Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
(Serie  documental de Geo Crítica)
Universidad de Barcelona 
ISSN: 1138-9796. 
Depósito Legal: B. 21.742-98 
Vol. XI , nº 638, 10 de marzo de 2006

FONT i GAROLERA, Jaume.  Osona: la terra i la gent, Vic, Eumo Editorial, 2004, 430 pàgs. Fotografies de Lourdes Sogas.

Francesc Nadal Piqué

Departament de Geografia Humana,
Universitat de Barcelona

Palabras clave: Vic (Osona), geografía humana, paisaje

Key words: Vic (Osona), Human Geography, landscape


 Osona: la terra i la gent  és una obra de síntesi, fruit del pregon coneixement d’aquesta part del territori català del seu autor, el geògraf Jaume Font i Garolera.. Coneixement que prové, en primer lloc, del seu origen osonenc, però, sobretot, del seu esguard amatent com a geògraf interessat en el territori osonenc. L’autor ens ofereix, al llarg de les més de quatre-centes pàgines que conformen l’obra, una síntesi de gran utilitat tant per al geògrafs interessats en la geografia de Catalunya com per als historiadors, sociòlegs i antropòlegs interessats en la geografia osonenca.

L’obra parteix d’un plantejament clàssic en geografia: presentació del marc geogràfic, descripció dels elements físics, primer, i dels humans, després. Tanmateix, el  desenvolupament dels capítols resulta en tot moment molt personal. El primer  capítol constitueix una introducció al marc geogràfic i als principals trets geogràfics que defineixen la comarca d’Osona. Els quatre capítols següents estan dedicats a tractar els diferents aspectes de la geografia física d’Osona: el relleu, el clima, la hidrologia i la biogeografia). Aquests capítols estan, però, farcits d’interessants explicacions, observacions i dades de caire humà. Per últim, hi ha tres capítols relatius a la geografia humana. Com a conseqüència d’això, l’anàlisi del factors físics rep una atenció més acurada que no pas la dels humans, malgrat que l’autor manifesta que «la comarca és una creació humana».

El  llibre està escrit de forma clara i molt amena. La seva lectura constitueix un gran plaer. La claredat dels escrits es conjuga amb l’ús d’un llenguatge ric, ple d’expressions  usuals a la Plana de Vic com «taujaneria pagesa», mots com «primalls» o dites populars com «Montseny florit, fred a la Plana de Vic». La lectura es veu enriquida, a més a més,   per les múltiples i belles fotografies del paisatge osonenc realitzades amb gran mestratge per Lourdes Sogas. L’acurada compaginació del text amb les fotografies, totes elles reproduïdes de forma impecable, constitueix un dels principals atractius del llibre.

Tots els capítols estan plens d’històries i observacions de gran interès per a la història del territori osonenc. Algunes, de caire més personal, expliquen fets com la curiosa pervivència i coexistència dels topònims Santa Maria de Corcó i l’Esquirol per anomenar un mateix municipi. D’altres, de caire més col·lectiu, fa referència a la pèrdua del patrimoni cultural osonenc com el trasllat a Sabadell de l’església romànica de Sant Vicenç de Verders, emplaçada originàriament en terrenys negats pel pantà de Sau.

La part dedicada als elements físics o naturals comença amb un capítol, el segon, anomenat amb encert «una plana voltada de muntanyes i altiplans». En primer lloc, es parla de la plana de Vic amb els seus turons testimoni o terrers tan característics. A continuació, es fa referència a les muntanyes de llevant (Montseny, Guilleries, Collsacabra i Vidranès), realitzant-se interessants descripcions i observacions de caire humà de cadascuna d’elles. Així, per exemple, quan es parla de les Guilleries, considerades com la «muntanya mítica d’Osona», s’afirma que «l’impacte dels dos embassaments [Sau i Susqueda] no solament es va deixar sentir amb la inundació dels pobles i veïnats de Sant Romà de Sau, Querós i Susqueda, sinó que va comportar el tancament de moltes masies, va barrar el camí natural del Ter i va separar, definitivament, els dos costats del riu. Això va acabar de desarticular l’antiga unitat humana de la vall». El capítol es clou amb una descripció dels altiplans de ponent, el Moianès i el Lluçanès, exposant una anàlisi molt interessant sobre l’evolució del poblament d’ambdós territoris.

El tercer capítol, anomenat «El pas vertiginós de les quatre estacions», està dedicat al clima osonenc. Un clima definit com a singular dins del context català. El professor Font explica, al respecte, que resulta «difícil trobar un escrit referit a Osona que no parli del fred i de la boira». Ara bé, tot i que la boira constitueix un element molt distintiu del paisatge osonenc, penso que resulta possiblement més significativa a l’hora de definir aquesta singularitat la seva observació segons la qual «el calor aclapara la gent del país». Tot seguit, l’autor parla, de forma ordenada, dels factors que conformen el clima osonenc. I, a continuació, descriu, de forma molt bella, el canvi dels paisatges osonencs durant el decurs de l’any. Els cicles agraris i de vida de la gent, amollats durant segles al jou del clima, estan descrits de forma magistral amb nombroses referències literàries com la que Jacint Verdaguer va dedicar a la Festa Major de Folgueroles.

El següent capítol, el quart, s’anomena, de forma molt explícita «les aigües i els rius». En primer lloc, s’aborda la qüestió de l’aprofitament tradicional de les fonts, les rieres i els torrents, fent una referència detallada a la història dels molins fariners, així com a la del primers canals industrials de la comarca: el de Torelló de 1744 i el de Manlleu de 1841. Després, l’autor passa a descriure els rius osonencs i els seus paisatges fluvials, dedicant una atenció preferent al Ter, qualificat de gran riu osonenc. El capítol s’acabà amb un apartat força entretingut de caire cultural dedicat a les llegendes, mites i tradicions dels rius i rieres d’Osona.

El capítol cinquè s’anomena «paisatges i espais d’interès natural i cultural». L’autor comença el capítol afirmant que Osona gaudeix d’un paisatge molt variat, resultat de ser «un pont biogeogràfic entre els Pirineus i el Mediterrani». El primer element paisatgístic tractat és el relatiu al rocam, emfatitzant el paper de les margues gris blavoses tant característiques de la Plana de Vic. El següent element abordat és el dels boscos, d’una importància paisatgística molt gran, ja que ocupen el 69 per cent de la superfície de la  comarca. En aquest apartat s’aborda la qüestió, entre d’altres, de l’aprofitament humà tradicional del bosc i del sotabosc osonenc. També ens indica que els arbres de fulla caduca són els predominants i com, a conseqüència de la inversió tèrmica, els estatges de la vegetació natural són atípics a la comarca. Mentre les rouredes prosperen a la Plana de Vic, als cims del Bellmunt hom hi pot trobar alzinars.

El capítol s’acaba amb un apartat dedicat als espais naturals protegits i amb una crítica al criteri del legislador a l’hora de confeccionar els Plans d’Espais d’Interès Natural (PEIN), ja que, segons Jaume Font, aquests no contemplen «ni de bon tros, tots els espais osonencs dignes de ser protegits i, d’altra banda, també és discutible la selecció d’uns espais en detriment d’altres». Per això, diu, de forma molt encertada, que els PEIN no donen «cap importància als paisatges culturals. I aquest és un país on el paisatge és, bàsicament, el resultat d’una actuació humana més que mil·lenària. Sorprèn, per exemple, que en el paisatge del Lluçanès no hi hagi res a protegir, tret de la riera de Merlès i una petita part dels Sorreigs».

En el capítol següent, el sisè, l’autor s’endinsa ja en la geografia humana d’Osona. El capítol, que s’anomena «les transformacions humanes i territorials», comença fent una referència al paisatge cultural d’Osona, «resultat d’una llarga interrelació històrica entre la societat i el medi natural». Segons Jaume Font el paisatge cultural osonenc és fruit de cinc fases històriques diferenciades a les que dedica un apartat: l’ausetana i romana; la de les repoblacions medievals; la del període de decadència iniciat al final del segle XIV i acabat arran del redreçament del segle XVIII; la industrialització del segle XIX i començaments del segle XX; i, per últim, la de les transformacions recents produïdes des de la Guerra Civil ençà.

Després d’una breu referència a la primera etapa, l’autor explica que el canemàs medieval constitueix l’estructura bàsica del poblament osonenc. L’apartat dedicat als repoblaments medievals, que és el més interessant, descriu com arran de la pesta negra moltes parròquies no van arribar a consolidar mai un nucli urbà. Això es el que va passar a petits municipis com Malla, Sobremunt o Sant Martí d’Albars. A continuació,  explica com el redreçament del segle XVIII es va deure, en gran part, a la introducció de nous conreus vinguts d’Amèrica (el blat de moro, les mongetes i les patates). Però, també al desenvolupament manufacturer. En el  següent apartat, dedicat als inicis de la industrialització contemporània, explica l’existència de dues fases en el procés d’industrialització: una primera, de mitjan segle XIX, que només afecta a la vall del Ter (Manlleu, Torelló, Roda de Ter, Sant Quirze de Besora i les Masies de Voltregà); i una segona, iniciada a començaments del regle XX amb l’arribada de l’electrificació i el desenvolupament del transport per carretera. El darrer apartat aborda, des d’una perspectiva molt general, la situació actual de les activitats econòmiques, interrogant-se  el futur del caire equilibrat de l’economia i del paisatge osonenc i plantejant-se els condicionaments socials per tal que Osona sigui un territori viu.

El següent capítol està dedicat a la història dels camins i eixos de comunicació d’Osona. L’autor, gran coneixedor de la geografia i la història de la xarxa de transports de Catalunya, basteix aquí un dels millors capítols de l’obra. Proporciona al lector multitud d’informacions de gran interès geogràfic, en les que es descriuen amb gran mestratge les relacions existents entre la xarxa viària i la xarxa de poblament osonenques. Així, explica com «els Hostalets de Balenyà, l’Esquirol, Cantonigrós o Collsuspina o Montesquiu són pobles que creixen a partir de l’activitat generada per un camí ral». D’altra banda, les informacions van acompanyades d’observacions molt suggestives com la pèrdua de posició central d’Osona arran de la instauració l’any 1833 de la divisió provincial, ja que, segons ell, la modernització de la xarxa de carreteres i camins que unien aquesta comarca amb Girona per les Guilleries o el Collsacabra va quedar paralitzada o postergada.

El darrer capítol del llibre s’anomena «cohesió, personalitat i identitat».  En primer lloc, el professor Jaume Font ens parla, de forma molt precisa i encertada, del paper de Vic, considerada com a capital natural, en la cohesió del territori osonenc. A continuació, intenta explicar la identitat i la personalitat d’Osona. Aquí, però, els resultats no són tan clars. Definir la personalitat d’un territori constitueix un exercici molt difícil i arriscat de geografia cultural i no està clar que l’autor hagi reeixit en el seu propòsit. Malgrat això, l’autor apunta una sèrie de fets geogràfics de gran interès cultural com la pràctica absència de vinyes i d’oliveres a Osona, que han obligat als osonencs a comprar el vi a la veïna comarca del Bages i a aprofitar al màxima la llard de porc per a cuinar.

El llibre del Jaume Font no esgotà la mirada del geògraf sobre el territori osonenc. Tampoc el propòsit de l’autor. Hi ha molts aspectes de la geografia agrària, cultural, econòmica i urbana que, de ben segur, podien haver rebut una atenció més detallada.

També hi ha aspectes geogràfics que poden ser objecte de polèmica com la  consideració del Moianès o del Lluçanès com a territoris osonencs. Malgrat això, la mirada del professor Font ha resultat pregona i ha copsat, al meu entendre, els aspectes fonamentals de la geografia osonenca. En aquest sentit, Osona: la terra i la gent constitueix una veritable lliçó de geografia, en la que l’autor fa realitat amb gran mestratge i d’una forma excel·lent un dels principis bàsics del treball geogràfic: conèixer la història d’un territori. Una lliçó feta, a més a més, no sols des del coneixement racional i fred de les dades i del saber documental, sinó des de l’estimació de la gent que ha construït i construeix un dels territoris més vius i singulars de Catalunya.

Per tot això voldria cloure aquesta ressenya animant a tots els geògrafs i estudiosos interessats en la geografia de Catalunya a que esmercin una part del seu temps a llegir aquest llibre.
 

© Copyright: Francesc Nadal i Piqué, 2006
© Copyright: Biblio3W, 2006

 

Ficha bibliográfica


NADAL i PIQUÉ, F. Font i Garolera, Jaume.  Osona: la terra i la gent. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XI, nº 638, 10 de marzo de 2006. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-638.htm]. [ISSN 1138-9796].
 



Volver al menú principal