menú principal

volver al programa provisional

 

EL CONFLICTE CAPITAL X TREBALL I LES NOVES IDENTITATS CAMPEROLES EN EL BRASIL DEL SEGLE XXI

Isaac Giribet Bernat
Alumne del curs de doctorat en Història de la Universitat de Lleida –UdL
neri54@yahoo.es

---

El conflicte capital x treball i les noves identitats camperoles en el Brasil del segle XXI (Resum)

A diferència del moment de la seva creació, les famílies que avui s’adhereixen al Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra –MST- ja no tenen el seu origen entre les víctimes del procés de modernització agrícola. La irrupció del paradigma neoliberal va iniciar un progressiu canvi en el perfil de les bases de l’MST, conformades actualment per persones provinents de les més diverses formes de treball fragmentat, tant de procedència rural com sobretot urbana, que carreguen unes trajectòries de vida (identitats) clarament diferenciades d’aquelles que les van precedir. La heterogeneïtat identitària dels nous sense terra, fa necessària una revisió de les relacions polítiques i socials que contemporàniament construeixen en els campaments i assentaments; espais què, a més de suposar avanços en la lluita contra la pobresa i la democratització de la propietat, han esdevingut una de les materialitzacions més clares de la lluita de classes que viu la societat brasilera.

Paraules clau: lluita per la terra, noves identitats sense terra, fragmentació del món del treball, Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST)

---

The conflict capital x work and new peasant identities in Brazil in the XXI century (Abstract)

Unlike the moment of its creation, the families that today are involved in the Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra –MST-, do not have its origin among the victims of the  agricultural modernization process.The irruption of the neoliberal paradigm started a progressive change in the profile of the MST popular bases which are made of people who come from different ways of fragmented work, both from rural and urban origin, with a life trajectory (identities) clearly different from the ones that came before.The heterogeneity of the identities of the new landless workers, makes necessary a revision of the politic and social relations which nowadays are building in the settlements, spaces that a part from supposing a great advance in the fight against poverty and the democratization of the property, have become one of the most clear materializations of the class struggle that the brasilian society is living.

Key words: fight for the land, landless new identities, fragmentation of the work world,  Rural Landless Workers Movement (MST).

---

El context de la gestació i naixement dels processos contemporanis de lluita per la terra

Els processos de lluita per la terra que contemporàniament persegueixen la redistribució de la propietat rural per mitjà de l’aplicació d’un ampli programa de reforma agrària, estan basats en una sèrie de pràctiques antagonistes que, sense negar la importància referencial que el llegat històric de les diferents lluites per la terra han deixat a Brasil (Fernandes, 2000:25-36), en la fase actual es van gestar en el darrer tram de la dictadura en el marc del procés polític aperturista temporalitzat pels propis militars.

El naixement del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra –MST-, el primer dels moviments socioterritorials en la forma com els coneixem avui en dia (Fernandes, 2005:279-280), malgrat produir-se formalment el 1985 va començar a gestar-se en els darrers anys de la dècada dels setanta[1]. Actualment, l’MST és l’organització que lluita per la terra que conta amb un major grau d’inserció entre les famílies que veuen en l’ocupació una forma d’accés a la terra (Silva & Fernandes, 2007:5).

La creació de l’MST en particular i dels altres moviments socioterritorials actuals en general, està directament vinculada a les funestes conseqüències que sobre les diverses formes d’agricultura familiar van tenir les polítiques públiques que pretenien la modernització agrícola; aquestes mesures van començar a ser implementades en la segona meitat de la dècada dels seixanta, però va tenir una especial incidència durant la dècada dels setanta (Blanc et al., 2007:24’:14’’-24’:38’’[2]).

Les polítiques modernitzadores, que consistien tant en la industrialització de les activitats agrícoles com en el procés de colonització de l’àrea amazònica, van suposar un procés d’exclusió i de subordinació dels treballadors rurals sense precedents (Graziano da Silva, 1982:40). En la majoria dels casos, aquesta estigmatització va suposar l’expulsió de la terra dels sectors agrícoles més fràgils; afectant principalment a colons, arrendataris, jornalers, mitgers, petits propietaris i expropiats per la construcció de represes hidroelèctriques.

L’èxode rural decorrent del procés de modernització de l’agricultura, va derivar en una forta migració camp/ciutat; durant la dècada dels setanta més del 30% de la població del context agrari va desplaçar-se del seu lloc d’origen, provocant que per primer cop la població urbana brasilera superés a la rural (CEM, 1986:19 i 15). Però les famílies expulsades no només van migrar cap als grans pols industrials, en menor mesura també van fer-ho cap a les àrees de colonització amazònica que recentment havien estat obertes, seguint les directrius del govern que prometia: “terra per als homes sense terra i homes per a la terra sense homes” .

El procés de colonització oficial, es va demostrar com un fracàs estrepitós a l’hora d’intentar reterritorialitzar les famílies de petits productors rurals expulsades de les regions Sud i Sud-est, com a conseqüència de la industrialització de les activitats agrícoles; a la pràctica, la colonització només va respondre a la voluntat d’implantació del capital industrial en l’àrea amazònica per mitjà de grans propietats (Martins, 1986:91). De fet, la colonització va actuar com una veritable contrareforma agrària; al mateix temps que va facilitar l’adquisició massiva de terra per part d’empreses nacionals i estrangeres, va diluir el procés que suposadament havia de democratitzar l’accés a la propietat dels petits productors rurals en els nous territoris incorporats a les activitats de caràcter agrícola (Ianni, 1979:126).

 Una part de les famílies expulsades del camp durant la segona meitat de la dècada dels setanta, sent conscients de la ineficàcia de la colonització amazònica com a mesura reterritorialitzadora per a la petita unitat de producció agrícola o ramadera, van començar a articular-se en organitzacions anomenades genèricament “de treballadors rurals”, des d’on van passar a reclamar l’aplicació d’una reforma agrària que els permetés continuar amb la seva activitat en les pròpies regions d’origen (Morissawa, 2001:123-130). Aquesta situació, va donar-se en especial en els estats meridionals; no en va, era en aquests estats on es concentrava bona part de l’activitat agrícola i ramadera de caràcter familiar, i on es van focalitzar bona part de les mesures modernitzadores consistents en la industrialització de les activitats agrícoles.

La demanda de “terra per treballar” en els propis locals d’origen, estava fonamentada jurídicament en l’Estatuto da Terra; es tractava del copus legal que els mateixos militars van crear poc després d’accedir al poder, en el qual es deixava la porta oberta a la possibilitat d’aplicar apropiacions forçoses per tal de resoldre situacions conjunturals de conflictes per terra. En l’Estatuto es negava, ni que fos formalment, la propietat absoluta agrícola; d’aquesta manera, la propietat de la terra quedava subordinada al compliment de la seva “funció social”, que venia marcada per un determinat grau de productivitat; així mateix, s’especificava que aquelles grans propietats que es mantinguessin dins els criteris d’improductivitat serien passives de ser desapropiades per ser destinades a fins de reforma agrària (CN, 1964:1). Des d’un bon inici, la reivindicació de l’aplicació d’una reforma agrària va estar avalada pels sectors més progressistes de l’Església Catòlica, que al 1975 havien creat la Comissão Pastoral da Terra –CPT-; la CPT, va tenir com un dels seus principals objectius donar suport a les famílies de treballadors rurals que estaven sofrint les conseqüències de l’aplicació de les mesures modernitzadores al camp (Blanc et al., 2007:26’:10’’-26’:37’’[3]).

Com a conseqüència de la desídia amb que els estaments governamentals tractaven la qüestió de les desapropiacions, que era la única forma viable d’accés a la terra per als sectors expulsats del camp que incipientment començaven a autoanomenar-se “sense terra” (Martins, 1985:98), les organitzacions de treballadors rurals van passar a adoptar la tàctica de pressionar al govern per tal d’agilitzar els tràmits dels processos burocràtics destinats a analitzar el grau de productivitat i, en el cas que s’escaigués, fer efectiva la desapropiació d’aquelles àrees subutilitzades. D’entre totes les pràctiques antagonistes que utilitzaven, destacava l’ocupació de les propietats en litigi; encara avui, aquest continua sent el principal instrument de pressió de que disposen els treballadors rurals per tal d’accedir a la terra i promoure així l’aplicació de la reforma agrària (Silva & Fernandes, 2007:1-2).

A mitjans de la dècada dels vuitanta, bona part de les organitzacions de la regió Sud que lluitaven per la terra, van optar per fer confluir les seves experiències de lluita fusionant-se en una sola organització; d’aquesta manera pretenien dotar-se de més força a l’hora de realitzar les seves reivindicacions (Grzybowski, 1991:22-24). Amb la creació de l’MST, tenien com a objectiu estructurar les diverses lluites per la terra que s’estaven portant a terme de manera aïllada arreu de Brasil i aglutinar forces a l’hora de pressionar als poders públics per tal que aquests implementessin una reforma agrària.

 Amb l’inici de la Nova República[4], s’obriren moltes expectatives sobre la possibilitat que la democratització política portés també a la democratització de la propietat de la terra. Aquesta possibilitat fou llargament discutida i malgrat que es realitzaren passos importants cap aquesta direcció, com la creació del Plano Nacional de Reforma Agrária –PNRA-, les expectatives es van veure frustrades com a conseqüència de la pressió exercida per part dels representants polítics de la poderosa oligarquia terratinent. Tot i que en els articles 184-186 de la Constitució Federal de 1988 es fa referència expressa als mecanismes d’aplicació de la desapropiació de terres (ANC, 1988:121 i122), en cap cas s’hi reflecteix la possibilitat d’aplicar aquesta mesura desconcentracionista de la propietat rural de manera ràpida i massiva.

El fet que l’estat no es dotés d’un instrument jurídic que fos capaç de resoldre la qüestió agrària de manera eficient, en cap cas va suposar que la lluita per la democratització de la propietat agrícola deixés de tenir vigència. Aprofitant les escletxes que deixava el nou marc jurídic, els moviments socioterritorials han continuat forçant situacions de conflicte, per mitjà de l’ocupació de terres, per tal d’obligar l’actuació de l’òrgan federal encarregat d’aplicar la reforma agrària[5].

Les conseqüències socials de l’ofensiva neoliberal i la seva repercussió en la lluita per la terra, reforma agrària redistributiva x reforma agrària de mercat

El context polític i social dels 90

A mitjans de la dècada dels noranta, poc després de l’inici de l’aplicació del paquet de mesures neoliberals, els sectors socialment més fràgils dels països on s’estaven portant a terme van començar a patir les seves conseqüències catastròfiques; per tal d’evitar possibles revoltes que posessin en qüestió la bondat d’aquestes polítiques i del sistema econòmic en que es basaven, el Banc Mundial va articular una sèrie de propostes per tal d’intentar disminuir les conseqüències negatives que aquestes mesures tenien sobre la població “socialment en risc”. Es tractava de les conegudes com a “reformes de segona generació”

Per legitimar el reciclatge del projecte neoliberal, el Banc Mundial va marcar quatre nous eixos per al desenvolupament: complementarietat entre estat i mercat, el pas de la idea “d’estat mínim” a “estat eficaç”, la centralitat que havien de tenir les “institucions” i la lluita contra la pobresa (Pereira, 2006:14). Tot plegat, perseguia la idea de convertir l’estat en una agència del projecte de globalització capitalista, neutralitzar tensions socials, institucionalitzar l’ofensiva del capital contra el món del treball i liberalitzar les economies domèstiques (Pereira, 2006:16-17). En aquest marc, el BM va incentivar a diversos governs per a que apliquessin polítiques lliurecanvistes de transacció de la propietat agrària; ho feu per mitjà del foment de polítiques públiques que resultessin funcionals en la lluita contra la misèria rural, basades en la supremacia del mercat respecte de l’acció de l’estat i sense què, en cap cas, aquests canvis posessin en entredit la desigual estructura de la propietat agrària dels països on s’havia d’aplicar.

Les directrius del Banc Mundial perseguien reduir la pobresa rural per mitjà de l’augment de la productivitat, fomentant tant l’arrendament com la compra/venda de terra. La seva política estrella era la coneguda com “reforma agrària de mercat”, que els teòrics del BM plantejaven com una variant suposadament més barata, eficient i viable de la reforma agrària clàssica; aquella dirigida pel l’estat, de caràcter redistributiu i basada en la desapropiació d’aquelles propietats rurals que no acomplissin la seva “funció social”. Amb aquesta mesura, al mateix temps que el BM reconeixia explícitament la utilitat de la “reforma agrària” com a instrument de desconcentració de la propietat de la terra i de lluita contra la misèria en societats molt desiguals, negava frontalment la vigència de l’acció intervencionista que l’estat havia tingut tradicionalment, així com la forma compulsòria que aquest utilitzava per a recaptar la terra. La reforma agrària de mercat, va erigir-se com la mesura més adequada de combat contra la pobresa rural en aquells països perifèrics marcats per fortes tensions socials al camp, que havien estat aguditzades en els darrers anys com a conseqüència dels efectes regressius decorrents de l’aplicació de les polítiques neoliberals (Pereira, 2006:23).

El Banc Mundial, va aprofitar la capacitat d’influència que tenia en molts dels governs dels països del Tercer Món, per buscar-hi aquells que responguessin millor al perfil procurat per tal d’implantar amb èxit la nova fornada de polítiques neoliberals que, en el context agrícola, es traduïen en societats amb elevats índex de concentració de la propietat de la terra i amb històrics recents d’experiències de reformes agràries dirigides per l’estat. L’eix de la proposta neoliberal consistia en introduir un conjunt de mesures que perseguien lluitar contra l’emergent pobresa rural per mitjà de la mercantilització del factor “terra”. Brasil fou un dels principals exponents d’aquesta política malgrat l’oposició frontal que van mostrar-hi els moviments socioterritorials, que històricament han estat els principals actors en la lluita per la democratització de la propietat rural; ja que aquests van interpretar la proposta del BM com un instrument ideològic creat per desvirtuar el veritable paper desconcentrador de la propietat rural que ha de ser propi de tota reforma agrària.

La irrupció del paradigma neoliberal i les seves conseqüències en els actors que porten a terme la lluita per la terra a Brasil

La irrupció del paradigma neoliberal va suposar a Brasil, entre altres conseqüències, una onada de desregulacions en l’esfera econòmica, la transformació de l’organització social i tècnica de l‘univers productiu, canvis en el paper de l’economia domèstica en de la divisió internacional del treball, metamorfosis a l’interior del món del treball i de l’organització sindical o la descentralització i relocació de part de la producció nacional (Antunes, 2004:13-14). Les mutacions sofertes en el paradigma productiu van suposar, i continuen suposant, l’augment exponencial de l’atur i la precarització de les diverses expressions de treball, que cada cop es presenten en un format més informal; conformant un món del treball fruit de la combinació d’elements de continuïtat, com la sobreexplotació de la força de treball o la baixa remuneració dels salaris, amb d’altres de propis de la nova fase econòmica, com l’adopció de patrons productius més avançats (Antunes, 2004:25).

Com a conseqüència dels processos citats anteriorment, a partir de la dècada dels noranta es va produir un augment de la heterogeneïtat, de la fragmentació i de la complexitat de la classe treballadora brasilera (Antunes, 1995:42). Una part d’aquests sectors urbans, que van patir en primera persona i de manera més directa el procés de fragilització decorrent de l’aplicació del paquet de mesures neoliberals, va passar a veure en la lluita per la terra una sortida a la situació de misèria en la que es trobava.

A inicis de la dècada dels noranta, el context social de la lluita per la terra a Brasil va començar a sofrir importants canvis. En primer lloc, per què la majoria de famílies que havien estat víctimes en primera persona del procés de modernització de l’agricultura i havien optat pel retorn a l’activitat agrícola per mitjà de la lluita per la terra, és a dir, vehiculant la seva reivindicació junt amb algun dels moviments socioterritorials que incipientment s’anaven creant arreu de la geografia brasilera, ja havia estat assentada o estava en procés de ser-ho. I en segon lloc, per què la intensificació dels processos de reestructuració productiva del capital, que si durant els vuitanta havien tingut un paper limitat i selectiu durant els noranta es va ampliar fins a tornar-se generals, van crear noves identitats, algunes de les quals van començar a inserir-se en els processos de lluita per la terra.

A pesar que la lluita per la terra es continuava donant per mitjà dels moviments socioterritorials i de les pràctiques socials antagonistes que els havien caracteritzat des del seu sorgiment, la homogeneïtat en les trajectòries de vida (identitats) que havia caracteritzat les bases dels moviments socioterritorials, va patir una transformació important. Cada vegada de manera més incipient, en les ocupacions de terra i en els campaments s’hi anaven incorporant famílies procedents dels processos de fragmentació que estava sofrint el món del treball en el context urbà.

Malgrat el progressiu canvi de perfil en el públic que entrava a formar part de les organitzacions que lluiten per la terra, fet que s’ha vingut aguditzant a mesura que han anat passant els anys, la demanda d’aplicació de la reforma agrària continuava tenint plena vigència. Al final de comptes, hi havia un públic marginalitzat que veia la possibilitat de superar la situació de penúria en que es trobava per mitjà de l’accés a la terra; malgrat que aquestes persones ja no tinguessin, com succeïa majoritàriament en les dècades de setanta i vuitanta, un contacte previ amb l’activitat agrícola .

Podem constatar que, en la història brasilera contemporània, la lluita per la terra i la reivindicació de l’aplicació de la reforma agrària ha anat esdevenint quelcom més que una forma d’accedir de nou a la terra o una manera de fomentar la democratització de la propietat rural. La lluita per la terra i per la reforma agrària s’ha acabat convertint en un instrument que permet superar la situació d’estigmatització de les víctimes dels dos darrers models econòmics imperants, sigui del procés accelerat d’industrialització de les activitats productives sigui de l’avanç del neoliberalisme; tot plegat, malgrat que els moments polítics i les característiques de les persones que si han agregat siguin summament diferents. No podem oblidar que, en el cas brasiler, la terra que potencialment es pot destinar a l’aplicació de programes de reforma agrària és un factor que existeix en gran quantitat; tant en el cas d’aquella que és de propietat nacional (terras devolutas), com en el cas d’aquella que ha estat apropiada il·legalment (terras griladas) o no acompleix els criteris del que es defineix com a “funció social” en la Constitució Federal (ANC, 1988:122[6]).

L’intent frustrat de portar a terme una reforma agrària massiva de mercat i la sortida en fals del govern Lula

En la segona meitat de la dècada dels noranta, Brasil oferia al model de reforma agrària de mercat del Banc Mundial les condicions propícies per a la seva implantació. A més de tenir un govern plenament alineat amb els principis neoliberals, contava amb la necessitat imperiosa de reduir la tensió social fruit tant de l’aplicació de les mesures neoliberals com de la pressió que les organitzacions socioterritorials exercien per mitjà de les ocupacions de terres[7].

La manca d’acció del poder públic, va provocar que d’ençà de la seva creació els moviments socials anessin prenent cada vegada més protagonisme en els processos d’accés a la terra, fins a assolir-ne un paper central; en aquest context, l’estat va veure en la reforma agrària de mercat la possibilitat de disputar les bases als moviments socials Però, tant la força de les organitzacions socioterritorials, que es materialitzava amb un nombre creixent d’ocupacions, com la repercussió nacional i internacional que varen tenir les massacres de Corumbiara i Eldorado dos Carajás[8], va obligar al govern a no poder deixar totalment de banda la reforma agrària de caràcter redistributiu.

La intencionalitat política de la mesura liberalitzadora, que no fa res més que materialitzar la disputa espai/temps entre dos models diferents d’entendre el paper que li pertoca jugar a l’agricultura de caràcter familiar, pot comprovar-se al analitzar les àrees i el públic que de manera preferencial van ser beneficiades per la principal línia que va adoptar la reforma agrària de mercat, el Cédula da Terra, que va prioritzar la implantació en aquelles regions en què les organitzacions que lluitaven per la terra tenien un major grau d’influència, que va centrar-se preferencialment en atendre a la població més necessitada i que va utilitzar agents polítics locals per crear xarxes de clientelisme entre les famílies beneficiades (Sauer & Pereira, 2006b:184).

La proposta de reforma agrària de mercat deixava totalment de banda la lluita política i social que històricament ha acompanyat i condicionat els processos d’accés a la terra a Brasil, negant el conflicte decorrent de la impossibilitat d’accés a la terra; de fet, a més de plantejar-se com una alternativa “no conflictiva” d’accés a la terra, defensava una altra forma de concebre el desenvolupament rural on aquest passava a ser entès com una peça més del projecte neoliberal. Tot plegat, legitimant el model agrícola dominant fomentat per les grans empreses multinacionals d’àmbit agroindustrial (Pereira, 2006:41).

No es difícil d’entendre, que el principi de transacció voluntària entre “compradors” i “venedors” interessats que posava damunt de la taula el model de reforma agrària de mercat, deixava totalment de banda el context en que aquesta “transacció” s’havia de donar; talment com si les relacions mercantils es donessin en el buit social i com a resultat de la lliure voluntat de cadascun dels actors, en el marc ideal en què uns i altres únicament perseguien els principis de l’eficàcia i del bé comú. Aquest fet, ens permet qüestionar i refutar, tant teòrica com empíricament, l’ús de la categorització “reforma agrària” a l’hora de referir-nos al model anomenat “reforma agrària de mercat”, proposat pel Banc Mundial com a alternativa de la reforma agrària compulsòria (Sauer & Pereira, 2006b:186).

El panorama polític brasiler va canviar a partir d’octubre de 2002, amb la victòria del candidat del Partido dos Trabalhadores –PT-; l’arribada Luiz Inácio Lula da Silva al poder obria un interrogant sobre el futur de l’aplicació de la reforma agrària de mercat, ja que aquest partit havia estat històricament l’aliat polític més important dels moviments socioterritorials, en especial de l’MST, en la lluita per la reforma agrària de caràcter constitucional en els vuit anys de govern Fernando Henrique Cardoso.

El govern Lula da Silva tenia tres opcions respecte del model de reforma agrària neoliberal: continuar la implementació del model, aprofundir-ne la implementació en detriment del model redistributiu o eliminar les línies de crèdit existents per focalitzar totes les energies en el model de reforma agrària clàssica. La solució adoptada, cristal·litzada en el Segundo Plano Nacional de Reforma Agrária –II PNRA-, va ser un híbrid de les tres alternatives possibles: a més d’administrar el passiu heretat del govern FHC i ampliar-lo (MDA, 2004:25-26), el govern va comprometre’s públicament a adoptar com a prioritari el model de reforma agrària desapropriacionista (MDA, 2004:19).

El govern Lula da Silva, va deixar de criminalitzar les ocupacions, al mateix temps que consolidava els programes de finançament per a la compra de terres proposats pel Banc Mundial. Aquest fet, segellava la pervivència d’una situació iniciada en el govern FHC on al camp brasiler hi convivien de manera conflictiva dos models oposats d’accés a la terra, per molt que es digui que aquests models són complementaris; amb la diferència, gens desprecible, que la proposta del BM deixava de ser la preferencial en la política agrària pública (Sauer & Pereira, 2006b:198-199). Tot plegat, independentment que després el nombre total de famílies efectivament assentades per processos de caràcter compulsori sigui molt menor de les 400.000 establertes per al quadrienni del primer mandat Lula da Silva, 2003-2006, en el II PNRA[9] (Oliveira, 2007)

Malgrat el gran volum d’investiment realitzat i la suposada exemplaritat internacional de l’aplicació del model de reforma agrària de mercat a Brasil, en els casos que s’ha pogut contrastar el seu impacte real sobre la població beneficiada, s’ha demostrat la seva nul·litat pràctica com a possible model desconcentrador de la propietat rural (Pereira & Sauer, 2006b:203); aquestes polítiques neoliberals, malgrat l’important suport institucional rebut, en cap cas han aconseguit prendre el protagonisme a l’ocupació com a principal vehicle d’accés a la terra.

Les solucions que es basen en el mercat, pretenen la despolitització d’una qüestió, la dels alts índex de concentració de la propietat rural, que només pot ser resolta per mitjà de canvis estructurals que afecten més l’esfera política que pròpiament la del mercat; no es en va, que un dels principals objectius de la reforma agrària de mercat sigui la voluntat de desposseir de qualsevol contingut de conquesta social o de protagonisme popular els processos de democratització de la propietat rural (Sauer, 2006:296). Al final de comptes, el tipus de reformes que propicien els models neoliberals en cap cas afecten el model concentracionista que ha perpetuat la gran propietat agrícola a costa de l’expulsió o de l’exclusió de l’accés a la terra de l’agricultura familiar/camperola.

La lluita per la terra en el segle XXI, la dinàmica geogràfica del treball

El context del conflicte capital x treball al camp brasiler

A grans trets, i amb múltiples especificitats regionals i casuístiques, en l’actual món rural brasiler hi ha dos grans models de desenvolupament agrari que xoquen en l’intent d’apropiar-se de l’espai agrícola per tal d’implementar el seu projecte polític, econòmic i social.

En primer lloc, tenim un model caracteritzat per portar-se a terme en immobles de dimensions petites; per tenir una alta ocupació de mà d’obra, bàsicament familiar; per realitzar una agricultura de subsistència basada en la policultura i en la petita ramaderia; per obtenir la renda a partir de la venda dels excedents en els mercats locals o regionals; que té en l’agroecologia la principal matriu de desenvolupament agrari, independentment que aquesta no sigui majoritària o s’apliqui de manera parcial i en funció de les necessitats conjunturals; i que, entre moltes altres formes d’agricultura de caràcter familiar, està representada per les famílies assentades en el procés de reforma agrària.

Mentre que d’altra banda tenim un model caracteritzat per la utilització de grans extensions de terres, normalment dedicades a monocultures agrícoles d’exportació o a la ramaderia extensiva bobina; amb un alt grau de sofisticació tècnica, tant pel que fa a l’ús de productes químics i transgènics com per a l’ús de maquinària pesada; que conta amb unes línies de producció encarades majoritàriament a l’exportació; amb una utilització intensiva i temporal de mà d’obra assalariada.

D’aquesta manera, mentre un dels models combina les relacions capitalistes amb les no capitalistes prioritzant el benestar dels treballadors i la producció d’aliments (“terra de treball”), l’altre suposa un projecte netament capitalista per a l’agricultura brasilera (“terra de negoci”); ambdós xoquen quan el monopoli de la “terra de negoci” es posat en qüestió pel projecte de la “terra de treball” per mitjà de l’ocupació de terres.

La dinàmica geogràfica del treball

L’ocupació de terres, la construcció de campaments i la seva consolidació mitjançant la creació d’assentaments, són les principals pràctiques antagonistes que en els darrers trenta anys han donat a conèixer els diversos moviments socials que lluiten per la terra, en especial a l’MST. Per entendre tot el potencial que aquestes pràctiques contenen entenem que cal contextualitzar-les dins de la dinàmica geogràfica que han adoptat històricament bona part de les diverses formes de camperolat brasiler (Carvalho, 2005:171), formada per la seqüència: territorialització, desterritorialització i reterritorialització; que no volen dir altra cosa que: vida en la terra, expulsió de la terra i nou accés a la terra (Thomaz Jr., 2007b:14).

Malgrat que, la reterritorialització continua suposant la territorialització de la lluita per la terra per mitjà d’un procés de conquesta de fraccions de territori en disputa per part d’algun dels moviments socioterritorials agraris (Fernandes, 1999:241), aquests moviments que lluiten per la terra ja no estan constituïts per treballadors rurals empobrits i expulsats del camp com a conseqüència dels processos de modernització agrícola. En els darrers anys, s’ha produït un profund canvi en el perfil de les seves bases, les famílies que actualment hi conflueixen tenen trajectòries de vida clarament diferenciades de les d’aquelles que s’hi incorporaren en el moment de la seva creació; la majoria provenen de les més diverses formes d’exclusió social i de fragmentació del món del treball, tant del context rural com sobretot del context urbà (Thomaz Jr, 2007a:3).

Amb l’ocupació de terres i la posterior creació de campaments i assentaments, els moviments socials que lluiten per la terra tenen com a objectiu desenvolupar un determinat projecte social per mitjà de la construcció d’un espai propi, format a través d’un procés polític (Lefebvre, 1976:46-47). Tant els campaments com els assentaments, són conseqüència del conflicte que es produeix en l’intent d’apropiació de l’espai per part de sectors maginalitzats de la societat, que històricament han vist vetat l’accés a la terra de manera sistemàtica, siguin de procedència rural siguin de procedència urbana.

Diferentment del que succeïa en el moment de gestació i en els primers anys d’actuació dels moviments socioterritorials, avui en dia, no existeix un històric previ entre les famílies que entren en els campaments, fet que anteriorment havia estat caracteritzat pel perfil de les víctimes de la modernització agrícola; contemporàniament, aquelles famílies que veuen en l’ocupació una forma d’accés a la terra, ja no carreguen una identitat prèvia homogènia sinó diverses identitats, reflex de la fragmentació que està patint en món del treball, que conflueixen i es reconstrueixen per mitjà de la lluita social que protagonitzen (Thomaz Jr., 2007b:26).

L’enfrontament directe que els treballadors rurals sense terra porten a terme contra el projecte agrari del capital, sovint està dotat d’un contingut de caràcter revolucionari i emancipador ja que, sovint, les seves accions no només suposen un fre a la monopolització de la propietat rural i a les pràctiques agrícoles intensives i extensives de les que històricament han estat víctimes propiciatòries, sinó que al mateix temps creen obstacles al procés de proletarització i subproletarització de la mà d’obra urbana i rural (Ianni, 2005:164). Però aquesta potencialitat revolucionària que es pot desencadenar a partir de la lluita per la terra, no ens pot portar a pensar que les persones que avui passen a engruixar les seves fileres tenen una ideologia política prèvia i que és aquesta la que els porta a fugir dels processos de subproletarització en els que estan immersos; elements com la lentitud a l’hora d’aplicar els projectes de reforma agrària, la repressió institucional o privada, l’obtenció d’un treball estable o l’irrupció de polítiques assistencials que els proporcionin unes condicions mínimes de supervivència[10], acaben fent disminuir substancialment el contingent de famílies que en altres circumstàncies passarien a formar part d’alguna de les organitzacions socioterritorials (Beguoci, 04-11-2007a i 04-11-2007b).

Noves identitats i velles reivindicacions, la lluita per la terra i els seus reptes interpretatius

A inicis del segle XXI, malgrat que la lluita per la terra continua plenament vigent a Brasil (Silva & Fernandes, 2005;1 i 2), el seu públic és substancialment diferent d’aquell que tenia a inicis de la dècada dels vuitanta. Els moviments socials agraris, ja no estan constituïts per arrendataris, parcers o petits productors rurals empobrits i expulsats del camp pels processos d’industrialització agrícola; en els darrers anys, s’ha produït un profund canvi en el seu perfil amb l’entrada de persones provinents de les més diverses formes de treball fragmentat, tant de procedència rural com sobretot urbana, amb trajectòries de vida (identitats) clarament diferenciades de les de dècades precedents.

El marc del procés generalitzat de precarietat de la força de treball està resultant en la construcció de noves identitats, provocades per la fragilització galopant de les relacions laborals; algunes d’aquestes noves identitats, veuen en el treball agrícola una possibilitat de superar la situació d’exclusió en que es troben i per aquest motiu s’insereixen en uns processos llargs, durs i perillosos que s’inicien amb l’ocupació d’una àrea. D’aquesta manera moltes de les famílies assentades en els darrers anys i la majoria de les que s’agrupen actualment en els campaments, no han tingut un contacte previ amb l’activitat agrícola o l’han tingut de manera esporàdica en feines de temporada tallant de canya de sucre, recollint taronges, cotó, mandioca, etc.[11]. Malgrat aquest fet, les famílies que passen a conformar les bases dels moviments socials agraris, continuen veient en la lluita per la terra la possibilitat de sortir de la misèria i així poder tenir dignitat, treball, renda i menjar (Blanc et al., 2007: 17’:08’’-17’:47’’[12]).

Els principis identitaris comuns que carregen totes les famílies de treballadors rurals sense terra es construeixen en els campaments; es tracta de períodes temporals dilatats de vida en comunitat, amb condicions quotidianes precàries i amb situacions de molta tensió. La vida en el campament, és el moment en què d’una manera més clara es fa visible l’enfrontament que el projecte econòmic, polític i social dels sense terra manté contra el projecte capitalista, personificat pels grans propietaris rurals i avalat tant per l’acció com per l’omissió de l’estat.

Les especificitats amb què s’ha vingut a desenvolupar la lluita per la terra a Brasil, ha creat en els campaments un caldo de cultiu que construeix i fixa els elements transversals compartits per les diverses identitats que passen a formar part dels processos de conquesta de la terra; a aquesta equació, encara caldrà afegir-hi la relació d’anada i tornada que s’estableix entre les famílies acampades i els actius culturals, politics i econòmics construïts i consolidats històricament per les famílies assentades des de la fundació dels primers moviments socials agraris.

Els sense terra, han convertit el procés d’accés a la terra en un instrument de crítica a la situació d’exclusió de la que provenen, dotant de sentit i legitimitat les pràctiques que protagonitzen (Carvalho, 2002:10). Al final de comptes són aquestes pràctiques, no exemptes de crítica per part d’altres sectors de la societat brasilera, les que els han atorgat els drets subjugats i els han convertit en subjectes actius de la societat. Les famílies, fan front a l’ocupació i a les dificultats que se’n deriven de manera col·lectiva, ja que només de manera conjunta són capaces de superar el vet sistemàtic que sofreixen a l’hora d’intentar accedir a la terra; aquest fet, converteix tant l’acte d’ocupar com el posterior període de vida en el campament, en els moments en que es creen i fixen els traços transversals que carregaran les diverses identitats que conformen els sense terra. Tot plegat, enforteix la idea que la conquesta de drets negats només es possible a través d’una participació activa en els processos socials desencadenats amb els propis actes; uns processos, que van en direcció contrària a l’exploració econòmica i a la dominació política soferts històricament, construint el que M. Castells anomena “identitat de resistència” (1998:30).

El fet que bona part de les famílies que en l’actualitat entren en els processos d’accés a la terra per mitjà de l’ocupació siguin oriündes del context urbà, obra les portes a interpretar la lluita per la terra que protagonitzen aquestes identitats com a tercer moment en la dinàmica geogràfica, que en sentit ampli, adopta el treball a Brasil (Thomaz Jr., 2007b:14). Per aquest motiu, entenem que cal anar més enllà de la visió reduccionista que interpreta la lluita per la terra com: simples voluntat de retorn a una activitat professional de la que havien estat expulsades les generacions anteriors, com una forma de fugir de la misèria que assetja una part important de la societat brasilera o com una manera de propiciar la democratització de la propietat rural; entenent que el seu desenvolupament, suposa ensems la materialització local i concreta d’una faceta de la lluita classes més àmplia que viu la societat brasilera, resultat de la implementació de l’actual fase del sistema capitalista al país (Thomaz Jr., 2007b:31).