LÓPEZ DE LUCIO, Ramón: Ciudad y urbanismo a finales del siglo XX. Valencia: Servei de Publicacions de la Universitat de València, 1993.

Julio Valdunciel Coll

La metodologia emprada ha estat situar la ciutat actual dins el marc evolutiu del fenòmen urbà que s´inicia, per la majoria d´autors, amb la revolució industrial al segle XVIII. La ciutat és analitzada en aquest procés històric seguint tres eixos bàsics: evolució física, canvis socioeconòmics i innovacions tecnològiques. Metodologia similar ja emprada en altres treballs com el de Sica (1981) o Benevolo (1993).

D´aquesta anàlisi l´autor n´extreu dos models bàsics de ciutat que són contraposats: la ciutat tradicional compacta, densa i la ciutat difusa, fragmentada, característica de les darreres dècades.

Finalment, aquest esquema és complementat per l´autor amb l´estudi de les teories i de les tècniques que el planejament ha utilitzat per conduir el creixement urbà en cada període històric amb un tó força crític, especialment amb les respostes que ofereix el planejament actual.

La primera part del llibre és una breu història del desenvolupament del fenòmen urbà desde l´adveniment de la Revolució industrial fins a la IIª guerra mundial dividida en dos blocs: el primer analitza les etapes de formació de la ciutat moderna i el segon analitza les idees i les respostes que el planejament ha ofert en cada moment històric.

El primer bloc s´inicia amb l´anàlisi d´un dels problemes clàssics en geografia urbana: la definció del concepte ciutat i d´urbà. La insuficiència dels criteris quantitatius, és contrastada amb l´aportació d´estudiosos com Sjoberg o Castells que, desde una vessant més sociològica, cerquen explicacions en l´excedent agrícola i l´ especialització en el treball que, possibilita la creaació d´una estrucutra de classes jerarquitzada funcionalment. A mesura que creix l´artefacte urbà, les defincions es fan més complexes de forma que avui és impossible entendre la ciutat real sense tenir en compte conceptes com l´estructuració funcional del territori, la mobilitat laboral, la població flotant i d'altres.

L´inici de la urbanització moderna és analitzada a partir de la influència clau que tenen les innovacións tecnològiques com el vapor o el ferrocarril en el nou procés de Revolució Industrial. La ciutat esdevé ràpidament el focus centralitzador de l´activitat industrial gràcies a les economies externes que proporcionen les xarxes de comunicació o els ports i el gran nombre de població que s´hi concentra que, és a l´hora consumidora i productora en tant que mà d´obra. Si a aquest fet li sumem una clara insuficiència pel que fa al transport intern de la ciutat on dominen els desplaçaments a peu, obtenim un forma urbana característica. La ciutat industrial es consolida amb una forma densa i compacta, on les activitats productives, sistemes de transport, zones d´intercanvi i els diferents grups socials que formen la població s´agrupen de forma concentrada.

En el segon bloc López de Lucio planteja desde una vessant crítica i recolzat en l´anàlisi de Benevolo (1979), la resposta que l´urbanisme dóna a la necessitat d´adequar la ciutat als nous sistemems productius.

La política urbanística dona un gir arreu d´Europa a mitjans del segle XIX que propicia un gran pacte entre l´administració pública i els interessos privats. La primera s´encarrega de gestionar i ordenar la ciutat imploantant un ordre mínim per fer possible un funcionament de conjunt, fet que reverteix en l´apropiació a mans dels capital privat de les plusvàlues generades per les operacions d´extensió i reforma de la ciutat. Sorgeix l´arrel pragmàtico-tècnica de la urbanísitica moderna o el que Choay (1992) anomena "urbanisme regulador" i que es preocupa d´organitzar racionalment la ciutat dins de les coordenades econòmiques imperants.

A nivell pràctic, els exemples més imporants seràn les actuacions de Haussmann a Paris, que crearà una nova xarxa de vies de comunicació fent taula rasa de la ciutat antiga, les actuacions del Ring de Viena i el plà d´eixample de Barcelona d´Ildefons Cerdà. Malgrat que en aquest últim cas discrepo en la mesura que, les propostes de Cerdà van més enllà i són la resposta als resultats d´un estudi empíric que ve a demostrar la situació precària en que subsisteixen les classes obreres.

Una influència important en el camí cap a la institucionalització de la planificació urbana és el llegat dels tratadistes alemanys (Sttübben, Baumeister,etc.) que aporten el plànol regulador i els principis de zonificació. Aquest últim instrument, incialment proposat per resoldre problemes de tipus higiènico-sanitàri com la separació d´usos industrials i residencials, serà utilitzat per defendre els valors del sól i segregar les diferents classes socials sobre l´espai.

Cal destacar també les aportacions dels teòrics del que s´ha anomenat moviment ciutat- jardí, i en especial la la figura de Howard on podem trobar les arrels del model de ciutat descentralitzat i discontinu, i la recerca de conjugar les avantatges de la vida urbana i rural.

L´aportació de Geddes radica en la concepció de l´urbanisme com una ciència on conflueixen multitud d´estudis i disciplines: geografia, sociologia, biologia,etc... A més, cal atribuir-li la voluntat d´abordar el fenòmen urbà desde una dimensió territorial. En conjunt, idees que els geògrafs compartim en la mesura que entenem l´urbanisme com una ciència interdisciplinar.

En definitiva, podem dir que en el període comprés entre finals del segle XIX i principis del XX assistim a una etapa clau per l´inici de l´urbanisme com a disciplina. La concepció merament arquitectòncia i estètica de la ciutat de tradició barroca, deixa pas a la concepció de la ciutat com una realitat complexa que necessita d´ estudis de tipus econòmic, social, higiènic,etc. Aquesta concepció de la ciutat necessita també de noves tècniques i instruments com les ordenances, la zonificació, l´expropiació pública, la recuperació de les plusvàlues per part del capital públic.

Per acabar la primera part, López de Lucio destaca de forma crítica l´aportació d´un dels moviments que més ha influenciat la història de l´urbanisme, els postulats del qual encara es deixen sentir avui en dia: el funcionalisme. La seva aportació radica en unir part de les corrents urbanístiques (higienisme, naturalisme, ciutat-jardí) per crear una teoria nova que trenca amb el pensament historicista i posa el punt de vista en el futur. La idea fonamental és la de modernitat amb una concepció geomètrica i racional de l´espai. La proposta teòrica és un creixement més laxe gràcies a l´adopció de la vivenda col.letiva en alçada com a eina per alliberar espais. El resultat serà però una perifèria construida a peces, excessivament densificada i mancada d´equipaments, àrees verdes. L´autor critica a més, la intenció de quadricular i reduir l´individu a unes funcions bàsiques (habitar, treballar, recrear-se i circular) i la segregació social intencionada que proporciona la zonificació amagats sota una imatge de progressisme cientifista i tecnològic.

El cert es que aquest tipus d´urbanisme, per bé que desvirtuat, es mostra igual d´interessant en les seves teories com alienants han estat els seus resultats. Si variem d´entre els seus postulats la idea d´agrupacions de vivenda col.lectiva, no ens trobem gaire lluny del model de difusió urbana imperant avui.

La segona part del llibre està dedicada al procés de formació de la ciutat contemporànea que s´inicia després de la IIª guerra mundial.

Durant aquest període, la ciutat continua el seu procés de creixement accelerat com a centre de l´activitat econòmica. La innovació tecnològica és de nou un element fonamental per entendre l´evolució de la ciutat. Per una banda l´automòbil i el desenvolupament de les vies de comunicació possibiliten una expansió ràpida dels límits i superfície de la ciutat, en un procés de descentralització de la residència i de les activitats productives. Per l´altra, l´avenç en el camp de les telecomunicacions possiblita la separació dels diferents segments que componen l´empresa, de forma que les activitats de control i gestió contribueixen al procés de terciarització del centre de les ciutats, mentre que la producció contribueix a l´expansió de la perifèria.

En l´altra cara de la moneda trobem una progressiva degradació del centre de les ciutats que, juntament amb les àrees perifèriques, són ocupades per les classes més desafavorides.

Els processos descrits s´accentuen a partir de la crisi econòmica de 1973-75, que marca l´inici d´un procés de ralentització del creixement econòmic i el desmantellament del contracte social entre la mà d´obra i el capital anomenat Estat del Benestar. El capitalisme evoluciona cap a una progressiva internacionalització i integració de l´economia, abonat durant els 80 per la caiguda del bloc de l´est. Això provoca una progressiva jerarquització de l´activitat econòmica, ajudada per la pèrdua de control per part de l´administració pública que, situa els òrgans de decisió en unes poques metròpolis amb influència mundial. Neix el que Harvey anomena "ciutat empresarial" i que es caracteritza per l´especialització de les ciutats com a centres directius i de control econòmic i financer, com a centres de consum (cultura, turisme) i la lluita feortge per captar els fons i les inverions provinents de l´estat i del capital.

La ciutat continua la descentralització de població i activitats amb una tendència cap a la disminució creixent dels focus originaris, i la formació d´estructures multipolars. Així, els antics centre metropolitans comencen a perdre població en termes demogràfics en favor de les seves corones metropolitanes. S´observa una major complexitat de l´estructura locacional i un augment dels fluxes multidireccionals.

Per altra banda, l´espai urbà es fragmenta en multitud de peces homogènies i allunyades entre si que, són cosides per una dens xarxa d´autopistes. Si la ciutat perd els seus límits, pel seu tamany i complexitat, l´espai rural perd les seves actitivitats tradicionals per passar a forma part del nou espai indiferenciat.

Els nous espais només poden ser utilitzats per les classes mitges i altes que gaudeixen de l´automòbil, mentre que els més desafavorits queden recluits en les àrees marginals del centre i de la perifèria urbana. Es parla d´una creixent dualització social entre classes altes i classes marginals, fet que crec caldria matitzar per fer referència a les nostres latituds amb la inclusió, de la gran capa de classe mitja que també participa en aquest fenòmen.

Desde un punt de vista sociològic, es perden les antigues relacions quotidianes (compra, veinatge, espai públic i d'altres) que porten cap a una major ingnorància de la realitat i el sorgiment de les actituds intolerants amb els altres. Aquest fet l´han aprofitat alguns sociòlegs per revitalitzar alguns conceptes clàssics com el de competició, invasió, que esdevenen de nou plenament vàlids.

Abans de finalitzar, López de Lucio exposa les directrius bàsiques que el planejament ha adoptat en front de la nova realitat a la qual ha de fer front. Podem resseguir en aquestes línies les seves idees molt properes a l´esquerra moderada.

En primer lloc, i seguint la interpretació de Choay, destaca el caràcter ideològic que hi ha darrera de les propostes urbanístiques, en tant que aquestes són una eina d´intervenció social. Per tant, la realitat urbana que s´està creant és fruit en bona part de la intervenció dels urbanistes, que actuen d´acord amb els interessos del sistema polític, econòmic i dels gustos de la classe dominant. No només es deixa de banda la realitat social, sino que a més s´està empobrint la condició humana. Així mentre els avenços en aspectes com el benestar o la qualitat ambiental són clars, l´aillament, l´empobriment de les experiències vitals, la intolerància, i altres van en augment.

Per altra banda l´autor aborda una de les discusions recurrents del planejament actual: la polèmica entre regulació i lliure mercat subjacent al debat entre el plà general i el projecte urbà. Per López de Lucio, cal desenmascarar la filosofia que sosté l´urbanisme postmodern i que enten la ciutat com la suma de parts i posa l´accent en el disseny urbà. Per l´autor, si bé les propostes de planejament global han d´incorporar les modificacions puntuals que es poden produir fruit de decisions concretes, és impossible fer ciutat sense unes mesures de control que assegurin la qualitat, la coordinació intersectorial i en definitiva un model global de ciutat.

López de Lucio conclou el seu treball posant en dubte la falàcia que suposa el lligam entre el model de creixement difús i la voluntat de fer de la ciutat un element sostenible i respectuòs amb el medi. Per l´autor, el model actual no és més que l´expressió en el camp de l´urbanisme del model consumista que estem vivint dins de les societats occidentals. En primer lloc aquest tipus de creixement necessita d´inversions més elevades en infraestructures, així com pel seu manteniment. L´especialització funcional de l´espai i el creixement de baixa densitat, fa necessari l´increment dels desplaçaments i de la mobilitat fet que suposa costos més elevats. El model també requerix de consums més elevats d´energia (electricitat, aigua,etc.), així com un augment de la contaminació fruit de l´abús de l´automòbil com a mitjà de trasnportdel mitjà d´un tranport.

Per últim, l´autor fa algunes propostes per millorar la qualitat de les nostres ciutats cercant evitar aquest procés que ens porta cap al consum incontrolat. Per ell, la resposta està dins nostre i no és més que ser fidels al model de desenvolpament que caracteritza les àrees mediterrànies.

Cal doncs mantenir unes densitats de població que permetin l´existència de l´espai plurifuncional clàssic (barreja d´usos i classes socials), apostant per la vivenda col.lectiva, afavorint la continuitat de l´espai urbà i per tant pensant i construint un ciutat per a l´home i no per al cotxe.

Com a conclusió podem dir que la present obra és una bona introducció a la ciutat i l´urbanisme de finals de segle però a més, aporta una visió retrospectiva de l´evolució de la disciplina en els últims dos segles resumida i acurada. Els problemes que aquest tipus d´obres pateixen: generalització excessiva, reconstruccions parcials d´acord amb la ideologia de l´autor, etc... han estat ben resolts amb recull bibliogràfic al qual no escapen els principals estudiosos del fenòmen urbà: Benevolo, Castells, Hall, Harvey i Sica en el camp internacional i Terán, Solà-Morales i alguns més, pel que fa a l´àmbit espanyol.

L´estudi, per bé que centrat en les repostes del planejament i en l´evolució física de la ciutat com és lògic en l´obra d´un arquitecte, no deixa d´atendre als factors de canvi econòmics, històrics o tecnològics, que ens ajuden a entendre la ciutat com un element més de l´evolució social i cultural.

La missió del llibre, acostar-nos de forma entenedora però crítica a una nova realitat urbana que suposa la desaparació de la ciutat com a estructura i un progressiu procés de indiferenciació territorial, és sobradament assolida.

Cal incidir a més, en el fet de que amb la difusió no s´ha aconseguit la igualtat o democratització que, aparentment hauria ser consequència d´una distribució de l´activitat econòmica arreu del territori. De fet, el tipus d´activitat productiva que és expulsada és el terciari de pitjor qualitat, els centres de consum que ocupen grans quantitats de sól, etc..., mentrestant, unes poques grans ciutats aglutinen cada cop de forma més evident els centres de decisió i de poder.

A l´altra cara de la moneda trobem la resposta del planejament, que mentre exerceix un control important a les grans ciutats, és incapaç d´aturar les fuites que es produeixen en els nuclis petits de les corones metropolitanes que, continuen creixent i captant noves activitats de forma descontrolada. És evident que cal rependre de nou un planejament que abordi les realitats urbanes en el seu conjunt més enllà dels estrictes límits municipals.

Podem entendre la nova realitat urbana i territorial com la resposta òptima a les exigències de la societat contemporània? La resposta és sens dubte afirmativa, sempre que no posem en crisi el model social que hi ha al darrera. És quelcom demostrat per la història que les característiques del desenvolupament capitalista i les seves formes productives, porten amb ell una certa estrucutració del territori: el desordre. Un desordre que no impedeix però, l´apropiació de l´espai per part de les classes dominants, utilitzar-lo per la seva finalitat i modelar-lo i ordenar-lo en funció de les seves necessitats.

Podem aportar solucions que no posin en dubte el funcionament del sistema capitalista neo-liberal o cal adoptar una postura més radical que aposti en primera instància per una reestructuració del sistema?. Plantejar aquesta dicotomia, gens novedosa, ha de sevir com a mínim per oferir noves perspectives, proposar solucions als problemes plantejats i en definitiva, fer-nos adonar de la urgència d´un canvi en el model de desenvolupament actual.

© Copyright: Julio Valdunciel Coll, 1998
© Copyright: Biblio 3W, 1998.

Menú principal
 

at ben resolts amb recull bibliogràfic al qual no escapen els principals estudiosos del fenòmen urb&agra€Ë%