LA CIUTAT SOSTENIBLE. UN DEBAT BARCELONÍ

Alba Molas 

El mes de novembre de 1998 va tenir lloc al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) el debat a Barcelona 1998 sobre el tema Ciutat sostenible. Aquest debat forma part d'una recerca continuada dins del marc de la "sostenibilitat de les ciutats" que s'inicià amb l'exposició 'La ciutat sostenible' i el 'Taller del futur'.

El terme ciutat sostenible és un nou paradigma relacionat amb el concepte del desenvolupament sostenible , i expressa que la humanitat ha arribat a un nivell en el que té "el poder suficient per a conciliar els assumptes de l'home amb les lleis naturals i prosperar amb això, i existeix la possibilitat de que aparegui una nova era de creixement econòmic basat en polítiques que sostinguin i ampliïn la base de recursos ambientals" (Comisión Mundial sobre el medio ambiente y el desarrollo; veure R. V. Knight, 1994, p.44)

D'aquest nou paradigma del desenvolupament econòmic en deriva el concepte de ciutat sostenible que es basa en la justícia social, les economies sostenibles i la millora de la qualitat ambiental. Des del punt de vista de la sostenibilitat, les ciutats tenen una funció determinant en el procés de canvi del tipus de vida, de la producció, del consum i de les pautes de distribució de l'espai, i per tant han de convertir-se en actors intencionals i el desenvolupament sostenible ha de formar part de la seva política.

És en el marc d'aquest col.loqui que es varen abordar cinc temes bàsics d'anàlisi des de diversos punts de vista per especialistes en ciències socials, dret, urbanisme i ecologia, per tal de presentar un diàleg obert i multidisciplinari. Es tracta de 'Ciutat compacta, conurbació dispersa', 'Transport i ciutat', 'El metabolisme urbà', 'Llocs per viure: Models culturals i raons econòmiques', i 'Estrategies per competir'. En aquesta nota resumirem les principals intervencions i el seu debat posterior.

Les diferents ponències

Ciutat compacta, conurbació dispersa va ser el primer tema que es va abordar i en el qual van intervenir el geògraf Oriol Nel.lo, director de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona, i Albert Serratosa, doctor en enginyeria de camins, i actualment director del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. El debat es va centrar en els processos actuals de suburbanització i la dissolució de la ciutat compacta tradicional, en una urbanització cada vegada més dispersa i fragmentada, seguint la tendència de les grans metròpolis nord-americanes. Les ponències es varen centrar en els nous models econòmics i els processos de metropolització: extensió del territori, i difusió sobre el territori de la població i les seves activitats. La difusió de la urbanització sobre el territori va acompanyada d'un increment de l'especialització funcional i la segregació social i, també, de l'agreujament de la problemàtica ambiental. En aquest procés de difusió la ciutat central perd població que es relocalitza sobretot en la segona corona metropolitana.

En opinió d'Oriol Nel.lo, aquests processos són, en part, fruit del creixement econòmic i de l'increment dels nivells de renda, els quals tenen a Espanya i a Europa alguns efectes positius, al disminuir la densitat en algunes àrees centrals i al difondre la ocupació i els serveis sobre el territori metropolità. Però al mateix temps plantegen tres problemes importants. En primer lloc aquells que se'n van són sobretot els que poden adquirir un habitatge però no troben el que busquen al preu que poden pagar en el seu municipi d'origen. Això vol dir població majoritàriament jove de capes mitjanes. En conseqüència, es produeix un canvi en l'estructura demogràfica de la ciutat central i un efecte polaritzador que podria deixar la ciutat només per als molt rics o per als molt pobres. En segon lloc, les activitats considerades estratègiques (finances, assegurances, publicitat, etc.), així com també l'ocupació industrial, tendeixen a relocalitzar-se i a créixer més de pressa a les corones metropolitanes que a la ciutat central i això comporta un risc de desjerarquització del sistema urbà. Finalment tenim també el problema del consum del sòl i la mobilitat associada a l'ús extensiu del territori.

Oriol Nel.lo va mostrar la seva preocupació davant de les grans contradiccions que presenta la ciutat actual que, en la seva opinió, corre el risc d'esdevenir socialment insolidària, funcionalment ineficient i ambientalment insostenible. La proposta d'actuació de l'autor es basa en un model urbà solidari i en la potenciació del benestar social, i això ho assegura, la compacitat i la complexitat.

En la següent ponència, Albert Serratosa va començar la seva intervenció puntualitzant la identificació implícita entre compactació-dispersió, per una banda, i l'alta-baixa densitat, per l'altra. Afirmà que la ciutat, per definició, sempre ha de ser compacta en contraposició a una forma rural d'ocupació del sòl. El model anglosaxó representa la baixa densitat, però també pot ser compacte, constituint un immens continu edificat. El model mediterrani suposa altes densitats concentrades en un sol nucli limitat o bé esteses en un continu supramunicipal compost. La ciutat ideal, avui falsament utòpica en el sentit de perfecta i desitjable, ha desaparegut del camp de la recerca i en conseqüència les nostres aspiracions, va afegir Serratosa, es limiten a aconseguir algun dels molts models de ciutat millorable en el temps.

Els dos tipus extrems, la forma rural pura i la gran ciutat, estan assajant diferents models híbrids. D'una banda, l'opció consisteix en mantenir la ruralitat en una àrea metropolitana accessible a les fonts de la diversitat. Però també es fuig de l'alta densitat i de la gran ciutat per a retrobar el contacte amb la natura i gaudir d'una notable quantitat d'espai per càpita. Això suposa dispersió i baixa densitat o, dit d'una altra manera, urbanització dispersa en un àmbit metropolità. Serratosa va enumerar algunes de les interpretacions de la realitat de l'Àrea Metropolitana de Barcelona incloses en la proposta del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, i que són les que segueixen: a) convivència en el territori metropolità de dues anomalies contraposades com són la congestió i la dispersió; b) s'ha depassat globalment el llindar raonable d'ocupació del sòl amb "agressions" innecessàries a la natura; c) el conjunt de les 50.000 ha de sòl urbà inclouen un percentatge excessiu d'àrees amb deficiències greus que en molts casos exigiran remodelacions urbanístiques; d) necessitat d'una delimitació urgent dels "centres històrics" per a evitar-ne un ús abusiu en contra de la necessitat de correcció de dèficits greus; e) la pèrdua de població d'un nucli tradicional no sempre és negativa i en zones molt congestionades és una condició absolutament necessària per a permetre la millora.

La proposta sostenible del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, segons el seu director, és un model integrador, descentralitzador, reequilibrador de persones i activitats, però sobretot de densitats i de qualitats. És un model mixt on conviuen la gran metròpoli, les ciutats mitjanes, assentaments urbans diversos i àrees clarament rurals.

En la confrontació d'ambdós ponents, tot i que es varen donar punts de coincidència, per exemple en relació a la necessitat de construir la ciutat des d'una perspectiva democràtica i collectiva, s'hi manifestaren també, certes discrepàncies. Segons Oriol Nel.lo, la ciutat de Barcelona no és tan densa, el seu límit és acceptable i per tant, aquesta política de decreixement de la població no té raó de ser si tenim en compte que és la renda la que empenta a sortir i en conseqüència la ciutat perd la seva diversitat. Per la seva banda, Albert Serratosa va argumentar que la causa de la sortida de població del centre de la ciutat no és una qüestió de "nivell de renda" sinó d'una certa demanda d'aspectes qualitatius de vida que la ciutat actual no pot satisfer. Pel que fa a la participació del públic assistent, el debat va ser molt intens i es van reclamar entre altres coses, mesures en front d'aquesta ocupació del sòl, posar més atenció als llocs de destí i no tan al collectiu que surt i, per acabar, potenciar els transports públics i també els nivells de renda.

El Transport i la ciutat, va ser el següent tema de debat, amb la intervenció de Carme Miralles, geògrafa especialitzada en mobilitat i transport, i Alfonso Sanz, geògraf i tècnic urbanista, dedicat a la planificació urbanística i ordenació del trànsit i transport a les ciutats.

En el procés de difusió suburbana la ciutat es transforma i s'adapta als models de mobilitat escollits. Aquesta urbanització cada vegada més difosa en el territori implica un augment de les distàncies que es tradueix en un augment dels viatges motoritzats, especialment dels automòbils privats. El tràfic massiu de vehicles privats es revela actualment com el principal responsable de la degradació de la qualitat ambiental, de la desestructuració dels espais rurals i naturals perifèrics, i de les pèrdues importants d'espai públic. El transport urbà constitueix, doncs, un punt crucial dins de la crisi ecològica.

"Les corrents econòmiques dominants són insostenibles, la corrent neoclàssica no entén el que no és monetaritzable", en aquests termes començà la ponència d'Alfonso Sanz. Seguidament va prioritzar altres aspectes que incideixen en la problemàtica: en primer lloc existeixen barreres psicològiques que serien d'una banda l'autocomplacència, és a dir, el tenir primer en compte, davant de tot, el nostre propi interès, i d'altra banda la capacitat d'adaptació davant de les transformacions de la ciutat en funció del trànsit, amb la consegüent pèrdua d'espais pels vianants. Però també hi ha limitacions polítiques, fruit de les grans diferències entre els diversos actors, es a dir, els polític, els tècnics i la gent.

D'altra banda, hi ha un domini cultural, en el que es dóna una sobrevaloració del transport, "tots els progressos comporten felicitat". Per tant, hi ha una sacralització de l'automòbil i un desprestigi dels medis alternatius. Finalment les construccions urbanístiques i territorials, segueixen models que no propicien la sostenibilitat, i al mateix temps, existeix una manca d'informació. En opinió de l'autor no s'analitzen seriosament els problemes de la sostenibilitat i queden molts aspectes ambientals i socials amagats.

La reflexió sobre el transport que proposa Alfonso Sanz consisteix en el control de l'energia que es consumeix en tot el cicle, des de la fabricació fins a la mobilitat. Sanz veu la necessitat d'una política de transports de la que en derivi una política d'infrastructura. Les actuacions s'han de centrar en la potenciació del transport públic collectiu i també del transport alternatiu com per exemple la bicicleta, va afegir finalment.

Ens trobem en l'inici d'un canvi de paradigma i cal replantejar el concepte "ciutat i transport", segons paraules de Carme Miralles. Si la variable d'anàlisi abans era el "transport", ara és la "mobilitat", i per tant es passa a una definició més personalitzada, perquè implica centrar-se més en les persones. Aquesta mobilitat en relació al transport de les persones té unes característiques diverses que tenen a veure amb les condicions individuals, i per tant hi ha desplaçaments diferents i uns motius de desplaçament també distints. Pel que fa a aquests últims, generalment es fa una divisió entre "mobilitat obligada" i "mobilitat no obligada", distinció amb la qual Carme Miralles es mostrà en desacord, perquè en la seva opinió, tota mobilitat és en certa manera obligada, ja sigui per desplaçar-se al treball o per comprar els aliments. També, va afegir, és una definició discriminadora perquè es relaciona solament amb activitat productiva. La mobilitat s'ha associat amb distància però s'ha de valorar en termes d'accessibilitat, va afirmar. En opinió de Miralles, la política de transport ha de satisfer les necessitats de moviment a tots els ciutadans. La mobilitat és un dret i ha de ser barata i accessible per a tothom. En aquest sentit va fer una crítica als models de transport de Barcelona, que al llarg de la història es poden resumir segons l'autora, d'una banda en una pèrdua dels carrers pels vianants i d'altra banda la construcció d'infrastructures viàries pel relligament entre perifèries pensades només pel transport privat en detriment del transport collectiu.

En aquest debat cal remarcar el nivell de consens que es va donar entre ambdós ponents i en la participació posterior dels assistents en quan a les critiques als models de transport actuals i una amplia proposta d'alternatives que tenen com a objectiu sobre tot, la recuperació de l'espai públic, la reconsideració de les infrastructures, la potenciació dels transports collectius i la millora de la qualitat ambiental de les ciutats.

El tercer debat sobre el Metabolisme urbà es presentà sens dubte com una de les parts més polèmiques i discutibles en relació als processos de suburbanització i el medi físic. En aquest cas les ponències van comptar amb la participació de Jaume Terradas, biòleg-ecòleg, i Ferran Relea, enginyer industrial i químic.

"El metabolisme urbà s'ha d'entendre no en abstracte, sinó en termes concrets," en opinió de Jaume Terradas. Els fluxos de materials i energia que alimenten els sistemes urbans no han parat de créixer. Des de l'ecologia es proposa que totes les visions específiques vagin cap a una visió més global i integrada en tots els aspectes. Els canvis recents de Barcelona, observa l'autor, es reflexen en un augment important de la superfície edificada, el descens dels espais oberts i un gran consum dels fluxos d'aigua i energia. Aquest gran consum d'energia és rellevant sobre tot, si tenim en compte que la població i la indústria a la ciutat tendeixen a disminuir, va matisar amb un cert pessimisme.

Els problemes més greus del "metabolisme urbà" són, entre d'altres, els abocaments, l'augment d'edificació, l'increment del consum energètic final, l'alta dependència de l'energia nuclear i la disminució en eficiència de la producció consumida, senyalà Terradas. La ciutat és un sistema heterotròfic i el seu funcionament es basa en entrades procedents del medi: aigua, aliments, matèries primes, energia, i altres. El funcionament de la societat produeix residus que tornen al medi i donen lloc a fenòmens de contaminació que són capaços d'alterar els mecanismes dels ecosistemes naturals i per tant afectar a la mateixa població humana. Aquesta dinàmica ens introdueix en el concepte de "petjada ecològica" que planteja que totes les persones individualment deixen una petja ecològica en el món perquè es consumeix energia, es generen residus i també es necessita un espai per a viure. En aquest sentit, la petja ecològica indica la quantitat de producció primària que l'home utilitza per a la seves activitats. Segons alguns estudis aquesta petja, en les ciutats occidentals, augmenta progressivament, va afegir Terradas.

L'autor va fer atenció al tema de la globalització econòmica perquè en la seva opinió augmenta els costos ambientals. El sistema econòmic mundial es basa en el model creixementista expansiu a costa dels recursos naturals. Amb la globalització es potencia encara més el model econòmic capitalista que es basa en la idea de l'augment del consum i en conseqüència en l'augment de la contaminació i els residus. Segons Terradas en el camí cap a la sostenibilitat la ciutat té un repte difícil perquè pensa localment i actua globalment, va concloure.

En opinió de Ferràn Relea el concepte de ciutat sostenible és un equívoc i també el concepte de ciutat com a "ecosistema" perquè una ciutat mai pot ser sostenible. L'augment del consum energètic i la potència energètica està condicionat per la satisfacció de les necessitats de les persones. Segons va explicar, a Barcelona s'han elaborat índex municipals amb indicadors tals com: renda per càpita, renda per superfície, petjada ecològica. En aquest sentit Espanya té una productivitat mitja però una petjada ecològica alta. En els països occidentals les diferencies són mínimes, normalment una alta renda es correspon amb una petjada ecològica alta, va indicar. Segons Ferràn Relea, la ciutat no té un paper determinant. Les societats avançades han d'utilitzar la tecnologia per tal de mantenir les seves necessitats, pel confort del ciutadà i per a créixer, va afirmar mostrant un clar pessimisme en quan a les propostes i objectius de la sostenibilitat de la ciutat, que otorguen a aquesta la capacitat de influir en el canvi dels tipus de vida, de la producció i del consum.

En el debat general Terradas, va afegir que el problema de la sostenibilitat no constitueix una de les prioritats dels planificadors i dels que prenen les decisions. Va proposar també integrar les diferents branques del coneixement i reorientar els debats en la discussió de la construcció del nostre entorn. La globalització o mundialització del món per una minoria és contrari a la solidaritat i s'ha de propiciar el canvi a partir de les petites incidències, reclams i reflexions, en opinió de l'autor. D'altra banda les propostes del públic assistent van incidir sobretot en la necessitat de la participació ciutadana i la capacitat d'anticipació als problemes.

Llocs per viure: Models culturals i raons econòmiques. Fou el tema dels quart debat. En aquesta ocasió els ponents van ser Ricard Vergès, arquitecte i economista, i Antonio Serrano, catedràtic d'urbanística i Ordenació del Territori, membre de la comissió d'experts en urbanisme encarregada de l'estudi i proposta del marc urbanístic desitjable per les ciutats espanyoles del segle XXI. La qüestió de fons que es plantejava són les migracions dels ciutadans Barcelonins cap a la perifèria, entre els models culturals i les raons econòmiques.

Segons Vergès, ens trobem en uns moments difícils tant en l'aspecte econòmic com social. La renda per família no creix, i la població tampoc, més aviat decreix la cohessió entre creixement i augment dels problemes ambientals ja no es correspon. Els problemes econòmics que produeixen l'atur afecten directament als joves que es troben sense sortides i això es reflecteix en un retard de l'edat d'emancipació. De fet a Espanya, també hi ha un retard respecte d'altres societats avançades, en quan a investigació i ciència. Però les dificultats socials es troben arreu del món. A mesura que millora la tecnologia la situació empitjora i per tant s'ha de parlar d'ineficiència, de manca d'orientació dels polítics i desinformació. Vergès considera que el "problema" radica, en general, en l'arrel del bé i el mal; abans de la lluita entre individus hi ha la lluita entre l'individu mateix, i anem cap a la individualitat a la societat. El problema de les creences confronta el que pensem amb la realitat. Gran part de la seva argumentació es basà en una disquisició sobre el bé i el mal buscant exemples en la Bíblia i la psicologia humana.

Per la seva banda Antonio Serrano començà la seva intervenció introduint els conceptes ordenació del territori i planificació ambiental, els quals, segons ell, tenen com a finalitat la transformació del territori. La perspectiva europea d'ordenació del territori és una reflexió sobre la viabilitat de la societat, sobre "cap a on anem"?, va demanar. Els objectius que es planteja l'ordenació del territori són, en primer lloc, la competitivitat territorial en la idea d'avantatges comparatives; l'atur i la deslocalització són grans problemes que afecten Europa, ja que les fàbriques se'n van a Àsia, Iberoamèrica, i altres llocs. En segon lloc, es tracta d'aconseguir la cohesió econòmica i social , en un intent de disminuir les desigualtats entre els diferents països. Serrano incorpora la proposta del desenvolupament sostenible, que tot i que al seu entendre, és un concepte incompatible amb la societat de consum, intenta aconseguir una major eficiència en termes ambientals i energètics.

Va indicar els principals problemes percebuts pels ciutadans segons una enquesta sobre 14 ciutats principals europees i que són en aquest ordre: la contaminació de les ciutats, la inseguretat ciutadana, la circulació, el transport, el cost de la vida, el preu de la vivenda, i finalment l'atur. Davant de la situació que se'ns presenta es veu clarament la necessitat de millorar els sistemes de gestió de la qualitat ambiental i urbana per tal de satisfer la demanda del usuari, va afirmar tot afegint altres problemes que perceben també els ciutadans i que són, d'una banda una pèrdua de l'espai públic a la ciutat , i també la subordinació a l'automòbil.

Així també, va afirmar, el negoci immobiliari i l'especulació són un dels elements fonamentals del tipus d'organització regional que tenim, que beneficia a pocs i perjudica a molts. A Espanya hi ha una manca de cultura urbanística, segons Serrano. La legislació no es compleix. Encara existeix la filosofia de que el propietari te el dret de fer amb el sòl el que vulgui. Per tant això és un tema molt greu, en la seva opinió. Els models espacials que ens imposen no tenen res a veure amb la nostra referència històrica cultural i són molt negatius per a les nostres ciutats.

Les reflexions finals del debat varen posar l'accent en la valoració de la dispersió periurbana i els seus condicionants directes, preu de l'habitatge, redistribució social en el territori, entre d'altres, i la tendència a la sostenibilitat. En aquest sentit, Vergès va qualificar la dispersió urbana de preocupant perquè majoritàriament la gent que es desplaça tenen mitjans i van del centre a la perifèria, per tant la renda se'n va a fora i els problemes locals es queden sense resoldre i a més a més cal tenir en compte que gran part dels habitatges són ocupats per persones de la tercera edat. En opinió de Serrano la dispersió periurbana és possible gràcies als transport, el qual es responsable de l'efecte "taca d'oli" que caracteritza l'expansió urbana. Són grans linealitats en tots els eixos i corredors. Hi ha, però, el problema de la disponibilitat d'habitatge que és fruit d'una política de vivenda que es pot qualificar de dolenta perquè té com a objectiu la reducció dels preus de la vivenda. La vivenda no té perquè ser necessàriament de propietat, afegeix Serrano, el que si cal és assegurar el dret dels que no la tenen. En relació al model cultural, els avantatges de la sortida de la ciutat central se situen en el marc de la societat individualista. La dispersió no és compatible amb la sostenibilitat i per això la política de ciutats passaria per la reducció de les àrees metropolitanes en àrees més petites i que tinguessin la seva pròpia política. En aquest sentit, es reduiria la mobilitat i comportaria millores ambientals. Va concloure amb la proposta de tornar a la concepció integral del que són les àrees metropolitanes com a ordenació del territori i recuperar l'àmbit metropolità com a àmbit de gestió i d'organització.

Amb el títol Estrategies per a competir, s'iniciava l'últim bloc temàtic del debat de Barcelona 1998, amb la intervenció de Joan Trullén professor del Departament d'Economia Aplicada, Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB. Investigador de noves estratègies econòmiques i territorials per Barcelona, i Salvador Rueda, biòleg-psicòleg, diplomat en enginyeria ambiental i gestió energètica. Fou un dels comissaris de l'exposició La Ciutat Sostenible, celebrada a Barcelona aquest any 1998 tal com ja hem esmentat.

Davant les preguntes que és la competència? amb qui es vol competir? quines incompatibilitats comporta?, Joan Trullén considera que més que parlar de competència cal parlar de cooperació. Anem cap a un model d'economia creixent, en el qual per explicar el procés de desenvolupament econòmic el territori és fonamental, i les economies d'aglomeració són rellevants. En opinió de Trullén es plantegen dues formes d'abordar el problema. D'una banda, les economies d'aglomeració, es a dir les economies d'urbanització lligades estrictament a l'àrea urbana que permeten explicar la continuïtat de la producció. D'altra banda, també són importants per trobar un nou model, les economies de localització que exigeixen la concentració en l'espai. El cas de Barcelona com a regió urbana presenta una forma i estructura que ho fan possible. També existirien ciutats mitjanes de nova o vella indústria, un model que segons l'autor, és més compatible amb la sostenibilitat. S'han de trobar mecanismes que associïn l'eficiència econòmica i la sostenibilitat, proposà Trullén.

Les estratègies de ciutat compacta a ciutat dispersa tenen unes conseqüències directes: una ciutat menys densa i uns consums d'energia alts. La ciutat europea tradicional s'ha situat en una zona moderada alternativa al model nord-americà. Les ciutats japoneses s'han situat en una zona més densa, però amb mínim consum energètic per transport. Per tant vol dir que es pot ser gran però amb pautes de consum diferents, va matisar.

El problema ens els darrers vint anys és el consum desbordat. Anem cap a un model en el que augmenta la mobilitat per consum amb menys densitat. Per tant, cal buscar alternatives a aquesta situació. Cada vegada som més eficients sobre una base de petita i mitjana empresa. Per competir sector a sector és important tenir economies localitzades. Barcelona connecta serveis, transports, terciarització, desindustrialització. Hi ha un creixement en activitats terciàries que canvien la base de la producció. En aquest sentit, perquè no imaginar un centre de Barcelona, terciari i utilitzable pels usuaris del centre?, també podem redefinir el centre com a ofertant d'activitats terciàries, va proposar Trullén amb un cert optimisme.

Per a Salvador Rueda el més important en el moment actual és resoldre les contradiccions entre ecologia i economia perquè sinó, adverteix, difícilment podrem aconseguir un desenvolupament sostenible. El sistema econòmic actua con si no hi haguessin límits, hi ha un cert optimisme per la tecnologia, però d'altra banda l'entropia va augmentant i el resultat és una disminució de l'energia disponible. El sistema urbà actual té tendència a augmentar la complexitat del conjunt de la ciutat consumint grans quantitats d'energia i altres recursos naturals com el sòl, i els materials. L'explotació dels recursos es fa, en la majoria dels casos, sense tenir en compte els límits en la capacitat de recarrega dels sistemes, va afegir. El resultat és una ciutat que es difumina en el camp ocupant àrees cada vegada més extenses. El model de ciutat dispersa és brutal pels sistemes de suport. També es produeix una segregació espacial de la població en relació al seu nivell adquisitiu i socioprofesional, segons Rueda. La planificació funcionalista i el mercat van creant espais "exclusius" segons els nivells de renda. En conseqüència, el model de ciutat compacta i diversa és bàsic, perquè resol la majoria de les incertituds, va afirmar Salvador Rueda, perquè amb aquest model de ciutat el consum de recursos és menor, el transport privat també és menor, i en definitiva l'impacte sobre els sistemes de suport també disminueix. D'altra banda, coincideix amb Joan Trullén en la idea de la diversitat, del districte industrial. Les economies d'aglomeració i la indústria són importants, però també ho són el coneixement i la informació, va puntualitzar. Per tant, algunes de les alternatives serien la desmaterialització o reutilització dels materials, en la idea d'aprofitar-los al màxim, com també la introducció de noves tecnologies netes, i la minimització de recursos.

En el debat posterior les aportacions dels participants van mostrar un cert punt d'optimisme en quant a la possibilitat d'aprofitar els recursos que tenim en el nostre territori que sens dubte ens colloca en una situació més favorable en comparació amb altres països. També es va accentuar la necessitat de recollir la tradició europea de la cooperació social, introduint nous elements que lliguin els esforços de tothom en el camí cap a la ciutat del coneixement.

El canvi en el desenvolupament urbà cap a la sostenibilitat

Al llarg de totes les ponències es va posar de manifest la preocupació pels actuals processos de suburbanització que experimenta en aquest cas la regió metropolitana de Barcelona, així com d'altres grans ciutats europees. Bona part de la discussió es va centrar en el canvi que s'ha produït del model tradicional de ciutat "compacta" o mediterrània cap a una urbanització dispersa i fragmentada, i les conseqüències resultants d'aquests nous paisatges urbans.

Aquests canvis qüestionen, altra vegada, el concepte de "ciutat" i els seus límits i genera dificultats de definició des d'un punt de vista científic. La idea de "ciutat mediterrània" com a sinònim de compacitat, alta densitat, i diversitat, ja no es correspon amb les aglomeracions urbanes i metropolitanes actuals.

Aquests nous processos de desplaçament de la població es presenten socialment selectius de territori. Són fruit del creixement econòmic i de l'increment dels nivells de renda. Es donen canvis de residència aprofitant la nova articulació territorial, cap a localitzacions que es consideren de major categoria, mentre que altres grups socials es veuen expulsats d'antics territoris que augmenten la seva posició en la jerarquia espacial. D'altra banda aquesta sortida de la població també es produeix en gran nombre en les capes mitjanes, majoritàriament joves, que troben millors oportunitats d'habitatge a la perifèria. Les noves tendències resulten preocupants si tenim en compte els grans canvis que produeixen en l'estructura demogràfica de la ciutat. Així també, reflexa una separació de grups socials, una segmentarització de capes poblacionals que pot comportar greus problemes de segregació social en el territori.

El model de ciutat extensiva produeix un augment de la mobilitat i dels fluxos d'aigua i energia i un gran consum del sòl disponible. Un dels aspectes a tenir en compte en relació amb el problema del consum del sòl de les "noves perifèries" és la tendència a ocupar les àrees de major interès agronomic, ecològic i paisatgístic. Si afegeix a més a més, la desestructuració dels ecosistemes provocat per la compartimentació del territori i per la xarxa de carreteres pel transport motoritzat.

Els models actuals de transport condicionen els models de la ciutat que s'adapta a les grans infrastructures viàries. Es detecta una gran pèrdua d'espai públic, d'espai pel ciutadà, que és el resultat d'una política no consensuada entre els diferents actors de la ciutat i una manca de reivindicació ciutadana enfront d'aquestes transformacions.

Davant de les conseqüències de la ciutat difusa, el camí cap a la sostenibilitat de la ciutat és llarg i ple de dificultats. Les noves estratègies urbanes i territorials parteixen del reconeixement d'aquests problemes i de la insuficiència del planejament tradicional. Les propostes d'actuació, per part d'alguns autors, tenen com a objectiu la planificació territorial integradora. Es necessiten canvis profunds a nivell social, polític i cultural per tal d'assolir una nova cultura territorial i ambiental. Aquests nous models culturals poden ser resumits en el concepte de "ciutat del coneixement" i que suposa un canvi radical en l'estructura i el funcionament de les ciutats. Aquesta noció profunditza el tema de la ciutat sostenible indicant la nova base pel desenvolupament urbà. Si fins ara el desenvolupament urbà es basava, com el desenvolupament de totes les societats industrials, en el creixement ràpid i caòtic, la ciutat sostenible basa el seu desenvolupament en l'aplicació del coneixement per a dirigir conscientment el seu desenvolupament i recuperar el control del seu destí.

El debat, les ponències del qual hem discutit en aquest article, estava centrat bàsicament en la problemàtica local, el que falta ara és ampliar aquesta interessant exposició d'alguns problemes greus de la ciutat amb una exposició del desafiament de Barcelona per a integrar-se en la societat globalitzada i complir d'aquesta forma amb el seu paper de força civilitzadora que correspon a les ciutats sostenibles, perquè com a dit Richard Knight (1994), "en lloc de deixar-se configurar per les forces globals, les ciutats han de convertir-se en actors intencionals i el desenvolupament sostenible ha de formar part de la seva política.

Bibliografia

ALLENDE, J. El desarrollo sostenible desde la Ordenación del Territorio. Economía y Sociedad, núm. 12, 1995.

BORJA, Jordi, NEL.LO, Oriol, Vallès, J.M. La ciutat del futur, el futur de les ciutats. Barcelona: Ed.Fundació Rafael Campalans-PSC, 1998.

BUSQUETS, J. Barcelona. Evolución urbanística de una capital compacta. . Madrid: Mapfre, 1992.

MANCOMUNITAT DE MUNICIPIS DE L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. Dinàmiques metropolitanes a l'Àrea i la Regió de Barcelona: Barcelona, 1995.

KNIGHT, Richard V. Desarrollo sostenible-ciudades sostenibles. Revista Internacional de Cencias Sociales, 135, marzo 1993, p. 41-62.

MIRALLES, Carme. New paradigm to define new spaces: geospace vs ciberspace, from a dialectics perspective. NETCOM, vol.12, núm. 1,2 i 3, 1998, p. 67-82.

MIRALLES, Carme. Transport i Ciutat Reflexió sobre la Barcelona contemporània. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1997.

MONCLÚS, F.J, OYÓN, J.L. Transporte y crecimiento urbano en España (mediados s.XIX--XX). Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, nº 107-108, 1996.

MONCLÚS, F.J. La ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias. Barcelona: CCB, 1998.

NEL.LO, Oriol. Políticas urbanas y gobierno metropolitano en el proceso de integración europea. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales. Vol.IV, nº 106, 1995, 783-792.

OYÓN, José Luis. El tràfico tranviario en Barcelona.Ciudad y Territorio.Estudios Territoriales. nº 4, 1992.

PRECEDO, A. Ciudad y desarrollo urbano. Madrid: Síntesis, 1996.

ROCA, J. Recomposició capitalista i periferització social. a I.B. Barri Besós. El futur de les perifèries urbanes. Canvi econòmic i crisi social a les metròpolis contemporànies. Barcelona: 1994.

RUEDA, Salvador y NAREDO, J.M. Ciudades para un futuro más sostenible. Habitat II. Primer catálogo español de buenas prácticas. Vol.I. Madrid: Ed.MOTPMA, 1996.

SANZ, Alfonso. La bicicleta en la ciudad. Madrid: Ministerio de Fomento, 1996.

SANZ, Alfonso. La calle: diseño para peatoanes y ciclistas. Madrid: MOPU, 1984.

SANZ, Alfonso. Hacia la reconversión ecológica dels transporte en España. Bilbao: La Catarata, 1996.

SERRATOSA, Albert. Els espais oberts en el planejament metropolità: realitats i propostes. Regió Metropolitana de Barcelona. Papers, nº 20, 1994, p.37-47.

SERRATOSA, Albert. La planificación territorial metropolitana de Barcelona: cambio de registro, Urbanismo COAM, nº 19, 1993.

TELLO, E. Ciudades sostenibles: un cambio de rumbo, Mientras Tanto, nº 64, 1996, p.35-61.

TERRADAS, Jaume. Ecologia d'una ciutat: Barcelona. Barcelona, 1984.

TERRADAS, Jaume. Sistemes naturals. Barcelona, 1989.

TRULLÉN, J. Barcelona: ciutat flexible. Alguns canvis en el model de desenvolupament durant el període 1986-1991. Barcelona economia, nº 25, 1995.

TRULLÉN, Joan. El modelo Barcelona de desarrollo económico-urbanístico: a la búsqueda de flexibilidad territorial. In BRUGUÈ, Quim y GOMA, Ricard. El gobierno local en acción. Promoción, bienestar social y territorio.Barcelona: Ariel, 1998.

TRULLÉN, Joan. Noves estratègies econòmiques i territorials per a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1998.

VALENZUELA, M. Los espacios periurbanos. In ASOCIACIÓN DE GEÓGRAFOS ESPAÑOLES. IX Coloquio de Geógrafos Españoles 1985. Murcia: Universidad de Murcia, 1986.

© Copyright: Alba Molas, 1999
© Copyright: Biblio 3W, 1999

Volver al índice de Biblio3W

Menú principal