Biblio 3W
REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
Universidad de Barcelona 
ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 
Vol. XVII, nº 973, 30 de abril de
2012
[Serie  documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

 

LA PLAÇA D’ESPANYA DE BARCELONA: UN CAPÍTOL RELLEVANT DINS DE LA CONJUNTURA URBANA DE MONTJUÏC


Guillem Fernàndez-Gonzàlez
Doctorand de la Universitat de Barcelona

 

Recibido: 20 de abril de 2011. Devuelto para revisión: 1 de julio de 2011. Aceptado: 20 de noviembre de 2011.


La plaça d’Espanya de Barcelona: un capítol rellevant dins de la conjuntura urbana de Montjuïc (Resum)

La història urbanística de la plaça d’Espanya va començar l’any 1859 amb el projecte d’Ildefons Cerdà. A l’estudi d’aquest en va seguir un altre que, executat per l’arquitecte Josep Amargós entre els anys 1887 i 1914, pretenia solucionar els problemes d’habitabilitat de Montjuïc i dels seus voltants i, al mateix temps, convertir el massís (llavors un lloc feréstec i poc accessible) en un gran parc d’esbargiment. No obstant això, la primera visió global de la muntanya de Montjuïc, així com de la citada plaça, va ser formulada per Josep Puig i Cadafalch per a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913. Aquest projecte va caracteritzar les actuacions que s’hi succeïren. Tant és així que les posteriors traces de Ferran Romeu i les noves alineacions d’Antoni Darder tenien punts en comú amb la trama urbana de la part baixa del recinte expositiu realitzada pel segon president de la Mancomunitat. Un cop finalitzada l’Exposició de 1929, l’Ajuntament va “obrir” un concurs per a privatitzar el sòl i transformar l’àrea compresa entre la plaça d’Espanya i l’Avinguda Paral·lel.

Aquest treball té per objectiu aclarir les vicissituds per les quals va passar el procés d’urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1935. A tall introductori es fa una breu explicació d’algunes propostes, projectes o plans urbans de la ciutat, tant de caire general com sectorial, que ajuden a reflexionar sobre la planificació de la plaça suara citada abans de la doble Exposició de 1913.

Paraules clau: Barcelona, urbanisme, Exposició Internacional de 1929, plaça d’Espanya, Montjuïc.


Barcelona’s Spain Square, a significant chapter in the urbanization of Montjuïc (Abstract)

The history of the urbanization of Spain square began in 1859 with the project of Ildefons Cerdà. Another study executed by Josep Amargós between the years 1887 and 1914, aimed to solve the problems of habitability of Montjuïc and its surroundings and at the same time, transform the mountain in a large park. However, the first overview of Montjuïc Mountain, as well as the aforementioned square, was made by Josep Puig Cadafalch for International Exhibition in 1913. The project of Ferran Romeu and the new alignments of Antoni Darder were similar to the draft of  Puig Cadafalch. After the Exhibition of 1929, it were decided to make a contest to privatize the land and transform the area between the Spain square and Paral·lel avenue.

This study aims to explain the difficulties in the town planning of the Spain square in Barcelona between the years 1920 and 1935.

Keywords: Barcelona, urbanism, 1929 International Exhibition, Spain square, Montjuïc.


En l’actualitat la plaça d’Espanya de Barcelona torna a ser notícia per l’obertura d’un centre comercial, cultural i d’oci a l’antiga plaça de brous «Las Arenas». El projecte de remodelació i adequació de l’edifici primigeni va ser obra de Richard Rogers, tot mantenint l’antiga façana exterior d’estil neomudèjer d’August Font i Carreres. Ara bé, el projecte de l’arquitecte britànic va ser poc respectuós amb el patrimoni construït –parlo de l’enderroc total del seu interior–. Això, conjuntament amb l’edificació de l’Hotel Plaza i de la Comissaria dels Mossos d’Esquadra, va suposar la degradació visual del seu conjunt urbà. En aquest sentit, cal lamentar l’ambivalència i la manca de criteri del govern municipal a l’hora de coordinar i aplicar les polítiques de protecció del patrimoni cultural –per molt paradoxal que sembli, la plaça de braus no apareix al catàleg de patrimoni arquitectònic elaborat per l’Ajuntament–. No és estrany, per tant, que el consistori permetés, per una banda, la destrucció del conjunt hoteler de l’Exposició Internacional de 1929, ideat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí i representatiu d’un estil noucentista d’arrel italianitzant i, per l’altra, la restitució de les quatre columnes projectades per Josep Puig i Cadafalch l’any 1919. 

La plaça d’Espanya abans de la doble Exposició de 1913

El projecte de reforma i eixample d’Ildefons Cerdà de 1859 va suposar, grosso modo, descloure i acoblar la ciutat històrica amb la resta de nuclis urbans del pla de Barcelona mitjançant l’obertura de cinc vies amples: el passeig de Sant Joan, la Gran Via de les Corts Catalanes, la Diagonal, la Meridiana i el Paral·lel. Aquest projecte finalitzava amb la incorporació del barri Hostafrancs, a la vegada que traçava l’enforcadura de Gran Via de les Corts Catalanes i de l’avinguda Paral·lel –és a dir, l’actual plaça d’Espanya.

D’aquest manera, la vessant nord de Montjuïc restava fora del teixit traçat i era destinada íntegrament a parc. Cal dir, però, que la implantació del projecte de 1859 a les barriades de Montjuïc ocasionaria tot un seguit de problemes competencials, ja que no contemplava el manteniment de les preexistències urbanes que quedaven fora de l’ortogonalitat de l’Eixample.

L’any 1872, un cop passada la Revolució Gloriosa, Cerdà va idear un estudi exclusiu de Montjuïc, on plantejava la urbanització integral de la muntanya partint, per una banda, de l’esquema general del projecte de l’Eixample i, per l’altra, del plànol topogràfic del massís realitzat tretze anys abans. La quadrícula cerdiana és manté en llocs plans mentre que es deforma en aquells indrets d’orografia abrupta. A més a més, desapareix la plaça d’Espanya per tal de situar-la en un altre punt de la Gran Via de les Corts Catalanes (figura 1)[1].  

 

Figura 1: Plànol topogràfic de la muntanya de Montjuïc, la França i les Hortes de Sant Bertran de 1855 i projecte d'urbanització integral de Montjuïc de 1872.
Font: Cerdà, I. 1991, p. 35 i 610-611 (AHCB, registre 11.197 i  11.245).

 

Més tard, van sorgir noves propostes urbanístiques per connectar l’Eixample de Cerdà amb els barris de Montjuïc com, per exemple, el planejament realitzat per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch entre els anys 1887 i 1914. Amargós va tenir en compte tant les singularitats topogràfiques i poblacionals de Montjuïc com les comoditats i facilitats de trànsit (accessibilitat i mobilitat) entre les barriades de Santa Madrona, de Sant Bertran, de la França i l’Eixample i, en aquet sentit, va traçar un plaça en forma de paral·lelogram en la cruïlla formada pels carrers de Creu Coberta, Tarragona, Gran Via de les Corts Catalanes i avinguda Paral·lel[2]. A més, proposava convertir la muntanya en un lloc residencial, però també en un gran parc d’esbargiment o lleure –idea que més tard fou recollida per Le Forestier i N. M. Rubió i Tudurí en l’Exposició de 1929 (quadre 1)[3].

 

Quadre 1
Idees generals dels projectes realitzats per l’arquitecte Josep Amargós entre els anys 1887 i 1914

ANY

PLA AMARGÓS - PROJECTES

SIGNIFICACIÓ

1887 / 1890-1891

Avantprojecte / projecte d’urbanització de la França i terrenys immediats de la muntanya de Montjuïc

•Proposa convertir la França (o sigui Montjuïc) en un lloc solaç i residencial.
•No resolt alguns aspectes com els jardins i el parc del nord-est de la muntanya.

1892 -1894

Avantprojecte de passeigs i urbanització rural de la muntanya de Montjuïc

•Ordenació global de la muntanya d’una manera més treballada.
•Estudi acurat de la disponibilitat i accessibilitat del sòl i del sanejament ambiental.
•Significava un pas endavant respecte la intercomunicació de la retícula cerdiana i la barriada del Poble Sec.

1908-1912

Plànol de les modificacions introduïdes a l’Avantprojecte de passeigs i urbanització rural… per la Comissió Mixta

•Pla de viabilitat per a realitzar un projecte general de parc i jardins.

1914

Represa del projecte del Parc de Montjuïc designat d’utilitat pública per llei del 16 de juliol de 1914

•Adequació de la muntanya per fer-la més saludable i creació d’espais d’esbarjo per als habitants de Barcelona.
•Reserva de sòl públic per acollir la doble Exposició de 1913.
•Prohibició de la construcció de gairebé tota la muntanya.

Font: elaboració pròpia.

 

Malgrat que la Prefectura de la Secció de Vialitat i Conduccions de l’Ajuntament era favorable a l’execució del pla Amargós, la Comandància d’Enginyers del Ministeri de Guerra s’hi oposava fèrriament perquè afectava les zones polèmiques del castell. Davant d’això, l’Ajuntament va sol·licitar a la Presidència del Consell de Ministres espanyol la supressió de les zones polèmiques de Montjuïc, a més de la cessió del castell, a favor de la iniciativa privada dels propietaris dels solars afectats –clars partidaris del desenvolupament urbanístic de la muntanya en el sector de llevant. No obstant això, el consistori no l’interessava la supressió de les servituds militars, ja que mantenia a preus assequibles els terrenys per a la futura Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913 (aquest fet implicava la caiguda de valor de canvi d’un bon nombre de propietats privades). Per aquest motiu, la classe governant no va contrariar la reial ordre emesa pel Govern Espanyol el dia 27 de març de 1905, on s’exigia l’execució del projecte de Parc de Montjuïc[4].

Nogensmenys, un cop finalitzada l’Exposició de 1929, i posteriorment a l’augment de valor dels seus terrenys, l’Ajuntament va convocar un concurs per a privatitzar el sòl i transformar l’àrea compresa entre la plaça d’Espanya i l’Avinguda Paral·lel –com veurem més endavant.

Posteriorment, Francesc Cambó va encarregar la represa del projecte del Parc de Montjuïc a Josep Amargós. Aleshores, bona part de la muntanya, designada d’utilitat pública per llei del 16 de juliol de 1914 (figura 2), era qualificada com àrea no urbanitzable d’interès públic, encara que s’hi reservava una zona per acollir els nous assentaments de la doble Exposició de 1913.

«A ningú no se li havia ocorregut convertir en parc la muntanya de Montjuïc, perquè eren poquíssims els qui la coneixien, per la seva mala fama i per les seves dificultats d’accés. La seva entrada era pràcticament reservada als qui hi tenien terrenys, als qui s’hi refugiaven per tal d’escapar de la justícia o hi anaven simplement a cercar terra d’escudella.

»Com que quasi tota la muntanya era zona de guerra, no s’hi podia edificar, i això mantenia molt baix el preu dels terrenys i condicionava als propietaris demanar a l’Ajuntament[…] que gestionés de tots els governs que se suprimissin o s’atenuessin les servituds i limitacions imposades per les denominades zones polèmiques.

»Per fortuna, a causa de la resistència habitual dels Ministeris de Guerra i Marina a desprendre’s de cap dret, fins dels més inútils i absurds, l’acció constant dels propietaris no havia obtingut mai resultat, tot i que l’Ajuntament i les entitat econòmiques de Barcelona els emparaven.

»Jo, que sabia que, si es donava satisfacció als propietaris, els preus dels terrenys de Montjuïc pujarien con l’escuma i veuríem aquella muntanya convertida en un altre Sant Gervasi, quan vaig ésser regidor vaig actuar hàbilment perquè l’acció dels propietaris fracassés i, en deixar l’Ajuntament, tenia sempre encarregat algun regidor de la Lliga que, sense parlar-ne als altre, procurés com fos evitar que els terrenys de Montjuïc fossin alliberats de les servituds que els mantenien a preus assequibles perquè la ciutat pogués adquirir-los.

»L’Exposició podia ésser el gran pretext per a convertir en realitat el meu somni de transformar Montjuïc, la barriada immunda i malfamada, en l’indret més bell de Barcelona i un dels més bells del món.

»Per veure si el meu somni era realitzable, vaig comunicar-lo a l’arquitecte Josep Amargós, home intel·ligent i honest que coneixia la muntanya pam a pam per haver intervingut, com a perit, en quasi totes les transaccions que durant més de trenta anys s’havien fet amb terrenys de la muntanya»[5].

 

 

R

Figura 2: Plànol del replanteig del projecte de Parc de Montjuïc declarat d'utilitat pública per llei del 16 de juliol de 1914 (Josep Amargós). Àrea ampliada: detall de la intersecció dels carrers Tarragona, Gran Via de les Cort Catalanes i avinguda Paral·lel.
Font: AMCB. Col·lecció de plànols del Pla de la Ciutat… Pl. 7-D-7/34; r. 1225. 

 

Entre els anys 1896 i 1926 s’annexionen successivament els municipis veïns. És en aquest moment quan sorgeix la necessitat d’enllaços entre els municipis adherits, així com la creació de referents formals i simbòlics en la trama neutral de l’Eixample, i d’aquí que l’Ajuntament aprovés les bases del «Concurs Internacional d’avantprojectes d’enllaç de la zona de l’Eixample de Barcelona i els pobles agregats entre sí amb la resta del terme municipal de Sarrià i Horta» el 1903. Un cop resultà guanyador l’avantprojecte «Romulus» de León Juassely, l’arquitecte va iniciar els treballs definitius tal com s’havia acordat amb el consistori l’agost de 1906. Aquest preveia, entre altres coses, el replanteig del pla Cerdà, la reforma interior de cadascun dels pobles adherits, la creació de cinturons de ronda i de vies d’enllaç amb l’Eixample, zones enjardinades, etcètera[6].

En el seu projecte, la plaça d’Espanya era l’embrancament de la Gran Via de les Corts Catalanes i de l’avinguda Paral·lel però no pas el centre de la nova ciutat, aleshores reservada a la plaça de les Glòries Catalanes (figura  3), motiu pel qual va ser criticat per Carreras i Candi.

«Altra equivocació lamentable d’en Jaussely era creure poder implantar en la plaça de les Glòries Catalanes lo centre de la Barcelona futura, transformant barris essencialment obrers en vies d’ostentació artística i de construcció sumptuoses[…]»[7].

 

 

IMG_1
Figura 3: Vial de la barriada de la França i croquis de la plaça de les Glòries Catalanes, 1905 (Lleó Jaussely).
Font: AMCB. Urbanització i Reforma… C2-B-10-1 i 2, c. 4 i 26.

Poc després, Frederic Armenter va realitzar un avantprojecte d’urbanització del Pla de Llobregat i de la muntanya de Montjuïc. Aquest estudi tenia en compte tant la urbanització de la vessant nord del massís com la del seu costat sud. La plaça d’Espanya quedava entrellaçada amb l’Eixample de Cerdà mentre que el port de Barcelona s’endinsava fins la llera del riu Llobregat (figura 4).

Figura 4: Avantprojecte d'urbanització del Pla de Llobregat i de la muntanya de Montjuïc, 1909 (Frederic Armenter). Plànol general.
Font: Carreras i Candi (1980).

Amb tot, la principal transformació del sud-oest de la ciutat va venir arran de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques de 1913.

Planificació i configuració urbana de la plaça d’Espanya

 La idea de celebrar una exposició de caràcter internacional coincideix amb una època de “renaixença” cultural, política i urbanística. Només cal recordar l’aparició de les editorials catalanes, de la premsa i de la literatura en català –recuperant així l’ús social de la llengua catalana–, i la creació el 16 d’abril de 1914 de la Mancomunitat de Catalunya. Aleshores, Barcelona era un dels principals centres industrials de la península i cobejava a ser la segona capital d’Espanya.

En els primer anys del segle XX l’Ajuntament i les forces econòmiques de la ciutat van començar estudiar els emplaçaments possibles de la nova exposició. Aquesta es va convenir situar-la a les immediacions de Montjuïc, tot i ésser considerada un lloc d’escàs bellor[8]. Per això, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va presentar un avantprojecte d’ordenació global de la muntanya a l’abril de 1915. Aquest plantejament urbà del massís incloïa les línies generals dels successius desenvolupaments urbanístics que des d’ençà va ser objecte la plaça, ja que l’accés al massís es feia de la mateixa manera que avui dia: per una plaça circular i porticada emplaçada en un encreuament important de vies.

Al mateix any, Josep Amargós va voler donar sortida al procés d’urbanització de la plaça mitjançant la projecció d’un espai funcional i allargassat de forma quasi rectangular de trànsit rodat i quatre parterres. Amargós resolia així el trànsit que transcorria per l’avinguda Paral·lel, la Gran Via de les Corts Catalanes, la carretera de Creu Coberta i el carrer de Tarragona a la vegada que embellia l’entrada del recinte expositiu (figura 5). Tanmateix, la proposta va ser desestimada a accepció del projecte de Puig i Cadafalch.

 

 

Imagen 129
Figura 5: Projecte de la plaça d'Espanya de 1915 (Josep Amargós). Perspectiva general.
Font: Torres i Capell, M.; Llobet i Bach, J.; Puig i Castells J. ( 1985), p. 265
.

 

La prolongació de la primera Guerra Mundial va provocar el retardament de les obres i, en conseqüència, es va fixar com a nova data d’inauguració l’any 1917. Aleshores el projecte inicial de Puig i Cadafalch es va desdoblar en tres àrees diferents d’actuació. La part baixa de la muntanya, des del «passeig K» fins a la plaça d’Espanya, va ser encarregada conjuntament als arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Per tant, no és estrany, que l’organització espacial i l’ocupació del sòl d’aquesta zona no variï respecte el pla general de 1915: s’hi projectava un plaça de trànsit rodat amb un hemicicle porticat d’ordre gegant (figura 6)[9]

 

R
Figura 6: Exposició Barcelona MDCCCXVII (1917). Perspectiva general (Josep Puig i Cadafalch).
Font: AMCB. Col·lecció de plànols del Pla de la Ciutat… Pl. 7-D-7/41; r. 0519.

 

La dictadura de Miguel Primo de Rivera de 1923 va significar la dissolució de la Mancomunitat amb la consegüent renuncia i pèrdua d’influència de Puig i Cadafalch. Malgrat això, les obres programades s’anaven fent gradualment sense un nou termini concret fins que es va determinar l’any 1929 com a data límit per a celebrar l’exposició.

Posteriorment al projecte de Puig i Cadafalch i de Guillem Busquets, la Junta Directiva de l’Exposició va estudiar la possibilitat de realitzar un estudi urbanístic unitari del faldar nord de la muntanya, que va ser encarregat a Ferran Romeu i Ribot el 30 de juliol de 1920[10]. L’estudi de millora de plaça d’Espanya consistia en proveir la zona de llevant d’un espai circular o el·líptic concèntric i monumental equipat amb habitatges.

«El proyecto de reforma y mejora que se piensa formar parte de la base de crear una plaza de forma concentrada de forma circular o elíptica de una extensión superficial aproximada de cinco hectáreas que se considera necesaria y formar las vías actuales y proyectadas, un sistema radial completo. Esta plaza, como además del servicio de comunicaciones, constituirá el centro urbano de la zona Oeste de la ciudad, totalmente faltada de plazas…

»Situada esta plaza en el punto de mayor altitud de la Granvía de las Cortes debe ofrecer un espacio central destinado a un monumento, torre o cuerpo de construcción elevado que cierre la perspectiva de dicha vía y resuelva la convexidad que en este punto ofrece.

»Finalmente como centro de una gran zona e ingreso a las urbanizaciones del Parque Municipal, esta plaza se piensa proyectar de manera que forme un conjunto arquitectónico con unidad de estilo dentro de las diferentes composiciones de sus manzanas[…]»[11].

No es coneix el moment d’execució de l’avantprojecte de Romeu i Ribot. Potser es va dur a terme entre el juliol de 1920 i el gener de 1922 –tal com queda palès en el plànol. Aquest s’havia ideat sota dos supòsits noucentistes: el de ciutat ideal, la Catalunya-ciutat, i el d’evocació a la Mediterrània (aquest darrer aspecte encara es troba molt present en les polítiques urbanes de l’Ajuntament de Barcelona): «Si els homes de l’any 1853, quan Barcelona no arribava a tenir 200.000 ànimes, saberen projectar i veure una ciutat capaç de 2 milions, ¿per què nosaltres, homes dels segle XX, no podem pensar i projectar aquella Ciutat Ideal, la que està destinada a ésser Capital del Mediterrani?»[12].

Amb aquest avantprojecte es pretenia enllaçar la ciutat històrica amb límit nord de Montjuïc a través d’unes estructures vials més lliures.

Romeu i Ribot va traçar un plaça lleugerament el·líptica proveïda de dos eixos quasi simètrics (passeig de Reina Maria Cristina i carrer de Tarragona) i de vies secundàries que enllaçaven les diferents barriades en un mateix punt focal. Cal dir, però, que aquest sistema de circulació de trànsit deriva del model parisí i específicament d’Eugène Hénard. Tal vegada, la solució emprada per Ferran Romeu, la font central com a desllorigador de la circulació general, sigui semblant a les tres rondes el·líptiques i concèntriques del carrer de Rívoli i avinguda dels Champs Elysées de la capital francesa.

L’accés del carrer de Tarragona, conjuntament amb la carretera Creu Coberta i l’avinguda Paral·lel, tenia la funció d’avantsala del passeig Reina Maria Cristina (la Gran Avinguda) a la vegada que ennoblia la perspectiva de la plaça. També es va considerar incloure-hi una calçada amb jardineres, un arc de triomf –que limitava la vista entre l’esquema circulatori i el passeig representatiu–, i una zona residencial. En efecte, al voltant de la plaça s’aixecaven sis blocs de vuit pisos, essent la planta baixa porticada i destinada a despatxos comercials mentre que les altres plantes eren habitatges (figura 7). La referència més o menys explícita d’estils historicistes –fins i tot eclèctics–, les proporcions i l’ordenació dels espais era genuí de l’Escole des Beaux-Arts de París[13].


Reg
Figura 7: Projecte de sanejament i millora de la plaça d'Espanya, gener 1922 (Ferran Romeu). Perspectiva general.
Font: AMCB, PL. 1.9/12; Reg. 2165.

Les dimensions desorbitades d’aquest pla de millora comportava l’enderrocament de la plaça de braus «las Arenas» del carrer de Tarragona amb Gran Via de les Corts Catalanes. Aquest fet va suposar l’encariment del projecte inicial i, per això, es va desestimar la proposta de Ferran Romeu.

«Del detenido estudio del proyecto inicial de Don Fernando Romeo se deduce, que dicho Señor al desarrollar su plan de ensanche de la plaza de España se capacitó perfectamente del porvenir a que está destinada esta Sección de la Ciudad y dio unas dimensiones que si bien hoy parecen exageradas no lo son ni mucho menos ya que dada la forma de crecimiento y orientación natural de la marcha de la urbanización, teniendo en cuenta que la reforma no es para dentro de pocos años, sino para que esta plaza constituya uno de los centros de expansión de la Ciudad no era prudente en vista de ello darle menores dimensiones. 

»Sin embargo, siendo este proyecto de un coste excesivo dado el estado actual de la edificación de la Ciudad se ha pensado en una reducción de dimensiones que entiende esta Dirección General de Obras que solo se puede tener en cuenta considerándola como solución provisional»[14].

El 1923, amb l’objectiu de reduir la zona d’expropiació i el desmantellament de la plaça de braus, es va encarregar a l’arquitecte Antoni Darder la realització de dos esbossos amb noves alineacions (solucions A i B). La solució A suposava escurçar el perímetre de la plaça el·líptica traçada per Romeu i Ribot (aquesta solució tenia la prevalença de poder-se avenir i ajustar, un cop finalitzada l’exposició, al projecte primigeni de Romeu). La solució B implicava canviar l’arrenglerament de l’entrada de l’hemicicle i del passeig Reina Maria Cristina respecte el projecte de 1920. Un any després, Darder va portar a terme una altre plànol que, designat amb la lletra C, mostrava unes alineacions intermèdies entre el projecte primitiu de 1920 i la solució A. L’objectiu d’aquest estudi era definir i fixar les dimensions màximes de reductibilitat de la plaça d’acord amb els plànols de 1923 i tothora garantir la viabilitat d’aquest sense invertir grans quantitats de diners (figura 8). Tots tres esbossos van servir per precisar els fonaments d’un altre avantprojecte d’alineacions el 5 de juny de 1924[15].  

 

Figura 8: Solucions A, B i C de 1923 i 1924 (Antoni Darder).
Font: AMCB. Fons Institucional. Exposició del 1929: c. 47213.

 

Aquell mateix any Antoni Darder va donar sortida a l’avantprojecte de noves alineacions mitjançant dos plànols (plànols 1 i 2). La distribució espacial d’un i de l’altre s’extreu dels esbossos A i B de 1923: el carrer de Tarragona s’emplaçava just al davant del Passeig Reina Maria Cristina i la intersecció de la plaça i de les veies confluents era destinada a zones enjardinades. També es correlacionen en l’amplitud de les calçades homocèntriques que permetrien la seva circumval·lació.

Malgrat això, són diferents en la circulació del trànsit rodat als accessos a la muntanya de Montjuïc. La solució 1, de forma semicircular amb jardinera central el·líptica, donava preferència a les vies de major circulació: avinguda Paral·lel, Gran Via de les Corts Catalanes, carretera de Creu Coberta i carrer de Tarragona. La uniformitat de la plaça provenia del tancament circular del seu costat més septentrional amb les façanes convexes dels palaus de Comunicacions i Transports i de Pedagogia, Higiene i Institucions Socials. La solució 2 era una plaça circular amb un radi inferior al de l’hemicicle, per la qual cosa s’exhortava l’eix visual del passeig Reina Maria Cristina (figura 9).

 

Figura 9: Avantprojecte de noves alineacions de la plaça d'Espanya de 1924 (Antoni Darder).  Solucions 1 i 2.
Font: AMCB. Fons Institucional. Exposició del 1929: c. 47213.

 

Es va prendre la segona solució per a definir el projecte de 1926 i acabar finalment la urbanització de la plaça d’Espanya (figura 10).

«Comprende el estudio de nuevas alineaciones, el de sus rasantes y la organización del área de la plaza mediante la adecuada disposición de arroyos, aceras y burladeros, de acuerdo con el proyecto de distribución de tránsito, estudiado por la Sección de Ingeniería de la Exposición.

»Las nuevas alineaciones proyectadas tienen por objeto, por una parte un aumento de la superficie vial hacia la parte opuesta a la Avenida Central o de entrada a la Exposición y con ello superar la distribución de su área en relación con las vías principales que cruzan la plaza. Además estas nuevas alineaciones procuran en lo posible regularizar el perímetro de dicha plaza, ordenándola con relación al eje de la citada Avenida que ha de constituir la entrada principal al Certamen y al Parque Municipal de Monjuich. Finalmente al proyectar las nuevas alineaciones se ha tenido en cuenta la conveniencia de limitar la zona de expropiación a las fincas más estrictamente necesarias, procurando eliminar de la misma todas aquellas que por su importancia podrían encarecer considerablemente el coste de dicha expropiación. Esta queda limitada a tres zonas que abarcan en conjunto 19 fincas con una extensión total de 6650,30 metros cuadrados. Resultan además dos solares hacia la parte de la calle de la Cruz Cubierta y por lo tanto frente la entrada principal a la Exposición, con capacidad suficiente para la construcción de hoteles o de edificios de carácter público[…] y un pequeño solar o parcela de fácil venta entre las calles de las Cortes y el Marqués de Duero. Dichos solares suman en conjunto una superficie de 4479 metros cuadrados.

»En el estudio de las nuevas rasantes se ha procurado, en lo posible, mejorar la parte del hemiciclo, corrigiendo la excesiva pendiente que presenta hacia la Riera de Magoria y evitando el mal efecto que produce actualmente la convexidad del centro de dicho hemiciclo.

»En la distribución y organización del tránsito del área de la plaza se ha tenido en cuenta[…] la posibilidad de establecer grupos de jardinerías en los burladeros que por sus dimensiones y situaciones lo permiten, así como la posible distribución de aparatos de iluminación y de grandes antenas o postes que podrán constituir elementos de la decoración provisional de la Plaza durante la época de la Exposición[…]»[16].

 

Pl
Figura 10: Projecte de noves alineacions de la plaça d'Espanya de 1926 (Antoni Darder). Plànol-croquis. Font: AMCB. Manteniment i serveis… sèrie Q 130, c. 5.


Tot i que l’execució del projecte d’urbanització de l’esmentada plaça va tenir lloc l’any 1926, encara s’hi havia de resoldre, d’una banda, les torres venecianes de Ramón Reventós i, de l’altra, la font central de Josep Maria Jujol.

 

Concurs d’idees per a urbanitzar la part baixa de Montjuïc (la plaça  d’Espanya entesa com a centre actiu de Barcelona)

 La Junta Directiva de l’Exposició i l’arquitecte N. M. Rubió i Tudurí van prendre l’acord per construir-hi un conjunt hoteler el 1928. Aquest fet s’ha d’entendre com a una primera proposta per a recuperar la inversió del certamen[17].

Amb la finalitat de resoldre els problemes d’aprofitament dels solars ocupats pels edificis provisionals de l’exposició, es va “obrir” un concurs per a urbanitzar la part baixa del Parc de Montjuïc el dia 2 de març de 1932 (un any abans s’havia ja intentat)[18]. Aquest concurs, refusat l’any de la seva obertura, no es va tornar a reprendre fins el 16 de gener de 1935, quan el consistori va acordar un nou plec de condicions per a prendre-hi part (rectificat al 28 de gener del mateix any)[19]. Dos mesos més tard, el jurat va anunciar la resolució d’aquest. Es van presentar 54 treballs, dels quals van resultar premiats els projectes de: Manel Baldrich i Josep Mª Bassols, Josep Danès Torres, i M. Niubó Munté[20].

»En la ciutat de Barcelona a les dotze hores del dia 9 de març de 1935. S’han reunit a la Sala Jofre de l’Ajuntament, sota la Presidència de l’Excel·lentissim Senyor Alcalde, els Senyors arquitectes Francesc Guardià i Vial, Amadeu Llopart i Vilalta, Alexandre Soler i March, Antoni Darder i Marsà i Adolf Florensa i Ferrer; i els Senyors enginyers Pere Vallcorba Sánchez, Frederic Segarra i Benet, Lluís Jara i Urbano i el funcionari que actua de secretari del Jurat, Felip Julià i Comas, que composen el Jurat que ha de qualificar el Concurs d’idees per a la urbanització de la zona de la part baixa del Parc de Montjuïc.

»En primer terme ha de fer consultar la satisfacció que li ha produït la concurrència d’un gran nombre de projectes, ço que fa difícil la classificació dels mateixos, molt més quan solucions que es patrocinen obeeixen a orientacions diverses.

»El Jurat creu que cap dels projectes reuneix totes les condicions precises per ésser portat a la pràctica i, per tant, s’ha limitat a escollir les solucions millors dintre els diferents criteris manifestats per els Concursants[…] El fall que es proposa, relacionant-se per rigorós ordre numèric de presentació, és el següent:

»Dos premis de 2500 pessetes als projectes Nº 4 firmat pels arquitectes Senyors Manel Baldrich i Josep M. Bassols i Nº 15 firmat pel Senyor Josep Danès i Torres.

»Un premi de 2000 pessetes al projecte Nº 31 firmat pel Senyor M. Niubó i Munté.

»Ací hauria acabat la missió del Jurat, però aquest deu fer constar que a més dels projectes premiats, se’n destaquen d’altres que al seu entendre podrien ésser indemnitzats[…]

»Indemnització de 1000 pessetes: Nº 19 Anònim. Lema “G.A.T.C.P.A.G” / Nº 20 Ricard Giralt Casadesús / Nº 39 Josep Ribes i Lluís F. De Gastelu / Nº 51 Josep Claret i Rovira.

»Indemnització de 500 pessetes: Nº 2 Ramon Argilés / Nº 6 Pere Benavent / Nº 8  G. Busquets Vautravers /Nº 10 Berenguer R. Carreras i J. M. Ros i Vila / Nº 14 Cèsar Cort i Emili Canosa / Nº 16 Anònim. Lema “Diez mil pesetas” / Nº 17 R. Duran Reynals i N. Mª. Rubió – 1ª Solució / Nº 23 Francesc Julià Serrahima / Nº 25 M. Lasus Pecanins, Josep Carreras i Carles Bertrand / Nº 29 Josep M. Miró Guibernau / Nº 35 Anònim. Lema: “Pervenir” / Nº 36 Anònim. Lema: “Una idea” / Nº 37 Ramon Puig i Gairalt / Nº 46 Ramon Termens Mauri / Nº 48 Francesc Ubach / Nº 49 Anònim. Lema: “Una més”»[21].

Només estudiarem el treball dels arquitectes Rubió i Tudurí i Duran i Reynals (copartícep), ja que “afillen” models d’una nova cultura urbana[22]. Aquest estudi qualificava els terrenys situats entre la plaça d’Espanya i l’avinguda Paral·lel com a edificables, a la vagada que assignava la vessant més meridional de la muntanya com a jardí: «A la zona baixa no existeix cap raó econòmica que pugui oposar-se a la urbanització, a la venda de solars i a l’edificació[…] En canvi, a la zona alta i muntanyosa, el terreny afavoreix aquella defensa. Qualsevol observador atent té la impressió que, amb una mica d’habilitat i d’energia, serà fàcil impedir que s’edifiquin per a ús d’habitació tots aquests terrenys alts que, de fet, tècnicament i des del punt de vista popular, constitueixen el parc de Montjuïc»[23]. El desenvolupament del transport públic i de l’habitatge entre plaça d’Espanya i la carretera Creu Coberta, però sobretot el fet de tenir un parc públic permanent, atractiu i captivador, són factors claus per atraure nous pobladors a Montjuïc.

Els espais lliures, no aptes per a la construcció però consubstancials per la ciutat, són econòmicament deficitaris, i només la massificació del costat septentrional del massís podria compensar la pèrdua de diners dels solars destinats a parc. Aquesta massificació s’aconseguia mitjançant l’ús de gratacels, assolint així, per primera vegada a Barcelona, un concepte arquitectònic exclusiu d’algunes ciutats estrangeres com, per exemple, el Central Park de Nova York i el Hyde Park de Londres (figura 11)[24].

Les construccions en “torre” anaven decreixent en alçada cap al passeig Reina Maria Cristina i la plaça d’Espanya. D’aquesta manera, l’eix visual del Palau Nacional no restava perjudicat, car «el desnivell del terreny permet que les cases dels baixos de la muntanya s’alcin considerablement, sense que la llibertat de vistes, l’eixamplament de l’esperit que, per dir-ho així, sent el visitant a la part alta del parc, hagi d’ésser disminuïda»[25].

 

Imagen 133 Imagen 131
Figura 11: Projecte per a urbanitzar la part baixa del recinte expositiu de 1935 (N. M. Rubió i Tudurí i Duran i Reynals). Planta i perspectiva general dels gratacels.
Font: Rubió i Tudurí  N. M. (1930).

 

No obstant això, la substitució dels patis interiors per espai oberts al voltant dels blocs de pisos i la utilització de gratacels impossibilitaven l’encaix entre la zona projectada i les preexistències urbanes de l’Exposició de 1929. Per tant, el projecte de Rubió i Tudurí no era viable sense l’enderroc de bona part dels edificis provisionals que encara restaven dempeus o parcialment escapçats: uns ocupats per diferents serveis de l’Ajuntament i d’altres llogats a entitats privades. Però, en tots dos casos, la propietat i la gestió d’aquests era exclusivament municipal.

El Negociat de Parc i Palaus de Montjuïc dóna algunes notícies sobre l’estat de conservació dels edificis de la falda nord de la muntanya nou dies després de l’obertura del concurs.

»La part baixa de Montjuïc està limitada per la plaça d’Espanya, Avinguda de Francesc Layret, Carrer de Lleida, Avinguda Rius i Taulet, Avinguda Santiago Rusiñol i Carrer de Mèxic. Està dividida per l’Avinguda de Pi i Margall, a la dreta de la qual s’hi troben els següents edificis:

»Palau del Vestit. Actualment s’està enderrocant, salvant-se els pòrtics.

»Palau de la Metal·lúrgica. Es composa per tres naus; la primera per acord de la Comissió de Govern Municipal de 21 d’abril de 1934, fou cedida a precari a la Junta Municipal d’Exposicions d’Art per a poder celebra-hi els Salons de Montjuïc i de Barcelona. La segona nau, que és la més important, està en relatiu bon estat, tant és així que l’any 1933 va poder-s’hi celebrat l’Exposició de l’Automòbil sense haver de fer-s’hi despeses importants. La tercera nau, arrendada per estudis cinematogràfics als successors d’Abelard Trilla pel preu mensual de 1.500 pessetes. En l’actualitat el contracte a finit i al demanar pròrroga, l’Ajuntament acordà en sessió de 26 de gener de 1934 prorrogar-lo fins que l’Ajuntament disposes. Adossat a aquesta nau i amb façana a l’Avinguda de Santiago Rusiñol hi ha l’antic restaurant la Pèrgola, que ha vingut funcionant des de l’obertura de l’Exposició Internacional.  L’Ajuntament en sessió de 23 de maig de 1934 va acordar treure a concurs l’explotació del restaurant, que va quedar desert. El pis superior d’aquest edifici està destinat a oficines del Servei d’Aigües.

»A la part esquerra de l’Avinguda de Santiago Rusiñol s’hi troben els següents palaus: Palau de Comunicacions. Es tragué a subhasta el seu enderroc per acord de l’Ajuntament de 20 de juliol de 1932 i havent quedat deserta s’acordà rebaixar el tipus un 20% i treure’l de nou a subhasta per la quantitat de seixanta vuit mil pessetes. Aquesta subhasta no es portà a efecte per haver sol·licitat celebrar a  Montjuïc l’Exposició del Turisme i haver demanat que es suspengués la tramitació que fes referència al palau. Actualment està ocupat per material de l’exèrcit i s’ha demanat repetides vegades que el desallotgessin per estar en molt mal estat la coberta del mateix[…] Respecte a aquest palau s’han presentat unes instàncies per a convertir-lo en velòdrom i en Palau dels Esports.

»Palau de Projeccions. L’edifici en la part del vestíbul, segons informes  dels arquitectes, està en mal estat i el teatre amb motiu dels últims esdeveniments va ésser ocupat per la tropa i va sofrir alguns desperfectes. Les ales laterals i part superior del palau van ésser cedides al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a instal·lar-hi l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per acord de l’Ajuntament de 7 de juny de 1934. El 12 de setembre del mateix any prengueren possessió del local, però fins a la data no ha estat utilitzat, ço que fa creu que han desistit del propòsit que tenien de muntar-hi l’esmentada Escola.

»Palau d’Indústries Tèxtils. Aquest palau està en estat ruïnós, segons informe dels arquitectes. Annexa al Palau d’Indústries Tèxtils. Es una gran construcció en bastant bon estat cedida al Departament de Circulació, per acord de l’Ajuntament[…]

»Grup Escolar Mossèn Cinto. Edifici en bon estat, construït per a oficines de l’Exposició Internacional… Té façana al carrer de Lleida i al carrer Fra Juncosa, d’on surt l’Avinguda Rius i Taulet.

»Pavelló Electric Supplies. Com a conseqüència de les passades Exposicions subsisteix aquest pavelló, petit, d’una planta, que si bé no amenaça ruïna fa un efecte deplorable. Hi ha dificultat d’ordre tècnic per a procedir al seu enderroc ja que dins del mateix hi ha maquinària pel funcionament de les llums.

»Pavellons d’Informacions. En la pròpia plaça i tocant al palau de Comunicacions hi ha aquest pavelló, que serví pel servei d’informació de les Exposicions i que en l’actualitat no té utilització[…]

»Hipoteca. Tota la banda esquerra…, amb data 27 de juliol de 1931 i en escriptura autoritzada pel Notari Agustí Palacín, fou hipotecada a favor de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Mont de Pietat de la Verge de l’Esperança, Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona per la quantitat de 9.000.000 de pessetes pel termini d’un any prorrogable per tres»[26].

En els paràgrafs anteriors podem observar com l’Ajuntament preferia concedir llicències d'enderroc a efectuar actuacions de manteniment dels immobles afectats pel concurs. El desmantellament d’aquest edificis podria haver comportat obres inacabades, abandonades i solars sense edificar plens de runa i de brossa, donant lloc a un indret inhòspit i del mal viure-hi. Per aquest motiu, el patronat de Turisme de Catalunya s’hi oposava a aquesta mesura endegada pel consistori.

«El Patronat de Turisme de Catalunya, corporació oficial integrada pels representants de les activitats relacionades amb el turisme del nostre país, considerant la importància que tenen els propòsits de Vostra Excel·lència de solucionar d’una manera immediata el problema de la urbanització definitiva del recinte de la passada exposició, amb l’interès que aquest patronat li mereix tot el que fa referència al conjunt de Montjuïc, que avui constitueix de fet el primer atractiu turístic que pot oferir la nostra ciutat, en fer constar la seva satisfacció per haver-nos volgut ocupar d’aquest important problema, creu complir amb una de les més altes finalitats seves, expressant a Vostra Excel·lència el criteri que, com a condensació de diversos estudis elaborats en el transcurs de la seva actuació, pot assenyalar un directriu interessant.

»En pensar en la reforma de Montjuïc cal tenir present l’esdevingut en casos semblants i, concretament, en el procés d’urbanització de la zona afectada per l’Exposició barcelonina de l’any 1888, el qual ha estat tan lent i deplorable que encara avui, després de quaranta-cinc anys, pot afirmar-se que no ha estat resolt[…] Esdevé sovint que l’emplaçament d’una exposició no constitueix el lloc més adequat per al desenvolupament d’un nucli urbà i, per tant, cal pensar en el que podria esdevenir a Montjuïc si després d’enderrocar els palaus, haguessin de veure convertits aquells indrets, per temps indefinits, en solars abandonats anys, i com a fins a cert punt encara, els voltants del Parc de la Ciutadella.

»Es de la més gran importància, doncs, abans d’enderrocar cap dels edificis situats a la gran avinguda de Montjuïc, tenir perfectament assegurada la urbanització dels seu emplaçament i la reedificació immediata dels solars. La demolició no pot ésser solament motivada per la possibilitat que algunes de les cobertes estiguin en estat ruïnós, car la solidesa de les façanes preserva el públic de qualsevol perill. És evident que per a mantenir invariable la perspectiva de Montjuïc, aquestes façanes són encara les millors tanques pot tenir el recinte.

»De no prendre aquestes precaucions podríem exposar-nos que durant  molts anys, aquest conjunt urbà, un dels importants de tot Europa i únic en el seu caràcter[…] tingués un marc desolador als ulls dels nostres visitants»[27].

La millora de la connectivitat entre Montjuïc i la resta de la ciutat es presentava com una oportunitat que, aixopluc de les accions urbanístiques que es plantejava Rubió i Tudurí, havien de convertir la plaça d’Espanya en un nou referent econòmic i comercial. En aquest temps, l’esmentada plaça canalitzava un important flux de vehicles i de persones a la vegada que disposava d’una xarxa de transport públic amb múltiples connexions (figura 12). No és estrany, doncs, que la plaça d’Espanya sigui cridada a ser un del nuclis vitals de Barcelona, suplantant així el paper que la plaça de les Glòries Catalanes havia jugat en els projectes de Cerdà i de Jaussely, respectivament.  

 

Plaça d'Espanya in Google Earth Imagen 135
Figura 12: Projecte per a urbanitzar la part baixa del recinte expositiu de 1935 (N. M. Rubió i Tudurí i Duran i Reynals). Flux de trànsit comercial de la plaça d'Espanya.
Font: Rubió i Tudurí, N. M. (1930). Vista a vol d'ocell de la plaça d'Espanya. Font: Google Earth.

 

Conclusions 

Josep Puig i Cadafalch va presentar una proposta d’ordenació global de la muntanya l’any 1915 (aleshores els terrenys del parc eren de titularitat pública). En aquest plànol va preveure la connexió entre el carrer Gran Via i el massís mitjançant una plaça circular porticada. En aquell mateix any, Amargós va realitzar una altra traça per a urbanitzar-la. Aquesta va ser desestimada a accepció de l’avantprojecte de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets de 1917, i on s’hi ideava una plaça semicircular amb sis illetes enjardinades per tal d’amitjanar el trànsit.

Tanmateix, la Junta de l’Exposició va encarregar a Ferran Romeu i Ribot un avantprojecte de reforma i millora de la plaça d’Espanya l’estiu de 1920. Amb l’objectiu de reduir la zona d’expropiació i evitar l’encariment de l’avantprojecte primigeni de Romeu, la Junta va demanar a l’arquitecte Antoni Darder l’execució d’un nou planejament urbanístic (solucions A, B i C) entre els anys 1923 i 1924. Aquestes traces van servir per fixar els fonaments d’un nou avantprojecte d’urbanització, que va ser realitzat pel propi Antoni Darder el juny de 1924 (solucions 1 i 2). Per al projecte definitiu de 1926 es va prendre la segona solució, ja que permetia resoldre l’encreuament d’importants vies en el sector més oriental de l’Eixample. A més, aquest treball significava un pas endavant respecte la comunicació de la retícula cerdiana i la muntanya de Montjuïc.

Nou anys després, l’Ajuntament va convocar un concurs per a urbanitzar la part baixa del certamen (sector de llevant). La finalitat d’aquest era privatitzar el sòl entre la plaça d’Espanya i l’avinguda Paral·lel i recuperar el dispendi ocasionat per a l’Exposició de 1929. En relació, Rubió i Tudurí i Duran i Reynals van presentar un projecte per a construir un conjunt residencial al voltant d’aquesta plaça que llavors, cridada a ser «centre actiu de Barcelona», suplantava el paper que la plaça de les Glòries Catalanes havia jugat en els respectius projectes de Cerdà i de Jaussely.

El procés d’urbanització de la plaça d’Espanya va ser llarg i complex. Els primers intents per urbanitzar-la, promogudes per la Junta Directiva de l’Exposició, foren de 1920 i des d’ençà aquesta ha esdevingut un centre expositiu i neural de la vida socioeconòmica barcelonina.  

Notes

[1] M. Torres i Capell; J. Llobet i Bach; J. Puig i Castells 1985, p. 241; Cerdà, I. 1991, p. 35 i 610-611.

[2]  J. Amargós, J. 1898, p. 11-14; p. 29-33.

[3] Sobre l'enjardinament de Montjuïc, vegeu: V. Casals, 2009.

[4] G. Fernández-González, G. 2011a (en premsa). Solà-Morales i Hernàndez-Cros també especifiquen alguns criteris sobre la urbanització de la França. I. Solà-Morales, 1976, p. 33-41 i 139-145; J. E. Hernández-Cros, 1979). J. E. Hernández-Cros; M. Usandizaga1980, p. 32-36; M. Torres i Capell; J. Llobet i Bach; J. Puig i Castells, 1985, p. 250 i 253-254; E. Roca i Blanch1996, p. 299.

[5] F. Cambó,1981, p. 220-221.

[6] En relació a les línies generals del projecte d'enllaços de Jaussely, C. Fiol Costa2007 (inèdit), p.82-106.

[7] F. Carreras Candi 1980 (1ª ed. 1915), p. 1063. I. Julián, 1988, p. 61.

[8] Altres opcions per ubicar-la foren el parc de Barcelona, la plaça de les Glòries Catalanes, el litoral de Llevant, així com les barriades del Besòs, d'Horta, de Pedralbes, etcètera., Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB). Fons Institucional. Exposició de 1929: c. 47034. Actes de les sessions celebrades per la Junta Directiva de 1913-1916 (Sessió del 28 de març de 1914). Pel que fa la tria de Montjuïc com a futur emplaçament de l'Exposició, vegeu: Dictamen del comitè d'estudis per al projecte de la Segona Exposició…, Arquitectura y Construcción. Barcelona, 10 d'octubre de 1909; p. 306-312; Ll. Duran i Ventosa, 1929, p. 48-50; M. C. Cisteré Domingo1974 (inèdit); M. C. Grandas Sagarra, 1988, p. 37-48.sagarra

[9] I. Solà-Morales, 1985, p. 61-70; A. Cirici 1979, p. 50; M. C. Grandas Sagarra, 1987, p. 227.

[10] G. Fernández-González 2011b (en premsa); M. C. Grandas Sagarra, 1988, p. 61-62. 

[11] AMCB. Fons Institucional. Exposició de 1929: c. 47213.

[12] R. El projecte de reforma de l'actual plaça d'Espanya de l'arquitecte Romeu. D'Ací i D'Allà, nº 53. Barcelona: maig de 1922, p. 347-351.

[13] M. C. Grandas Sagarra, 1988, p. 63.

[14] En relació a la modificació de l'avantprojecte de reforma de Ferran Romeu i la realització dels plànols A i B per l'arquitecte Antoni Darder vegeu AMCB. Fons Institucional. Exposició de 1929: c. 47213.

[15] G. Fernández-González, 2011b.

[16] AMCB. Manteniment i serveis… sèrie Q. 130, c. 5.

[17] AMCB. Fons Institucional. Exposició del 1929. Actes de les sessions celebrades pel Comitè Executiu de 1928 (sessió de l'1 de febrer de 1928); c. 47060.

[18] Pel que fa el concurs del 28 de maig de 1931, vegeu AMCB. Fons Institucional. Exposició del 1929. Actes de les sessions celebrades per la Comissió del Parc de Montjuïc de 1931-1934. c. 47186. Sobre el concurs refusat de 1932 –reprès novament l'any 1935–, consulteu AMCB. Urbanització i reforma. Concurs d'idees per la urbanització de la part baixa del Parc de Montjuïc. Sèrie Q.101, núm. 212/37.

[19] Les bases concurs van ser publicades al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, nº 25, Barcelona, 25 de gener de 1935, p. 665; Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, nº 32, Barcelona, 1 de febrer de 1935, p. 888. Consulteu, també: Calen “Idees”, La Veu de Catalunya, Barcelona, 27 de gener de 1935; Concurs d'Idees, La Humanitat. Barcelona, 27 de gener de 1935; Idees per a Montjuïc. La Veu de Catalunya, Barcelona, 6 de febrer de 1935; Concurso de Ideas, La Vanguardia. Barcelona, 6 de febrer de 1935.

[20] Concurs d'Idees per a la urbanització[…] del Parc de Montjuïc, Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, juny de 1935, p. 9-17.

[21] AMCB. Urbanització i reforma. Concurs d'idees per la urbanització de la part baixa del Parc de Montjuïc. Sèrie Q.101, núm. 212/37.

[22] M. Torres i Capell; J. Llobet i Bach; J. Puig i Castells 1985, p. 266-268.

[23] N. M. Rubió  i Tudurí 1930 p. 6-7 i 22.

[24] N. M. Rubió  i Tudurí 1930 p. 9-11 i 22-23; M. C. Grandas Sagarra, 1988, p. 68-69.

[25] N. M. Rubió  i Tudurí 1930 p. 11.

[26] AMCB. Urbanització i reforma. Concurs d'idees per la urbanització de la part baixa del Parc de Montjuïc. Sèrie Q.101, núm. 212/37.

[27] La urbanització de Montjuïc. Un escrit del patronat de Turisme, La Veu de Catalunya. Barcelona: 4 de febrer de 1935.

 

Bibliografia

AMARGÓS, J. Urbanización de la montaña de Montjuïc de Barcelona, Arquitectura y Cosntrucción, nº 21. Barcelona, 8 de gener de 1898, p. 11-14.

AMARGÓS, J. Urbanización de la montaña…,  Arquitectura y Cosntrucción, nº 22. Barcelona, 23 de gener de 1898, p. 29-33.

BUTLLETÍ. Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, nº 25, Barcelona, 25 de gener de 1935, p. 665.

BUTLLETÍ. Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, nº 32, Barcelona, 1 de febrer de 1935, p. 888.

CALEN. Calen “Idees”, La Veu de Catalunya, Barcelona, 27 de gener de 1935.

CAMBÓ, F. Francesc Cambó. Memòries (1876-1936). Barcelona: Editorial Alpha, S.A.,1981, p. 220-221.

CARRERAS i CANDI, F. Ciutat de Barcelona, dins de Geografia General de Catalunya, v. IV. Barcelona: Edicions Catalanes, 1980 (1ª ed. 1915), p. 1063.

CASALS, V. Barcelona, Lisboa y Forestier: del parque urbano a la ciudad-parque [en línea], Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1 de agosto de 2009, vol. XIII, nº 296 <http://www.ub.es/geocrit /sn/sn-296-2.htm> [consultat: 6 d’abril de 2011].

CERDÀ, I. Teoría de la construcción de las ciudades: Cerdà y Barcelona, v. 1 i 2.Madrid: Instituto Nacional de Administraciones Públicas/Ajuntament de Barcelona/Ayuntamiento de Madrid, 1991, p. 35 i 610-611.

CIRICI, A. Les Arts en l’Exposició del  29, Serra d’Or. Barcelona, abril de 1979, p. 50.

CÍSTERE DOMINGO, M.C. La Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Director de tesina: Emilio Giralt. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1974 (inèdit).

CONCURS. Concurs d’Idees per a la urbanització[…] del Parc de Montjuïc, Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, juny de 1935, p. 9-17.

CONCURS. Concurs d’Idees, La Humanitat. Barcelona, 27 de gener de 1935.

CONCURSO. Concurso de Ideas, La Vanguardia. Barcelona, 6 de febrer de 1935.

DICTAMEN. Dictamen del comitè d’estudis per al projecte de la Segona Exposició…, Arquitectura y Construcción. Barcelona, 10 d’octubre de 1909; p. 306-312.

DURAN i VENTOSA, Ll. Perquè l’Exposició s’ha fet a Montjuïc…, D’Ací i D’Allà. Barcelona, 1929, p. 48-50.

FERNÀNDEZ-GONZÀLEZ, G. Josep Amargós Samaranch i els primers intents d’urbanitzar Montjuïc, 1887-1914, Butlletí, Societat Catalana d’Estudis Històrics. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011a (en premsa).

FERNÀNDEZ-GONZÀLEZ, G. La urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1926 (projectes i plànols), Butlletí, Societat Catalana d’Estudis Històrics. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011b (en premsa)

FIOL COSTA, C. Retícules i diagonals: el pla Jaussely de Barcelona de 1907 i el pla Burnham de Chicago de 1909. Director de tesis: Manuel de Solà-Morales Rubió. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007 (inèdit), p.82-106.

GRANDAS SAGARRA, M.C. Los proyectos urbanísticos para la plaza de España, D’Art, nº 13. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 227.

GRANDAS SAGARRA, M.C. L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Barcelona: Els llibres de la frontera, 1988, p. 37-48, 61-63 i 68-69.

HERNÀNDEZ-CROS, J.E. La Segunda Exposición Universal de Barcelona: cinco flash-backs. Cau, nº 57. Barcelona, juny de 1979.

HERNÀNDEZ-CROS, J.E.; USANDIZAGA, M. L’Exposició de la muntanya perduda. Precisions sobre la urbanització de Montjuïc: 1959-1929. Grans Temes de L’Avenç, nº 3. Barcelona, 1980; p. 32-36.

IDEES. Idees per a Montjuïc. La Veu de Catalunya, Barcelona, 6 de febrer de 1935.

JULIAN I. Urbanisme entre les dos exposicions (1888-1929), Barcelona: Llibres de la frontera, 1988, p. 61.

R. El projecte de reforma de l’actual plaça d’Espanya de l’arquitecte Romeu. D’Ací i D’Allà, nº 53. Barcelona: maig de 1922, p. 347-351

ROCA i BLANCH, E. Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 299.

RUBIÓ i TUDURÍ N. M. La Plaça d’Espanya, centre actiu de Barcelona, 1930, p. 6-7, 9-11i 22-23.

SOLÀ-MORALES, I. L’Exposició Internacional de Barcelona com a instrument de política urbana. Barcelona. Edicions Ariel, 1976, p. 139-145.

SOLÀ-MORALES, I. L’Exposició Internacional de Barcelona: 1914-1929, Arquitectura i Ciutat. Barcelona. Fira de Barcelona, 1985, p. 33-41, 61-70.

TORRES i CAPELL, M.; LLOBET i BACH, J.; PUIG I CASTELLS, J. Inicis urbanístics de la urbanística municipal de Barcelona…, Barcelona: Diputació de Barcelona - Corporació Metropolitana de Barcelona, 1985, p. 241, 250, 253-254 i 266-268.

URBANIZACIÓ. La urbanització de Montjuïc. Un escrit del patronat de Turisme, La Veu de Catalunya. Barcelona: 4 de febrer de 1935.

 

© Copyright Guillem Fernandez-Gonzalez, 2012
© Copyright Biblio3W, 2012

 

Ficha bibliográfica:

FERNANDEZ-GONZALEZ, Guillem. La plaça d’Espanya de Barcelona: un capítol rellevant dins de la conjuntura urbana de Montjuïc. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 30 de abril de 2012, Vol. XVII, nº 973. <http://www.ub.es/geocrit/b3w-973.htm>. [ISSN 1138-9796].