Buades, Joan. On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom.

Departament de Ciències de Terra - Universitat de les Illes Balears.

Davant un llibre de Joan Buades sobre el turisme balear, després que l'autor hagi aparcat la primera línia política, qui coneix l'autor s'espera una arenga perfectament estructurada en clau de racionalitat política, una espècie de memòries recents plenes de càrregues de profunditat males de pair pel sector. Doncs res més lluny d'aquesta apriorística idea, On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom de Joan Buades és, per ara, una de les poques coses que s'han d'agrair al canvi de govern de 2003 a les Illes Balears. Joan Buades ha tingut temps d'acabar-lo i molts de nosaltres de llegir-lo.

El llibre, publicat enguany per l'editorial eivissenca Res Publica Edicions (www.respublicaedicions.com), és un acurat assaig sobre l'evolució del fenomen turístic a les illes Balears des dels seus orígens fins 10 anys abans del canvi de cicle que representà 1973. De fet el treball ens deixa just a les portes (1963) de l'esclat urbanitzador que els 10 anys següents, fins el 1973, construirà el territori del turisme de masses en una espiral de creixement sense precedents fins aleshores.

Es tracta per tant d'un treball d'història però que, malgrat no abastar els darrers 40 anys, és de rabiosa actualitat, ple referents actuals. Una història que, lluny d'amagar-se en l'ahir per tal de no haver d'enfrontar-se amb l'avui, posa a la llum alguns fenòmens clau de caire econòmic, sociològic o territorial sense el qual difícilment podem entendre les Balears actuals. Com en tants altres casos mirar enrera ens serveix per veure endavant.

I si aconseguida és la dimensió temporal del treball, l'espacial és a la mateixa altura. Malgrat centrar-se, com resa el títol, en les illes Balears, Buades tracta el fenomen a totes les escales (mundial, europea, espanyola, insular) lligant i connectant de forma exemplar el que en geografia en diem ordres de magnitud. En canvi d'escala esdevé així explicatiu. Podem entendre "la nostra precipitació" per que prèviament se'n ha explicat "la circulació general atmosfèrica", si no hagués estat així no haguéssim passat d'una "descripció de la pluja". Som davant d'un molt correcte maneig de l'espai i el temps, de la Geografia i la Història, per a explicar precisament les actuals coordenades espacio-temporals. Un enfocament que sovint hem oblidat geògrafs i historiadors i que és la que des de fora, l'autor és filòleg, més ens reclamen.

Per un altre costat som davant d'una refrescant visió del fenomen turístic "des de fora del sector" (Buades no és evidentment hoteler) i des de fora de l'acadèmia oficial ja que es situa una mica al marge del paradigma que ha construït la bibliografia universitària oficial a les illes Balears de Sastres, Picornells, Aguiló, Salvà, Seguí, etc. La seva és una visió polièdrica del relat turístic, un relat enfocat des del discurs econòmic, literari, cultural, urbanístic etc.

Tal visió és possible, penso, per la mena de fonts que maneja l'autor, fonts també polièdriques: premsa, llibres, guies, actes... documents quasi sempre coetanis a les dates del que s'explica. Això dona un caliu al relat força llunyà de la fredor de les estadístiques oficials en les que sovint s'han fonaments exclusivament els nostres treballs acadèmics. La font coetània fa que s'analitzin les actuacions de lobbys i personatges concrets que forneixen l'estudi d'un caire sociològic força interessant. Molts noms propis (sempre escrits inexplicablement en castellà) la trajectòria i actuació dels quals fructificà a un determinat moment amb les conjuntures extrainsulars que impulsaven el fenomen turístic. Mes de 300 personatges entre autors coetanis, empresaris, tècnics, polítics etc. (potser alguns bastava citar-los a peu de pàgina) que proporcionen humanitat a un fenomen que, segons com s'explica, sembla que ens vingui del cel.

La història del turisme que proporciona el llibre parteix, com no podia se d'altra manera, del segle XIX i de coordenades europees. Un segle XIX europeu on encara no hi havia turistes sinó viatgers "que s'aventuren a fer per lliure la Mediterrània [i] donen fe creixent de la diferència de mentalitat entre un Sud pacífic i gairebé arcàdic i un Nord sanguinari i rígidament classista" (p. 12). El turisme com a escapada, com a fuita de la realitat, com a vàlvula d'escapament. Serà entre finals del XIX i la primera guerra mundial (1914) que es desenvolupi la primera etapa de l'incipient turisme: el turisme aristocràtic de la Belle Époque. La fuita i escapada dels més privilegiats de les societats que varen fer possible els imperis colonials anglesos i alemanys. Uns imperis que acabaran o es reestructuraran amb la 1ª guerra mundial. Aquest primer turisme, segurament per ser aristocràtic i per tant rural, era heliofòbic. Una aristocràcia que buscava la fresca de la muntanya (el saltus) i escapada de la càlida terra baixa (l'ager) on sovint hi tenia les seves propietats. Una aristocràcia que cercava les comercials ciutats del sud tot fugint de les industrials ciutats del nord.

Al període d'entreguerres, els "bojos 20 i temeraris 30" (pg. 41-90), tindran ja un flaire renovat. Som davant d'un turisme més burgès que aristocràtic i incipientment popular. És el turisme de la plenitud de l'economia industrial que fruirà després de l'ensorrament del imperis colonials, és un turisme que reflecteix ja la creixent influència del USA a escala mundial després de la primera gran guerra. Efectivament, el turisme d'entreguerres és ja un fenomen americanitzador i, per tant, heliòfil. El títol del llibre, "On brilla el sol", és precisament manllevat d'un reportatge turístic de H. Brittain publicat a principis dels anys 30 al Windsor Magazine amb el títol Majorca. Where the Sun shines.El gust pel bronzejat dels anys 20 desterrarà l'aristocràtica heliofòbia (el bronzejat feia pagès). Els turistes nord-americans, que a la dècada de 1910 havien buscat la calidesa del sud a Mèxic i Califòrnia, trasplantaran la moda del USA a la Costa Blava, exportaran el costum a Europa tot desplaçant la muntanya per la platja quan a reclam turístic.

El turisme d'entreguerres és també un turisme més nombrós quan al volum de persones que mobilitza i, en conseqüència, requerirà d'un nou mitja de transport: el ferrocarril. El desenvolupament en aquesta època de la Costa Blava francesa i la Riviera italiana no hagués estat possible sense trens. Una Costa Blava i una Riviera que, en començar a tenir símptomes d'esgotament i degradació, darà pas al desenvolupament de la Costa Brava gironina i Mallorca (Buades coneix bé l'obra de Barbaza, Bisson, Barceló...) que comencen el seu creixement turístic anterior a l'aixecament feixista de 1936.

Un desenvolupament que es dona a Mallorca (p. 58-79), comença a Eivissa (p. 79-84) i no acaba de quallar a Menorca (p. 84-86), per quina raó? Doncs segurament hem de cercar en la centralitat, en les millors comunicacions de Mallorca, el major desenvolupament de la balear major. Unes comunicacions que eren millors amb Eivissa, tant des de València com des de Palma, que amb Menorca, amb la qual cosa la primitiva, exòtica, vitalista i preindustrail Eivissa es presentava com a terreny més abonat per al creixement turístic que industrial i llunyana Menorca.

Després del parèntesi de la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial l'autor s'endinsa dins el primers anys de desenvolupament de l'actual model turístic de masses balear. Més concretament dins la primera fase, fins el 1964, del que s'ha vingut a anomenar el primer boom turístic (1955-1973). D'aquí la segona part del títol del llibre: Turisme a les Balears abans del boom, un primer boom que esclatarà precisament entre el 1964 i 1973 i que ja no es tractat en aquest treball.

La represa turística postbèlica dels 50s i 60s es du a terme dins del marc econòmic de l'industrialisme fordista que segueix el triomf aliat. Un marc econòmic que proporciona aviació, xàrters a reacció, motorització individual amb cotxes, banc mundial, "ajuts USA", urbanització de platges... tot dins d'un marc de guerra freda on els interessos del règim feixista espanyol i de l'imperialisme americà confluiran. És quan Mallorca esdevé núvia del USA (pg. 121-125) gràcies al seu "lífting anticomunista" (p. 115-6). Un nuviatge que serà clau per guanyar el combat per les infrastructures (pg. 148-159) que faran possible la dispersió arreu de ciment sense fronteres(p. 160-167). Com es veu, exactament com ara.

En aquest context la Cambra de Comerç de les Balears s'exclamava el 1954, ara fa 50 anys, que "se ha producido por toda la isla una proliferación de hospedajes de toda categoría y muy distinta capacidad que actualmente [1954] va pecando ya de excesiva" (pg. 131). Com es veu quan el illencs pensen que la cosa ja no pot anar a més tot just som a punt de començar a créixer. Potser som novament, a començament de segle i de mil·leni, en aquest vella tessitura?

El creixement turístic, urbanístic i infrastructural del 50s i 60s és possible, cal no oblidar-ho, gràcies a les empreses i els clients de les democràcies europees. Un creixement somatitzat de manera natural per una societat mallorquina i eivissenca "mancada de qualsevol contrapès crític i abandonada per una Europa occidental que en anar a la platja deixava els escrúpols democràtics a casa" (p. 145). El turisme fou un dels grans aliats del feixisme des del moment que esdevé la principal font de "rèdits per a finançar els plans de desenvolupament industrial" (p. 145), un desenvolupament industrial que sempre fou la primera aspiració de les economies totalitàries del segle XX.

La manca d'escrúpols ideològics del feixisme espanyol per tal d'assolir el creixement és palès, sobretot, en el fet que el 80% del ciment que s'importa de l'estranger per tal de satisfer la creixent demanda prové de règims estalinistes de l'est, de la Romania de Ceaucescu o la Bulgària de Todor Zhivkov, de Iugoslàvia, de Polònia. Com diu Joan Buades "Franco no va tenir cap problema ideològic o patriòtic a deixar abastir Mallorca i Eivissa amb ciment comunista" (p. 166).

És en aquest enfocament polièdric de la política econòmica que possibilitaria el boom turístic on es poden sucar les millors aportacions del llibre. L'autor ens retrata la gran contradicció ideològica d'un règim que, amb el turisme, fa un rentat de cara econòmic i ideològic que li permet mantenir les presons plenes de demòcrates mentre les noves generacions s'enlluernaven amb Europa tot intimant amb els estrangers i les estrangeres que ens visiten.

Turisme i feixisme anaren de la mà fins que, l'any 1964, es casaren tot celebrant els "25 años de paz" amb la inauguració de l'hotel número 1.000 de les Balears: l'hotel de Mar d'Illestes (Calvià). A les noces hi assistiren 3 ministres (Fraga, Castiella i López Rodó) a més d'El Cordobés, els ducs d'Alba, els de Tebas, l'ambaixador de Bèlgica, el príncep Merode, el baró de Rotschild, el marqués de Londonderry, els presidents de Sabena i de la Pan Am i el delegat del New York Herald a París (pg. 185-6). Com es veu polítics feixistes, el torero que representava la integració dels antics republicans amb el nou règim i sobretot aristòcrates sense escrúpols ideològics, la classe que al seu moment havia "inventat" el turisme i que, aleshores com ara mateix, sembla que doni "segell de classe" als indrets on es deixen veure als ulls dels poc mirats ideològicament.

El llibre conclou tot enunciant que "les traques del primer boom del turisme a les Balears només començaven a esclatar ..." (p. 187), uns punts suspensius que potser ens anuncien la continuació del treball més enllà del 1964. Una represa que molta gent voldria veure extensiva a altres camps d'actuació.

RULLAN, O. Buades, Joan. On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. IX, nº 554, 25 de diciembre de 2004. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-554.htm]. [ISSN 1138-9796].