EL CARRER ANGLESOLA DE LES CORTS (BARCELONA), DE CARRER MAJOR A CARRER MENOR

 

David Claret i Puyal
Arquitecto, Licenciatura en Geografía, UB
dvclaret@hotmail.com

Recibido: 10 de noviembre de 2010. Devuelto para revisión: 25 de noviembre de 2010. Aceptado: 20 de febrero de 2011.

---

El carrer Anglesola de les Corts (Barcelona), de carrer Major a carrer menor (Resum)

El carrer Anglesola és un dels millors testimonis de les transformacions urbanístiques i socials del darrer segle i mig a l’actual barri de les Corts, un municipi annexionat l’any 1897 a Barcelona. Aquest carrer, que connectava les Corts amb la carretera de Sarrià (al raval de Can Ràbia) va ser carrer Major i carretera d’entrada de l’eixample construït a mitjan segle XIX, i accés també de les primeres línies de tramvia que arribaven a les Corts, per la qual cosa el carrer Anglesola tenia una importància no només funcional, sinó que també social i representativa. La consolidació dels nous eixos viaris de la Barcelona metropolitana de mitjan segle XX, vinculats als nous mitjans de transport, i la conversió de les Corts en un barri residencial i terciari, han fet que el carrer Anglesola perdés aquell protagonisme inicial, per esdevenir un carrer marginal. El planejament urbanístic, que fins als anys 80 el feia desaparèixer completament, ha acabat per reconèixer la traça del carrer Anglesola, tot tematitzant, però, l’arquitectura d’un carrer definitivament menor.

Paraules clau: Barcelona, les Corts, estudi d’un carrer.

---

The Anglesola Street of Les Corts (Barcelona), from Major street to minor street (Abstract)

Probably, Anglesola street best testifies the urban and social challenges (transformations) of Les Corts quarter along the last one and a half centuries, a village annexed to Barcelona’s municipal logic in 1897. Built along mid XIXth century as main urban access, evolving later to Major Street –first tram lines were placed within its layout-, its importance clearly surpassed its functional role acquiring significance and dimension as space of social representation.

The appearance of mid-twentieth century traffic related axial roads as part of Barcelona’s metropolitan becoming, combined with the evolution of Les Corts’ city role from small town to residential and service quarter, leaded Anglesola St. to mislay its major role turning into a lesser city issue.  Barcelona City Planning, that until well-entered the 80’s planned its formal removal, had finally acknowledged the presence of its urban trace. Recognition that themed, however, in a village-key approach, the architecture of this definitively minor street.

Key words: Barcelona, Les Corts, street study.

---

La calle Anglesola de Les Corts (Barcelona), de calle Major a calle menor (Resumen)

La calle Anglesola es uno de los mejores testigos de las transformaciones urbanísticas y sociales del último siglo y medio en el actual barrio de Les Corts, un municipio anexionado en el año 1897 a Barcelona. Esta calle, que conectava Les Corts con la carretera de Sarrià (en el raval de Can Ràbia)  fue calle Mayor y carretera de entrada del ensanche construido a mediados del siglo XIX, y acceso también de las primeras líneas de tranvía que llegaban a Les Corts, por lo que la calle Anglesola tenía una importancia no tan solo funcional, sino que también social y representativa. La consolidación de los nuevos ejes viarios de la Barcelona metropolitana de mediados del siglo XX, vinculados a los nuevos medios de transporte, y la conversión de Les Corts en un barrio residencial y tericario, han hecho que la calle Anglesola perdiese ese protagonismo inicial, para acabar siendo una calle marginal. El planeamiento urbanístico, que hasta los años 80 la hacía desaparecer completamente, ha terminado por reconocer la traza de la calle Anglesola, tematizando, eso sí, la arquitectura de una calle definitivamente menor.

Palabras clave: Barcelona, Les Corts, estudio de una calle.

---

L’estudi d’un carrer ha estat un tema recurrent en geografia, per com ha permès contextualitzar i explicar el perquè dels carrers d’avui. Realitzar un estudi geogràfic i històric sobre les característiques d’un determinat carrer (el traçat, el pes del comerç, de l’habitatge, la incidència del transport o la significació social i representativa que pren) pot ser, d’aquesta manera, una forma d’entendre, més enllà del carrer concret, l’evolució i la situació actual del tros de ciutat que aquest carrer històricament ha capitalitzat.

Qui avui s’acosta pel carrer Anglesola poc imagina la importància històrica que havia tingut aquest carrer a les Corts. Ara mateix, escapçat i absolutament estrafet pels enderrocs recents, la nova parcel·lació, les noves edificacions i els nous traçats, aquest carrer esdevé del tot incomprensible per qui coneix el paper cabdal que va tenir fins ben entrat el segle XX. Aquest article pretén explicar aquesta transformació, i fer una valoració de la política de renovació urbana que s’hi ha aplicat amb l’anomenat Pla Anglesola. En definitiva, parlarem de com l’antic carrer Major de les Corts ha esdevingut, amb els anys, només una ombra d’allò que va ser.

El carrer Anglesola, carrer Major de les Corts

Dit a l’engròs, el carrer Anglesola fou, des que es va obrir l’any 1856, el principal carrer de les Corts. Si bé és cert que el primer transport col·lectiu, el servei d’òmnibus, arribava a les Corts a través de Sants, podem dir que ràpidament el carrer Anglesola esdevingué la nova porta d’entrada a les Corts per qui venia de Barcelona o Sarrià. I és que el mateix traçat del carrer Anglesola naixia, de fet, amb aquest propòsit: ser l’enllaç directe de les Corts Noves (el nou barri, eixample de les Corts Velles, que es construïa al voltant de la plaça de la Concòrdia) amb la carretera de Sarrià (figura 1).

Les Corts Noves va ser el creixement residencial de base parcel·lària endegada pels propietaris locals a mitjan segle XIX a les Corts (figura 2). L’establiment de les primeres indústries (especialment bòbiles i fàbriques tèxtils)  en un entorn fins llavors netament rural, esperonà un creixement de la població[2] que es traduí en la creació d’aquest eixample en uns terrenys fins llavors deshabitats, propietat de les famílies Cuyàs, Gelabert i Closas[3]. Aquest creixement suburbà de base parcel·lària, en què el propietari n’era el promotor, es produïa paral·lelament als creixements que operaven als altres municipis del Pla de Barcelona afectats per la industrialització, amb Gràcia com a exemple paradigmàtic i capdavanter. Les Corts hi compartia la diversitat social dels nous habitants: obrers, menestrals, botiguers, i fins la nova i rica burgesia industrial. En el cas de les Corts, però, aquest creixement era de dimensions molt més reduïdes, i l’emprempta rural va trigar molt més a desaparèixer.

 

 

 

Hom anomenà aquest barri les Corts Noves, en contrast amb les Corts Velles, el primer nucli de població de les Corts, d’origen medieval. Aquest primer nucli, una petita agregació de cases i masos que s’havia anat construint a l’entorn del torrent dels Morts, aleshores carrer Major[4], era ja, al segon terç del segle XIX, un veïnat decadent, estrictament rural, tal i com ho fa constar Josep Maria Casasús[5]. Les mateixes grans famílies que, lluny d’aquest nucli rural, pagès i menestral, vivien a les masies escampades pel terme, serien les que dirigirien la urbanització del nou barri, les Corts Noves. I, com a creixement expressament planificat, no espontani, el construiran ara ja independentment de les línies del territori (camins i torrents) que fins llavors havien estat a la base del procés urbanitzador. És així que, si el primer eix de creixement de les Corts havia estat un camí (la Travessera) i el segon un torrent (el Torrent dels Morts), aquest tercer eix de creixement (el primer eix de les Corts Noves, i del qual el carrer Anglesola formarà part), servirà per bastir una xarxa ortogonal de carrers aliena als camins i torrents existents.

No tots els carrers, però, hi seran ortogonals: si fem un cop d’ull ràpid a qualsevol plànol de fa un segle, només el carrer Anglesola segueix una directriu completament diferent. I aquesta excepció a un traçat tan regular no vindrà justificada, tampoc, per la topografia concreta: ara tindrà a veure, sobretot, amb la nova carretera de Sarrià, i com connectar-la òptimament amb les Corts Noves. Els vells camins fangosos (de la Travessera a la Carretera Vella de Barcelona[6] o el mateix camí de les Corts a Sarrià) donaven pas a la nova vialitat empedrada i moderna, canal d’entrada i sortida dels nous transports i serveis, que representava el carrer Anglesola.

Comptat i debatut, el carrer d’Anglesola (el nou carrer Major), no significava només resituar el centre de gravetat del municipi, com sovint passa amb els creixements urbans. Significava també assumir les noves directrius del territori, i les noves vies de relació amb Barcelona i la resta de nuclis del Pla, a través dels nous artefactes del transport sorgits de la revolució industrial.

Això fou especialment visible amb l’arribada del tramvia a les Corts. Tal com dèiem a l’inici, el primer transport urbà col·lectiu, l’òmnibus[7], cap al 1860 ja arribava a les Corts a través de Sants i els carrers de Vallespir i Cabestany, quan tot just s’acabava d’obrir el carrer Anglesola. Cal tenir en compte que ja aleshores la Carretera Vella de Barcelona a les Corts, com la de Sarrià, era una via d’accés en desús, que el Pla Cerdà acabava de sentenciar. És així que els primers transports col·lectius, massa cars per al conjunt de la ciutadania (i per tant no pròpiament moderns), i que ja no consideraven aquests vells camins, arribaven a les Corts a través de Sants. Al capdavall, les Corts sempre havien depès comercialment de Sants, un municipi amb una estructura social molt més semblant a la cortsenca que no pas Sarrià[8].

Amb l’arribada del tramvia de vapor a les Corts l’any 1879, però, això canvià. El carrer Anglesola, ja aleshores un carrer consolidat d’unes Corts Noves crescudes, esdevingué el carrer d’entrada del nou artefacte, símbol dels nous temps, que facilitava el transport cap a Barcelona. El tramvia, però, a diferència del servei d’òmnibus, no arribaria a les Corts des de Sants (segons un recorregut llavors entès pel costum social), sinó que ho faria, de forma inèdita, des de l’Eixample i la carretera de Sarrià[9], com un simple ramal del tramvia de Sarrià (figures 3 i 4). 

El tramvia, per tant, esperonava una nova forma de relació de les Corts amb Barcelona, Sants i Sarrià. El carrer Vallespir, que entrava a les Corts a través del carrer Cabestany, es limitaria a comunicar les Corts amb l’estació de Sants, mentre que el carrer Anglesola assumiria per a les Corts la nova vialitat i les noves connexions que havien de comunicar Barcelona amb el conjunt de nuclis del Pla. Conseqüentment, el carrer Anglesola esdevindria, per molts anys, ja fos com a Carrer Major o com a Carretera Nova de les Corts, l’accés preferent des de Barcelona. I és per això que aquest carrer va acabar tenint, també, una funció representativa: no només hi arribava el tramvia (i així ho farien més tard les noves xarxes de serveis), sinó que, precisament perquè era un lloc de pas ineludible, s’hi acabarien aplegant les seus de nombroses entitats polítiques, culturals i esportives.

 

 

 

El carrer Anglesola, carretera Nova de les Corts

Una funció social que mantindria malgrat que, arran de la construcció del nou ajuntament l’any 1884 a l’altra banda de les Corts Noves (i a tocar de les Velles), el centre de gravetat del municipi es bellugà cap a l’altre extrem del poble. Entenent l’interès de les famílies dirigents de les Corts, contràries a l’annexió a Barcelona i, per tant, deleroses de dotar les Corts de tots els serveis que corresponien a un municipi independent, Dolors Masferrer va cedir uns terrenys entre les Corts Velles i les Noves a fi de construir-hi el nou edifici de l’Ajuntament, en el marc d’una nova parcel·lació que buscava donar un nou centre urbà, en aquest cas polític, que complementés el religiós que ja existia amb la Plaça de la Concòrdia.

El centre de gravetat de les Corts es movia ara cap a ponent, doncs, al costat oposat al carrer Anglesola, i encara més si tenim en compte que aquest nou barri al voltant de l’Ajuntament, de carrers prou més amples, rebria l’alta burgesia industrial de les Corts, alts funcionaris i professionals liberals. Amb el nou projecte signat el 1883, el carrer Anglesola deixava de ser Carrer Major[10]; evidentment, ara passaria a ser-ho el carrer que unia els dos centres, polític i religiós, del municipi de les Corts: l’ajuntament (a la Plaça Comas) i l’església (a la plaça de la Concòrdia)[11].

El Carrer Anglesola, però, no deuria canviar pas gaire. Malgrat que havia perdut la condició de carrer Major, fet i fet continuava sent la porta d’entrada d’un municipi ara més crescut. En tot cas, el tramvia 15 era un reflex d’aquest eix allargassat cap a ponent, ja que finalitzava el recorregut a la Plaça Comas, seu de l’ajuntament.

D’altra banda, però, hi havia un factor que faria que aquest nou barri al voltant de l’ajuntament no acabés d’agafar la volada esperada inicialment: l’annexió de les Corts al municipi de Barcelona l’any 1897. La pèrdua de la independència municipal incidia necessàriament en la pèrdua de centralitat de la plaça Comas, seu del poder polític cortsenc. La plaça de la Concòrdia, en canvi, centre de la primera urbanització de les Corts Noves (i per tant ja molt consolidada), i alhora seu de l’església parroquial, es consolidava com a centre cívic de les Corts, esperonat encara més per la proximitat del carrer Anglesola, la carretera d’accés a la població. És per això que, als inicis del segle XX, el carrer Anglesola, ara carretera Nova de les Corts, continuava sent, amb la plaça de la Concòrdia, el centre de la vida associativa, cultural, esportiva i política de les Corts.    

No cal insistir gaire en la funció representativa (o social) que forçosament havia de tenir aleshores el carrer Anglesola: com a tots els pobles d’avui, és a la carretera d’entrada on s’adotzenaven les seus de partits polítics, agrupacions excursionistes, societats corals o associacions esportives. No era precisament el comerç de queviures (centrat bàsicament al voltant del carrer Cabestany i la plaça de la Concòrdia) el que hi dominava, sinó que s’hi barrejaven alguns comerços especialitzats (especialment lleteries), el conegut bar la Ribetana, i la seu de diverses entitats, com ara l’Ateneu Enciclopèdic, l’Agrupació Excursionista Barcanona, el Centre excursionista els Matiners o, arribats els anys trenta, la Penya Ciclista les Corts, Acció Catalana o Esquerra Republicana, el partit hegemònic aleshores a Catalunya.

També hi havia lloc, però, per a diverses fàbriques i tallers, preferentment fora del nucli de les Corts Noves: el cas de la fàbrica Aglomerats de Carbó Vegetal Roda i Companyia (també anomenada el Bolado) o de la fàbrica d’articles de perfumeria Higea, situada al raval de Can Ràbia[12]. Però també se’n va instal·lar una al sector més central del carrer Anglesola: concretament, l’any 1913 s’inaugurava, a tocar de l’església de les Corts, el primer forn de vidre de les Cristalleries Planell, una de les indústries més importants de les Corts. I la tria de l’emplaçament no era pas casual, sinó que responia a la necessitat de disposar d’una alta accessibilitat i connexió a la xarxa elèctrica[13]. El carrer Anglesola, com a carretera principal d’accés a les Corts, ben pavimentat i portador dels nous serveis urbans, i alhora amb sòl encara disponible (per la situació perimetral del carrer respecte del nucli urbà), era l’emplaçament idoni per a la nova indústria. Era un carrer modern, a prop del qual la Travessera continuaria sent, durant anys, un camí antic, fangós i de mal passar. Durant aquests primers anys del segle XX, pel carrer Anglesola encara hi entrava i en sortia (gairebé) tot, a les Corts[14].

Tampoc l’obertura de l’Avinguda Diagonal als anys 20 del segle XX no va treure gaire protagonisme al carrer Anglesola (figura 5), l’únic de tot el municipi que la va travessar durant força temps. En tot cas, aquesta nova avinguda marginava encara més l’antiga Travessera (que la seccionava) i ho feia també amb la carretera de Sarrià, ja que la Diagonal, i la trama de l’eixample en general, poc a poc farien l’enllaç de Barcelona amb els antics municipis del pla, d’acord amb el Pla Cerdà. La carretera de Sarrià, a cada avenç de l’Eixample en general, i de la Diagonal en concret, perdia bona part de la funció per la qual s’havia obert.

 

 

El carrer Anglesola, però, continuava sent la porta principal d’entrada i sortida de les Corts. Sí que l’obertura de la Diagonal distanciava definitivament el raval cortsenc de Can Ràbia[15] (i tot el tram comprès entre la Diagonal i la carretera de Sarrià) del centre de les Corts. Però les funcions del carrer Anglesola romandrien intactes en el tram entre la Diagonal i les Corts: ser la carretera d’entrada a les Corts i l’accés de les dues úniques línies de tramvia, la 7 i la 15[16]. Simplement, si abans hi arribaven des de la carretera de Sarrià, ara ho faran des de la Diagonal.

D’altra banda, l’obertura de la Diagonal (i els enderrocs que comportà) va afavorir la urbanització del carrer més enllà de l’actual carrer Numància, amb la construcció, davant per davant, de la Torre Piferrer (l’any 1922) i la casa dels Macians (el 1928), als terrenys avui ocupats pel centre comercial l’Illa Diagonal. Aquests dos nous edificis (el primer una casa unifamiliar i el segon un bloc d’habitatges) preparaven l’extensió urbana a través del carrer Anglesola  (la carretera Nova de les Corts) cap a la Diagonal, però amb una arquitectura i una estructura parcel·lària totalment diferent. En comptes dels petits paquets parcel·laris on s’hi arrengleraven les cases de cos[17], les noves ordenances vinculades a la Diagonal obliguen ara a torres palau[18], de parcel·les més generoses i d’una arquitectura molt més aparatosa. La Diagonal, per tant, condicionava la urbanització del carrer Anglesola i n’escapçava el primer tram, però de cap manera li llevava la funció principal per la qual s’havia concebut, ni la funció social que tenia com a principal carretera d’accés a les Corts.

La decadència del carrer Anglesola. Cap a un carrer de tallers

Mentre mantingués la funció bàsica (ser l’accés principal a les Corts), el carrer Anglesola mantindria també la funció social derivada de la importància que, malgrat la Guerra Civil i la dura postguerra, continuava tenint en el teixit urbà del poble, encara perfectament identificable entre el sòl rústic a mig camí de l’Eixample, Sants i Sarrià.

I aquesta funció bàsica, ser la via principal d’accés a les Corts, no la va començar a perdre fins ben bé els anys 60, amb el clar declivi del tramvia com a principal mitjà de transport urbà. Si el carrer Anglesola havia nascut, en certa manera, amb el tramvia, també acompanyaria ara el final d’aquest mitjà públic de transport.

Els anys 40 ja feien presagiar els canvis que, sobretot a partir dels anys 50, anirien substituint els tramvies elèctrics per una xarxa d’autobusos urbans. L’any 1942 es va suprimir la línia 7, que va ser substituïda per dues línies efímeres, la 47 i la 32, suprimides igualment en cosa d’un o dos anys. La línia 15 (l’antinga LC, el primer tramvia que va arribar a les Corts a través del carrer Anglesola l’any 1879) es va suprimir l’any 1945 i va ser substituïda per la 59, que finalitzava el recorregut ja no a la plaça Comas (definitivament bandejada) sinó que a la cruïla de Numància amb el carrer Anglesola. Comptat i debatut, el tramvia, a partir dels anys 40, ja no travessava les Corts a partir del carrer Anglesola, sinó que aquest carrer era directament el final de la línia. L’eix de creixement passat que anava del carrer Anglesola fins a l’antic ajuntament (la plaça Coma) passant per l’església (la plaça de la Concòrdia), ja no era un eix tramviari. L’únic tramvia que arribava a les Corts a finals dels anys 40, acabava tot just a l’entrada de les Corts. El carrer d’Anglesola era encara porta d’entrada i de sortida, però empetitida. El canvi d’escala d’una Barcelona cada cop més a prop de les Corts es faria patent a les dècades següents, passant de llarg del carrer Anglesola i, fins i tot literalment, passant-hi per sobre.

Aquest canvi d’escala es va anar concretant durant els anys 50 i 60 des de molts punts de vista: des dels usos, el transport i, finalment, el viari. Nous equipaments d’escala metropolitana (o fins i tot regional) s’instal·laven al districte de les Corts, principalment el Camp Nou, el nou camp del Futbol Club Barcelona, i la Zona Universitària, a la sortida de Barcelona per la Diagonal. Aquests mateixos equipaments són els que, a finals dels anys 50, quan pràcticament ja s’havien suprimit totes les línies de tramvia de la ciutat, salven la línia 59 i prolonguen Diagonal amunt la nova línia 65. Les Corts Noves comencen a veure’s apartades respecte dels principals eixos de transport, en favor dels nous equipaments i dels nous eixos de creixement que poc tenien a veure amb el carrer Anglesola. L’escala petita, local, de carrers de sis, vuit o deu metres, de cases de cos amb eixida, pròpia de les Corts i del carrer Anglesola, es veia superada i engolida per la nova escala barcelonina i incipientment metropolitana protagonitzada, sobretot, per l’avinguda Diagonal.

També l’extensió de l’ús de l’automòbil tenia a veure amb aquesta nova escala, que prioritzava nous carrers, amples, que acomodessin un trànsit cada cop més elevat. La Travessera de les Corts, des d’aquest punt de vista, podem dir que va viure una segona joventut: postergada durant anys a ser un carrer de segona, sense urbanitzar i a la perifèria urbana de les Corts, a partir dels anys 50 (i amb el trasllat del camp del Futbol Club Barcelona al Camp Nou) la Travessera i contorns es començaren a urbanitzar, en ple període d’especulació franquista, amb un increment molt fort i sobtat de la població. La Travessera, que anava de la carretera de Sarrià fins al Camp Nou, tornava a ser eix de creixement i, per tant, un carrer adient per a la nova línia 59 d’autobús, que substituïa el tramvia del mateix número (suprimit definitivament l’any 1969) que acabava al carrer Anglesola. La pèrdua de protagonisme del carrer Anglesola era, ja aleshores, un fet incontestable. La nova escala de la ciutat l’havia superat.

Bona mostra d’això ho trobem en els tallers i comerços que hi van proliferar durant aquells anys. Dèiem que la funció social del carrer Anglesola, seu de nombroses entitats polítiques i culturals, es recolzava en el fet de ser la carretera d’entrada a les Corts. Morta la carretera, doncs, morta la funció social. D’entre els registres d’altes i baixes comercials que hom pot trobar a l’Arxiu del Districte de les Corts a partir dels anys 50, sorprèn que més de la meitat corresponguin a tallers o a fàbriques: d’injecció de plàstics, electromecànics, fregidories de patates, muntatges elèctrics, draperies, metal·listeries, tallat de vidre, conservació d’aliments, reparació d’automòbils, aglomerats de cartró, etc. Malgrat que alguns anaven en retirada (atès el planejament vigent, que qualificava les parcel·les de “zona residencial urbana intensiva”), sobta la gran quantitat d’activitats sovint industrials que es duien a terme en un carrer fins aleshores tan central. És clar que ja abans hi havia indústria al carrer Anglesola (sense anar més lluny, les cristalleries Planell), i que hi havia tot un sòl preferentment industrial entre aquest carrer i la Diagonal. Però cal tenir en compte que bona part d’aquests nous tallers se situaven a la vorera sud del carrer, en contacte amb els carrers consolidats de les Corts Noves, i que aquestes activitats s’estenien cap allà on, quaranta anys abans, es construïen xalets i blocs residencials com la Torre Piferrer i la Casa Macians. Això havia de tenir a veure, per força, amb el caràcter marginal que va anar agafant el carrer Anglesola a partir dels anys 60, entre una Diagonal i una Travessera puixants (figura 6) .

 

 

El carrer Anglesola, entre dues escales

Els anys 70 confirmaven les Corts com un districte residencial i terciari. El cinturó de Ronda, recentment inaugurat, i la Diagonal, eren els eixos que construirien una nova façana d’esquena a les Corts Noves, quan no hi passaven per sobre[19]. El centre comercial el Corte Inglés s’instal·lava a la cruïlla entre aquests dos eixos, i durant els anys 80, alhora que s’obria finalment el carrer Numància a l’alçada del carrer Anglesola, es començava a projectar tota la vora sud de la Diagonal amb edificis representatius i singulars, seu d’empreses, comerços i hotels de luxe. Les Corts Noves, del parcel·lari petit de carrers estrets, quedaven confinades d’esquena a una realitat que, tanmateix, situava el districte com un dels més cars de Barcelona. De ser un poble dependent del comerç de Sants, allotjava ara (i encara més en el futur) equipaments comercials d’abast metropolità; de la mateixa forma que, de ser un poble amb un fort component rural encara a les acaballes del segle XIX, era ara seu de les empreses i grups hotelers més influents (figura 7).

El carrer Anglesola era, no cal dir-ho, un convidat de pedra davant de totes aquestes novetats. A partir del Proyecto de nueva urbanización de la Avda. Del Generalísimo Franco y su zona de influencia, aprovat definitivament l’any 1963, pel carrer Anglesola el planejament esdevindria una espasa de Dàmocles a punt d’aplicar-li l’estocada final. La prolongació del carrer Europa fins a Numància amençava amb fer-lo desaparèixer irremeiablement. El Pla General Metropolità (PGM) de 1976 preveia no deixar-ne ni rastre: el nou carrer seguia una directriu completament diferent i, a banda i banda, s’hi adjudicava la clau 14a Zona de remodelació pública, que assegurava una nova edificació d’acord amb la nova amplària.

L’any 1985 el Consell Metropolità aprovava definitivament el Pla Especial d’Ordenació Volumètrica i millora del Sector delimitat pel Carrer de Numància (...), que feia una proposta del tot diferent (figura 7). Entenia que, amb les avingudes d’accessibilitat metropolitana projectades al voltant, el carrer Europa es limitava a tenir un caràcter estrictament local, per la qual cosa es feia innecessari prolongar-lo, sobretot tenint en compte les conseqüències urbanes de l’operació. Tal com deia la memòria del Pla: “Per altra part, és de gran interès, després de l’anàlisi de la trama de l’àrea on s’actua, l’eliminació de l’obertura d’un ample vial de tràfic a través d’ella, que la fraccionaria, així com la conservació de l’actual carrer d’Anglesola amb el seu caràcter per raons de traçat històric i conformador d’un entorn de trama singular”. Aquesta era, potser, la primera referència conservacionista del carrer Anglesola. Aquest Pla Especial, en aquesta línia, proposava la clau 12 Zona de nucli antic per a les vores del carrer (com a la resta de les Corts Noves), i proposava la clau 7b Equipaments de nova creació i d’interès municipal per al solar ocupat per les Cristalleries Planell, tancades de feia anys.

 

 

La Generalitat de Catalunya, però, va suspendre la Modificació del PGM que emparava aquest Pla Especial, tot exigint la continuïtat del carrer Europa fins a Numància, alhora que establia nous paràmetres urbanístics. D’aquí en va sortir una nova Modificació del Pla General Metropolità, aprovada definitivament l’any 1993, que feia arribar el carrer Europa fins al carrer Numància ampliant el carrer Anglesola (figura 8). En respectava la directriu, per tant, però no les dimensions ni el caràcter que havia tingut. De fet, només un petit tram, el més proper a la plaça de la Concòrdia, conservava la clau 12 Zona de nucli antic, i la resta s’obria per fer-ne un parc o s’hi assignava la clau 18 Zona subjecta a ordenació volumètrica. Malgrat no ser un projecte tan dràstic com el que proposava el PGM inicialment, la proposta acabava igualment amb el carrer Anglesola[20].

 

 

El mateix any 1993 s’inaugurava el centre comercial l’Illa Diagonal, que afectava de ple el carrer Anglesola comprès entre la Diagonal i el carrer Numància, i els edificis singulars (la Torre Piferrer i la Casa Macians) que s’hi havien edificat als anys 20. El projecte concentrava l’edificabilitat al front de l’avinguda Diagonal amb un gran edifici propi de l’escala metropolitana a què s’adreçava, just per sobre de la traça del carrer Anglesola. Malgrat tot, aquesta mena de gratacels ajagut, o horitzontal, que havia d’allotjar usos diversos (comercials, hotelers, terciaris en general), reconeixia el gra petit de les Corts Noves, i prolongava la directriu del carrer Anglesola per l’interior del centre comercial, tot valorant-lo com un eix de vianants (figura 9): “Las continuaciones de la calle Anglesola dan plena conexión ciudadana a la pieza, facilitando los tinerarios cotidianos desde Les Corts a Diagonal (a autobuses, tiendas, taxis, etc.). La propuesta valora este eje como exclusivamente peatonal, y establece a través del Edificio Diagonal un paso a toda anchura que mantenga su directriz.”[21]

 

 

És a dir, que el mateix any que s’inaugurava el centre comercial l’Illa Diagonal, que reconeixia per als vianants la traça i l’amplada del carrer Anglesola, s’aprovava un pla urbanístic que triplicava l’amplada original de l’altre tram de carrer, ja que s’entenia que havia de passar a formar part de la “xarxa viària bàsica”[22]. No semblava pas que parlessin del mateix carrer.

Ja feia anys que el carrer Anglesola era un carrer decadent que només s’explicava pel passat, i ja no tenia cap mena de funció ni estratègia de conjunt: el tram de Can Ràbia, més enllà de la Diagonal, quedava esborrat per l’edificació; el tram entre el carrer Numància i l’Avinguda Diagonal, incorporat a l’Illa Diagonal com un eix comercial i de vianants; i el tram de les Corts Noves, esperava encara l’execució d’un planejament que, per com el volia “xarxa viària bàsica”, l’estrafeia completament. Tot plegat, una indefinició pròpia d’un carrer descontextualitzat, de passat gloriós però impossible d’entendre des del present. El projecte de l’Illa Diagonal reconeixia el carrer Anglesola, però amb unes característiques molt determinades (comercials i de vianants) que no implicaven, en absolut, la resta de carrer, que seria allò que el planejament urbanístic decidís: per ara, com dèiem, simplement “xarxa viària bàsica” (figura 10).

 

 

Finalment, però, el planejament aprovat l’any 1993 no es va poder executar, atesa la dificultat d’aplicar els criteris urbanístics que s’hi proposaven. Alhora, la degradació de l’edificació de tot aquest sector, que havia viscut sota una llosa legal durant tants anys, era ja patent. Les Cristalleries Planell continuaven enrunant-se de més en més, i tot plegat, entre el luxe de la Diagonal i les cases condemnades del carrer Anglesola, prenia un aspecte d’una provisionalitat suburbial.

L’any 2000 la Generalitat de Catalunya aprovava definitivament la nova Modificació del Pla General Metropolità, avui vigent (figura 11). Amb aquest nou document, el carrer Anglesola deixa de ser “xarxa viària bàsica”, de forma que manté l’amplada original del carrer; de fet, els objectius, en aquesta ocasió, i sorprenentment, tornen a ser pràcticament els mateixos que els del Pla Especial de l’any 1985: el primer, “preservar l’estructura de casc antic al llarg dels fronts del carrer Anglesola, i el segon, preveure una vialitat i connectivitat compatible amb el primer objectiu esmentat”. És a dir: qualificar les parcel·les del carrer Anglesola amb la clau 12 Zona de nucli antic, tot reconeixent el caràcter local del carrer Europa. Roda el món i torna al Born.

Cal tenir present que aleshores, a l’any 2000, ja feia anys que funcionava el centre comercial l’Illa Diagonal, i la consideració cap al carrer Anglesola havia canviat notablement, tal i com ho expressa la memòria del document a la descripció de la proposta: “La construcció de l’edificació anomenada “Illa Diagonal” (...) ha suposat la confirmació del diferent paper que ha d’assumir l’esmentat carrer (el carrer Anglesola) en el conjunt del sector. Sembla clar que més que un carrer de “pas d’estructura general o bàsica”, amb gran impacte sobre el teixit, ha d’acomplir amb la funció d’entrelligar i acabar l’estructura viària local, avui no completa”[23].

 

 

Aquesta Modificació del Pla General Metropolità, doncs, sembla que retornava als plantejaments del Pla Especial de quinze anys enrere, amb una certa consideració del carrer Anglesola dins el teixit urbà de les Corts Noves.

De fet, però, res no era ja el mateix. D’una banda, perquè totes dues propostes (la de 1985 i la de 2000) són morfològicament molt diferents: mentre que el Pla Especial actuava més d’acord amb un model d’illa tancada, l’actual Modificació del Pla General Metropolità, que concentra molt més l’edificabilitat, proposa un espai públic que s’escola entre els nous blocs d’habitatge i les cases del carrer Anglesola. Mentre que el Pla Especial, doncs, tancava pel darrere les cases unifamiliars entre mitgeres del carrer Anglesola, l’actual projecte fa que aquests patis del darrere siguin la façana de l’espai públic.

Més enllà del projecte per ell mateix, però, totes dues propostes, la del Pla Especial dels anys 80 i l’actual Modificació del Pla General Metropolità, tampoc eren comparables perquè la realitat sobre la qual actuaven també havia de ser prou diferent: a la força aquests gairebé vint anys que havien passat entre les dues propostes havien de pesar sobre unes cases que durant quaranta anys havien estat afectades pel planejament urbanístic. Efectivament, als inicis del segle XXI l’estat de la majoria de cases de cos del carrer Anglesola era deplorable, així com l’edifici catalogat[24] (ai las!) de les Cristalleries Planell (figura 12).

 I si l’estat dels habitatges era ja lamentable, per què “preservar l’estructura de casc antic al llarg dels fronts del carrer Anglesola”? Tenint en compte que aquest objectiu implicava deixar fora del sector tots els petits (i nombrosos) propietaris del carrer Anglesola, i per tant en simplificava la gestió, pot ser que aquest objectiu preservacionista no fos tant un objectiu desitjat per ell mateix com una forma de desencallar un Pla de mal gestionar?

 

Figura 12. El carrer Anglesola als inicis del segle XXI. A la fotografia de l'esquerra, el carrer Anglesola i, al fons, el centre comercial l'Illa Diagonal . A la de la dreta, les restes de les Cristalleries Planell, a la cantonada amb el carrer del Doctor Ibáñez. Font: http://www.lescorts.com/anglesol.html

 

Sigui com vulgui, i independentment de les intencions dels autors del document urbanístic vigent, el fet és que avui, any 2010, al carrer Anglesola pràcticament no queden vestigis de “l’estructura de casc antic” que la Modificació del Pla General Metropolità pretenia “preservar”. Potser hom defensaria que allò que es pretenia preservar era l’estructura (l’amplada del carrer?), i no l’arquitectura en si. El resultat, però, és altament decebedor: la d’una arquitectura nova i mimètica que pretén evocar allò que ja no és. Les cases entre mitgeres (pròpies d’aquests creixements suburbans a cavall dels segles XIX i XX) que donaven forma a “l’estructura de casc antic que calia preservar”, han estat pràcticament totes enderrocades, i en el seu lloc s’alcen uns edificis que, paradoxalment, s’hi volen assemblar, per causa de l’inefable article 22 Condicions estètiques de les Normes Urbanístiques del document. Aquest article, que és el que en bona part pretén “preservar l’estructura de casc antic”, prohibeix determinats materials de façana (“materials aliens a la configuració ambiental i estètica actual del conjunt del carrer”), els cossos sortints tancats o els forats de façana “que no s’ajustin a la composició dels existents”, obviant que, de fet, aquests “existents” amb els quals s’han de comparar, ja no existeixen. Exactament igual que quan aquest mateix article defensa que “en cas d’agrupació de parcel·les, la composició de façana reflectirà el ritme de l’antiga estructura parcel·lària”. Una estructura parcel·lària que, senzillament, ha desaparegut (figura 13).

 

 

Potser el pla no preveia que tot l’enfilall de cases fins llavors afectades se n’anirien en orris, com finalment ha estat. Però difícilment podem dir que aquest pla urbanístic hagi “preservat l’estructura de casc antic”, com deia que pretenia. En tot cas, ha tematitzat el carrer Anglesola a partir de les referències estètiques (purament estètiques) que, equivocadament o no, se’n tenien. Potser no calia preservar el carrer Anglesola. Potser plans anteriors, menys proteccionistes (però segurament també més coherents amb una idea global determinada) donaven una resposta molt més adient a aquest entorn superat de llarg per la realitat veïna. O potser no. Però en tot cas, si el que es volia era refer el carrer amb els referents estètics d’abans, no calia parlar de preservació: hi hagués estat molt més adient el terme tematització.

El carrer Anglesola avui. Quin demà?

Amb tanta història, i avui el carrer Anglesola torna a ser un carrer a mig fer. S’hi han endegat les obres de construcció d’una escola bressol i de l’espai públic circumdant, i l’arranjament del carrer mateix. I és tot just ara, amb el carrer mig obert, que veiem les llambordes i les vies de quan era el carrer Major. A la vorera nord hi tenim tota la nova renglera de blocs que ens fan sentir en una realitat de cartró-pedra, i a la sud hi tenim blocs d’altures diverses (segons el planejament vigent en cada moment) i els solars producte dels darrers enderrocs, sobretot a l’illa on s’hi han de construir diversos equipaments. I als baixos, alguns comerços escadussers, algun despatx professional, una companyia d’autobusos i poca cosa més. El bloc d’habitatges que s’ha de construir entre el carrer Anglesola i la Diagonal, on s’hi concentra l’edificabilitat del sector, encara no s’ha començat a constuir, víctima de la crisi econòmica, i per tant tampoc el destinat als veïns afectats pel Pla Anglesola, com s’anomena genèricament aquesta Modificació del Pla General Metropolità aprovada l’any 2001. Vist el panorama, la reconstrucció del carrer Anglesola va per llarg.

Però què ha de ser el carrer Anglesola del futur en el context immediat? Si va néixer carretera per passar a ser, amb els anys, un carrer estranyament perifèric, què ha de significar aquest Pla Anglesola per al carrer Anglesola del futur, una vegada enllestit? Sobre això la memòria de la Modificació del Pla General Metroplità no ens diu res: es limita a informar dels criteris de l’ordenació específica, des d’un punt de vista estrictament intern. Potser perquè justament considera que el carrer Anglesola no pot o no ha d’anar més enllà?

Sí que hi ha qui considera que el carrer Anglesola, entre la plaça de la Concòrdia i el cor del centre comercial l’Illa Diagonal, i a tocar d’un dels eixos comercials més importants de Barcelona, podria canalitzar bona part del flux comercial fins al mateix cor de les Corts Noves. De fet, abans vèiem com els autors del projecte de l’Illa, a finals dels anys vuitanta, entenien que “las continuaciones de la calle Anglesola dan plena conexión ciudadana a la pieza, facilitando los tinerarios cotidianos desde Les Corts a Diagonal”. I, d’altra banda, cal tenir en compte que l’Associació de Veïns de les Corts de feia uns anys que es planyia que a les Corts Noves hi hagués cada cop menys comerç quan, a pocs metres, a la Diagonal, hi passa un eix comercial de primer ordre, tot entenent que el Pla Anglesola podia ser una forma de fer entrar aquest eix comercial de la Diagonal a les Corts Noves.

I bé, això podria tenir un cert atractiu: que el carrer Anglesola tornés a ser porta d’entrada (més modesta, però porta d’entrada al cap i a la fi) d’un barri vell avui assetjat pels creixements dels darrers cinquanta anys, entre una puixant Diagonal i una reviscolada Travessera. O dit d’una altra manera: el carrer Anglesola com a revitalitzador de les Corts Noves, com a carrer local que relliga el cor del barri (la Plaça de la Concòrdia) amb una de les àrees comercials més importants de Barcelona. En definitiva, com un carrer que porta de l’escala metropolitana a la local, i viceversa. És un objectiu suggerent, i fins i tot plausible si pensem que l’Illa reconeix el carrer Anglesola i, en certa forma, l’incorpora en el traçat dels carrers interns.

Difícilment és, però, un objectiu viable. Només cal fer un cop d’ull a les plantes baixes d’aquests nous habitatges del carrer Anglesola (aquells que, fa una estona, trobàvem estranyament mimètics cap a una arquitectura passada) per adonar-nos que difícilment s’encomanaran de l’ús comercial veí, atès que aquestes noves plantes baixes estan ocupades exclusivament per habitatge (figura 13). Al carrer Anglesola s’ha considerat que l’habitatge en planta baixa cotitzava molt més que uns locals adreçats a l’activitat comercial o terciària, exactament al contrari del que passa als carrers de pas, amb força trànsit de vianants o vehicles. Habitatges al carrer Anglesola, i botigues a la Travessera de les Corts i Diagonal. Des del punt de vista dels usos i el trànsit, el carrer Anglesola és avui pura perifèria.

Ja hem dit que la memòria de la Modificació del Pla General Metropolità no parla d’objectius en aquests termes, i menys amb aquest punt de vista concret. I potser qui sí que troba que el Pla Anglesola ha de ser un revulsiu per al comerç de les Corts Noves confia en el nou edifici, encara per construir, que concentra l’edificabilitat del sector. Però en tot cas el carrer Anglesola, tancat amb una arquitectura tan estranya i fantasiosa, i avorrit per unes plantes baixes tan i tan passives i opaques, no sembla que hagi de sortir de l’ensopiment i la llangor d’aquests darrers anys.

Potser tanta fantasia a l’hora de construir aquest nou (nou de trinca) carrer Anglesola havia de ser el cant del cigne d’un carrer amb un passat de tanta volada. La nova arquitectura podia donar-li una nova funció urbana que el transcendís mínimament. Bo i admetent que el protagonisme històric li havia passat, podia ser encara el lligam entre el rovell de l’ou de les Corts (amb un comerç de proximitat molt minvat amb els anys) i un eix comercial plenament urbà i metropolità. En comptes d’un carrer mort separant dos móns contraposats, un de viu que en fes la transició.

Si recordem les plantes baixes, però, i d’acord amb el que s’hi ha fet fins ara, no podem ser gaire optimistes. Comptat i debatut, sembla que per aquests anys que vénen el carrer Anglesola no serà gaire res: un simple escarni al que havia estat, fa molts anys, el carrer més important de les Corts.

Notes