ELS FLUXOS D’AIGUA A LA CIUTAT DE BARCELONA (1717-2009). ABASTIMENT I CONSUM D’AIGUA EN L’EVOLUCIÓ DEL SEU METABOLISMO URBÀ

 

Joan Ramon Ostos Falder
Departament d’Història i Institucions Econòmiques
Universitat de Barcelona
joanramon.ostos@ub.edu

---

Els fluxos d’aigua a la ciutat de Barcelona (1717-2009). Abastiment i consum d’aigua en l’evolució del seu metabolisme urbà (Resum)

Els fluxos d’aigua representen una part essencial del metabolisme de qualsevol ciutat, tant pel seu volum com per les seves implicacions sanitàries i econòmiques. Presentem aquí els resultats preliminars relatius a l’aigua d’una recerca en curs sobre l’evolució a llarg termini dels fluxos de materials i energia que conformen el metabolisme social de la ciutat de Barcelona i de la seva economia.

De la sèrie obtinguda d’abastiment d’aigua potable a la xarxa secundària de Barcelona es desprèn l’existència de dues grans etapes durant el període estudiat, una primera etapa de “lluita per l’aigua” fins els anys 1960, en la qual els cabals d’aigua subministrats van augmentant, tant en volum total com per habitant, i una segona etapa a partir dels anys 1970, en la qual aquests cabals comencen una tendència a la baixa, tot i que amb certes oscil·lacions.

Paraules clau: fluxos d’aigua, Barcelona, segles XVIII-XXI, metabolisme urbà.

---

Los flujos de agua en la ciudad de Barcelona (1717-2009). Abastecimiento y consumo de agua en la evolución de su metabolismo urbano (Resumen)

Los flujos de agua representan una parte esencial del metabolismo de cualquier ciudad, tanto por su volumen como por sus implicaciones sanitarias y económicas. Presentamos aquí los resultados preliminares relativos al agua de una investigación en curso sobre la evolución a largo plazo de los flujos de materiales y energía que conforman el metabolismo social de la ciudad de Barcelona y de su economía.

De la serie obtenida de abastecimiento de agua potable en la red secundaria de Barcelona se desprende la existencia de dos grandes etapas durante el periodo estudiado, una primera etapa de “lucha por el agua” hasta los años 1960, en la que los caudales de agua suministrados van en aumento, tanto en volumen total como por habitante, y una segunda etapa a partir de los años 1970, en la que estos caudales comienzan una tendencia a la baja, aunque con ciertas oscilaciones.

Palabras clave: flujos de agua, Barcelona, siglos XVIII-XXI, metabolismo urbano.

---

Water flows in the city of Barcelona (1717-2009). Water supply and consumption in the evolution of its urban metabolism (Abstract)

Water flows represent an essential part of the metabolism of any city, because of its volume as well as of its sanitary and economic implications. We present here the preliminary results related to water of an ongoing research on the long-term evolution of material and energy flows that shape the social metabolism of the city of Barcelona and its economy.

The series obtained of drinking water in the secondary supplying network of Barcelona show the existence of two main stages during the period studied. There was a first stage of “struggle for water” that lasted until the years 1960s, in which the water flows supplied kept on increasing in total volume as well as for inhabitant. And then a second stage following the years 1970s up to nowadays, in which these flows started a downward trend, although with different turning points in per capita figures or the total volume delivered.

Key words: water flows, Barcelona, 18th – 21st centuries, urban metabolism.

---

Objectiu, metodologia i fonts d’informació

Objectiu

Com a part de l’estudi a llarg termini dels fluxos de matèria i energia que conformen el metabolisme urbà de la ciutat de Barcelona i la seva economia, la recerca en curs pretén estimar l’evolució durant els darrers segles dels diferents fluxos d’aigua a la ciutat (captacions, importacions, abastiment, consum, descàrregues, etc.). No obstant, els resultats preliminars que aquí presentem es centren en els fluxos d’abastiment i consum vinculats a la xarxa urbana de subministrament d’aigua per al consum humà[1].

Un motiu per escollir aquest enfocament és incorporar en l’estudi de l’economia i de la seva història les seves variables físiques, no només les monetàries, per tal d’analitzar, per exemple, les restriccions imposades a les activitats econòmiques per la seva base de recursos naturals.

Tot i que l’objectiu principal de la recerca ha estat la recopilació de dades, disperses a diverses monografies i fonts estadístiques, i l’elaboració de sèries temporals d’abastiment i consum d’aigua, també s’ha esbossat una interpretació d’aquestes dades i una proposta de periodització, considerant també altres elements de la història tècnica i política de l’abastiment d’aigua a la ciutat.

Com a àrea geogràfica d’estudi s’ha escollit mantenir per a tot el període un territori constant, l’ocupat per l’actual municipi de Barcelona, agregant quan ha calgut dades de població i de cabals d’aigua relatives als diferents municipis que han ocupat aquest territori en el passat.

Metodologia

Aquesta recerca sobre l’evolució històrica del metabolisme social de la ciutat de Barcelona suposa aplicar a l’estudi de l’evolució urbana a llarg termini conceptes desenvolupats en l’àmbit de l’ecologia urbana (Rueda, 1995; Terrades, 2001), a partir sobretot de l’estudi clàssic de Boyden sobre Honk Kong (Boyden et al., 1981) i en altres àmbits que des d’una perspectiva més social s’han plantejat directament l’estudi del metabolisme urbà (Wolman, 1967 [1965]) i dels fluxos de materials i energia en un sistema socioeconòmic (Fischer-Kowalski, 1988; Fischer-Kowalsi i Hüttler, 1999).

Aquest últim corrent ha donat lloc a la metodologia MEFA (Material and Energy Flow Analysis), que s’ha utilitzat en la posada en marxa dels nous sistemes de comptabilitat econòmica-ambiental expressats en variables físiques (Eurostat, 1997 i 2001; INE, Cuentas ambientales; Alcántara, 2003) que complementen els tradicionals sistemes de Comptabilitat Nacional expressats en variables monetàries, i també s’ha aplicat en diversos estudis a escala estatal i regional (per exemple, Carpintero, 2005; Sendra et al., 2006).

Com a punt de partida de la recerca, com a font d’informació i com a guia metodològica, es prenen els dos estudis ja existents sobre el metabolisme urbà de Barcelona els anys 1978 i 1997 (Parés et al., 1985; Barracó et al., 1999).

Fonts d’informació

Les fonts d’informació han estat, a més dels dos estudis mencionats, l’Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona (1902, 1903 i de 1952 a 2009), que es publica des de 1902 amb diverses interrupcions i canvis de nom i de continguts, diverses monografies (Figuerola, 1993 [1849]; Voltes, 1967; Conillera, 1991; Martín Pascual, 1999 i 2007) i, sobre població, l’Ajuntament de Barcelona (2002, i http://www.bcn.es/estadistica/) i el Centre d’Estudis Demogràfics (www.ced.uab.es).

 

Resultats: evolució dels cabals d’aigua canalitzada per a usos urbans

Per a tot el període s’ha obtingut una sèrie d’abastiment d’aigua potable a la xarxa secundària de Barcelona. Per tant, no inclou els importants cabals d’aigua captada als milers de pous domèstics existents a Barcelona i dels pous industrials que s’autoabastien d’aigua del subsòl barceloní per a les seves necessitats, especialment a l’àrea de Sant Martí., ni tampoc inclou l’aigua que circulava pel Rec Comtal (excepte la que es desviava per al consum de Barcelona fins l’any 1826), fonamentalment per a usos agraris i industrials i com a força motriu per als molins. Si inclou, en canvi, l’aigua perduda o no comptabilitzada durant la seva distribució en aquesta xarxa municipal. A partir de 1952 s’han pogut estimar a més aquestes pèrdues i consums no facturats (entorn d’un 25 % del total).

 

Les xifres d’abastiment aportades es poden interpretar per tant com la capacitat del sistema urbà barceloní per a obtenir i canalitzar aigua potable més enllà de la capacitat dels seus integrants per a obtenir per sí mateixos els cabals d’aigua que necessiten en cada moment.

 

L’evolució de la població i dels cabals totals d’aigua subministrada es presenten a la figura 1, mentre que la figura 2 recull l’evolució per capita d’aquest abastiment (i també del consum facturat a partir de 1952), en termes de litres per habitant i dia.

 

Anàlisi global: dos grans períodes

La lluita per l’aigua fins els anys 1960

Les dades presentades en aquests gràfics evidencien l’existència de dues grans etapes de l’abastiment d’aigua a Barcelona durant el període estudiat.

A la primera, que podríem anomenar de “lluita per l’aigua”, els cabals totals i per habitant subministrats van augmentant, encara que a batzegades i adaptant-se amb cert retard als nous requeriments industrials i higiènics. La millora de l’abastiment no segueix el ritme de creixement demogràfic, amb el resultat que les dotacions d’aigua per habitant augmenten molt lentament i fins i tot disminueixen en alguns moments.

Els 50 l/h/d (litres per habitant i dia) que les Lleis d’aigües de 1866 i 1879 fixaven com a objectiu mínim per a les ciutats espanyoles no s’assolí a Barcelona fins a finals del segle XIX, i els 200 l/h/d que el propi Ajuntament es fixà com a objectiu l’any 1885 no s’assolí fins els anys 1956-1957.

El resultat de tot plegat va ser una considerable segregació social en l’accés a l’abastiment d’aigua potable, i una competència entre usos per l’aigua, agreujada pel fet que la creixent contaminació del subsòl provocada per una urbanització que no resolia adequadament l’evacuació d’aigües residuals, inutilitzà per al consum humà milers de pous dels que tradicionalment s’autoabastia una part de la població de Barcelona.

La indústria va poder solucionar en part aquestes insuficiències per a fer front al seu creixement gràcies a l’extracció a partir de pous propis de grans volums d’aigua del subsòl barceloní per al seu autoconsum, especialment a l’àrea de Sant Martí.

En aquesta etapa l’abastiment es basa encara sobretot, fins els anys 1950, en fonts d’aigua subterrània properes (pla de Barcelona i muntanya de Collserola, mina de Montcada i pous al riu Besòs i, des d’inicis del segle XX, pous al riu Llobregat), amb l’excepció del petit pantà de Vallvidrera que des de 1864 recollia aigües pluvials per a l’abastiment dels veïnats propers.

El recurs massiu durant els anys 1950 i 1960 a noves fonts d’aigua superficial dels rius Llobregat i Ter, va permetre un augment substancial del consum al conjunt de l’àrea metropolitana, que va assolir els seus màxims a la ciutat de Barcelona a inicis dels anys 1970. Aquestes fonts d’aigua superficial van acabar substituint gairebé en la seva totalitat les fonts subterrànies de subministrament anteriors i el seu aprofitament va ser possible gràcies a la construcció de costoses infraestructures d’embassament, conducció i potabilització de l’aigua fluvial.

Disminució del consum d’aigua a partir dels anys 1970

És just en aquest moment en què el nou model d’abastiment està en ple rendiment quan s’inicia una gran segona etapa caracteritzada per una contínua disminució del consum d’aigua a la ciutat, tot i que amb certes oscil·lacions, com a resultat de transformacions productives i residencials (desindustrialització i terciarització, èxode industrial i demogràfic cap a la perifèria metropolitana) i de canvis en les polítiques públiques i en els comportaments dels usuaris, tendents cada cop més cap a l’estalvi d’aigua en un context de creixents dificultats ecològiques, socials i polítiques per augmentar la seva oferta.

 

Periodització

Si aprofundim una mica més, i amb el concurs del que sabem sobre els fets que van marcar l’evolució del sistema d’abastiment d’aigua a Barcelona, podem establir una periodització més precisa del mateix.

1704-1826: crisi i superació del sistema d’abastiment medieval

Abans de 1704 Barcelona era autosuficient en quant a aigua potable, obtinguda de milers de pous domèstics i de conduccions municipals que des del segle XIV portaven aigua de Collserola a la ciutat, a més de l’aigua superficial del riu Besòs que era conduïda des del segle X pel Rec Comtal per a usos agrícoles, industrials i energètics.

Durant el segle XVIII va entrar en crisi el sistema medieval d’abastiment d’aigua, que encara era bàsicament com va ser descrit en el seu moment de màxima maduració pel “mestre de les fonts” Francesc Socias (1650).

L’any 1704 va entrar en servei una derivació del Rec Comtal des dels molins del Clot fins a Barcelona, prevista inicialment per regar els arbres de la Rambla[2], però que molt aviat es va fer servir, i per primer cop amb aigua d’aquesta procedència, com a aigua potable, especialment per satisfer les creixents necessitats a l’àrea del Raval (fonts públiques, convents, abeuradors,...).

L’any 1778 es va haver de construir la nova Mina de Montcada, aprofitant per primer cop aigua subterrània sota la llera del riu Besòs, a uns 4-5 metres de profunditat. Tot i així, segons algunes informacions inicialment la nova mina no va millorar gaire els cabals aconseguits.

A principis del segle XIX les insuficiències d’aigua van ser cròniques i el 1822 es va perllongar la Mina de Montcada, de nou sense gaires bons resultats aparentment. A partir de llavors es va fixar també la proporció d’un terç de l’aigua de la Mina de Montcada que corresponia a Barcelona.

Durant el segle XVIII els cabals d’aigua subministrats per l’Ajuntament es van mantenir gairebé constants, provocant la disminució de la dotació d’aigua per habitant i dia gairebé en la mateixa proporció que augmentava la població, d’uns 10 a uns 5 l/h/d.

Aquestes dotacions van millorar lleugerament entre finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, abans de la construcció del nou aqüeducte.

L’any 1824 Barcelona obté una nova concessió reial de 900 plomes d’aigua[3] procedents de Montcada, més 500 per a vendre a particulars i finançar així la construcció d’un nou aqüeducte directe i cobert de Montcada a Barcelona. Sumades a les 800 plomes ja disponibles aquestes concessions totalitzen 2.200 plomes.

1826-1879: el nou aqüeducte de Montcada es queda petit

Des de 1826 el nou aqüeducte farà que l’aigua de Montcada arribi a Barcelona amb millor qualitat i quantitat, substituint l’aigua de Collserola com a principal font d’aigua potable de la ciutat, i solucionant durant mig segle les insuficiències del sistema medieval heretat.

A partir dels anys 1860 s’incorporen a l’abastiment d’aigua a Barcelona nous pous particulars per abastir els primers edificis d’habitatges a l’Eixample, el petit pantà de Vallvidrera i noves empreses privades especialitzades que estenen les seves pròpies xarxes d’abastiment.

Les dotacions d’aigua augmenten lleugerament fins a 1879, limitades però per l’augment de les pèrdues durant la conducció, que van arribar a ser superiors al 50 %.

Igual que al període anterior, l’augment demogràfic va fer disminuir les dotacions d’aigua per habitant i dia, d’uns 35 a 25 l/h/d, fins que les noves empreses privades van permetre recuperar aquestes dotacions als anys 1870, encara que sense arribar al mínim de 50 l/h/d fixat per la Llei d’Aigües de 1866 i ratificat per la de 1879.

Durant aquest període l’aigua del Rec Comtal destinada a usos agraris i industrials va continuar sent superior a tota l’aigua potable de què disposava Barcelona.

1879-1918: del monopoli públic al monopoli privat

L’any 1879, tant l’Ajuntament com la SGAB (Sociedad General de Aguas de Barccelona) van obrir nous pous al Besòs, dies abans que entrés en vigor la nova Llei d’aigües de 1879, per evitar les seves restriccions.

Cap a finals del segle XIX la SGAB havia absorbit pràcticament tota la resta de companyies privades d’abastiment d’aigua de l’àrea de Barcelona, financerament molt inestables en haver de competir per un mercat solvent relativament petit, i va convertir-se en gairebé un monopoli, amb una estratègia d’acumular concessions per sobre dels cabals abastits realment (Martín Pascual, 2007).

Mentrestant, van fracassar totes les iniciatives de l’Ajuntament per millorar l’abastiment municipal d’aigua (nous pous al Besòs, obres inacabades del nou aqüeducte "Alt" de Montcada, concursos d’aigua de 1896-1899 i 1909, etc.), inclòs el projecte de municipalització, que cap a 1911 va arribar a una fase de negociacions avançades amb la SGAB però que finalment es va frustrar.

Interessos privats van obstaculitzar els intents de municipalitzar el servei a principis del segle XX (que havia crescut en mans privades des de les darreres dècades del segle XIX) i la millora de l’abastiment als sectors socials amb menys recursos (especialment famílies treballadores en règim de lloguer).

Es va passar d’un abastiment  públic precari (aqüeducte de Montcada al segle XIX) a un monopoli privat (SGAB) més aviat esbiaixat cap als sectors socials amb més poder adquisitiu.

Com a resultat de tot plegat durant aquest període es va multiplicar el cabal d’aigua subministrat, però sense arribar als 100 l/h/d, la meitat de l’objectiu de 200 l/h/d que s’havia proposat l’Ajuntament l’any 1885 per arribar als mínims exigits per les recomanacions higienistes.

A més, l’aigua del Rec Comtal destinada a usos agraris i industrials es va mantenir més o menys constant, amb la qual cosa va perdre importància relativa.

1918-1950: creixement lent i insuficient de l’abastiment

L’epidèmia de febre tifoide de 1914 va obligar a tancar el subministrament municipal d’aigua de Montcada, que es va reobrir el 1918, remodelat i modernitzat.

L’any 1920 la SGAB va passar a ser controlada per un grup de banquers catalans i es va consolidar com a empresa privada, especialment a partir de l’Exposició Universal de 1929, de forma que el projecte de municipalització va perdent força fins oblidar-se completament.

Els cabals d’aigua subministrats van augmentar, però de forma lenta i insuficient, encara per sota dels 150 l/h/d. Aquests nivells baixos d’abastiment i consum d’aigua no són atribuïbles, com en períodes anteriors, a una manca de capacitat de captar o importar cabals, sinó a factors tècnics (falta d’infraestructures) o socials (condicions dels contractes de lloguer d’habitatges) que feien que la demanda (en termes de demanda solvent i amb capacitat de pagament als ulls de la SGAB) fos inferior a les necessitats reals.

Durant el parèntesi revolucionari i bèl·lic de 1936-1939 es va produir la col·lectivització de la SGAB, que va augmentar temporalment el seu subministrament d’aigua i va estendre el seu radi d’acció, fins que un cop acabada la guerra va retornar a la seva situació prèvia.

A més, l’autosuficiència hídrica de Barcelona va continuar disminuint durant aquestes dècades, amb aportacions de noves fonts d’aigua, sempre subterrànies, procedents del Besòs, el Vallès o el Llobregat.

1950-1970: per fi aigua en abundància

Durant els anys 1950 i, sobretot, els 1960 augmenta ràpidament l’abastiment d’aigua a Barcelona, fins arribar a gairebé els 400 l/h/d. Aquest augment va associat a una substitució gairebé total de les fonts de subministrament, amb la posada en marxa l’any 1954 de la nova depuradora a Sant Joan Despí (ampliada el 1963) d’aigua superficial del Llobregat, que ara s’aprofita per primer cop, i l’arribada cap a 1966 d’aigua procedent del complex hidroelèctric Sau-Susqueda-el Pasteral del riu Ter, passant per una nova depuradora a Cardedeu.

Es consolida d’aquesta manera la dependència hídrica de Barcelona de cabals importats, substituint a més cabals subterranis (Besòs, Llobregat) per cabals superficials (Llobregat, Ter).

En aquest període s’observa també una certa correlació entre l’abastiment d’aigua i els cicles econòmics, que durarà fins l’any 2000: creixement anys 1950, estancament entorn 1959 (Pla d’Estabilització), fort creixement fins 1967 i forta caiguda als anys 1970, repunts als períodes de creixement econòmic de finals dels anys 1980 i finals dels anys 1990.

1970-2000: canvi de tendència

Al voltant de l’any 1970 s’assoleixen els màxims històrics d’abastiment d’aigua a Barcelona, tant en volum total com per habitant, i es produeix un canvi de tendència, de forma que successivament es van evidenciant com a exagerades la majoria de previsions, sovint alarmistes, que es van fent.

Aquesta tendència a la baixa és en part atribuïble a la crisi industrial de finals dels 1970 i a l’èxode industrial i poblacional que es produeix posteriorment, exportant d’alguna manera “insostenibilitat hídrica” cap a la perifèria metropolitana (especialment amb l’habitatge dispers, més consumidor d’aigua). Però donat que aquesta disminució és especialment forta durant els anys 1970 quan encara augmenta la població, permet preguntar-nos en quina mesura no es van produir també millores en l’eficiència en l’ús de l’aigua, més enllà de la correlació que s’intueix entre el consum d’aigua i els cicles econòmics.

2000-2009: nou model estalviador

Al voltant de l’any 2000 s’observa una ruptura en l’evolució dels consums d’aigua respecte als períodes anteriors, de forma que des de llavors disminueix any rere any els consum d’aigua, total i per habitant, malgrat que la població de Barcelona torna a créixer en aquest període.

En aquesta aparentment nova tendència cap a l’estalvi d’aigua han influït molt probablement nous moviments socials, com els relacionats a la "guerra de l’aigua" dels anys 1990 entorn la progressivitat de les tarifes de l’aigua, o la "nova cultura de l’aigua" que va adquirir força arran de les lluites contra el transvassament de l’Ebre a principis d’aquest segle, així com els períodes de sequera ocorreguts recentment i algunes orientacions de les polítiques hidràuliques a nivell europeu (Directiva Marc de l’Aigua), espanyol i català.

L’obertura l’any 2009 de la nova dessaladora al Prat de Llobregat afegeix una nova font d’aigua a les ja existents i pot permetre disminuir la pressió sobre la resta de recursos hídrics, especialment durant els períodes de sequera que periòdicament pateixen les àrees mediterrànies.

A més podem veure que la tendència del consum d’aigua a seguir la conjuntura econòmica sembla trencar-se a partir de l’any 2000, quan el consum d’aigua tant total com per habitant disminueix any rere any encara fins i tot amb creixement econòmic i demogràfic, evidenciat potser un patró més consolidat cap a la sostenibilitat en el consum d’aigua.

 

Conclusions i perspectives

Aquesta visió a llarg termini de l’abastiment d’aigua a Barcelona ens permet veure que no es va resoldre el problema de l’aigua per al conjunt de la seva població fins els anys 1960. Fins llavors l’abastiment d’aigua a la ciutat va passar per diverses fases en les quals nous sistemes físics i institucionals resolien temporalment la crisi dels sistemes anteriors.

Justament en aquell moment s’inicia un descens en part imprevist dels consums d’aigua a Barcelona, degut a la crisi industrial i a l’emigració de població i indústria cap a la perifèria metropolitana, i potser també en alguna mesura a la millora de l’eficiència en l’ús de l’aigua.

A partir de l’any 2000 es manifesta un nou model estalviador, degut en alguna mesura a millores en l’eficiència en l’ús de l’aigua i a noves polítiques públiques, en la direcció del que s’ha anomenat “nova cultura de l’aigua”, influïdes molt probablement pels episodis de sequera de la última dècada i per diferents moviments socials.

Encara que està per veure l’impacte que la nova dessalinitzadora del Prat pot tenir en aquesta tendència iniciada l’any 2000, diversos estudis apunten a que encara es poden produir disminucions addicionals en el consum d’aigua a Barcelona si es produeixen canvis com la reducció de les pèrdues a la xarxa, la introducció de dispositius estalviadors en les instal·lacions domèstiques i industrials, l’aprofitament de les aigües subterrànies bombejades del subsòl per evitar inundacions al Metro o a diversos soterranis, o el reaprofitament de les aigües residuals un cop depurades.

 

Notas