L’EXPERIÈNCIA REIVINDICATIVA DAVANT DE LA TRANSFORMACIÓ DEL LITORAL

Salvador Claròs
Associació de veïns del Poble Nou

Paraules clau: moviment veïnal, reivindicació cívica, participació ciutadana

Key words: neighborhood movements, claim citizen, civic participation

Què s’ha fet i com s’ha fet

En els anys previs als Joc Olímpics del 92, Barcelona va iniciar una transformació sense precedents de la seva façana litoral entre la Barceloneta i el Besòs. Amb l’ànim de recuperar la façana costanera per a nous usos econòmics, lúdics, turístics i residencials, i d’integrar aquelles perifèries urbanes de la ribera del Besòs amb un nou rol de centralitat urbana, es projectaren una successió de plans urbanístics que començant per la Vila Olímpica i continuant pel front litoral, Diagonal Mar, Obertura de la Diagonal del Poblenou, i 22@, ha deixat impactes en el territori, i han mobilitzat els ciutadans amb diferent grau d’organització per a donar respostes. El conflicte és el denominador comú de la major part d’aquestes intervencions al litoral.

D’aquestes intervencions al litoral se’n desprèn el següent:

Primer: la planificació urbanística no es va fer responent a  l’interès dels ciutadans més afectats sinó a altres interessos prèviament pactats amb grups econòmics, interessos privats o pactes polítics. Tot el planejament que es va dur a terme partia d’una pre-concepció de com havia de ser la transformació.

Segon: no es va preguntar als ciutadans què creien que cali a fer. La participació va ser formalista i legalista. No hi va haver debat de veritat, i això va comportar uns dèficits i uns greuges: Dèficits d’habitatge social, equipaments, destrucció de patrimoni. Diversos agents tant públics, com del món acadèmic, com de l’àmbit de la ciutadania han reconegut posteriorment errors importants en el concepte, per exemple a Diagonal Mar, la planificació a Vila Olímpica (tabula rasa), el parc del centre del Poblenou, Can Ricart, alguns plans del 22@, entre altres.

Tercer: Les rectificacions van arribar a posteriori a instancia de la protesta ciutadana, havent generat tensió i conflicte social. La intervenció dels ciutadans, primer a través de la protesta, i després a través de dinàmiques constructives de diàleg van aconseguir algunes rectificacions com: Un pla d’equipaments; un pla de protecció del patrimoni; un acord per a l’habitatge social; un pla urbanístic de consolidació del casc antic; un pla de desenvolupament comunitari (Apropemnos). Altres plantejaments sorgits des de la ciutadania van quedar pendents.

Cinc conclusions a mode de propostes

De l’experiència viscuda en els darrers quinze anys amb la transformació del litoral entre la Ciutadella i el Besòs es visualitza amb certa nitidesa la subordinació del poder democràtic a grups influents amb interessos particulars que controlen a voluntat les institucions. Apareix una visió més clara dels excessos, el malbaratament de recursos, la mala gestió i les corrupteles. Es diria a mode de resum que emergeix amb força la convicció de que tots els poders es troben en alguna mesura sota un control que no és el dels ciutadans. Es percep un important dèficit democràtic.

Aquesta evidencia fa que una part de la ciutadania hagi entès que la sortida de la crisi depèn en alguna mesura de que les majories socials recuperin l’acció cooperativa per autogovernar-se, construint noves aliances, interdependències, nous models d’intercanvi, noves fites de comunitat.

En primer lloc doncs es diria que cal recuperar el control democràtic. La societat civil té un paper decisiu en la transició cap a un altre model  de convivència menys tutelat per  l’administració, és dir, més participat. Això vol dir una cooperació sense subordinacions. 

En segon lloc, cal recuperar la finalitat social de l’activitat econòmica. No té sentit una activitat econòmica que no estigui lligada al territori i a la comunitat. L’empresa capitalista només té en compte la creació de valor per a l’accionista, i no té en compte els interessos dels altres agents de la comunitat. Cal canviar aquest model per un altre model d’empresa socialment responsable que integri l’entorn social, cultural, ambiental, etc. en el seu fi corporatiu. 

En tercer lloc, cal redireccionar l’acció política.  La forma d’exercir el poder polític a través de l’acció de l’administració relega al ciutadà a la consideració d’un simple client, sense dret a decidir. Els ajuntaments, que són l’administració més pròxima al ciutadà, han de passar de ser els actors de la transformació i el desenvolupament urbà en col·laboració amb els agents i promotors econòmics, a ser els facilitadors de la iniciativa social organitzada. En l’actual model d’administració democràtica, el ciutadà, com a persona o col·lectivament organitzat no deixa de ser un simple opinador, amb poca capacitat per a fer-se sentir. Les decisions polítiques es vehiculen o concerten majoritàriament entre l’administració i les corporacions, els lobbys, els agents i promotors econòmics, etc. S’estableixen unes complicitats i unes subordinacions que marginen l’interès social més legítim i desvien l’objecte de la política cap a interessos particulars.

En quart lloc,cal que la ciutadania aprengui a gestionar la complexitat. De la constatació de que la realitat és complexa, fins i tot inabastable, se’n deriva la coartada per al refugi en lo simple, que tendeix a lo radical, o bé representa la dificultat descoratjadora que justifica l’absentisme polític, social, cultural...  Per donar-hi resposta, cal que la ciutadania s’obri a la intel·ligència de la xarxa, i als coneixements de l’organització de la comunitat.

En cinquè lloc, cal fer comunitat, és a dir, fer que les persones participin i se sentin responsables del que passa prop seu. No només les persones, també les empreses, les institucions, l’administració, les entitats... Per això cal crear consciència local i tenir projecte cooperatiu, superant el model on els agents competeixen entre ells o s’ignoren mútuament.

L’acció des del món veïnal

Les associacions de veïns, aparegudes a les darreries de la dictadura, adquiriren un rol de representació ciutadana per a l’emancipació democràtica i per a un re-equilibri socioeconòmic en favor de les classes no només desateses sinó fins i tot ignorades pel poder polític. Posteriorment al seu naixement, en un clima pràcticament de revolta contra el sistema, s’han mantingut en una posició de frontissa entre el poder polític i els ciutadans. Han ocupat un espai de reivindicació i de negociació que, en el decurs de la transició democràtica, seria progressivament poblat per partits polítics i sindicats, al que més endavant s’hi afegirien altres entitats socials i organitzacions no governamentals i, en una darrera fase, plataformes i grups reivindicatius informals o sense organicitat cada cop més crítics amb el sistema.
Les forces de representació i d’acció ciutadana, cada vegada més complexes, han tendit a polaritzar-se en funció del seu grau de creença en l’essència democràtica. Els partits polítics d’esquerra s’han anat fonent en el corpus de la política institucional, mentre que les associacions de veïns i moviments territorials es decantaven per a contrapesar l’acció institucional fins al punt d’esdevenir antagonistes per definició. El poder municipal ha arribat a ser per al moviment veïnal l’enemic a vèncer. Valgui aquesta representació no generalitzable però reveladora d’una identitat innegable del moviment veïnal a Catalunya.

Curiosament, mentre les entitats veïnals reclamaven majors llindars de participació dels ciutadans en les decisions dels seus ajuntaments, aquests, sovint amb independència del color ideològic del govern de torn, s’han anat blindant davant de la ciutadania. El cas paradigmàtic és Barcelona amb els alcaldes Clos i Hereu, tots dos sords a les reivindicacions veïnals, i fins i tot bel·ligerants.

L’anomenat model Barcelona s’ha construït des de unes aliances entre els agents públics i privats, sovint en contra dels interessos dels ciutadans. Trobaríem molts exemples des de la llunyana requalificació del camp de l’Espanyol a Sarrià, fins la Vila Olímpica o Diagonal Mar, passant per la gestió de l’habitatge públic, etc. S’han fet gran quantitat d’intervencions en les que, al marge del seu resultat, el plantejament municipal, de la ma del negoci privat, donava completament l’esquena al ciutadà.

Els processos participatius han estat en bona mesura absents. L’administració municipal ha actuat com si fos un agent econòmic privat que no ha de rendir comptes al ciutadà sinó només al seu consell d’administració, perquè els únics beneficis que contempla són corporatius. L’estratègia participativa s’ha limitat al formalisme d’unes informacions als ciutadans no pensada per generar debat i proposta sinó  només per complir amb l’exigència legal. Els plans urbanístics i les polítiques de desenvolupament han estat negociades únicament entre l’administració i l’empresa privada. El moviment veïnal s’hi ha interposat per a gestionar el conflicte quan aquest ja s’havia produït, i no abans.

Aquestes relacions són les que han anat instal·lant la idea de que l’administració és qui proveeix al ciutadà, i aquest és com un client que només consumeix serveis, i si fora el cas es queixa, però no participa. El ciutadà només surt al carrer a protestar quan se sent molt directament perjudicat. Arribat el cas, protesta focalitzant el seu problema i sense atendre altres consideracions de context que ignora. Els conflictes es sectorialitzen extremament, esdevenen NIMBY’s, i es converteixen en batalles campals de les que algú en surt derrotat.

Sovint, quan el moviment veïnal s’ha anticipat i ha abraçat la parcel·la de la proposta i del debat col·lectiu, i ha generat consciència local entorn d’alguna cosa ha descol·locat a l’administració i l’ha forçat a canviar la forma d’actuar. Al Poblenou això s’ha donat per exemple entorn del patrimoni industrial, o de la elaboració per les Entitats ciutadanes d’un Pla d’Actuació Municipal de Districte, o la creació de la xarxa social de convivència i pla comunitari.     

Què fer?

Les expectatives pels propers anys, tal vegada dècades, en el context de la crisi actual son d’una gran davallada de recursos públics. No es pot esperar que les economies occidentals tornin a tenir creixements de l’ordre dels que hi ha hagut en el passat ja que s’han sobrepassat alguns límits en la capacitat de càrrega del sistema, i aquest es troba a les portes d’alguns col·lapses. D’aquí, les turbulències financeres que sembla que continuaran. L’alt nivell d’endeutament de l’economia espanyola afegeix gravetat perquè la devolució del deute en un escenari sense creixement provoca per força una retallada de la despesa pública amb les conseqüències que coneixem en el sistema de protecció social i de benestar. Les mesures ultraliberals que s’estan aplicant per fer front a la situació han empitjorat encara més, empenyent l’economia cap a una caiguda del consum que es realimenta amb la caiguda també de l’ocupació, i així arrossega cap avall deprimint l’economia.

En aquestes condicions caldrà resituar l’acció del moviment veïnal en una doble estratègia: d’una banda, contra l’agressió al sistema públic de protecció social, defensant el model d’estat del benestar encara que en uns altres nivells de despesa.

Per una altra banda, articular la iniciativa ciutadana per emprendre proactivament i mobilitzar forces locals per tal de generar desenvolupament econòmic i social, tot i generant dinàmiques d’ocupació i d’inserció laboral. En altres paraules, no podem continuar esperant que l’administració local es posi al davant de la promoció i el desenvolupament urbà com ha fet fins ara.

Com a moviment veïnal hem d’explorar pactes de col·laboració amb els agents  del territori per compartir idees, mitjans i recursos de tota classe amb els següents objectius: Crear relacions en la comunitat; Identificar i prendre consciència de les prioritats de la comunitat; posar l’organització al servei dels drets socials, culturals i polítics dels grups de la comunitat, els formals i els informals; invertir en cultura, benestar social, medi ambient i salut; crear ocupació.

En definitiva, cal involucrar les empreses, les institucions, les administracions i tots els agents del territori en un pacte tàcit que permeti emprendre iniciatives en benefici de la comunitat. Tots i cada un dels agents han de veure en aquestes iniciatives cooperatives beneficis pensant en l’entorn territorial immediat. 

La ciutat és avui més complexa. Hi ha nous agents i noves realitats que demanen establir noves relacions, i exigeixen noves respostes per part de la ciutadania organitzada.

La transformació del litoral ha modificat substancialment la tipologia de les relacions urbanes fent aparèixer nous actors: empreses del sector terciari, establiments hotelers, activitats lúdiques relacionades amb el turisme, centres docents i escoles universitàries, noves institucions culturals que provenen d’altres indrets de la ciutat. També nova població amb diversificació d’espectre social: capes socials amb major poder adquisitiu i capes molt més modestes, col·lectius que viuen i treballen en la marginació, immigració diversificada.

El canvi, que és important, ha generat en alguns casos actituds de rebuig perquè les condicions de convivència s’han alterat. Un repte del moviment veïnal és resituar les estratègies de convivència, buscant la cooperació i mediant, des de l’acceptació d’una nova realitat més plural i més complexa. El que no ha de fer és ni ignorar les noves realitats, ni rebutjar-les frontalment, sinó implicar-se en l’acció per la convivència.

En aquest sentit, el moviment veïnal està donant suport a assentaments d’immigrants en defensa dels drets de les persones i treballant per la dignificació de les seves condicions de vida. De la mateixa forma, diversos moviments socials treballen per reordenar els usos de la Rambla del Poblenou que es veu ara al punt del col·lapse per l’augment de pressió demogràfica i l’augment del turisme.

L’acció del moviment veïnal s’ha d’encaminar a cercar els equilibris per a la convivència, combatent aquelles polítiques que, subordinades a interessos privats, tendeixen a desequilibrar el territori i a crear conflictes:

Acotar la implantació de pisos turístics, l’excés d’establiments hotelers, el monocultiu de locals de restauració en determinades àrees o carrers.

Igualment, vetllar al 22@ per unes activitats econòmiques productives i socialment útils, evitant l’excés de terciarització. Fer que els beneficis de l’activitat econòmica reverteixin en el territori i en les persones. Implicar les empreses en l’acció social del seu entorn urbà.

Defugir transformacions urbanes que no tinguin el consens ciutadà i que no posin l’accent en la ciutadania. Per això és molt important que el pla urbanístic de les Glòries tingui el consens necessari. Que el pla de reforma de l’eix Pere IV sigui l’expressió de la voluntat de les persones que hi viuen i hi treballen. Que la política de mobilitat urbana de la zona sigui debatuda i acordada entre els col·lectius sectorials i territorials, i no sigui una imposició de la tecnocràcia, pretesament sàvia a la que se’ns havia acostumat.  

L’arribada de la crisi va paralitzar transitòriament algunes de les dinàmiques de transformació, deixant una oportunitat per a que ara creixi una iniciativa ciutadana amb voluntat de liderar canvis. En la mesura que la ciutadania ocupi l’espai democràtic  i empenyi transformacions partint dels seus interessos estarà barrant el pas als agents de l’especulació. Reconquerir l’espai públic i reconstruir la organització per a l’acció social és el repte que es planteja en aquests moments, i que està començant ja a tenir respostes concretes a diferents punts de la ciutat.

© Copyright Salvador Claròs, 2013.
© Copyright Biblio3W, 2013.

Ficha bibliográfica:

CLARÒS, Salvador. L'experiència reivindicativa davant de la transformació del litoral. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de noviembre de 2013, Vol. XVIII, nº 1049(22). <http://www.ub.es/geocrit/b3w-1049/b3w-1049-22.htm>. [ISSN 1138-9796].