menú principal

volver al programa

 

DESSALAR LA MEDITERRÀNIA?  DE QUIMERA, NEGOCIS I BÉNS COMUNS

Joan Buades Beltran
Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori (GIST)
Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears
jbbeltran@gmail.com

---

Dessalar la Mediterrània?  De quimera, negocis i béns comuns (Resum)

La pressió per augmentar la producció d’aigua dessalada a la Mediterrània no para de créixer. A redós de la pobresa del bioma i de l’extraordinària expansió demogràfica, la indústria de la dessalació pretén facilitar la “solució” definitiva del problema de l’aigua en forma de garantia de subministrament il·limitat i assequible. La inexistència d’estàndards públics sobre la qualitat i de participació comunitària en la gestió fan de la dessalació un imant per al creixement de consums i activitats indesitjables. De fet, trasllada el problema de la custòdia d’un bé comú (l’aigua potable) al de l’acceleració dels riscos d’altres no menys crucials (un clima respirable, la seguretat nuclear). La dessalació esdevé un paradigma de com el capitalisme aprofita les crisis per generar nous creixements quimèrics.

Mots clau: aigua, dessalació, Mediterrània, béns comuns, capitalisme.

---

Desalinating the Mediterranean? About chimera, business and commons (Abstract)

The pressure to increase the production of desalinated water in the Mediterranean does not stop growing. In shelter of the poverty of the bioma and the extraordinary demographic expansion, the desalination industry intends to facilitate the definite "solution" of the water problem in the form of guarantee of unlimited and affordable supply. The nonexistence of public standards about the quality and of community participation in the management they make of the desalination a magnet for the growth of consumption and undesirable activities. As a matter of fact, the problem of the custody of a common good (the potable water) in that of the acceleration of the risks moves other not less crucial ones (a breathable climate, the nuclear security). The desalination becomes a paradigm of how the capitalism uses the crises to generate new chimeric growths.

Key words: water, desalination, Mediterranean, commons, capitalism.

---

La virulenta crisi ambiental que sacseja el Planeta resulta especialment cridanera en l’àmbit de l’aigua, un dels elements crucials per a la vida. L’abundància d’aquest bé natural és enganyosa, ja que l’aigua apta per al consum humà constitueix una raresa (a penes el 3 por ciento del total disponible).

Entre els biomes més precaris hi ha el de les “mediterrànies”, que ocupen només l’1,2 por ciento de la superfície del planeta. Situades entre els 30 i 40º de latitud, amb un règim molt irregular de pluges, un règim tèrmic temperat, abasten, entre d’altres, bona part de la Califòrnia litoral, el Xile central i la conca homònima que s’estén al voltant de la mar Mediterrània en terres africanes, asiàtiques i europees (Folch 1993, p. 17-39). Malgrat aquesta esquifidesa territorial, la Mediterrània clàssica, albergava el 2005 uns 485 milions d’habitants (el 7,8 por ciento de la població mundial) si comptem la població dels estats riberencs i uns 143 milions (el 2,2 por ciento) si reduïm l’impacte demogràfic a les regions purament costaneres (Vanguardia 2005).

La conjunció d’extrema fragilitat hídrica i el pes poblacional fa de la conca mediterrània una de les plataformes de negoci més prometedores de la indústria de la dessalació a escala mundial. Emperò la cursa per la màxima dessalació possible ha de ser inscrita en el context més ampli de la imprescindible discussió pública sobre què són els béns comuns i qui ha decidir com administrar-los i distribuir-los en temps de crisi global.

Escassesa galopant, escenaris climàtics i poblacionals en alerta roja

Hom situa la barrera de l’estrès per manca d’aigua (“water stress”) en una disponibilitat per persona inferior als 1.000 m3 anuals. L’any 2000 nou territoris del sud i de l’est de la conca mediterrània estaven ja en situació d’estrès hídric, ultrapassant un terç de la població riberenca (35,2 por ciento) (quadre 1):

Quadre 1
La Mediterràniadeficitària en aigua (2000)

Fonts: Mediterranean Water Scarcity i Drought Working Group 2007, p. 133 i Benoit i Comeau 2005, p. 392.

En situació d’ escassesa aguda d’aigua [“water scarcity”](menys de 500 m3 per persona i any), s’hi trobarien sis estats (Tunísia, Algèria, Líbia, Palestina, Israel i Malta) i 55,2 milions d’habitants (un 13 por ciento de la població mediterrània).

Malgrat la seva gravetat, aquests indicadors a penes dissimulen unes notables variacions regionals quant a volum de precipitacions (Abufayed, Elghuel, i Rashed 2003; Meerganz von Medeazza 2004). Així, França, Itàlia i Turquia copen més del 50 por ciento de les pluges mentre que els estats nord-africans sols en recullen el 13 por ciento. A Espanya, un 31 por ciento del territori –bàsicament mediterrani - està seriosament amenaçat de desertificació (Observatorio de la Sostenibilidad en España 2007).

Endemés, la disponibilitat d’aigua no garanteix la seva salubritat. Així, el 2002 hi havia uns 30 milions d’habitants de la Mediterrània (un 8 por ciento del total) que no tenien accés a l’aigua potable i devers 27 milions que no gaudien de servei de sanejament (quadre 2):

Quadre 2
La Mediterrània sense aigua potable ni sanejament (2002)

Font: Benoit i Comeau 2005, p. 86-88.

Els usos reals d’aquesta aigua constitueixen un autèntic misteri. Així, la informació fornida pels principals informes recents sobre la Conca palesa nombroses escletxes que impedeixen conèixer seriosament qui treu profit de l’aigua a la Mediterrània::

Sense aportar cap dada real, es manté l’axioma que l’agricultura seria responsable del 65 por ciento del consum total, mentre que la resta s’atribuiria al consum domèstic (inclòs el turisme) i la indústria (Mediterranean Water Scarcity i Drought Working Group 2007, p. 76-77).

Malgrat l’espessa boira que impedeix aclarir quins són els usos concrets de l’aigua, hom s’atreveix a quantificar - de manera estimativa i per finalitats – com es podria estalviar un 25 por ciento de la demanda global mediterrània (Benoit i Comeau 2005, p. 93-94).

Aquesta por a donar informació ambiental veraç contravé un dret reconegut per la legislació europea (Directiva 90/313/CEE). El quid de la qüestió rau en una remarca que apareix en el darrer informe sobre el Pla Blau: “les forces majors que arrosseguen la demanda d’aigua són la irrigació (per compensar el dèficit de precipitacions i l’oferta creixent o la demanda d’exportacions en els estats del sud i l’est de la Mediterrània), les necessitats domèstiques (que s’incrementen amb la urbanització) i l’expansió ràpida del turisme” (Benoit i Comeau 2005, p. 75). És a dir, el creixement de la demanda d’aigua tindria tres motius principals: el foment d’una agricultura de reguiu insostenible ambientalment però capaç de proveir el Nord a preus molt barats, el vertiginós augment de la població i, en especial, del procés d’urbanització en cada cop més megalòpolis, i l’aposta massiva per un turisme que fa el ple del consum en l’estació més seca de l’any.

De fet, els índexs esmentats d’stress water d’avui empal·lideixen davant els escenaris prospectius referits a tots tres factors:

La irrigació de la Mediterrània ocupava una superfície molt important (20,5 milions d’hectàrees, el 58,5 por ciento de les quals al sud i a l’est). En quaranta anys, l’agricultura de regadiu s’ha duplicat, passant d’11 a 20,5 milions d’hectàrees. Els creixements més grans corresponien a Turquia (3,2 milions), Espanya (1,7), la França Mediterrània, Grècia i Síria. Al quasi desèrtic Magrib l’augment també era notable (1,4). Les previsions per al 2025 parlen d’un fort d’augment en els estats més afectats per l’escassesa i la desertificació: un 10 por ciento a Algèria, un 20 por ciento al Marroc, Líbia,Tunísia i Egipte, sense oblidar l’extraordinari increment de l’Espanya mediterrània. Turquia espera créixer pràcticament d’un 50 por ciento (Benoit i Comeau 2005, p. 265-268). No cal dir que cap d’aquestes previsions (molt especialment per al cas de Turquia, el Marroc i Líbia) pot ser deslligada de la “vocació” exportadora cap a les metròpolis nòrdiques de les noves indústries agroalimentàries, incentivades per l’enfocament liberal que presideix l’anomenat procés de “partenariat euromediterrani”.

L’expansió demogràfica de la població mediterrània ha estat espectacular des del 1950, ja que els 250 milions inicials s’havien convertit en prop de 477 milions el 2005. Bona part d’aquest augment correspon als estats del sud i de l’est, els quals a penes representaven un terç de la població de la Conca fa cinc decennis i ara superen el 56 por ciento (amb uns 267 milions d’habitants). La previsió poblacional conjectura que s’assoliran els 600 milions d’habitants el 2025 (Vanguardia 2005: 14). La immensa majoria del creixement es donarà al sud i a l’est, on s’hauran d’albergar 100 milions d’habitants més (36 milions a Egipte, 23 a Turquia, 20 més a parts iguals entre el Marroc i Algèria, per exemple) (Benoit i Comeau 2005, p. 199-205).

La pressió demogràfica s’accentuarà per l’amplada de les migracions esperables des de l’Àfrica subsahariana perquè el continent africà passarà d’acollir 924 milions de persones el 2006 a gairebé 2.000 a mitjan segle 21 (Baldwin-Edwards 2007). Només que una desena part d’aquest creixement de població es decidís a marxar cap al Nord, la conca mediterrània acolliria 100 milions de persones addicionals a meitat de l’actual segle.

Per tant, la disponibilitat d’aigua per habitant a la Mediterrània en els pròxims decennis sofrirà una caiguda radical en moltes regions. Per al cas del món àrabo-musulmà, per al 2025 la reducció de m3 per càpita podria superar el 40 por ciento de mitjana (Hamoda 2004, p. 33-34). El problema de l’abastiment adquirirà, doncs, proporcions colossals fàcilment manipulables per a projectes faraònics i populistes, incloent el recurs a la guerra per l’aigua (Gleick 1994).

50 anys després de l’inici de la seva industrialització turística, la Mediterrània continua sent la primera destinació vacacional del món. Així, el 2004 va rebre gairebé 250 milions de turistes, prop d’un 30 por ciento del turisme internacional, netament per davant l’Europa no mediterrània (195 milions) i Àsia (135 milions) (Institut Europeu de la Mediterrània 2007, p. 404). Aquesta especialització econòmica s’ha fonamentat també sobre l’oblit dels costos hídrics. Crida molt l’atenció l’interès dels informes oficials a minimitzar el cost ecològic de l’aigua, fet que porta fins i tot a confondre en una sola categoria l’aigua dedicada a usos domèstics amb la destinada a consum turístic i de segones residències “ja que aquest, en general, no té un efecte significatiu sobre el nivell de demanda anual d’aigua a escala estatal” (Benoit i Comeau 2005, p. 76). Vista la “vocació turística” de tantes societats mediterrànies, la realitat deu estar molt més prop del contrari: s’estaria donant una sobredemanda d’aigua impossible de satisfer naturalment a remolc de l’explosió turística i immobiliària arreu de la Conca. Cap aquí apunten insistentment els pocs estudis que es fixen en aquest vessant de l’”escassesa”: els turistes consumeixen molta més aigua que els residents habituals. A Barbados, hom parla de 6-10 cops més, a Hondures i al Canadà (regió d’Alberta) entre el doble i el triple, a Zanzíbar fins a 15 cops més (Essex, Kent i Newnham 2004). En el cas de Lanzarote, el consum turístic equivaldria a 3,8 el resident i a Laâyoune (a la RASD ocupada pel Marroc) l’índex seria del 5,1 (Meerganz von Medeazza 2004, p. 291).

L’impacte del silenci sobre el cost de l’ increment en la demanda d’aigua eixorda quan el confrontem amb les previsions de creixement, absolutament fabuloses, a tota l’àrea, especialment a la riba sud i est:

Sota Mohammed VI, el Marroc (que va passar de 2,7 milions de turistes el 1995 a 4,3 el 2000) porta a terme un pla ultradesenvolupista (“Visió 2010”) per tal d’assolir 10 milions de turistes internacionals el 2010 a base d’afegir 80.000 habitacions d’hotel més a les 35.000 existents així com 20.000 més en segones residències i camps de golf (Buades 2006, p. 107-113;Troin 2006, p. 225-226).

A Tunísia, Ben Alí promou la pràctica duplicació de la conurbació litoral a l’eix Nabeul - Hammamet en direcció sud afegint-hi 80.000 llits hotelers i residencials a cinc grans nous resorts (Troin 2006, p. 307-329).

L’Egipte de Mubarak ha passat de 3 milions de turistes a gairebé 8 entre el 1995 i el 2004 mentre que la capacitat d’allotjament ha fet un salt de 18.000 llits hotelers el 1982 a 150.000 el 2004. El nou Pla turístic preveu que el 2015 el nombre de turistes arribi als 18 milions i el nombre d’habitacions a les 300.000[1].

Turquia ha duplicat de 10 a 20 milions el nombre de turistes internacionals des del 2000. Vol arribar a un milió de llits hotelers el 2010 i créixer d’un 45 por ciento fins al 2017 mentre que el govern islamista moderat promou el boom immobiliari més gran de la Mediterrània, amb un creixement del 40 por ciento del negoci, intentant esdevenir l’alternativa a l’Eldorado espanyol dels darrers 20 anys[2].

Aquests enormes creixements complementen els augments permanents a la riba nord. Paradigmàticament, el World Travel and Tourism Council espera un creixement real del 30 por ciento de la demanda vers Espanya entre el 2008 i el 2017![3].

Aquesta problemes majors que afecten decisivament les condicions de suficiència d’aigua potable a la Mediterrània ha de ser forçosament incrementada per l’afectació que pugui tenir el canvi climàtic en curs. L’IPCC (el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic) ha donat a conèixer recentment el document de síntesi actualitzat sobre què podem esperar de l’evolució del clima (IPCC 2007, p. 541-580). Tocant a la Mediterrània, la projecció climàtica confirma, a grans trets, que:

L’increment de temperatures a la conca serà superior a la mitjana planetària.

Les temperatures d’hivern i estiu s’extremaran i el règim de pluges serà menor. El marge serà de fins a -5ºC a l’hivern i +6ºC en ple estiu.

La desertificació dels sòls no només avançarà sinó que aguditzarà les ones de calor crítiques, com la que es van patir el 2003.

Fent l’agost: el boom de la indústria de la dessalació

Hi ha testimonis extremadament antics de la preocupació per garantir l’accés a l’aigua “neta” en cultures com l’Índia o l’egípcia, per no parlar de la Bíblia o la Torà. Però, en realitat, la gènesi de la dessalació cal buscar-la en la Modernitat. Així, el 1622 Francis Bacon propugnava dessalar aigua de mar per percolació a través de sorra ajudat per la força de 20 vaixells que mesclessin tots dos elements. En Bacon confluïen, doncs, el somni de la dessalació i la pràctica d’una tecnocràcia messiànica en un desenvolupament que ateny avui el seu ple (Jesperson 1996).

No serà, però, fins els anys 50 que la dessalació començarà a esdevenir una alternativa industrial. Per pal·liar la persistent sequera en àmplies zones semidesèrtiques dels EUA, el Congrés va aprovar la Saline Water Act (1952). El president Kennedy assegurava el 1961 que la dessalació “podia fer més per treure els homes i les dones de vides de pobresa que cap altre avenç científic”. La dècada següent els projectes es fan molt ambiciosos i hi ha un fort ajut financer a la implantació de plantes al Golf Pèrsic i al Japó. Després de la croada ultraliberal de Reagan, que comportarà una reducció radical dels fons de recerca i de comandes,  la Water Desalination Act (1996) torna a revifar la cursa prodessalació. A principis del segle XXI, l’administració nord-americana porta invertits prop de 2.000 milions de dòlars en recerca i desenvolupament de tecnologies per dessalar aigua de mar i salabroses.

La geografia de la dessalació reflecteix aquest sostingut lideratge industrial i de capacitat instal·lada dels EUA i les petromonarquies del Golf Pèrsic (figura 1). El rànquing mundial l’encapçava la península aràbiga (amb devers un 40 por ciento). La segona àrea d’implantació eren els EUA (amb una quota del 17 por ciento). El tercer nivell el constituïen Espanya (6 por ciento) i el Japó (3 por ciento). Bona part de la resta se la repartien deu estats en proporcions que superaven l’1 por ciento de la capacitat instal·lada, a saber i en ordre descendent, Líbia, Corea del sud, Itàlia, l’Iran, la Xina, Israel, Algèria, Índia, Mèxic i l’Iraq. Concentrada, doncs, al sud (Algèria, Líbia, Egipte) i a l’est (Israel, Jordània), amb la notable excepció d’Espanya a la riba nord, la indústria de la dessalació té ja avui en la Mediterrània el seu tercer mercat mundial.

Figura 1
Estats amb més d'un 1 por ciento de la capacitat instal·lada de dessalació (2005)

Font: Cooley, Gleick, i Wolff 2006, p. 21.

El 2005 estarien en funcionament o en projecte al Planeta més de 10.000 plantes dessaladores. Des del 1990, la capacitat de producció s’hauria gairebé triplicat (Wangnick i GWI 2005; Cooley, Gleick, i Wolff 2006, p. 19; Meerganz von Medeazza 2004, p. 292). Un bon indicador de la “jovenesa” d’aquesta indústria la constitueix la seva extrema atomització: més del 50 por ciento de l’aigua generada resulta del treball del 99 por ciento de les gairebé 11.000 plantes existents o previstes i cap d’elles no ultrapassa els 100.000 m3 diaris. A pesar del colossalisme aparent de les xifres, la capacitat de dessalació instal·lada en cap cas sobrepassa l’1 por ciento del consum d’aigua potable mundial  (Comissió Europea 2006) o del 7 por ciento de la població costanera del planeta, uns 160 milions de persones a raó de 200 litres per càpita i dia  (Schiffler 2004, p. 3).

En un context  d’increment galopant del nombre d’estats en situació d’escassesa d’aigua, que podrien quadruplicar-se i arribar als 90 el 2025 (Meerganz von Medeazza 2004, p. 289), el lobby dessalador genera permanents pronòstics a l’alça (Gasson i Allison 2004):

Els 39,9 milions de m3/dia produïts a principis del 2006 podrien atènyer els 97,5 el 2015, un 140 por ciento d’increment en un decenni.

El volum de negoci a captar seria de l’ordre d’uns 95.000 milions de dòlars, el 48 por ciento del qual derivat de l’expansió en plantes i l’augment de producció.

El mercat més prometedor el constitueix la conca mediterrània, amb increments mitjans del 179 por ciento i superiors al 300 por ciento a Algèria, Líbia i Israel.

Aigua condicionada: la cursa tecnocràtica, la desregulació

Hi ha una ingent literatura dedicada a publicitar les possibilitats il·limitades de creixement per a aquesta indústria a la Mediterrània clàssica (Mandil i Bushnak 2002; Abufayed, Elghuel i Rashed 2003; Hamoda 2004; Harvey i Mercusot 2007). Totes elles plantegen una solució en termes d’eficiència tecnològica i assequibilitat de preus de producció, conscients que la indústria de la dessalació té dos hàndicaps principals:

La dependència dels combustibles fòssils, els quals tenen una immediata repercussió en el clima i els preus finals a repercutir sobre la ciutadania.

El cost de les infrastructures i el finançament d’unes instal·lacions que necessiten un dimensionament cada cop més gran.

El crític balanç ambiental del Planeta ha fet que els darrers anys s’hagi desencadenat un important debat sobre el vessant energètic que és a la base de la indústria dessaladora. La controvèrsia afecta dos paràmetres bàsics:

Com abaixar el preu de produir el m3 dessalat, tenint en compte que l’energia invertida suposa entre un terç i la meitat del cost total.

Com reduir o evitar l’augment de l’efecte hivernacle a remolc del creixement de la indústria de la dessalació.

El cost econòmic aparent de la dessalació ha anat baixat al llarg dels anys 80 i 90 per mor tant d’uns preus de l’energia molt baixos com de les millores tecnològiques implementades, les economies d’escala associades a plantes cada cop més grosses i l’experiència acumulada en el disseny i gestió de projectes (Cooley, Gleick i Wolff 2006, p. 44). Ara bé, la comptabilitat energètica de la dessalació suggereix que som lluny d’una indústria innòcua. Hi ha consens a qüestionar que s’hagi arribat a una reducció substancial del consum energètic de producció. Així, si bé en els anys 70 estaríem parlant de prop de 20 kWh/m3, ara mateix seríem ben lluny del miratge d’un mínim teòric per a l’osmosi inversa d’1 kWh/m3 (Meerganz von Medeazza 2005, p. 59-60). De fet, les plantes més eficients, quadrupliquen com a mínim aquesta magnitud. Amb l’explosió actual dels preus del petroli (que ha passat d’uns 20 dòlars a principis dels 90 a fregar els 100$ el 2007), els costos de la dessalació no poden sinó enlairar-se (Cooley, Gleick i Wolff 2006, p. 39-45).

El cost dissuasori adquireix major gravetat si el posem en relació amb l’augment dels gasos hivernacle que genera. La centralitat que va ocupant el debat sobre com protegir el clima actua de catalitzador de la recerca de noves solucions que redueixin aquestes emissions. Aquesta finestra d’oportunitat l’estan intentant omplir dues fonts d’energia que representen opcions incompatibles: la nuclear i la solar.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) va començar a interessar-se per l’ús potencial d’aquesta font d’energia en la dessalació des de principis del 1960. Malgrat tot, els únics projectes reals en marxa estan localitzats al Kazakhstan (amb una planta nuclear capaç de dessalar 80.000 m3/dia i que ha funcionat entre el 1973 i el 1996) i al Japó (amb 10 centrals en funcionament capaces de fornir aigua dessalada, per bé que amb unes capacitats molt minses).

L’estrès climàtic ha renovat l’interès per promoure la dessalació nuclear. El 1991 cinc estats nord-africans amb greus perspectives d’insuficiència hídrica (Algèria, Egipte, Líbia, el Marroc i Tunísia) van demanar ajut a l’AIEA perquè estudiés el potencial de dessalació nuclear al nord d’Àfrica. El Marroc va arribar a signar un acord amb la Xina en el període 1997-1998 per fer un projecte pilot de central nuclear per a dessalar aigua a raó de 8.000 m3/dia a Tan-Tan (Megahed 2001, p. 172-177). A pesar que aquests projectes han acabat no veient la llum, per parlar del canvi d’expectatives, resulta esclaridor prendre nota de acords bilaterals recents (2007) entre potències atòmiques i diferents estats magribins:

El 9 de juny els EUA i Algèria van signar un protocol sobre promoció de l’energia nuclear per a finalitats civils[4].

El 25 de juliol els presidents Sarkozy i Khadafi signaven a Trípoli un memoràndum d’entesa sobre energia nuclear civil entre França i Líbia[5].

El 24 d’octubre el president Sarkozy anunciava que signaria aviat un acord de cooperació nuclear amb el Marroc que inclouria la dessalació[6].

Davant la preocupació de força països mediterranis (Egipte, Algèria, el Marroc, Turquia) per uns preus energètics fòssils cada cop més onerosos, creix el seu interès  pel “bon preu” de la dessalació nuclear, la qual abaratiria entre un 20 i un 25 por ciento la factura (Tian et al. 1999). En realitat, aquest “abaratiment” constitueix ja una realitat en territoris com Catalunya, aclaparadorament nuclearitzada, i que ha substituït el troc “petroli per aigua” pel d’”urani per aigua” (Meerganz von Medeazza 2005, p. 61). Addicionalment, la tecnologia nuclear – que exigeix un funcionament permanent– permetria generar un important excedent acumulatiu d’aigua dessalada, absolutament independent de les necessitats hídriques reals.

L’opció solar hauria de representar el contrapunt assenyat a aquesta fuita cap endavant. Malgrat les constants millores en eficiència, emperò, el seu pes real en la producció d’aigua dessalada és irrellevant: no supera el 0,02 por ciento. A finals del 2004, hi havia més de 100 plantes dessaladores que tenien com a font d’energia l’eòlica o la fotovoltaica. Les dues plantes majors estaven situades a Líbia (l’una, de base eòlica, amb 2000 m3/dia de producció, i l’altra, basada en la fotovoltaica, amb una capacitat de 1.000 m3/dia) (Cooley, Gleick i Wolff 2006, p. 73).

L’immens potencial d’aprofitament d’una radiació solar especialment intensa en les societats mediterrànies que pateixen estrès hídric sostingut no es veu correspost amb les inversions necessàries en recerca i desenvolupament. Vista com una font energètica residual, l’energia solar resta avui com un miratge d’abundància de proveïment sense cap aliat sòlid en les instàncies de poder imperants.

La cursa pel desplegament màxim de la dessalació coincideix amb la pressió dels actors industrialistes liberals per desregular el “sector” dins el procés de l’anomenada globalització. Sota el patrocini de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), l’entrada en vigor de l’Acord General sobre Comerç i Serveis (GATS) el 1995, ha radicalitzat els intents de convertir l’aigua en un mercat sotmès al dictat de les privatitzacions. La clau de la qüestió és la pretensió de reclassificar l’aigua, un bé comú per a la humanitat i per a la vida, en un mer recurs renovable susceptible d’esdevenir un producte com un altre (“Commodification”[7]) (Gleick, Wolff, et al. 2002, p. 5-6). A tal fi, empreses i governs industrialistes pugnen per ignorar el caràcter no renovable, exhaurible, de l’aigua en molts llocs del món. Entre les principals fites aconseguides en aquest àmbit hi ha 

La Declaració de Dublín (1992) en el marc de la Conferència Internacional sobre l’Aigua i l’Ambient, que incloïa, per primer cop, el principi que “l’aigua té un valor econòmic en tots els seus usos i ha de ser reconeguda com un bé econòmic”.

L’Agenda 21 aprovada en la Conferència sobre l’Ambient i el Desenvolupament (1992), la qual relaciona una bona gestió de l’aigua amb el seu valor econòmic: “la gestió integrada dels recursos hídrics es basa en la percepció de l’aigua com ... un recurs natural, i un bé social i econòmic” (Capítol 18.8).

La mesura de l’allau privatitzadora desencadenada la dóna, sens dubte, el “Marc programàtic d’acció” aprovat pel segon Fòrum Mundial de l’Aigua (La Haia, 2002). S’hi fa una crida a augmentar les inversions en infrastructures i serveis d’aigua dels 75.000 milions de dòlars de mitjana als 105.000 milions anuals, remarcant que el 95 por ciento d’aquest augment ha de ser protagonitzat per la iniciativa privada (Gleick, Wolff, et al. 2002, p. 21).

El Banc Mundial constitueix la peça clau que procura fer de pont entre els estats empobrits del Sud i les transnacionals de l’aigua. L’orientació de fons és reduir el repte de garantir aigua potable suficient en les pròximes dècades per a tothom a una qüestió de superació de l’escassesa. A pesar que només el 5 por ciento del proveïment d’aigua és controlat per empreses privades, el Banc Mundial ressalta que durant els 90 la iniciativa privada va invertir uns 700.000 milions de dòlars en infrastructures hídriques en els països del Sud. El propi BM hi va entrar de ple, dedicant-hi el 16 por ciento dels préstecs totals en el mateix període, equivalents a uns 3.000 milions de dòlars anuals (devers un 5 por ciento de les inversions en aigua en els països empobrits). La primera regió del món on ha invertit és l’àrea del Proper Orient i el nord d’Àfrica: s’hi situen gairebé un terç (31 por ciento) dels projectes d’infrastructures d’aigua, tendència creixent (World Bank 2004, p. 41-52).

De fet, a part de preses i transvasos, la dessalació constitueix cada cop més un camp cobejat d’aquesta empenta privatitzadora. Les fórmules de participació de la iniciativa privada són múltiples. La més practicada és l’anomenat model BOT (Build-Own-Transfer, és a dir, la construcció i gestió a temps limitat fins que passa a control estatal), especialment en els projectes mixtos de plantes energètiques i dessaladores, ja que permeten nivells de sinèrgia importants. L’exemple dels Emirats Àrabs Units, Qatar i Oman palesa , a més, un comportament modèlic dels actors estatals a ulls de les transnacionals de l’aigua: a diferència del que és corrent, allà els estats no pretenen detenir un percentatge en la companyia privada creada ad hoc per portar a terme el projecte dessalador... (Deane 2002, p. 59-60).

Dessalació contra sostenibilitat sòcioambiental

L’avanç de la dessalació comença a generar crítiques globals. En un informe titulat molt cridanerament “Fabricant aigua. Dessalació: opció o distracció per a un món assedegat?”, el WWF alerta sobre els costos ocults de l’actual follia dessaladora. S’hi ressalta, sobretot, el contrast entre la megalomania dels grans projectes i la pobresa dels processos de presa de decisió sobre aquests (Dickie 2007, p. 25-26).

Aquest deliberat desig d’ocultar els projectes i bloquejar un debat comunitari sobre la conveniència de la dessalació revela un caràcter extrem en la petromonarquia saudita:

“Els fabricants de plantes dessaladores ... estan associats estretament amb les elits de poder... En absència de premsa lliure, grups ecologistes i altres organitzacions no governamentals igualitàries i ètiques troben difícil introduir una perspectiva equilibrada entre economia i ecologia en la política d’aigua. Conseqüentment, no hi ha hagut cap veu efectiva que afirmés que l’agricultura en el desert era una opció ambientalment i econòmicament molt negativa. Un cop instal·lats els sistemes d’irrigació malbaratadors d’aigua, el proveïment d’aigua potable per a la població s’ha de satisfer via dessalació i transvasos. Aquest desenvolupament beneficia no només els nous empresaris agrícoles sinó també la indústria dessaladora i dels transvasos així com els seus espòsors locals” (Elhadj 2004, p. 18).

A despit que els règims polítics actuals a la Mediterrània i el grau d’existència de les associacions independents són d’allò més variat, el cert és que aquesta sinèrgia entre la indústria i les elites polítiques per sostreure al debat ciutadà la qüestió de l’aigua resulta familiar. El secretisme serveix un enfocament que posa l’èmfasi en la contínua ampliació de l’oferta d’aigua per consumir, intentant superar tots els límits reguladors i ambientals. És allò que s’anomena “gestió de l’oferta” i que respon a la lògica capitalista històrica, basada en el creixement infinit com si els béns naturals i el benestar social fossin factors sobrers, fàcilment superables mitjançant les noves tecnologies i l’agregació de noves capes socials als beneficis de la nova economia...

Aquest biaix liberal s’intenta dissimular. Fins i tot el Banc Mundial reserva a la dessalació un paper discret, de “darrer recurs” que s’ha de valorar sempre “cas per cas” (World Bank 2004, p. 11). La Unió Europea ha anat més enllà, a través de la recent Directiva Marc sobre l’Aigua, posant l’accent en una estratègia de gestió de la demanda per protegir el bé comú a llarg termini, a través de mecanismes com la planificació, la internalització dels costos reals de producció i distribució o el dret a la informació ambiental (Parlament Europeu i Comissió Europea 2000).

El rerefons d’aquesta evolució respon a l’interès per evitar preguntes incòmodes. Entre elles, les majors afecten qüestions ètiques controvertides com l’equitat, la perillositat ambiental d’aquestes instal·lacions o la consideració com a “bé comú” de l’aigua.

D’entrada, la qüestió de l’equitat. L’emergència radical d’un sector industrial dessalador arreu de les regions més assedegades del món  s’ha de posar en relació amb l’absència de consens social sobre qui hauria de tenir prioritat sobre l’aigua potable. Dit d’una manera gràfica: per a qui i per a què es vol emprar l’aigua dessalada a la Mediterrània?

Com hem vist, el lobby dessalador porta implícita la resposta: sobretot, per a l’extensió d’una agricultura d’irrigació orientada a l’exportació de productes alimentaris a baix cost per als mercats del Nord, per a fer possible una estratègia de “modernització” basada en l’atracció del màxim de turisme internacional i per a la creació de polígons residencials per a clients nòrdics.

El cas espanyol resulta esborronador. El sorollós canvi de directrius hídriques públiques (el Pla Hidrològic Nacional) no ha comportat el qüestionament de l’augment de la  disponibilitat d’aigua, sinó una reducció del volum de creixement i el pas de l’eina transvasos a l’opció dessaladores. Un dels resultats ha estat que a la desèrtica Almeria s’hi ha instal·lat la dessaladora més gran d’Europa, amb capacitat per a 120.000 m3/dia, la de Carboneras. Curiosament, Almeria suporta un model d’agricultura intensiva de regadiu en condicions esclavistes per a la mà d’obra del sud que ha estat objecte de contínues denúncies per part d’organitzacions humanitàries[8]. Espanya té el rècord mundial de destinació d’aigua dessalada a l’agricultura: el 22 por ciento del total. Aquesta “vocació” agrícola es complementa amb el proveïment a l’extraordinària proliferació d’urbanitzacions turístiques al voltant de camps de golf com el de “Desert Springs”, promocionats institucionalment[9] (Dickie 2007, p. 34-35).

L’impuls turístic es pot veure en els insistents anuncis d’obertura econòmica de la dictadura algeriana. El propòsit és posar en valor 1200 km de costa pràcticament verge com a alternativa a una riba nord molt castigada pel ciment. L’objectiu seria atreure 2,5 milions de turistes el 2015 i atènyer els 11 milions de turistes el 2025[10]. Hi ha en marxa 300 nous hotels amb capacitat per a 20.000 nous llits[11]. Naturalment, l’acord de cooperació nuclear citat adquireix aquí tota la seva dimensió (Kehal 2001).

Per tant, abans d’apostar per la dessalació, la pregunta apressant és si l’aigua serà primordialment per a un turisme que consumeix almenys tres vegades més que la població local, per a una agricultura intensiva d’exportació ambientalment insostenible en ple desert o per una població que, en molts indrets del sud i del llevant, encara no té accés ni a l’aigua potable.

En segon lloc, cal parar esment als costos ambientals majors. L’impacte més rellevant el provoca el recurs a fonts energètiques potencialment ecocides: bé el petroli i altres fonts fòssils com el carbó, les més esteses avui amb diferència; bé l’opció nuclear.

Per al cas espanyol, s’ha calculat que l’augment de la dessalació derivat de la modificació del PHN, el 2010 incrementarà les emissions de CO₂ entre un 4 i un 9 por ciento. (Meerganz von Medeazza 2005, p. 61). Val la pena consignar els resultats escruixidors de Malta, un estat insular amb una altíssima pressió demogràfica i turística, ja que presenta l’índex de dessalació conegut més elevat de l’àrea: la factura elèctrica fòssil de la dessalació correspon al 22 por ciento de tot el consum elèctric (World Bank 2004, p. 115-116).

Resta l’opció nuclear. El perill que el Magrib i bona part del Llevant esdevinguin una teranyina nuclear amb l’excusa d’aplicacions civils com la dessalació per a l’agricultura de regadiu, la turistització i el creixement urbà és cada cop més versemblant. Tot i que la nuclearització evita agreujar el canvi climàtic per raons òbvies, no cal dir que introdueix un nivell de risc ambiental elevadíssim en cas d’accident o atemptat terrorista. Qui pot desitjar una xarxa de grans dessaladores alimentades per energia atòmica al front marítim del Marroc, Algèria, Líbia, Turquia o Egipte, per parlar només dels estats que recentment han signat o volen signar tractats d’assistència nuclear amb els EUA i amb França?

Finalment, queda la qüestió del significat de l’aigua com a “bé comú” de la humanitat. Aquesta idea òbvia està sent erosionada de base per la ràpida liberalització del “sector” a partir de la feina piconadora de l’OMC. Paga la pena reparar en dos tipus d’efectes que comporta i que amenacen el benestar de les poblacions mediterrànies:

La dessalació opera en un marc desregulat i controlat per empreses privades, normalment transnacionals, aliades d’unes elites locals que no tenen com a prioritat garantir aigua suficient i de qualitat per a la comunitat.

L’augment galopant dels preus del petroli o les mesures de protecció de les centrals nuclears que donen suport a la dessalació fan que els  preus siguin cada cop més onerosos per a la població local. L’apartheid israelià contra la població palestina també en l’ús de l’aigua pot generalitzar-se a bona part de les costes destinades a constituir nous paradisos turístics i residencials o agrícoles exportadors. La mercantilització de l’aigua actua com una eina formidable en l’augment de costos i l’exclusió social de capes socials empobrides i sense present ni futur econòmic. Qui podrà pagar als ravals d’Orà, El Caire o Istanbul una aigua dessalada que sortirà tres o quatre cops més cara que l’actual?  Tot un incentiu per a la fugida cap a l’Eldorado nòrdic (més immigració Sud-Nord) o per a les crisis socials i la captació d’adeptes per al terrorisme jihadista.

L’orientació crematística fa que no hi hagi incentius perquè l’estat (i, per suposat, tampoc les ETN que es fan d’or amb les fàbriques d’aigua) vetlli per una gestió integral, sostenible ambientalment a llarg termini, del cabal d’aigua disponible. En aquest sentit, la planificació d’usos prioritaris, la transparència  sobre les reserves i la gestió per a usos reals, els estudis  sobre el potencial de reducció de pèrdues en la distribució i de reutilització sensata i la implantació subsegüent de les mesures correctores oportunes, deixen de tenir interès.

La gestió de l’oferta, orientada a generar la il·lusió que la tecnologia ha trencat tots els límits a l’escassesa, ofega la necessària política pública basada en una gestió de la demanda que garanteixi prioritàriament el benestar social i la compatibilitat ambiental a llarg termini. La desertificació avança i aquesta manca de cura pel cicle integral de l’aigua comporta una més ràpida sobreexplotació d’aqüífers, l’abandonament d’inversions en la millora de les xarxes de distribució i l’autorització de decisions econòmiques que no fan sinó accelerar l’estrès hídric (més agricultura de regadiu, més turisme i construcció residencial, més preus sense criteris socials i ecològics).

El patró aigua com a test de democràcia real (un epíleg)

En l’autopista cap a un capitalisme merament especulatiu, la creació d’oportunitats de negoci en contextos desregulats, allunyats de la vigilància estatal i sostrets a la vista de les comunitats afectades, és a l’ordre del dia. Com en el cas del turisme, la indústria de la dessalació es nodreix d’aquest entorn d’excepcionalitat legal i democràtica per progressar a ritmes vertiginosos.

La indústria de la dessalació busca afanyosament “mercats emergents”, amb total descurança de la seva responsabilitat ambiental, social i democràtica. De fet, a part del lucre ràpid i sense control públic, li és igual cooperar amb elites locals de la mena que siguin: democràtiques (com a Espanya, Turquia o Israel) o dictatorials (a Algèria, Tunísia, Egipte o el Marroc). Seguint els consells de Milton Friedman, l’atmosfera de crisi a gran escala proveeix a les ETN, que fan l’agost amb la dessalació, el pretext necessari per passar per sobre de la voluntat popular i deixar les decisions en mans d’uns tecnòcrates cecs a l’ètica de l’equitat social, de la cura de l’ambient i militantment desconfiats de les poblacions locals. El mètode infalible és la recepta de l’Escola de Chicago: aprofitar els moments de trauma col·lectiu per endegar un procés de reenginyeria social i econòmica, fer tabula rasa i portar una societat determinada a acceptar un camí que, en condicions normals, mai no hauria triat (Klein 2007, p. 1-21).

Davant això, en ser un bé comú com ho és l’aire per respirar, les disputes per l’aigua han de ser contextualitzades en models de presa de decisions fonamentades en el dret de la majoria. El fet que la dessalació s’imposi suposa una amenaça desproporcionada a la qualitat de vida de les societats mediterrànies. El secretisme i la tecnocratització que protegeixen aquestes fàbriques d’aigua han de ser qüestionats per les comunitats afectades. Un bon camí el marquen principis com els que proposa l’Environmental Justice Coalition for Water tot parlant de la Mediterrània californiana (Cooley, Gleick i Wolff 2006, p. 77):

Les lleis han de garantir l’existència d’anàlisis independents sobre les desigualtats i costos ambientals, socials i econòmics associats amb els drets a l’aigua potable i als diferents sistemes de gestió.

Ha de poder haver-hi avaluacions independents dels impactes socials i econòmics dels projectes dessaladors sobre les comunitats locals.

S’hauria d’aconseguir prèviament el suport de les comunitats locals abans que les autoritats aprovessin qualsevol proposta de control i gestió privada dels sistemes de producció i subministrament d’aigua potable.

La “Declaració europea per a una nova cultura de l’aigua” (Fundación Nueva Cultura del Agua 2005) quines haurien de ser les bases d’una bona gestió de l’aigua. Voldríem destacar-hi:

La consideració del dret a l’accés a l’aigua potable com un dret humà fonamental.

La participació de les comunitats locals com a clau de la governabilitat local.

Mentre el tsunami dessalador guaita com mai per la conca mediterrània sotjant per profits ràpids i aliè a les seves responsabilitats envers les comunitats i l’ambient, les societats riberenques farien bé d’adonar-se que, en comptes de callar davant l’avanç de la dessalació, que promet una quimèrica abundància d’aigua a través d’una tecnologia amb nombroses zones d’ombra, és hora d’obrir el debat democràtic sobre l’aigua de tothom, un exercici que segueix constituint el principal obstacle actiu al desbocat capitalisme del xoc que s’alimenta parasitàriament de les crisis socioambientals del món.

Joan Buades es miembro del grupo de investigación sobre Sostenibilidad y Territorio (GIST) del DCT de la Universitat de les Illes Balears. La investigación que da lugar a este articulo se financia con el proyecto de investigación titulado "La funcionalización turística de las Islas Baleares (1955-2000): adaptación territorial y crisis ecológica del archipiélago" (SEJ2006-07256/GEOG) del Ministerio de Ciencia y Tecnología de la Dirección General de Investigación del Ministerio de Educación y Ciencia.

Notes