MANCUSO, Franco: Las experiencias del zoning. Barcelona: Ediciones Gustavo Gili S.A., 1980.

Josep Mòdol

L'interès i objectiu perseguit per Mancuso amb aquesta obra és el de demostrar un seguit d'hipòtesis:

1. que el zoning no és un instrument neutral, sinó que, per contra, ajuda a solucionar contradiccions i conflictes sorgits durant els processos d'industrialització i urbanització en la ciutat, sempre sota objectius econòmics i político-socials;
2. que no es tracta d'una eina disciplinar, fruit d'un estudi teòric i abstracte, sinó que és fruit d'un seguit d'experiències aplicades directament sobre la ciutat de forma prèvia a la codificació de l'instrument;
3. i que la disciplina urbanística ha desenvolupat el paper d'encobridora de les motivacions inicials del zoning a través de l'exaltació dels components tècnics i formals del mateix.

El mètode emprat per a descobrir la validesa o no d'aquestes hipòtesis ­i que és en part el responsable de l'estructuració de l'estudi- ha estat de caràcter inductiu, basat en l'observació de les experiències recollides sobre la pràctica urbanística, com diu el mateix títol de l'obra i com reconeix el mateix Mancuso: (1)

"De modo que el tratamiento de estas dos experiencias no podia ser el tradicional, que procede de los problemas generales a los casos particulares, sino el opuesto: parecía necesario, en primer lugar, analizar la naturaleza de los conflictos que se manifiestan en la ciudad, examinadas las relaciones que mantienen con los caracteres originarios de las propias ciudades, el tejido social y sus tensiones, y luego, en todo caso, remontarse al cuadro general en el que se ubican tales conflictos."

L'autor de l'obra comença el primer capítol exposant el desenvolupament del zoning a Alemanya a través de la definició dels principals aspectes de la realitat urbana que motivaren la utilització d'aquesta eina, la zonificació, com a solució a un conjunt de problemes.

Així trobem com el que primer se'ns exposa són els diversos tipus de conflictes que es donaren dins les ciutats germàniques de finals de segle XIX, dividint-los entre conflictes de tipus econòmic i de tipus social.

Entre els conflictes urbans de tipus econòmic podem diferenciar:

-els conflictes que oposen els propietaris del sòl als agents que el volen utilitzar (la renda immobiliària contra la renda productiva);

-dels que enfronten els diversos agents que pretenen ubicar-se en aquest sòl en relació a les necessitats específiques del sector que representen.

Així, en el primer cas, trobarem que l'ambició dels propietaris de terrenys per a obtenir un elevat benefici de la venda dels mateixos comportarà dos tipus de processos diferents, segons sigui l'ús demandant de sòl urbà l'activitat industrial o la construcció de vivendes.

En la indústria, suposarà l'èxode d'aquesta activitat cap a la perifèria per tal d'evitar els preus elevadíssims del sòl, fins arribar a situar-se fora del control municipal, fet que comportarà per part d'aquesta institució una pèrdua d'ingressos importants.

En el cas de les vivendes, els constructors veuran com els preus del sòl derivats dels diferents agents dins el mercat no els deixen altra opció que la de construïr amb grans densitats i poca qualitat per a mantenir el nivell de beneficis, comportant la generalització de tipologies d'edificació de poca qualitat, com ara els blocs de lloguer o mietkasernen.

Pel que fa als conflictes entre els diversos agents que necessiten un espai on ubicar-se dins l'àrea urbanam trobarem que la localització dels diversos usos del sòl en el marc de l'economia de mercat es solucionarà per la lògica de la renda, quedant les millors ubicacions per a les activitats que poden pagar més (começ i finances), i restant la vivenda, i sobretot la industria, més cap a la perifèria, arribant a un model de preus del sòl en cercles concèntrics on el cost disminueix a mida que augmenta la distància al centre.

En aquest sentit, també hi haurà un conflicte d'incompatibilitat d'usos a tenir en compte, ja que entre les diverses activitats que es poden ubicar dins la ciutat, n'hi ha algunes que rebutjen el contacte amb altres (per exemple, la indústria i el comerç respecte les vivendes, sobretot si són de classe alta).

Trobem també una sèrie de conflictes de tipus social, especialment pel que fa a la qüestió de la vivenda. Hi ha a les ciutats alemanyes de l'època un greu problema pel que fa a l'accés dels immigrants a una vivenda digna. La majoria s'ubiquen en condicions inhumanes en pisos de lloguer amb preus altíssims, amb tipologies constructives de molta densitat (les citades mietkasernen). Aquesta situació comporta un nivell de crispació força alt que preocupa molt davant la possibilitat de revoltes de tipus socialista a les classes dominants.

A més del problema de les densitats i la tipologia de les edificacions, trobem un altre conflicte social pel que fa als usos i destinacions de les diverses vivendes, ja que les classes dominants exigiran una ubicació lluny de les àrees habitades per les classes baixes que degradarien el valor de la propietat.

Darrera això trobem una sèrie de factors determinants per a entendre el sorgiment d'aquests conflictes. Un dels més importants és la creixent industrialització d'Alemanya, procés que aviat deixà les conques mineres on s'originà per a afavorir el creixement accelerat de les grans ciutats on podia trobar, a més d'una mà d'obra abundant i qualificada, una relació més directa amb les fonts de finançament, fet que converteix l'espai urbà en un focus on es concentren tot tipus d'activitats (productives, administratives, residencials, etc).

Començà així un procés de metropolització de la ciutat alemanya derivat del desenvolupament del capitalisme i dels processos d'annexió de municipis limítrofs iniciats per les municipalitats de les ciutats més grans.

Aquest procés d'urbanització es donà de forma tant accelerada que les forces constructores de la ciutat no pogueren fer front en molts casos a la demanda de vivendes, arribant-se a una situació on les condicions de vida es tornaren molt difícils per als que arribaven a les grans ciutats amb pocs mitjans, dificultats que es traduïren en habitatges cars, petits, sense cap tipus de servei i amb molts problemes d'higiene i seguretat. Els efectes negatius de tot això van afectar sobretot a les classes més baixes que aspiraven a una vivenda.

La problemàtica de la vivenda ­tant per la manca d'habitatges, com pel que fa a l'elevat preu dels lloguers- generà una gran tensió político-social que fou la que en definitiva van percebre com a perillosa les classes dominants ­i a través d'aquestes les autoritats municipals-, amb el sorgiment de la figura del proletariat, el qual protagonitzarà diverses revoltes, en un principi de caràcter espontani, però organitzades cap a finals de segle XIX en l'ideari del partit social-demòcrata.

A més a més, les iniciatives d'associacionisme o cooperativisme del proletariat i les societats d'edificacions d'utilitat pública creades per a arribar a construir vivendes barates en tipologies unifamiliars, acabaran fracassant a causa de no poder competir amb els altres agents en el mercat lliure i pels impediments dels governs conservadors envers tota institució de caire socialista.

La qüestió de la vivenda, així com les deseconomies derivades del lliure mercat són el context amb que es troben els administradors municipals a l'Alemanya de finals del segle XIX, situació que demanda noves formes de control de l'evolució de la ciutat, i que es solucionarà mitjançant l'adopció de la zonificació.

La primera experiència completa de zonificació es donà el 1891 a Frankfurt am Main, i el seu impulsor i definidor d'objectius fou el que llavors era el seu alcalde (1891-1912) Franz Adickes. Les justificacions que des d'un principi s'esgrimiren per a la defensa de l'ús d'aquesta nova eina foren de caràcter social, destinades a solucionar el problema de la vivenda (densitats, tipologia, preus de lloguer), però paradòjicament, els resultats obtinguts en aquest camí foren mínims, i per contra, s'aconseguí amb èxit solucionar els problemes de tipus econòmic, aconseguint una ciutat més eficaç i productiva, més preparada per fer front a les necessitats del nou capitalisme.

Un aspecte molt important a tenir en compte és establir quins foren els principals responsables de la implantació de la zonificació. En aquest sentit Mancuso destaca el paper dels funcionaris municipals, figures que a l'Alemanya de l'època no eren elegides, sinó que eren professionals qualificats i amb una gran experiència.

L'altre element que formava part del govern municipal alemany eren els representants elegits segons un sistema que distingia tres classes de ciutadans pel seu nivell de renda, i que suposava que 2/3 parts del consell resultant eren elegides per les classes més poderoses, transmetent la influència d'aquestes dins la política municipal.

Aquesta distribució de forces no es correspon amb l'avanç de la social-democràcia que tenia lloc a Alemanya en aquelles dates, ni amb la realitat social de les ciutats, fet que desembocarà en revoltes socials de tota mena, portant a les classes dominants a patir sobre la possibilitat de conseqüències revolucionàries de més volada.

La situació política tampoc no és del gust de la nova burgesia industrial, la classe que domina l'economia ­però no el panorama polític-, i que s'ha d'enfrontar alhora amb el proletariat.

La tendència adoptada per les classes políticament dominants és la de no innovar i efectuar petites reformes de tipus material (condicions de vida, equipaments, etc) per controlar els conflictes socials i conservar el seu status quo, a canvi de sacrificis econòmics per part de les classes adinerades. Per la seva banda, les classes riques cercaran el control del mercat per a assolir objectius de tipus econòmic, intentat aconseguir més eficàcia en la producció en el marc urbà, a través sobretot de l'ordre i la creació d'infraestructures.

En aquest estat de coses els funcionaris com Adickes fan de mediadors entre els interessos enfrontats en el consell (els de la burgesia i l'aristocràcia defensats pels conservadors i els del proletariat i la petita burgesia defensats per la social-democràcia), a través d'un reformisme de tipus social, que cerca atendre les demandes dels més febles (en vivenda sobretot); però mantenint a la vegada l'status quovigent i garantint el principi de la propietat privada com demanaven les classes altes temorenques d'una revolució. Això serà possible gràcies a la mediació dels funcionaris municipals, que es considera que tenen en el seu factor de traballadors públics, estables i no elegits una postura neutra que els permet fer de pont entre les diverses parts. En realitat, s'actua materialment a favor de les classes baixes per tal d'arribar a una situació de control o pau social derivada del fet de convertir el proletari també en propietari d'un bé ­un habitatge- a protegir.

Aquesta situació porta a la formulació d'uns objectius de tipus social ­com ara la construcció de vivendes per a tothom, una educació garantida i gratuïta, millorar la salud física de la ciutat, i procurar la creació d'assegurances socials-, que es veuran concretades en la confecció d'un seguit de línies polítiques, tals com:

-legislació de l'explotació de l'us de sòl edificable;

-apropiació municipal de gran quantitat de sòl a través de la compra;

-normativa de parcel.les (lex Adickes) que prevegi la possibilitat d'expropiació per exigències públiques ­carrers, parcs, etc-;

-i la revisió del règim de taxació del sòl.

A partir d'aquests instruments ­d'una normativa d'edificació acurada i un plànol que zonifica la ciutat segons criteris d'ús del sòl i densitat/altura de l'edificació-, es procura arribar als objectius socials sense posar en perill els principis de propietat o d'iniciativa privada. Aquest sistema de control es presentat davant els interessats en els seus efectes positius sobre els factors de producció com una correcció de les distorsions del mecanisme de mercat. En definitiva aquests instruments i aquestes línies polítiques són pensades per tal d'afavorir els més pobres a través del sacrifici dels més rics a partir d'un cert nivell de control públic sobre les activitats realitzades sobre el sòl de la ciutat.

Darrera aquest objectiu social hi ha, però, un altre de menys explícit que consisteix en, a partir del control que suposa la zonificació, assolir un ordre en el mecanisme de competència entre les diverses formes d'ús del sòl, que permeti acabar amb les deseconomies que començaven a sorgir del joc de lliure mercat. Al mateix temps, la municipalitat inverteix en infraestructura ­de serveis, viària, etc-, reestructurant la nova ciutat per a fer-la més adequada per al desenvolupament del capitalisme, amb els fons derivats de la reserva de sòl, que incorpora al mercat de competència com un agent privat més. La intervenció pública i el control de l'administració municipal sobre les grans infraestructures és acceptada pels avantatges que comporta. Però aquesta intervenció directa del sector públic es dóna de forma insuficient pel que fa a la construcció de vivendes. Així els resultats en la vessant econòmica poden considerar-se d'excel.lents, convertint a la ciutat alemanya en el millor lloc on desenvolupar una activitat econòmica, però no arriben a satisfer els objectius socials.

Tot l'explicat en referència a la raó d'ésser de la zonificació com instrument urbanístic, l'autor ho exemplifica abastament pel cas de Frankfurt, que és alhora l'aplicació pionera i l'exemple seguit més tard per la resta d'experiències del model d'actuació tant a Alemanya com a l'extranger. No m'extendré en l'anàlisi d'aquest cas, moltes de les característiques del qual es poden trobar ja en els paràgrafs anteriors referents als inicis del zoning a Alemanya. Només apuntaré que, en aquesta ocasió, com en la majoria, els objectius de tipus social, sobretot pel que fa al tema de la vivenda, no seran pas assolits; mentre que, per contra, els objectius de tipus organitzatiu de la ciutat i de l'activitat econòmica que s'hi desenvolupa sí que seran resolts satisfactòriament. Fruit d'aquest resultat en el camp econòmic vindrà donat l'interès de les ciutats americanes envers aquesta eina de nova creació, com veurem a continuació amb el cas de New York.

El principal element que diferencia l'adopció de la zonificació com a instrument urbanístic entre el cas alemany i l'americà es troba en que, mentre les motivacions a Frankfurt eren en un principi de tipus social, però sense negar el rerafons econòmic de tot plegat; en el cas dels Estats Units, els objectius que es perseguien eren de tipus clarament econòmic ja d'entrada.

Als Estats Units, el principal problema amb el que es trobava la ciutat era el descontrol que suposava el sistema de lliure mercat per a la regulació de les activitats que es desenvolupaven en l'àrea urbana. L'aspecte social de millorar les condicions de vida de les classes més pobres present en l'urbanisme alemany no apareix en el cas nordamericà, més que en certes referències a l'excessiva aglomeració de gent en algunes vivendes.

Trobem però en aquest nou àmbit alguns exemples d'ordenances municipals anteriors amb motivacions clarament racistes, aplicades a ciutats californianes per a fer fora de les àrees centrals de la ciutat als immigrants xinesos, a través de la prohibició en part del territori municipal de la instal.lació de les laundry, negoci principalment regentat per aquest grup.

També es pot apreciar la manca de sensibilitat social que movia els agents que importaren el zoning alemany en les accions i objectius de la Fifth Avenue Association, creada pels magnats que residien en aquest prestigiòs carrer per a lluitar contra el deteriorament del mateix a causa de la invasió d'activitats no desitjades (comerços, habitatges i petits tallers on s'acumulaven les classes pobres, etc).

El model de zonificació nordamericà presenta certes peculiaritats respecte el que es donà a Alemanya. Apart de l'aspecte de les motivacions que s'hi amaguen al darrera, més o menys deplorables, trobem que la seva aplicació no es produeix de forma regular en un principi. El seu procés de difusió, partint de l'experiència inicial de New York, derivà després cap a les ciutats de caràcter mitjà i petit, i algunes grans urbs com la de Chicago trigaren molt a incorporar el zoning a la seva política municipal. Aquesta situació troba la seva explicació en el fet que aquestes petites ciutats cercaran sobretot el manteniment dels caràcters definidors dels seus millors districtes residencials, controlant el seu creixement i evitant la introducció de nous grups socials de nivell socio-econòmic més baix. La motivació que mou aquesta implantació de la zonificació és, doncs, la d'aconseguir una segregació econòmica i social difícilment abastable amb qualsevol altre mitjà.

El caràcter plutòcrata que adoptà el zoningals Estats Units es pot apreciar tant en aquestesa motivacions, com en el que es podria considerar la màxima que condueix la introducció d'aquest instrument polític:

"Zoning sí, però no per a tots".

Aquesta afirmació es defensa per sí mateixa en constatar la facilitat amb que una bona suma de diners podia incorporar una modificació de les ordenances municipals, afavorida per la gran corrupció de les institucions que s'encarregaven d'organitzar la ciutat des dels ajuntaments. El rerafons de corrupció, segregació social i fins i tot racisme que trobem sota el concepte de zonificació a Nordamèrica, unit a les motivacions de tipus econòmic que l'empenyen, ens porten a uns resultats derivats de la seva utilització que no són altres que una ciutat ordenada, fragmentada i especialitzada, perfecta per al desenvolupament de l'activitat econòmica capitalista, però nefasta socialment pel que suposa d'engrandiment de les barreres socials entre classes a través de la segregació. La ciutat deixa d'ésser una cosa única i integrada com era la ciutat europea medieval, on en una mateixa casa convivien tots els estrats de la societat; per a convertir-se en una suma de diferents fragments poc relacionats entre ells ­apart de les vies de comunicació ràpida que permeten el moviment pendular diari via accés rodat-, i on el concepte de barri es converteix en sinònim de presò per a cada grup diferenciat.

Els agents que dominen aquest procés són decididament les forces privades, i les institucions públiques hi tenen un paper molt menys important que en el cas alemany, pel tarannà molt més lliberal de l'administració americana.

Pel que fa al cas paradigmàtic escollit per l'autor, com és ara el cas de New York, destacarem que s'hi pot apreciar clarament el caràcter poc ètic de l'aplicació del zoning als Estats Units en l'anomenada edificació en set-back. Es tracta en aquest cas d'una trampa per a eludir les normatives establertes sobre alçades màximes en relació a les amplades del carrer, fet que permetia la il.luminació correcta dels vials. La solució que les forces privades trobaren a aquesta limitació fou la d'anar enretirant la façana per a poder continuar edificant en alçada, fet que explica la distintiva imatge neoyorquina dels grans gratacels que adopten forma piramidal en la seva part superior.

Un altre fet que diferencia l'experiència americana de la inicial germànica és el tipus de plànol o idea de la ciutat que s'utilitza. En el cas alemany, el que es cerca de través del plànol és un model global per a la ciutat; mentre que a New York i en la resta de casos americans, el que es cerca, tot i aplicar les normes a tota la superfície municipal, és actuar intensivament en aquelles àrees de la ciutat on es donen els principals conflicte socio-econòmics. No se'n pot derivar, per tant, de l'experiència nordamericana, un model o idea de ciutat global.

El mètode emprat per a la zonificació es basa a New York en tres aspectes diferenciats:

-use districts, on es fa referència al tipus d'activitats permeses;

-height districts, on les limitacions fan referència a l'alçada màxima de les edificacions;

-i area districts, que estableixen una determinada relació entre la superfície que pot ésser ocupada i la que s'ha de deixar lliure de cada parcel.la.

Així, la ciutat es divideix segons tres categories d'usos (residencial, comercial i indefinit), cinc d'altures (gradualment de menys d'una vegada l'amplada del carrer fins a 2,5 vegades aquesta mesura) i cinc en relació a l'àrea utilitzable (també graduades segons el percentatge de sòl útil).

Com en el cas de Frankfurt ­i aquest és el fet que més els uneix-, els resultats de la zonificació a la ciutat dels gratacels no són satisfactoris en les poques expectatives de tipus social que van generar, sobretot pel que fa a la descongestió de les àrees urbanes més densament poblades dins les grans ciutats ­objectiu que al meu entendre té més trets econòmics que socials-, però sí que són força satisfactoris en la vessant econòmica.

En la tercera i última part del llibre, l'autor es dedica bàsicament a analitzar el període d'expansió i consolidació de la zonificació ­centrant-se en l'àmbit alemany d'entreguerres, però també fent referència a la seva adopció en altres països i la seva institucionalització com a disciplina a través d'organisme com ara la CIAM-, per acabar analitzant diversos aspectes que han limitat aquest instrument urbanístic i l'han posat en dubte.

Així, l'autor exposa que ben aviat, es van perdent en la memòria els objectius inicials que donaren origen al zoning i que aquest, amb el pas del temps, va esdevenint cada cop més un instrument legislador integrat sense objeccions com a indispensable en el marc de l'administració de la ciutat.

Aquesta evolució de la zonificació passa a través d'un treball de codificació tècnica ­és a dir, que entre altres aspectes, es procedeix a la confecció de manuals urbanístics- del instrument tal i com havia estat experimentat a Alemanya en la postguerra, i alhora, a través d'una nova teorització dels principis en els que es basa. Els agents que crearen la zonificació ­funcionaris i administradors municipals- ja no són els que el defineixen, sinó que ara s'on els teòrics ­generalment urbanistes- els que el fan seu i el converteixen en un instrument buit de motivacions però necessari, gairebé encumbrant-lo com la pedra filosofal imprescindible per a l'óptima organització dels fets urbans.

En aquesta evolució, la mateixa ciutat es transforma en la ment dels urbanistes i passa a ésser quelcom orgànic. La ciutat es composa així de diversos elements que creixen i es relacionen entre sí ­a través de les grans vies de comunicació- segons estructures de tipus organicista. A la vegada, el pensament funcionalista s'apropia també de la zonificació, creant conceptes nous ­com els d'àrees lliures- que ajuden a perfeccionar-ne l'ús.

Des d'aquest pensament organicista-funcionalista el zoning esdevé un element essencial per a poder projectar urbanísticament la forma desitjada de ciutat. El zoning perd per tant progressivament la seva raó de ser profunda per a convertir-se en instrument de renovació formal de la ciutat a mans d'urbanistes i arquitectes. Això permet que en la seva consolidació i institucionalització, la zonificació esdevingui cada cop més presentada com quelcom neutre, lliure de les motivacions que el crearen.

Serà així com la zonificació acabarà arrelant en els països que l'adoptaran més endavant com una eina útil, però havent-ne oblidat en part els factors que permeteren la seva invenció.

Un cop ha deixat clara aquesta evolució, l'autor exposa el fet que hi ha una sèrie de conseqüències derivades de forma no casual, sinó causal, de la utilització del zoning, com ara:

-depauperització de la qualitat de l'espai urbà a partir de la especialització formal i tipològica de la ciutat, és a dir, fragmentació de la unitat urbana preexistent;

-jerarquització dels teixits urbans amb la manifestació d'un centralisme cada cop més gran front la dispersió de les perifèries;

-segregació dels grups socials;

-allunyament cap a la perifèria de les classes menys adinerades;

-i ghettificació en les parts més obsoletes dins la fàbrica urbana.

L'autor estableix també un seguit de constants en l'eina de la zonificació com són ara la seva relació profunda amb el poder establert, el seu caràcter reformista ­almenys en els seus objectius inicials- i el fet que constitueix un instrument de mediació entre els diversos agents conformadors de la ciutat.

L'obra acaba amb el tractament individual de diverses qüestions referents al zoning, com són ara el seu caràcter natural ­des de l'organicisme tendeix a creure's que la ciutat es desenvolupa i organitza naturalment en parts, i que per tant la zonificació es considera un instrument natural-, la seva suposada neutralitat ­la codificació i teorització comporten que es cregui en la zonificació com a instrument neutre i científic, buit de les motivacions i pressions dels diversos grups socials-, i l'oblit del seu objectiu de control social ­mentre s'intenta demostrar la cientificitat de l'instrument, es perd de vista que el model en que es basa originàriament estava destinat precisament a la recerca de la pau social-, per acabar amb una breu referència sobre la superació de la zonificació en les bases de l'urbanisme actual ­aspecte sobre el qual es mostra força escèptic-.

A tall de conclusions, voldria afegir un parell de matissos:

-En primer lloc, el llibre de Mancuso introdueix una postura segons ell inèdita d'anàlisi sobre la qüestió de la zonificació, cercant el context i les motivacions que envoltaren l'origen i el desenvolupament d'aquest instrument urbanístic, anant molt més enllà del que és normal en els manuals que es fan sobre el tema i que només analitzen el zoning com a instrument vigent.

-En segon lloc, afegir que l'instrument al que ens referim no es pot considerar com a superat, ja que forma part actualment de la legislació del sòl i de la planificació urbana espanyola, essent una eina molt emprada i que només en els darrers anys comença a ésser obertament criticada. Sobre això cal dir també, que el que es troba a mancar en el llibre de Mancuso és un sistema alternatiu, però com ell mateix diu no és aquest l'objectiu que persegueix: (2)

"Este libro pretende ser sólo una contribución parcial a la labor para el planteamiento del urbanismo: no ofrece soluciones immediatas para el futuro, pero se mueve en esta dirección, intentando barrer el campo de los equívocos del pasado."

Acabaré fent referència a una experiència personal en el camp de l'urbanisme que pot servir d'exemple a la situació actual. En el marc de la VIª Setmana d'Estudis Urbans de Lleida es va realitzar una experiència dirigida per l'arquitecte japonès Junzo Okada al barri de Pardinyes de l'esmentada ciutat que sota el nom de Mapa de Gulliver tenia com a objectiu principal el foment de la participació ciutadana en la planificació dels serveis del seu propi barri. L'interès que mostren alguns planificadors per la participació dels habitants de la ciutat denota un cert canvi positiu en el camp en el qual el zoning és un instrument clau, i en aquest sentit es potencien reunions amb els veïns i amb especialistes d'altres disciplines ­sociòlegs, historiadors de l'art, geògrafs, legisladors, etc-.

Doncs bé, el que més em va sobtar ­per descomptat negativament- de la citada experiència fou un comentari que vaig sentir de boca d'un alumne de la titulació d'Arquitectura que no entenia el sentit de l'experiència afirmant en aquest sentit que:

"no era de cap utilitat, perquè l'arquitecte és un artista que és independent per crear les seves obres dins la ciutat segons la seva voluntat i el seu sentit estètic."

Aquestes declaracions en boca d'una persona tant jove no feren més que posar-me la pell de gallina, pensant en la manca de consideració envers les persones que haguessin d'habitar edificis projectats per arquitectes amb semblant visió.

 
NOTES
 
1. MANCUSO, Franco. Las experiencias del zoning. Ed. Gustavo Gili S.A., Barcelona, 1980, p. 20.

2. MANCUSO, Franco. Op. cit., p. 23.

 
© Copyright: Josep Nadal, 1998.
© Copyright: Biblio 3W, 1998.

Menú principal