mi padre, aunque sabían que les pesaba a sus señores, hizieron grande llanto conmigo, como si fuera su señora.

Esta noche, como vine de soterrar a mi hijo, luego me digeron que me viniese a Córdova. Y yo llegué a mi señora tía, por ver si me lo mandaba ella. Ella me //373 dixo: Sobrina señora, no puedo dexar de hazer lo que a mi nuera y a mis fijas he prometido, porque son hechas en uno; y en tanto me han aflixido [que os] parta de mí que se lo hobe otorgado, y es lo no sé qué enojo hecistes a mi nuera doña Theresa que tan mala intención hos tiene. E yo le dige con muchas lágrimas: Señora, Dios no me salve si merecí por qué. Y assí víneme a mis casas a Córdova.

© 2004-2008 Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona. Tots els drets reservats. Crèdits. Nota legal.

Continguts
temes relacionats
  1. 1. La vida i la no vida: pestes i mortaldats, María-Milagros Rivera Garretas.