menú principal

volver al programa provisional

X Coloquio Internacional de Geocrítica

DIEZ AÑOS DE CAMBIOS EN EL MUNDO, EN LA GEOGRAFÍA Y EN LAS CIENCIAS SOCIALES, 1999-2008

Barcelona, 26 - 30 de mayo de 2008
Universidad de Barcelona

 

DE L’ORDRE PÚBLIC AL RISC DE FRACTURA SOCIAL. LA DIMENSIÓ OPACA DE LA SOCIETAT

Joan Uribe Vilarrodona
Director de Sant Joan de Déu, Serveis Socials Barcelona
Doctorand en Antropologia Social, UB
josaol2001@yahoo.es


De l’ordre públic al risc de fractura social. La dimensió opaca de la societat (Resum)

L’estudi a l’espai públic d’emergències permet estudiar la fragilitat de l’ordre públic i com emprem estratègies per controlar i evitar situacions de crisi.

No obstant, les emergències crítiques mostren el risc de fractura i la resposta del Poder mitjançant la policia. També, com tot el que es relaciona amb l’emergència és ubicat apart, sense reconèixer que és una faceta més de la dimensió social, només que des de la vessant opaca i de la que se’n reclama una antropologia que s’hi dediqui.

La por a l’emergència i a la dimensió opaca de la societat, s’utilitza sovint per alimentar l’individualisme, la segregació i el gregarisme com a “defensa” davant l’altre. Mentrestant, el Poder intenta garantir la seguretat de les persones tot i la impossibilitat de fer-ho, amagant que, en el fons, l’ordre públic és fràgil i està molt més a disposició de cadascú de nosaltres del que ens pensem.

Paraules clau: Ordre públic, fractura social, dimensió opaca, emergència


From public order to social fracture risk. The opaque social dimension (Abstract)

Study of emergences in public space allows to detect the fragility of the public order and our strategies to controlling and avoiding crisis situations.

However, the critical emergencies show the risk of fracture and the Power’s answer through the police. Also, all what correlates with the emergency is considered separate to the social life, not recognized as the opaque aspect of the same society. It would be interesting to develop an anthropology dedicated to this social opacity.

The fear in the emergency and in the opaque dimension of the society is used often for nourishing the individualism, segregation and gregariousness as a "defense" in front of the others. In the meantime, the Power attempts to guarantee the security of the persons in spite of the impossibility about making it, hiding that the public order is fragile and much more at the disposal of each one of us that we think.

Key words: Public order, social fracture, opaque dimension, emergency


Objecte d’estudi i hipòtesi

L’objecte d’interès de la recerca realitzada és l’ordre de les interaccions en públic, entès aquest com la sort de pautes, normes, costums, formes de fer que regeixen la manera en que ens relacionem en públic les persones.

Dit d’altra manera, i en el sentit en que Goffman proposa, s’ha centrat la atenció en l’ordre públic, que per aquest autor és el tipus de vincle social que mantenen entre si les persones davant la mirada de tothom[1], es coneguin molt, poc o gens i que dóna vida a la constant redefinició i adaptació de l’espai públic, mostrant com la societat està sempre fent-se i desfent-se, insinuant la constant possibilitat de crisi en l’ordre social i recordant d’aquesta manera la diferència entre societat i estructura social.

Per estudiar-lo, la opció escollida va ser explorar la forma com es donen les interaccions quan es produeixen esdeveniments, emergències, enteses  tant des del sentit més literal del terme – emergere, "sortir de dins de": emergent és allò que sorgeix, inesperat, sovint per sorpresa, una manera de fer-se visible el que no ho era i que com a tal intervé en l’escenari públic com un element nou que pot originar canvis, adaptacions, novetats -, fins al sentit més ampli vinculat al terme i que és el de l’emergència com aquella acció que desmenteix la “normalitat” de les situacions ordinàries i que altera l’esdevenir social i activa alarmes i mecanismes de resposta per pal·liar o revocar aquella emergència, entesa com a greu perill per al context en el qual es produeix.

Des d’aquestes relacions la recerca s’ha centrat en les emergències,  esclats inopinats del que podria antullar-se la dimensió més indomesticada de les energies socials, el que podríem presentar com sobtats asilvestraments d’allò social, de banda de la seva magnitud, i que posen a prova la flexibilitat d’un determinat ordre societari per absorbir el conflicte i els seus mecanismes de retroalimentació negativa per fer reversibles els seus efectes dissolvents, sense aconseguir-ho sempre. 

Que les emergències siguin accions no previstes ni sovint desitjades, el que impliqui un  punt de crisi respecte de la quotidianitat, és el que suposa una franca posada a prova de la capacitat de les persones de sortir airoses de les situacions d’aquesta mena en les que es veuen implicades o d’intervenir en elles amb èxit. En aquest sentit, s’ha d’associar a la idea de crisi, conjuntura en la qual la dimensió axiomàtica de les relacions socials, el que en principi es dóna per descomptat que les regula i les fa racionals, es desvetlla sobtadament afeblit, a punt d’esmicolar-se o ja irrevocablement esmicolat. En concret, per a l’estudi de l’espai públic i els fenòmens urbans en general, les crisis emergents venen a confirmar de manera radical la seva naturalesa porosa i inestable.

Les emergències, doncs, serien les millors interaccions disponibles per estudiar la societat pública –societat sotmesa a la mirada de tots– i el tipus d’interaccions que li són pròpies. Aquest és el sentit de la recerca realitzada i que es basà en recollir etnogràficament emergències com a eina per, a través de la seva descripció i anàlisi, constatar els mecanismes de reacció i restauració que procuren fer reversibles les constants crisis que pateix la suposada normalitat social, tal i com es dóna –o més aviat sembla donar-se– en exteriors urbans. Es tracta, doncs, d’un treball sobre l’ordre públic en el sentit que Goffman li donava a aquest valor per definir l’ordre que sostenia i feia possible les relacions en públic, sotmeses a principis de visibilitat i accessibilitat generalitzades, i l’escenari preferent de les quals és, òbviament, l’espai públic, el carrer. La perspectiva és, per tant, la d’aportar dades i reflexions a propòsit de la fragilitat d’aquestes formes públiques de vida social i de la vida social en general, les proves que aquestes situacions crítiques ens ofereixen de fins quin punt és precari i fràgil i com en qualsevol moment pot conèixer les evidències de la seva revocabilitat.

Aquesta mirada ha permès entrar en consideracions respecte a la concepció d’ordre social no com a fenomen acabat, sinó com una cosa viva i interminable, que es passa el temps reescrivint-se, una advertència contra la tendència a confondre societat i estructura social i una invitació a considerar que una bona part de l’existència col·lectiva es defineix per poder ser observada quan està estructurant-se. De fet, no fa altra cosa que passar-se el temps estructurant-se i desestructurant-se, en una tasca sense fi i que no és sinó la del treball d’allò social sobre sí mateix, entenent que justament és d’aquesta naturalesa el gruix la vida pública en espais urbans.

I des de l’observació d’aquests traumes que són les emergències, es proposa mirar d’entendre la part precària de l’ordre social en tant que ordre inestable – ordre lluny de la linealitat, dirien els teòrics del caos i els sistemes complexos –, àdhuc afectat per dinàmiques que poden ser irreversibles – és a dir, afectar de manera no reparable la nostra existència plegats –, però també de la necessitat i la urgència d’intentar restablir  els pactes que fan possible reprendre la marxa, guarir les ferides i desperfectes produïts al vincle, refer l’equilibri entre les parts, tot lluitant contra els efectes d’aquestes sobtades entrades en escena de l’imprevist i del tràgic.

Per tant, el punt de partida de la recerca fou l’intent d’exploració de la  provisionalitat de l’ordre social, la seva fragilitat mitjançant l’anàlisi d’un tipus específic d’interaccions – les emergències -, a causa de les quals els interactuants són sacsejats en ser aquestes interaccions no desitjades ni esperades, viscudes com una experiència negativa i que poden arribar a fer que els individus es qüestionin la fortalesa de la realitat social en la que estan immersos. D’aquesta manera s’ha observat, estudiat i analitzat de quina forma es produeix la relació  amb allò que es podria considerar  el costat fosc de la realitat social, la seva part més opaca, aquella en la que es pot percebre un desori que podríem imaginar com a les antípodes de l’ordre social, per molt que resulti en realitat la seva matèria primera fonamental i l’energia que el fa possible en secret.

Estat de la qüestió

Un primer referent teòric a aquest abordatge és, sens dubte, l’Escola de Chicago, bàsicament per l’èmfasi en la no uniformitat del social així com del reconeixement tàcit conforme l’espai públic és l’espai predilecte de la incertesa i la intersticialitat per instal·lar-s’hi: de fet, fou en aquests territoris, ambigus per definició, on cercaven als subjectes a qui volien redimir social i moralment. L’Escola de Chicago acceptava el fenomen urbà com a fluctuant i no definit mai del tot, com un espai marc per la més àmplia heterogeneïtat, on es produeixen constantment tot tipus d’escletxes de difícil control social.

Altres referents han permès fonamentar aquesta recerca. Georg Simmel apuntà el creixement de la vida nerviosa a les ciutats com un dels factors definitoris de la vida a la urbs, vida nerviosa que s’intueix com una manera d’expressar la inquieta pulsió de resposta a la inconsistent rigidesa del cos social en el context de la lluita pel poder, és a dir, la lluita constant de l’individu per mantenir-se autònom i victoriós en l’assoliment dels seus desitjos en el context social en el que es desenvolupa.

Gabriel Tarde, coetani de Durkheim i precisament eclipsat per ell i posteriorment recuperat per Deleuze a través de l’estudi de emergències de l’ordre de les que interessen en aquesta recerca, va proposar una física social dels micro processos que dóna per reals i estudia les col·lisions, les pertorbacions socials, interaccions caracteritzades per la seva naturalesa inestable, sense que s’haguera d’entendre per aquest motiu que la societat passava a ser abandonada al desordre absolut. També va proposar unes lleis socials, les lleis de la imitació, a través de les quals s’explica la difusió de les conductes individuals i la invenció com una materialització dels canvis que totes les persones proposem a la resta en forma d’ajustaments que volen donar resposta a aquells desigs i creences que en cada moment es donen a cada societat. Aquests, es constitueixen com a vehicle transmissor dels fets individuals i possibiliten que arribin a imposar-se a nivell social, generant canvi. El seu plantejament constata, doncs, la provisionalitat del fet social.

Més properes, la proxèmica, la cinèsica, l’etologia, la etnometodologia, l’interaccionisme simbòlic i, molt especialment, la microsociologia goffmaniana, han fonamentat a nivell teòric aquesta recerca.  Les tres primeres es van fer pertinents degut al context d’una recerca que s’havia de fonamentar en la recollida i anàlisi de interaccions entre persones en les que el component emergent havia de  ser present: així, la proxèmica, atenta a l’ús que l’ésser humà fa de l’espai així com a les territorialitzacions que executa i a com interpretar aquest ús, o la cinèsica i la comunicació no verbal, que permeten recollir objectivament i interpretar allò que mostren actitudinal i gestualment els individus que interactuen, aporten eines pel tractament i anàlisi de la informació recollida.

L’interaccionisme simbòlic, especialment a través de George Herbert Mead, planteja que tota interacció es basa en que l’ésser humà orienta els seus actes cap a les coses en funció del que signifiquen per ell, i presenta l’emergència, allò que, com dèiem, sorgeix, “surt de dins de”, com la capacitat per inscriure’s en una pluralitat de sistemes i de punts de vista, entenent la socialitat com l’aptitud per ser diverses coses simultàniament.

El principal referent teòric, el que proporcionà el cos teòric extern de la recerca és, però, la microsociologia d’Erving Goffman, a través de la decodificació dels significats de la interacció en l’espai públic que ell va treballar de manera constant en el decurs de la seva obra. Goffman parteix de la idea que l’important no és afirmar que els objectes de la microsociologia estiguin determinats o siguin determinants, sinó que són constantment emergents. També és cabdal la seva proposta conforme la unitat fonamental de la investigació no és l’individu, sinó la situació, amb la qual cosa la interacció passa a ser considerada com una unitat fonamental de la vida social, mereixedora d’una atenció científica singular: ell centra la mirada en l’estructura de l’experiència individual de la vida social, i se centra més en les relacions de poder presents en la conformació de l’ordre públic que en el de l’ordre institucional, més en les interaccions entre persones que no es coneixen que en les relacions entre membres d’una mateixa comunitat.

A través de Goffman, la circulació de transeünts pot ser descrita com una successió d’arranjaments de visibilitat completament ritualitzats, arranjaments de visibilitat, que són les recollides d’informació necessària per tal d’operativitzar les negociacions en les nostres interaccions, normalment mirant de minimitzar les tensions que es produeixen o es poden produir i maximitzar l’assoliment d’objectius, mirant d’alterar l’ordre públic – en el sentit de l’ordre de els relacions en públic -, el menys possible, visibilitzant-nos el mínim i posant-nos mínimament en risc. És en aquest marc que Goffman estudia i ens presenta les bones maneres, les gloses corporals, la desatenció cortesa, les reserves, conductes i estratègies que ens presenta dins l’ordre dels rituals i que prenen sentit com a ventall de recursos per la gestió amb possibilitat d’èxit de les volicions particulars en la mesura que les interaccions constants de la nostra quotidianitat les posen o poden posar en risc: com mirar, gesticular i quan a qui, en segons quina situació; quines són les formules de cortesia necessàries per evitar-nos problemes en determinades situacions; quan obviar a algú o quan prendre’l en consideració, sempre amb el mateix objectiu d’evitar que prendre la opció incorrecta pugui ser problemàtic per nosaltres, són els marcs teòrics que ens posa a l’abast per accedir al món de les interaccions i, recollides aquestes, poder-les analitzar i interpretar. 

Tanmateix i en aquest context, Goffman ens obre la porta a entendre un món de possibles infraccions, que són aquells actes diferents als que s’esperen en un determinat marc de context, sistematitzades i moralment jerarquitzades segons si es duen a terme sobre el cos, sobre les possessions dels altres, en la intromissió en l’altre –visual o auditiva- de caire territorial, en forma d’intrusió o d’obstrucció, i detecta mecanismes de recolzament entre individus que, a patir de la ritualització d’intercanvis de suport, cobreixen des del manteniment disciplinat dels rituals de reconeixement mutu fins l’auxili a l’altre  en perill en certes circumstàncies, i arriba a determinar l’aspecte normatiu de l’ordre social, centrant-se no tant en la vessant institucionalitzada i reglada del comportament cara a cara, sinó en el que implica directament a individus, en presència física l’un de l’altre.

Fins aquí, el que es planteja no se situa més que a un camí ja obert i sobradament dibuixat per tots els referents citats. Però el fet de dotar de centralitat en aquesta recerca a l’estudi dels incidents com a vehicle per tal d’abordar el fenomen urbà i la provisionalitat de l’ordre social, ha fet decantar aquesta cap a una proposta de caire experimental, tant pel contingut del treball de camp com per la metodologia emprada, entenent que no hi ha, fins ara, una antropologia obertament dedicada a l’esdeveniment viscut bàsicament com una emergència, com aquells moments o situacions d’alarma que trenquen de forma greu amb el que era previsible i desitjable i alteren l’ordre de les coses, alteració que es pot intuir com a irreversible i que, fins i tot, pot arribar a ser-ho. A partir d’aquest moment, les palpentes del treball realitzat es van pal·liar gràcies a les obres de Clement Rosset, Miguel Morey, Roland Barthes, Georges Perec, Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut, Paul Virilio, Jean Remy i Liliane Voyé, Susana Rotker, Martha Inés Villa, Mike Davis, així com la tradició del pensament tràgic, i textos i articles sobre qüestions de seguretat proveïts des dels moderns estudis urbans europeus, sobre tot francesos i també altres produïts a Catalunya. També van ser d’utilitat dos treballs que per la seva semblança al treball de camp realitzat en aquesta investigació en són precursors, i que són, una, la recerca de Whalen i Zimmerman, sobre com els ciutadans construeixen racionalment les seves demandes d’auxili a la policia en estats crítics i d’emergència, i un altre, el treball fet a peu de carrer i acompanyant, com en la recerca duta a terme en aquesta investigació, cotxes patrulla de la policia, en aquest cas a tres ciutats nord-americanes Black i Reiss, per tractar les relacions entre els policies i els joves sorpresos protagonitzant petits incidents. Finalment, i dins el context de referents teòrics en l’àmbit de l’emergència fracturadora o, com a mínim, trontolladora de l’ordre social, Delgado (1999; 2006), que insisteix en la pertinència d’una antropologia de la emergència, competent per estudiar la vessant opaca del social[2].

Marc metodològic, metodologia emprada, espai delimitat del treball de camp

La recerca s’ha estructurat en tres treballs de camp, desenvolupats en tres moments i circumstàncies diferents: sempre conscient de la premissa de ser l’investigador qui anés a la recerca de l’objecte d’estudi, enlloc d’esperar a que fos aquest qui el visiti algun lloc fix d’observació. En el primer treball de camp, a la ciutat de Barcelona, el 2001, es van dur a terme quinze sessions d’entre vuit a setze hores cadascuna de deambulació pel Districte 1 de Barcelona, exceptuant el barri de la Barceloneta per economització de temps. Prèviament, es va fer un reconeixement de tots els carrers i identificació d’espais aparentment més propicis a la aparició d’emergències per així freqüentar-los més. La recerca es va dur a terme deambulant a peu, amb una gravadora d’àudio oculta, en cinta de cassette i micròfon ocult de solapa. En el moment que un esdeveniment s’oferia a la vista, accionava la gravadora i, agafant un telèfon mòbil, començava a parlar, tot enregistrant les dades. D’aquesta manera, “el vianant que parla pel telèfon mòbil” va ser el personatge quotidià que em va permetre de dur a terme la meva observació participant no intrusiva.

Aquesta recerca, va permetre recollir emergències de la quotidianitat, tot i que molt eventualment s’arribava a poder recollir autèntiques emergències fracturadores o com a mínim qüestionadores de l’ordre social. Per aquest motiu es van tramitar les autoritzacions necessàries per dur a terme dues recerques, incardinat dins de patrulles policials del Cos de Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, una el 2002 al municipi de Lloret de Mart i l’altra el 2004, a la ciutat d’Hospitalet de Llobregat, per així arribar a les emergències com ho fa la policia i poder-les recollir.

Es va escollir Lloret de Mar, doncs en el període en que es va dur a terme la recerca, -sis sessions en torns de dia o de nit i en el mes d’agost -, aquest municipi propiciava la possibilitat de recollir moltes emergències per la particularitat de la seva oferta turística, que atrau un allau de turistes molt joves d’arreu d’Europa en busca de sol, platja, diversió, alcohol i sexe.

En aquesta recerca, vaig estar durant les tres primeres sessions incardinat dins un grup de paisà, i les tres darreres com un membre més de la patrulla, dins un cotxe policial logotipat, recollint sempre les observacions amb la gravadora d’àudio ja utilitzada en la anterior recerca, i micròfon de solapa, i recolzant-me puntualment en una llibreta on anotar algunes dada puntual de suport a la gravació.

Hospitalet de Llobregat va ser triada per ser la segona ciutat més poblada de Catalunya i poder a través d’ella recollir emergències purament, diguem-ne, citadines, i així complementar les recollides a Lloret de Mar, amb una particularitat molt concreta. Així, en un total de nou sessions, en torns que podien ser de dia o nit, i de vuit o dotze hores, em vaig integrar, de paisà, dins de patrulles policials en vehicle, essent una tercera persona que, en el moment d’arribar al lloc dels fets, baixava del cotxe policial i mirava de confondre’s amb els espectadors per recollir així les dades. A més, en aquesta recerca, es va utilitzar el mateix sistema de gravació discreta d’àudio amb micròfon de solapa però en aquest cas, amb una gravadora digital d’alta sensibilitat i quaranta hores d’autonomia, que permeten recollir no només el moment de les emergències, sinó tot el que s’esdevenia en el decurs del torn policial.

La recerca

La fragilitat del pacte social: l’esforç pel seu manteniment i estratègies per aconseguir-ho

Els esdeveniments recollits a Barcelona permetien copsar el detall dels casos degut al ritme dels esdeveniments captats: emergències de la quotidianitat que en gran part eren petites ruptures del pacte social, sovint simples friccions, arribant només en alguna ocasió a ser autèntiques crisis momentànies. D’aquesta manera, es van començar a desplegar de forma constant davant els meus ulls els rituals descrits per Goffman, una sort de estratègies d’evitació, complementació, reconeixement, disculpa, i altres, que la majoria de persones dominen de manera natural i utilitzen amb la mateixa seguretat i domini com el caminar.

També es va fer visible el control de les distàncies personals, és a dir, els centímetres o metres que deixem respecte a altres persones segons si volem evitar-les, ignorar-les, o aproximar-nos a elles, així com la forma en que ens desviem de les persones que suposem un risc o un problema, i de quina manera i quan permetem que ens quedin a l’esquena, que reconeixem com una part vulnerable del nostre espai.

Més enllà d’aquestes constatacions més purament relacionades amb l’instint de supervivència en medi urbà i que reflecteixen fins a quin punt som conscients de la necessitat de guaitar la possibilitat del risc, afrontant d’aquesta manera i en clau preventiva la fragilitat del pacte, es va fer entenedor per què les persones, unitats d’interacció, quan ens enfrontem a l’emergència ens ocupem en recollir dades, doncs això és el que fem quan, davant un esdeveniment, sovint de manera gairebé rutinària, ens aturem a observar els fets. Així, més enllà d’una comprensió basada en la morbositat, que també pot estar present en determinats casos, en entrar a formar part d’un grup d’espectadors d’una emergència es mira de saber quin és el fet esdevingut, quina és la seva gravetat, si té a veure o no amb el lloc on s’esdevé i per tant ha de catalogar-se com a espai de risc, quines són les persones que intervenen, i com s’afronta i resol el fet, entès tot plegat com una font d’informació interessant per si en algun moment ens toca viure un esdeveniment semblant. Un cop realitzada aquesta tasca, les persones decidim si fugim, si marxem, si seguim interessades en el succés, fins i tot si creiem que hi hem de prendre part, ni que sigui de manera individual tot i estar immersos entre  un públic. A partir d’aquest moment, s’esdevé la possibilitat d’estendre xarxes de solidaritat pactades a través de mirades amb altres persones, o de l’adopció de conductes semblants que denotin solidaritat i pacte de suport, o fins i tot d’arribar a conformar una multitud, amb tot el que de poderós i potencialment devastador suposa aquesta possibilitat.

Aquest entramat de relacions i de decisions donen la mida de fins a quin punt les persones, conscients per una part de la fragilitat del pacte, ens involucrem en diferents intensitats segons el moment, en el seu manteniment o reparació, sempre sota la premissa que, com diu Goffman, és més important restablir l’ordre social, vehicle i via per poder continuar amb el que fem, que aturar o neutralitzar als contraventors.

Aquesta constatació es reflectí també en una majoria d’emergències recollides en les que, normalment, totes les parts eren curoses en mirar de no entrar en el camí de no retorn, de no arribar a traspassar aquell límit que faria entendre a algú que el pacte estava definitivament trencat en aquell moment i per aquella interacció.

La fractura social: el conflicte entre l’ordre social i la seva resistència

Calia, però, accedir a les emergències que fàcilment poden arribar al punt de fractura social, fins i tot assolir-lo, objectiu que s’acomplí amb els treballs de camp realitzats a través dels patrullatges policials en els que vaig intervenir.

L’acompanyament als agents de policia que acudien a cobrir avisos de fets emergents va obrir la porta a un mon paral·lel, una altra forma d’entendre les interaccions basada en la idea que “el que vull, ho vull, i ho vull ara”, del sobtat, del que s’esdevé per que si, a qualsevol preu o gairebé, i que obliga a un joc d’estratègies i contra estratègies imprescindibles per poder ser-hi. La velocitat, per exemple, és una d’aquestes estratègies que solen aplicar les persones que activen una emergència: així, amb aquest recurs, aplicat sovint de manera instintiva, les persones contraventores miren d’assegurar-se l’èxit en la seva forma de plantejar la interacció tot bloquejant la capacitat de resposta de les que pateixen la emergència, i miren de neutralitzar la possibilitat de seguiment i neutralització de la mateixa tant per part de les persones que viuen l’emergència, -com a part implicada o com a testimonis -, així com dels mecanismes institucionals de control, la policia. L’aplicació de la velocitat en la producció d’emergències va permetre constatar en les recerques dutes a terme a Lloret de Mar i a Hospitalet que en un elevadíssim nombre de casos, els policies que arribaven a un suposat lloc dels fets, sovint no trobaven rés  ni ningú, deixant a l’aire la sospita constant de si realment havia pogut esdevenir quelcom i haver-se esfumat en el poc temps que trigaven en arribar al lloc.

Aquesta fou una de les constatacions que amb més força ajudaren a demostrar que el suposat panoptisme i capacitat total de control del Poder instituït, i de la policia com el seu braç executiu en aquest afer, no és sinó una idea que, sens dubte, afavoreix la contenció de determinades dinàmiques i interaccions socials per por al control i la repressió. Però en qualsevol cas, es confirma el que Foucault plantejava en el sentit que la simplificació segons la qual la policia ho veu tot no seria més que una forma superficial de copsar una intenció, una estratègia en forma d’una acció per altra part impossible. El que Foucault diu davant la constatació que històricament s’ha desenvolupat un seguit de tàctiques i estratègies de resistència a les intencions controladores del poder, és que la societat no és panòptica, sinó que el poder pretén trobar –intent mai acomplert– la forma d’exercir el panoptisme, intent davant el qual hi ha una resistència històrica, permanent i futura a l’articulació de les estratègies que cerquen aquest objectiu[3]. Mike Davis il·lustra aquesta idea quan diu que “el gran secret és que no hi ha secret”.

La policia, per altra part, activa un seguit de contra estratègies autoritzades i disposa de prerrogatives respecte a la velocitat en estar autoritzats  a vulnerar els límits de velocitat i les normes sobre els itineraris i direccions per tal de poder arribar a temps i aturar i neutralitzar la emergència i els seus productors. És des d’aquest prisma que s’ha d’entendre la necessitat urgent que té el policia de conèixer a fons el territori en que es desenvolupa, coneixença que no es limita a saber entre quin i quin carrer es troben els llocs, ni com itinerar en el lògic sentit de la marxa o del trànsit: han de conèixer dreceres d’ús comú, dreceres només al seu abast –com creuar un parc públic en vehicle, saltar tanques per accedir a llocs, creuar passatges, saber l’accés de locals amb entrades a diferents vies, etc. - el camí més curt per arribar on sigui, així com els itineraris habituals i els llocs d’estada que sovintegen aquelles persones que de manera freqüent generen emergències.

El dret a la interpel·lació és un altre dels drets atorgats a la policia, una detenció física i momentània de les persones que inclou el dret legal a exigir que aquestes exposin part de la seva intimitat –nom, cognoms, què fan en aquell lloc, d’on venen, on van. A més, en ser interpel·lades, les persones són, també, marcades pel contacte amb els policies, -col·lectiu estigmatitzat pel seu contacte i vinculació directa amb l’emergència -, i s’exposin també davant la resta de persones i perdin momentàniament el seu dret a no ser reconeguts, a no ser interpel·lats, a ser un més, podent arribar aquesta interpel·lació a convertir-se en una altra de les prerrogatives de la policia, la detenció de la persona, és a dir, la seva privació de llibertat.

Una altra de les contra estratègies detectades és el dret atorgat als policies de tancar i detenir l’espai: detenir-lo en la doble interpretació de privar-lo dels seus drets com a espai per sotmetre’l a una interpel·lació i investigació, obligant-lo a explicar què ha passat. Mercès al seu tancament, els policies congelen en el temps aquell espai que, en el moment de tancar-lo i no permetre que res del que en ell sol passar s’esdevingui, fa que s’aturi el rellotge del seu temps com espai públic.

Aquesta estratègia és imprescindible quan es fa necessari per la policia investigar un lloc i trobar elements, indicis, proves de què ha passat allà, com ha passat, quan ha succeït i qui ho ha protagonitzat. Però també acompleix una funció desestigmatitzadora: l’espant que generen determinades emergències i la forma gairebé absoluta com aquestes fracturen la societat, demonitza sovint el espai on el fet s’ha esdevingut. Malgrat sovint aquest sigui casual i no causal respecte al que hagi succeït en ell, per totes les persones relacionades amb l’espai en qüestió –transeünts, veïns, habitants- aquest passa a ser una porta d’entrada a l’emergència, a una de brutal, de molt colpidora i temuda. Per aquest motiu, el tancament de l’espai passa a tenir també una funció de posada a zero i neteja del lloc, de reprogramació del mateix per tornar-lo a posar a disposició de tothom, per tal que pugui tornar a ser un espai públic no condicionat per l’emergència.

Per altra part, la manera com es fa el tancament explica com s’organitza el mon de la emergència, ubicat en una dimensió paral·lela de la quotidianitat, donat que l’emergència i els que la intenten controlar se situen a l’escletxa, al revers, als espais buits, als oblits, als errors dels mateixos espais on es desenvolupa la quotidianitat i en la que el pacte social és present. Per això els policies, com els transgressors, marquen camins impossibles i estranys per moure’s dins un espai acordonat, miren tot buscant indicis en els racons més inhòspits o impensables, sabedors que la possibilitat de l’emergència i la seva prova poden estar a qualsevol lloc d’aquell espai i no només en els itineraris utilitzats per la majoria, ni pensant-lo a través del seu ús més habitual o previsible.

Els policies, especialistes en saber detectar i neutralitzar la producció d’emergències, i que ho han de fer de la manera menys lesiva i interventora sobre aquell desenvolupament social, es mostren tant millors especialistes del seu  àmbit quant més cúmul de situacions viscudes i afrontades tenen, bagatge enregistrat que, com la majoria de persones que ens aturem a observar una emergència, passa a formar part del seu coneixement sobre com afrontar-les. També quan més i millor territorialitzen l’espai, és a dir, com millor el coneixen i el dominen, tenen la capacitat de controlar-ne els itineraris, velocitats i temps necessaris per gestionar-s’hi.

Un altre fenomen de l’espai públic que desconcerta i preocupa especialment al Poder i a la policia, és la multitud. Aquesta està sempre latent en l’enigma sobre si una munió de transeünts individuals, o un públic concret es transformarà en  qualsevol moment i per qualsevol motiu en una multitud i, com a tal, en un torrent d’energia social espontània i lliure en tot moment, sense control.

Però més enllà de la sospita i el temor constant de la possible gernació d’una multitud, està el temor a la seva capacitat d’alliberar energia i a com pot  arribar a ser indiferent als fets que la concorren que aquesta sigui creativa o destructiva. El que sempre acompanyarà a la multitud és la seva força energètica i la seva condició de societat en estat pur. I és societat en estat pur en tant que els individus que la integren, en tant que membres d’una multitud, subsumeixen la seva individualitat al grup en el que s’integren. Així, al fet que dins una multitud les persones que la conformen diguin i facin coses que no farien ni dirien ells mateixos com a individus, cal dir que aquesta és una certesa que deu molt a la circumstància que, en multitud, les persones “s’aparquen” en el moment en que s’hi integren per passar a formar part d’allò que, de manera espontània i no premeditada, decideixi sobre la marxa el conjunt magmàtic de la multitud, constituint-se com una de les formes més clares de manifestació social espontània i sincera, forma de societat que es desenvolupa sense tenir en compte el que pugui aportar cadascun dels individus que la integren a través del seu bagatge personal.

Emergència, conflicte: Efecte mancillador i estigma

El conjunt de la recerca va evidenciar la existència d’un efecte mancillador de l’emergència, una màcula inevitablement produïda per la transgressió i el conflicte i que afecta a tot i tothom que s’hi veu relacionat: les víctimes, els espais on s’esdevinguin les interaccions irruptives il·legítimes, la velocitat que sovint les caracteritza, les seves formes d’expressió, i també la policia.

Les víctimes, que passen a ser considerades per la majoria de persones com a subjectes apressats per la pròpia transgressió que han patit, en ocasions passen a ser persones sospitoses de tenir inherent a la seva condició personal factors facilitadors o invitadors a ser objecte d’emergències d’aquesta naturalesa. La lectura patològica de la transgressió es fa també extensiva a la víctima en tant que es considera, a vegades, que estar a prop seu pot facilitar que ens traspassi, que ens encomani alguns d’aquests factors. En altres ocasions, es fa partícip a la víctima de nivells de pecat o maldat com els que s’atribueixen a les persones transgressores, com a mínim suficients per establir ponts amb aquestes. Són aquells arguments íntims, cada cop menys expressats però existents en la intimitat de moltes persones que porten a considerar que, la víctima, “en part, s’ho ha buscat”.

També hi ha un temor atàvic a contactar amb aquells que, al seu torn, han contactat amb la dimensió opaca de la societat en la que s’esdevé l’emergència i que s’expressa en la por que les persones mostren a tocar, parlar, estar a prop de policies que saben involucrats en aquest tipus de situacions excepcionals, siguin o no criminals, ja sia perquè l’estan resolent o perquè entenen què van al seu encontre.

És gairebé segur que la producció de la transgressió irruptiva imbueix immediatament aquell espai en el que es produeix de la categoria d’intersticial o liminar en la mesura en què deixa de ser un marc en el que les dramatúrgies que es produeixin estiguin sota el control del seus actuants. En definitiva, i com diu Villa, deixa de ser un espai segur –és a dir, de factibilitats acotables i limitables -, per ser un espai on tot pot succeir en qualsevol moment, des de la premissa que ja ha succeït  alguna vegada. Passa a ser un lloc en el que no és recomanable ser-hi, o fer-ho solament sota condicions que se suposen favorables a la protecció[4].

L’espai públic constitueix una xarxa d’espais més o menys territorialitzats que són utilitzats per a que en elles es produeixi una vida social intensa. Es tracta d’un espai comú que genera els seus propis itineraris, velocitats, actituds i coneixements, molts d’ells destinats a evitar abordatges indesitjats. Per això, qui transgredeix l’ordre social provocant emergències no volgudes, desenvolupa estratègies basades en velocitats, actituds i formes d’actuar a les quals la policia mira d’avançar-se emprant informacions i coneixements especialitzats. De fet no deixen de ser estratègies que, tot i tècnicament a l’abast de la majoria de persones, són descartades en considerar-les impròpies d’una socialització respectuosa envers l’altre. Així, irrompre amb velocitat sobre altres, agredir-los, atemorir-los, alçar-los la veu o fer malbé els seus béns, són habilitats relativament poc complexes que, no obstant, resulten absolutament rebutjades com a conducta correcta. 

Finalment, als ulls de la majoria, també la policia queda ubicada en un espai diferent, un plànol mig entre el món normal i el món de la transgressió, però mai en el primer d’ells, és a dir en el món considerat transparent i previsible de la normalitat. Ells i elles, recordem-ho, estan en contacte amb l’emergència i utilitzen algunes de les seves estratègies, interpel·len i aborden les persones, que els converteix en una font de por representada. La policia o el policia són certament marginats socials.

El coneixement de la seva professió és per moltes persones un motiu de rebuig o de neguit per part de persones que no dubtarien en qualsevol moment en reclamar el seu ajut en cas de sentir-se insegurs, en perill o víctimes d’alguna situació d’emergència. En canvi, aquestes persones que reclamen de la policia el desplegament de tota la seva eficàcia és molt probable que se sentin incòmodes davant la presència d’una persona de la que coneixen la seva condició d’agent de policia. Estem parlant d’un fenomen ben estès, segurament universal, cronificat en multitud de contextos i que s’ha tractat de combatre per part de les institucions governamentals amb tota mena d’iniciatives com l’especialitat policial anomenada de proximitat, que intenta un major incrustament de la policia en la vida de la comunitat en ordre a que aquesta deixi de percebre-la amb desconfiança o hostilitat.

Aquesta ubicació de la policia en aquest espai diferent al de la majoria de persones i el rebuig i por que provoquen per la seva relació amb l’emergència són el que propicia que, per exemple, els/les policies sàpiguen que, davant el fet delictiu consumat, s’han de proveir sobre tot d’informació autogenerada i rarament de la col·laboració espontània de la gent. És a dir, habitualment, davant la petició al possible o segur testimoni d’un fet, la reacció habitual d’aquest és negar el seu testimoniatge, arribant fins i tot a argumentar de forma gairebé idèntica que “no es vol ficar en  problemes” i que “és feina de la policia esbrinar això”. Sens dubte, hi ha molt d’una por atàvica i irracional, malgrat cap represàlia sigui possible per part de la persona a denunciar. També pesa el desig de no tacar-se amb el fet esdevingut, segellant una relació eterna amb el mateix en cas de reconèixer la relació amb ell, tot i que sigui com a testimoni.

Així, de la mateixa forma que, com diu Francesco Carrer, “s’ha pogut detectar que entre les principals peticions dels ciutadans hi ha la de la utilització de personal ben visible, amb uniforme i fàcilment contactable per part de qui en tingui necessitat”[5], també hi ha una clara voluntat de no voler involucrar-se amb l’agent de policia, aquell ésser real que, més enllà de l’imaginari atribuït, és allà confirmant amb la seva presència el drama, potser tragèdia, que sempre està a punt de succeir, inquirint sobre fets que es consideren aliens per terribles i de qui no se sap ben bé a quin món pertany, quin tractament donarà al testimoni que es vulgui prestar a col·laborar amb ell, ni com aquest contacte l’acabarà afectant. Existeix en la majoria de persones la convicció que col·laborar amb la policia és gairebé sempre complicar-nos en algun tipus de problema que creuen què no és de la seva competència.

S’evidencia doncs, com la majoria segueix instal·lada en la convicció que la dimensió opaca de la societat no és una part natural de nosaltres mateixos, que podem projectar o no cap als altres de manera voluntària o espontània, ja sigui planificadament o no, en diferents graus i formes, amb diverses intencions i múltiples possibilitats de lesivitat o perjudici.  No, això, pensem, no ens és propi. Considerem que és aliè a nosaltres.

L’opacitat social: una part de la condició social instrumentalitzada com a mecanisme de la por

L’opacitat social és quelcom més o menys immaterial però relativament perceptible i palpable a indrets en els que entenem que l’emergència es troba en el seu estat natural, o que és pròpia i inherent a determinades persones. Persones que fins i tot arribem a infravalorar com a tals en atribuir-les la possessió del mal en el seu interior, l’estigma de la malaltia mental, la condició d’éssers humans insalubres i, en qualsevol cas, el temor davant la seva condició d’imprevisibles, que sacsegen la nostra individualitat i els nostres cossos. A més, la por a aquesta condició opaca del fet social que pensem aliena explica que en determinat moment, algú proper, o un indret que considerem propi, es vegi tocat i per tant tacat per l’emergència , i que hagi provoqui un pànic irracional. Potser per això, com diu Martín-Barbero, davant la por i no saber que fer amb ella, “la gent es planteja com horitzó viure el millor possible amb els del costat, amb els que sent propers. Michel Maffesoli ho anomena socialitats tribals que, marginals a la racionalitat institucional, reprenen velles pulsions de la vessant comunitària i es realitzen a partir d’agrupacions precàries, viscoses, marcades més per la lògica de la identificació que per la de la identitat. No tenen ni el llarg temps de les identitats ètniques o de classes sinó que estan basades en la generació i en el sexe, en comunitats d’àmbit professional o cultural. El que es busca és un mínim de ‘calor’ en unes ciutats cada dia més fredes, més abstractes, construir petits illots de relació càlida on es puguin compartir gusts, gests, pors”[6]. Per Remy i Voyé, com a estratègia davant la por a la condició opaca, també es potencia la “urbanització”, que comporta com a risc l’accentuació de la individualitat, que precisament pot generar sentiments d’inseguretat i fer viure el carrer com un espai perillós, contribuint a multiplicar les situacions d’aïllament i de solitud en desdibuixar les aliances comunitàries  –més enllà de les vinculades a la coincidència en espais, temps i afinitats–, que són les que permeten a cadascú poder comptar amb els altres en les situacions d’imprevist[7].

En relació a aquesta por a la condició opaca de la societat, determinats corrents de l’urbanisme i l’arquitectura al servei de la por intenten no canalitzar, sinó segregar, i ho fan definint un model de ciutat en el que la segregació espacial de les activitats té un paper important, ja sigui en forma de barris privats o semi privats; d’espais per l’educació dels joves d’accés restringit[8] per posar alguns exemples i que són la mostra d’una especialització de l’espai destinada a agrupar per afinitats o interessos i descartar sistemàticament a l’altre innecessari en aquell moment i context. O s’intenta operativitzar aquest control i separació de l’altre o dels altres, amb propostes que suposadament haurien de propiciar l’homogeneïtat social i la imatge d’un centre segur, de les que aquest text recollit per Davis és un exemple: “Creació d’una zona central densa, compacta i multifuncional. Es pot dissenyar el centre per fer sentir als seus visitants que, en la seva totalitat o en una part significativa, és un lloc agradable i la classe de lloc que a les ‘persones decents’ les hi agrada freqüentar [...] Un centre que sigui compacte, amb una gran densitat de desenvolupament i multifuncional, concentrarà a la gent, proporcionant-li més activitats [...] Les activitats que s’ofereixin en aquesta zona determinaran el “tipus” de gent que passejarà per les seves voreres: Situar oficines o llars de classe mitja i alta a prop del centre garantirà un elevat percentatge de vianants “decents”, respectuosos de la llei. Una zona renovada de forma tan atractiva ha de ser prou gran com per a determinar la imatge de conjunt del centre de la ciutat”[9]. Amb aquestes estratègies, s’aconsegueix, per una part, conduir millor els fluxos –Davis parla de com la nova programació del downtown de Los Angeles, procurant un flux continu d’oci, treball i consum de classe mitjana, ha acabat amb l’heterogeneïtat de la zona, amb l’objectiu no de “destruir el carrer”, sinó de “destruir la multitud”– i docilitzar i preveure millor les seves reaccions, intencions i capacitats.

En qualsevol cas, aquelles persones a les que la majoria atribueix erròniament la titularitat de la gestió de l’opacitat social coneixen perfectament la condició d’una majoria que, incapaç d’acceptar la seva por i d’assumir la seva potencial capacitat de generar opacitat social, escup sobre ells aquesta por, davant el que poden arribar a ser malgrat no ho vulguin i del que ells en són mirall insofrible. I és per això que un dels aspectes compartits per molts dels suposats actors d’aquesta dimensió fosca de la societat –tant els encarregats del manteniment de l’ordre social, com aquelles persones que se senten còmodes en la transgressió– sigui  un cinisme descarnat contra una majoria que pretén fer creure i creure’s, a vegades desesperadament, que aquesta part del tot social no està present d’una o altra forma en la seva pròpia existència.

Conclusions

La incontestabilitat de l’emergència

Els casos recollits i analitzats en la recerca palesen la incontestabilitat de l’emergència i, de la seva mà, la constatació de la fragilitat del pacte social. Però les emergències no sols posen en qüestió l’estabilitat de qualsevol ordre social, sinó que alhora, fan palès l’esforç de les persones per mantenir-lo, la manera com són conscients de la responsabilitat que assumeixen de forma permanent de garantir-lo i mantenir-lo per sobre d’una imaginària línia de flotació, constantment amenaçada per tota mena de sotregades, de les que irrupcions-interrupcions a les que aquesta recerca està consagrada són una expressió radical. És aquesta consciència que els individus tenen de fins quin punt tot depèn de que s’hi emmotllin a col·laborar en el manteniment de l’ordre públic, en el sentit tan goffmanià d’ordre de les relacions en públic i en el sentit habitual que la llei estableix de manteniment de la “tranquil·litat ciutadana”. És així que l’espai urbà esdevé no sols un producció, com establí Henri Lefebvre en un famós llibre, sinó una coproducció, en la que podem fer alguna més que transportar-nos d’un lloc a altre, en ser entès com un escenari “de confiança” en el qual desenvolupar un cert tipus d’activitat social i personal.

S’ha palesat també en aquesta recerca la reacció moltes vegades infructuosa davant la crisi emergent a través dels mecanismes especialitzats i específicament organitzats per fer-ho, encarnats bàsicament en la policia, que no és sinó una forma d’operativitzar la reacció contra l’emergència d’energies socials considerades indesitjables i perilloses pel Poder constituït. Eina per lluitar contra l’emergència, amb totes les prerrogatives legals sobre la societat que l’encàrrec implica i amb els necessaris mecanismes de control i supervisió que s’han d’implementar envers organitzacions que forçosament han de tenir una important capacitat d’intervenció sobre el context  en el que s’inscriuen. Tot i així, la seva intervenció es incompleta, doncs no implica el control sobre l’emergència: aquesta es palesa com ingovernable, incontrolable, i en una majoria d’ocasions, incontestable.

Per altra part, l’anàlisi de les informacions de camp recollides en el marc teòric extern, propiciat per les microsociologies, concretament l’obra d’Erving Goffman, la proxèmica i la cinèsica, han possibilitat interpretar allò que sistemàticament considerem interès morbós, crueltat o xafardeig: animals de carrer amb tant de carrer com d’animals, el que primer fem a l’espai públic és defugir el perill i mirar de romandre segurs, evitar el conflicte i actuar solidàriament només quan és imprescindible i sota la premissa que el risc de fer-ho no ens comprometi severament.

Una altra premissa que mirem de complir a l’espai públic és la de garantir la nostra protecció a partir de la constant avaluació de les probabilitats d’haver d’afrontar perills, sigui quina sigui la seva gravetat, així com recollir la informació que se’ns brinda als sentits referent a la producció d’emergències.  Informació que emprarem per catalogar els llocs on aquestes es produeixen, les persones que la protagonitzen, així com les possibles formes d’abordar-les, dades que emmagatzemem en ordre a fer-nos més competents si algun dia hem de ser nosaltres qui hagi d’afrontar-les.

En qualsevol cas, el que ens diu la utilització generalitzada d’aquestes estratègies automàtiques, sistema en bona mesura inconscient però permanentment activat en la nostra activitat a l’espai públic, és que, de fet, naturalitzem l’existència del conflicte, la possibilitat de que en qualsevol moment irrompi una emergència i la dificultat de sortir-ne amb èxit si aquesta es dóna contra nosaltres. D’aquí aquests mecanismes socials que ens són transmesos des de petits com una forma bàsica d’aprenentatge i una de les primeres fites que ha d’assolir una criatura per ser autoritzada a gestionar-se amb certa autonomia a l’exterior de les esferes controlades de la llar o l’escola.

Fractura social i reparació de l’ordre públic

La qüestió que es planteja en aquesta indagació sobre la naturalesa del mal social i de la seva aparició en escena en forma d’irrupcions i interrupcions de la “normalitat ciutadana”, és fins quin punt estem en condicions d’acceptar les evidències de com n’és de vulnerable i es vulnera el vincle civil, aquell que ens permet confiar els uns en els altres i mantenir a ratlla tot allò que, en qualsevol moment, podria trasbalsar de forma potser irrevocable les nostres existències. Necessitem tenir sempre activat aquest principi d’intel·ligibilitat mútua que ens permet fer-nos recíprocament previsibles. Tenim por d’aquesta lògica conjuntural que espera l’oportunitat de desmuntar les nostres expectatives, com Goffman i després Bourdieu haguessin qualificat sens dubte com pròpies de la classe mitja, que res pertorbarà la nostra tranquil·litat vital, que res desmentirà que vivim en un món segur, lliure d’incerteses i turbulències, menys encara si aquestes són violentes. Tenim por que qualsevol cosa erosioni o exasperi aquesta predictibilitat del nostre esdevenir quotidià i per això ens mantenim a l’aguait de qualsevol signe d’alarma o inquietud. Ens espanta fins i tot el presagi d’aquesta possibilitat i d’aquí que exigim polítiques anomenades preventives per part de l’Administració.  

Tot el que poden fer els cossos policials és minimitzar al màxim els atacs a la seguretat de béns i persones a partir de com aquesta és definida per llei, mirar de neutralitzar els atacs quan es donen i operativitzar la resposta normativa i institucional de persecució i càstig dels infractors. Però, quina societat està preparada per admetre aquesta realitat? En un moment en que es vol convèncer que convé sacrificar llibertat a canvi de suposada seguretat: quin poder institucional està disposat a admetre l’evidència que la seguretat ciutadana es pot ampliar o millorar, però mai “garantir”? En aquest context, quantes persones estan preparades per assumir una realitat a partir de la qual resulta que ningú no pot garantir-nos-la i afrontar la vida en societat amb la mateixa seguretat i confiança en sí mateixos que tenien abans d’assimilar-ho? Quins reajustaments implicaria en les relacions entre l’individu i el poder institucional?

Queda, no obstant, la sensació que aquesta realitat és una constatació per part de la majoria que mai no es reconeix en veu alta, però que s’exterioritza a través de la renúncia que fem en favor dels mecanismes que entenem que ens ajuden a sobreviure els perills que ens aguaiten com animals de carrer que, més tard o més d’hora, tots acabem sent.

El poder institucional, d’altra banda, atorga certs drets als cossos policials –dret a la velocitat, a l’accés a llocs i persones, a la interpel·lació, a la territorialització restrictiva de l’espai -. Ho fa preocupat per acomplir l’encàrrec de vetllar per la seguretat dels administrats, però també ocupat en que no sembli que, efectivament, la fractura social és moltes vegades imprevisible, irrevocable i que pot quedar impune. Al mateix temps, també caldria preguntar-se si realment als individus no ens pertoca assumir més quota de compromís envers el risc propi o d’altres, en nom del pacte d’ajut mutu que tots signem de manera implícita –i que no sempre acomplim– o en nom d’allò que es consideri en cada moment i en cada context que és bé comú.

La opacitat social: a la frontera entre el drama i la tragèdia

Hem d’admetre l’existència de l’opacitat social, explorada aquí mitjançant l’emergència entesa com a desballestament momentani del consens social, la convivència constant amb el conflicte, sinó present, latent i quan no, possible. L’hem d’admetre com a manifestació d’una capacitat individual que tots i totes hem exercit en alguna ocasió i intensitat, vulnerant el pacte social tàcit que regeix cada manera: per això ens mantenim alerta, per que sabem que en qualsevol moment l’emergència ens pot abordar inopinadament. No obstant, no admetem aquesta potencialitat, que seria tant com admetre la nostra pròpia capacitat per vulnerar en petita o gran mesura el pacte social. A més, la demonització de la crisi, del conflicte i les seves circumstàncies ha tacat i taca tot el que s’hi relaciona i els seus protagonistes, víctimes, espais, moments, ambients, persones i organitzacions en contacte –com ara la policia i els policies mateixos–, que són encaixonats com a part d’un tot que la majoria de la societat necessita apartar com una forma de proclamar-se alliberada i a estalvi d’aquesta part fosca que en realitat la constitueix com a fonament, com si no formés part de cada persona la possibilitat de fracturar l’acord social com a estratègia per l’èxit en els nostres desitjos i volicions.

I és que aquesta opacitat social és com un forat negre, porta d’accés que permet passar a vegades del drama a la tragèdia. En el decurs de la vida social tot són –ens haurà convençut a creure Goffman– dramatúrgies, i dramatúrgies que en qualsevol moment es converteixen en drames, en el sentit de viscudes com a sentimentalment doloroses i estructuralment crítiques. Algunes d’elles impliquen dinàmiques irreversibles i irrevocables en les quals allò que es perd –com diria Martí i Pol en un dels seus versos– “es perd per sempre”. És la tragèdia. En aquests casos no haurà estat possible autoregular la situació i restablir l’ordre social en crisi; no s’haurà pogut tornar enrere perquè els rituals de reparació desplegats no serviran de res. És aquest domini que ningú sembla poder dominar –l’opacitat social o potser l’opacitat del social– que encara té pendent una antropologia que en faci objecte de coneixement.

 

Notes

[1]  Goffman, 1979.

[2] Delgado, 2006.

[3] Foucault, 1989.

[4] Villa, 2003.

[5] Carrer, 2001.

[6] Martín-Barbero, 2000.

[7] Rémy, et Voyé, 1981.

[8] Lofland, 1981.

[9] Davis, 2003, p. 202

 

Bibliografia

BIRDWHISTELL, R.L. Kinesics and Context. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1970.

BIRDWHISTELL, R.L. El lenguaje de la expresión corporal. Barcelona: Gustavo Gili , 1979.

BIRDWHISTELL, R.L.Ensayos sobre la comunicación gestual. Barcelona: Gustavo Gili, 1988.

BLACK, D.J.; REISS, A.J. Police Control of Juveniles.  American Sociological Review, Feb., 1970, vol. 35, nº 1 p. 63-77.

CARRER, F., Seguretat i espai urbà.  Revista Catalana de Seguretat Pública, Escola de Policia de Catalunya, desembre 2001,  nº 9,  p. 65-85.

DAVIS, M., Ciudad de cuarzo. Arqueología del futuro en Los Ángeles. España: Lengua de trapo, 2003.

DELGADO, M., El animal público. Barcelona: Anagrama, 1999.

DELGADO, M. Luces iconoclastas. Anticlericalismo, espacio y ritual en la España contemporánea, Barcelona: Ariel, 2001.

DELGADO, M. Emergencias. Hacia una antropología trágica. In RIVERA, I., et al., Contornos y pliegues del derecho. Homenaje a Roberto Bergalli, Barcelona: Anthropos, 2006.

DELGADO, M. Sociedades movedizas. Pasos hacia una antropología de las calles, Barcelona: Anagrama, 2007.

DEWEY, J. La opinión pública y sus problemas, Madrid: Morata, 2004.

DURKHEIM, É. De la división del trabajo social. Buenos Aires: Schapire, 1967.

DURKHEIM, É. Les formes elementals de la vida religiosa. Barcelona: Edicions 62/La Caixa, 1986.

FOUCAULT, M. El ojo del poder In BENTHAM, J. El panóptico. Madrid: La Piqueta, 1989, p.  9-26.

FOUCAULT, M. Microfísica del poder. Madrid: La Piqueta, 1992.

FOUCAULT, M. Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI de España, 1998.

GOFFMAN, E. Ritual de la interacción. Buenos Aires: Tiempo contemporáneo, 1970

GOFFMAN, E. Relaciones en público. Microestudios del orden público. Madrid: Alianza,1979.

GOFFMAN, E. Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales. Buenos Aires: Amorrortu, 1984.

GOFFMAN, E. La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires: Amorrortu, 1987.

GOFFMAN, E. Estigma. La identidad deteriorada. Buenos Aires: Amorrortu, 1995.

GOFFMAN, E. Frame Analysis. Los marcos de la experiencia. Madrid: CIS, 2006.

HALL, E.T., Le langage silencieux. Ligugé: Maison Mame, 1973.

HALL, E.T. La dimensión oculta. México: Siglo XXI, 1999.

LOFLAND, J.,  Analyzing Social Settings. A Guide to Qualitative Observation and Analysis,. Belmont, California: Wadsworth Publishing Company, 1971.

LOFLAND, L. H., A world of strangers. Order and action in urban públic space. Illinois: Waveland Press, 1985.

MARTÍN-BARBERO, J., La ciudad: entre medios y miedos. In ROTKER, S., et al., Ciudadanías del miedo. Caracas: Nueva Sociedad, 2000, p.  29-35.

PARK, R.E. La ciudad, sugerencias para la investigación del comportamiento humano en el medio urbano,In  La ciudad. Barcelona: Serbal, 1995.

PETTONET, C., L’Observation flottante. L’Homme, 1982, XXII/4, p. 37-47.

RÈMY, J.; VOYÉ, L., La ciudad y la urbanización. Madrid: Instituto de estudios de Administración Local, 1976.

RÈMY, J.; VOYÉ, L.Ville, ordre et violence. Formes spatiales et transaction sociale. Paris: PUF, 1981.

SIMMEL, G., El individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura. Barcelona: Península, 1986.

TARDE, G., Las Leyes de la Imitación. Madrid: Daniel Jorro, Editor, 1907.

TARDE, G. La opinión y la multitud. Madrid: Taurus, 1986.

TARDE, G. Nomadología y sociología. Buenos Aires: Cactus, 2006.

VILLA, M.I., et al., Rostros del miedo. Una investigación sobre los miedos sociales urbanos. Medellín: Corporación Región, 2003.

WHALEN, M. R.; ZIMMERMAN, D.H., Sequential and Institutional Contexts in Calls for Help, Social Psychology Quarterly, 1985, vol. 50, nº 2, p. 172-185.

 

Referencia bibliográfica

URIBE VILARRODONA, J. De l’ordre públic al risc de fractura social. La dimensió opaca de la societat. Diez años de cambios en el Mundo, en la Geografía y en las Ciencias Sociales, 1999-2008. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica, Universidad de Barcelona, 26-30 de mayo de 2008. <http://www.ub.es/geocrit/-xcol/178.htm>

Volver al programa provisional