|
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES (Serie documental de Geo Crítica) Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XII, nº 725, 25 de mayo de 2007 |
ACHCAR, Gilbert; WARSCHAWSKI, Michel . La guerra de los 33 días. Israel contra Hezbolá en el Líbano y sus consecuencias. Barcelona: Icaria, 2007. 108 p. Traducció d’Alberto Nadal [ISBN: 978-84-7426-919-2]
Xavier Ferrer Gallardo
Becari Predoctoral
Departament de Geografia
Universitat Autònoma de Barcelona
Palabras clave: Líbano, integrismos religiosos, Oriente Medio
Key words: Lebanon, religious integrisms, Middle East
Endinsar-se en el trencaclosques geopolític de l’Orient Mitjà és, sens dubte, una tasca feixuga. La quantitat d’informació que genera aquesta regió del globus és ingent i, malauradament, les claus que ens permeten interpretar-la no són sempre al nostre abast. Però de vegades sí. I el llibre que ens ocupa -breu i directe- és, justament, una d’aquestes claus. Una finestra, petita però estratègicament situada, amb vistes i perspectiva crítica a l’anomenada guerra dels 33 dies, és a dir: l’enfrontament bèl·lic d’Israel amb Hezbolà al Líban, que va tenir lloc durant l’estiu del 2006 i que, en un exercici de brutalitat i total desproporció, va matar més de mil cinc-centes persones -concretament mil cinc-cents libaneses i quaranta israelianes.
El llibre ha estat escrit a quatre mans per Gilbert Achcar (Libanès) i Michel Warschawski (Isrelià). En primer lloc, l’obra repassa de forma ràpida i precisa l’escenari libanès anterior a l’esclat de la guerra. En segon lloc, revisa quina ha estat la evolució de Hezbolà (partit de déu), des del seu naixement fins l’actualitat. Després d’aquests dos primers capítols de contextualització, el llibre analitza com es va viure i quin va ser l’impacte polític i social de la guerra, tant al Líban (capítol 3) com a Israel (capítol 4). En acabat, el llibre tanca amb una reflexió sobre la deriva de l’actual política exterior nord-americana i sobre les aquí anomenades ‘consecuencias de las guerras coloniales’ (p.106).
El desencadenant oficial d’aquest enèsim conflicte armat a l’Orient Mitjà va ser, com es recordarà, la captura per part de Hezbolà de dos soldats israelians, el 12 de juliol de 2006. El cessament de les hostilitats es va produir el 14 d’agost. Aquest episodi bèl·lic de l’estiu de 2006, l’anomenada guerra dels 33 dies, ha estat també identificat com la sisena ronda de la guerra israelo-àrab -1948, 1956, 1967, 1973, 1982, 2006-, o la tercera invasió israeliana del Líban– 1978, 1982, 2006 (p.7). Denominacions al marge, el que és clar és que el conflicte ve de lluny, i cal doncs emmarcar-lo en un context històric i regional més ampli, en el que altres actors com els Estats Units, Síria, l’Iran, l’Aràbia Saudita, Palestina o França també hi han jugat, i hi segueixen jugant, rols fonamentals.
Després d’assolir la independència l’any 1943, l’estructura de l’Estat libanès va ser construïda sobre una complexa i delicada base d’equilibris confessionals. Aquesta fragilitat estructural de l’Estat, lligada a la convulsa conjuntura regional d’aleshores, va conduir l’any 1975 a l’esclat d’una guerra civil al país, que seria també una guerra regional i internacional, i que s’allargaria, amb alts i baixos, intromissions i aliances rocambolesques, fins el 1990. L’agost d’aquell mateix any 1990, arrel de la invasió iraquiana de Kuwait, el president sirià Hafez El-Assad va donar suport a la coalició dirigida pels Estats Units contra el règim (baazista com Síria) de Sadam Hussein. A canvi d’aquest suport, Síria va obtenir el vist-i-plau dels Estats Units per a emprendre una ofensiva militar al Líban. D’aquesta manera, la reverberació de la guerra del golf va posar fi a la guerra civil libanesa i va fer possible la estabilització de la situació al país sobre la base dels acords de Taif. Aquests acords reestructuraven el repartiment confessional del poder. A partir d’aleshores, aquest seria repartit equitativament entre cristians i musulmans i s’abandonaria la vella fórmula 6/11 de 1943, que garantia la preponderància cristiana (maronita). ‘Esto se tradujo en la instalación de Rafic Hariri en el centro de la escena política libanesa en los años 1990. Cercano colaborador de la familia reinante saudita, Hariri gobernó de acuerdo con los sirios y con la presencia de su ejército y de sus mukhabarat’ (p.14).
Anys més tard, la segona guerra de l’Iraq de 2003 -la preventiva; la de les armes de destrucció massiva iraquianes que mai van aparèixer- no va comptar amb el suport del règim Sirià, al capdavant del qual hi havia ara Bachar El-Assad, fill de l’anterior mandatari. El règim de Damasc era ara més a prop de l’Iran que dels Estats Units. ‘Washington considera, en efecto, que el principal obstáculo a su dominación regional está constituido por un arco de fuerzas que dirige Teherán y que comprende las fuerzas chiítas iraquíes aliadas de Irán, el régimen sirio, el Hezbolá libanés i el Hamás palestino’ (p.15).
En aquest context, per tant, per tal de fer prevaler els interessos nord-americans a la regió, la influència siriana i iraniana al Líban havia de ser contrarestada. En oportuna consonància amb aquests interessos, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar la resolució 1.559, que exigia la retirada de les tropes sirianes del Líban i el desmantellament i desarmament de totes les milícies libaneses (Hezbolà) i no libaneses (refugiats palestins). La retirada de l’exèrcit sirià va tenir lloc l’any 2005, però, val a dir, no en resposta directa a la resolució 1.559 sinó en resposta a les mobilitzacions de masses que van seguir a l’assassinat de Rafic Hariri, perpetrat el 14 de febrer d’aquell mateix any. El desarmament de Hezbolà, però, no es va produir. ‘La parte de la resolución onusiana 1.559 concerniente al desarme de Hezbolá parecía remitirse a las calendas griegas’ (p.22).
Si, en clau interna libanesa, els efectes de la primera guerra de l’Iraq havien estat estabilitzadors, la segona tindria l’efecte contrari. La forta divisió del país en dos grans blocs es va materialitzar en les dues manifestacions massives que van tenir lloc el mes de març de 2005 a la capital del país, Beirut. La primera d’elles es va produir el 8 de març i va agrupar les forces xiites (Hezbolà i Amal) i d’altre forces minoritaris pro-sirianes d’altres comunitats. Per altra banda, el 14 de març va tenir lloc la manifestació convocada per una aliança de les forces majoritàries de les comunitats maronita, sunita, drusa, dirigida pel fill de Rafic Hariri.
En el transcurs dels mesos posteriors, l’efecte de les eleccions parlamentàries libaneses i els imprevisibles transvasaments de lleialtats entre els diferents actors polítics del país van conduir a l’aliança de Hezbolà -i el conjunt de forces pro-sirianes- amb el moviment de Michel Aoun (tradicional força anti-siriana). Aquests canvis van reestructurar, però alhora refermar, la divisió entre els dos grans blocs del país: la oposició i la majoria governamental.
Malgrat la retirada de l’exèrcit sirià, la relació de forces reals el Líban no garantia la predominança dels aliats governamentals de Washington sobre la oposició capitanejada per Hezbolà. En el llibre s’argumenta que, davant d’aquest escenari, semblava fer-se necessària una intervenció des de l’exterior per canviar las correlacions de fores al Líban i debilitar el parit xiita majoritari, Hezbolà. ‘Estados Unidos, atrapado en el pantanal iraquí, no podía encargarse de ello y Francia no disponía de medios para ello: era Israel a quien incumbía por tanto la tarea de cambiar la situación en el Líbano (...)’ (p.22).
En aquest context, Hamás va guanyar les eleccions parlamentàries a Palestina el gener de 2006. Un cop per a Washington, una alegria per a Teheran. Amb l’ambient enrarit per la victòria de Hamàs i amb l’anomenada comunitat internacional pressionant el nou govern palestí, el 25 de juny de 2006 combatents palestins de Gaza van capturar un soldat israelià, a fi d’emparar-lo en un intercanvi. Justament el dia abans, el 24 de juny, Israel havia capturat dos combatents palestins. Tres dies més tard, el 28 de juny, Israel va posar en marxa l’ofensiva contra Gaza batejada amb el nom de ‘pluges d’estiu’. Segons s’argumenta en el llibre ‘la ofensiva israelí del 28 de junio de 2006 tenía así por objetivo, completamente evidente, asestar un golpe fuerte a Hamas y (...) ordenar a Mahmoud Abbas no llevar adelante la cooperación con la organización integrista islámica’ (p.24).
En aquesta tessitura, el 12 de juliol, i després del segrest dels dos soldats israelians per part de Hezbolà, va començar l’ofensiva d’Israel contra el Líban. A les darreres línies del primera capítol, els autors comparen les operacions militars d’Israel a Palestina i al Líban, i les titllen d’ofensives bessones. En aquest sentit, argumenten que, en ambdós casos, el que es perseguia era combatre, debilitar i colpejar fortament un enemic d’Israel i de Washington, aliat de Teheran, per, d’aquesta manera, refermar el paper dels Estats Units a la regió.
En el segon capítol es fa un repàs a la trajectòria d’Hezbolà, des dels orígens de la organització fins l’esclat de la guerra de juliol del 2006. Hezbolà apareix –amb l’ajuda militar, ideològica, política i financera del règim jomeinista- en un escenari condicionat per l’impacte de dos fets transcendentals: la revolució iraniana del 1979 i la invasió israeliana del Líban el 1982. Aviat l’entorn de Hezbolà va esdevenir preponderant en el marc de la comunitat xiita libanesa en detriment, d’una banda del Moviment dels Desemparats (Mahrumin) i la seva branca armada, Amal, i de l’altra, del Partit Comunista Libanès.
Però, exactament, què és Hezbolà? Un partit polític? Una organització terrorista? La confusió és habitual i, tot sovint, se’ns fa difícil categoritzar aquest moviment amb precisió. El llibre aporta una mica de llum en aquest sentit, per la via de la diferenciació entre la naturalesa d’una organització terrorista com Al-Qaeda i la d’un partit de masses com Hezbolà. ‘Ciertamente, se trata de dos variantes del integrismo islámico, pero esta denominación remite a una referencia programática común en cuyo seno hay al menos tanta diversidad y diferencias como había en otro tiempo en el seno del ‘comunismo’ –entre por ejemplo, la Brigadas Rojas y el Partido Comunista italiano, por no tomar más que un país’ (p.30).
En l’escenari anterior a la guerra dels 33 dies – després de la retirada de l’exèrcit sirià del Líban del 2005 i de les eleccions parlamentàries d’aquell mateix any- Hezbolà va prendre la decisió de participar, amb dos ministres, en el nou govern libanès. No obstant, les friccions amb la majoria governamental-parlamentària, liderada per Fouad Siniora, no van tardar en aparèixer. En l’argumentació del llibre (p.38), les forces majoritàries a l’entorn de Fouad Siniora, pressionades per Washington, van passar a demanar amb insistència el desarmament de Hezbolà, en sintonia amb la resolució 1.559 del Consell de Seguretat de l’ONU.
És amb aquest rerafons de tensions internes quan, el 12 de juliol de 2006, es produeix el segrest dels dos soldats israelians per part de Hezbolà. Tenint en compte el que havia succeït només unes setmanes abans a la franja de Gaza, era previsible que la reacció d’Israel fos contundent. La cúpula dirigent de Hezbolà no obstant, en un més que notable error de càlcul (reconegut més endavant per Nasrallah, el líder de la organització) va creure que aquesta reacció contundent no tindria lloc. Però, efectivament, l’ofensiva es va produir.
Els autors sostenen que l’ofensiva israeliana havia estat premeditada i consensuada amb els Estats Units. Així, citen diverses declaracions de dirigents israelians que apunten en aquesta direcció. ‘Los responsables israelíes mismos han dejado oír claramente que había sido concebida desde hacía mucho, pero que habían esperado una ocasión políticamente oportuna para desencadenarla’ (p.43). Seguint aquest línia d’argumentació, l’episodi del 12 de juliol de 2006 hauria permès al govern israelià llançar una ofensiva destructiva inusitada, amb el suport explícit o tàcit del conjunt del potències occidentals, i alhora, responsabilitzar Hezbolà del desencadenament deliberat de les hostilitats, per ordre de Teheran (p.45). Això no obstant, i malgrat l’asimètrica capacitat destructiva d’Israel i Hezbolà, Hezbolà va aconseguir contenir de forma notable l’agressió israeliana i revertir la situació en benefici propi. ‘Al final, el error de cálculo de Israel se mostró mucho más grave que el de Hezbolá’ (p.46). Si els objectius principals de l’operació militar israeliana eren l’alliberament dels dos soldats segrestats i la destrucció d’Hezbolà, podem parlar doncs d’un ‘fracaso total y flagrante’ (p.49) de la incursió d’Israel al Líban. Com s’indica al llibre (p.80) el fracàs militar israelià és tant el resultat de l’eficàcia d’Hezbolà i la capacitat de resistència del poble libanès com la conseqüència d’un greu deteriorament operatiu de l’exèrcit israelià –la actuació del qual va ser fortament criticada des de l’interior del país un cop finalitzada la guerra.
Els bombardeigs es van aturar el 14 d’agost de 2006, però el conflicte que els va motivar no va cessar. Com dèiem al començament, aquest és un conflicte que cal inserir en un context polític i regional més ampli, en el que multitud d’actors hi posen cullerada diplomàtico-militar, o deixen de posar-n’hi deliberadament en funció de la conjuntura global i dels interessos que hi hagi en joc. En relació a aquesta realitat, els autors indiquen que la guerra d’Israel contra el Líban i Palestina, i els propòsits d’Israel sobre el Líban y Síria formen part de l’estratègia de ‘guerra mundial’ sorgida dels nuclis de pensament ‘neocon’ dels Estats Units, preponderants durant les dues legislatures de George W. Bush. Així doncs, l’acció d’Israel al Líban pot ser considerada la pedra angular de la contraofensiva regional dels EUA contra Iran (p.105). Ara per ara, el diagnòstic geopolític fet pel règim de Washington situa el règim de Teheran al bell mig de l’anomenat ‘eix del mal’. En aquesta lògica, vèncer Hezbolà, l’anomenat peó de l’Iran al Líban, és una prioritat. Segons la radiografia feta en aquest llibre, la guerra dels 33 dies va constituir un intent fallit de flagel·lar el rol creixent de l’Iran a la regió, per part de la confluència d’interessos d’Israel i els Estats Units, amb la complicitat de l’eufemísticament anomenada ‘comunitat internacional’.
Per cloure aquesta revisió caldria assenyalar que, al marge de les múltiples valoracions subjectives que el llibre d’Achcar i Warschawski pugui generar, aquesta és una obra concisa que ens ajuda (sobretot als que som neòfits en la regió) a comprendre una mica més el fosc i alhora apassionant trencaclosques geopolític de l’Orient Mitjà.
© Copyright: Xavier Ferrer Gallardo, 2007
© Copyright: Biblio3W, 2007
Ficha bibliográfica
FERRER GALLARDO, X. Achcar, Gilbert; Warschawski, Michel. La guerra de los 33 días. Israel contra Hezbolá en el Líbano y sus consecuencias.. Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol.XII, nº 725, 25 de mayo de 2007. [http://www.ub.es/geocrit/b3w-725.htm]. [ISSN 1138-9796].
