Lluís Pons Pujol
Investigador contractat “Ramon y Cajal”
CEIPAC (HAR2011-24593, SGR), Universitat de Barcelona
pons@ceipac.ub.edu  

Recibido: 19 de octubre de 2011. Devuelto para revisión: 10 de noviembre de 2011. Aceptado: 15 de enero de 2012.

La descoberta d’Empúries: les excavacions de 1846 i 1847 (Resum)

Les primeres excavacions arqueològiques dutes a terme amb fons públics a la ciutat grecoromana d’Empúries (L’Escala, Girona) es van realitzar el setembre de 1846 i el 1847, sota la direcció de Julián González de Soto. A l’article s’estudia el marc jurídic en què es trobava la protecció del patrimoni històric i arqueològic al segle XIX, així com els motius científics, polítics i socials que van ser adduïts per a autoritzar-les i sufragar-les. Es publica in extenso la memòria de les excavacions de 1846, inèdita fins ara. L’estudi detallat d’aquesta memòria permet precisar alguns aspectes relatius a la història de les excavacions realitzades a Empúries (sarcòfags, sepulcres de tegulae, cisternes, inscripcions, entre d’altres).

Paraules clau: Empúries (L’Escala, Girona), historiografia, arqueologia, Catalunya, segle XIX  

The discovery of Ampurias: The excavations of 1846 and 1847 (Abstract)

The first archaeological publicly-funded excavations carried out in  the Graeco-Roman site of Empúries (L'Escala, Girona, Spain) were held in  September 1846 and 1847, under the supervision of Julián González de  Soto. In this paper we will analyze the legal framework protecting  historical and archaeological heritage in the 19th century. We will also examine the scientific and sociopolitical reasons that led to the  excavation of Empúries and its funding. As a result of the excavation  of 1846 a detailed report was written but never published. The  detailed information provided by this report allows us to pinpoint  some aspects concerning the evolution of the excavations held in  Ampurias, including sarcophagi, tegulae sepulchres, cisterns and  inscriptions.

Key words:  Empúrias (L'Escala, Girona), historiography, archaeology, Catalonia, 19th century.

El descubrimiento de Ampurias: las excavaciones de 1846 i 1847 (Resumen)

Las primeras excavaciones arqueológicas llevadas a cabo con fondos públicos en la ciudad greco-romana de Ampurias ( La Escala, Gerona) se realizaron en septiembre de 1846 y en 1847, bajo la dirección de Julián González de Soto. En el artículo se estudia el marco jurídico en que se hallaba la protección del patrimonio histórico-arqueológico en el siglo XIX, así como los motivos científicos y político-sociales que fueron aducidos para autorizarlas y sufragarlas. Se publica in extenso la memoria de las excavaciones de 1846, inédita hasta ahora. El estudio detallado de esta memoria permite precisar algunos aspectos relativos a la historia de las excavaciones ampuritanas (sarcófagos, sepulcros de tegulae, cisternas, inscripciones, entre otros).  

Palabras clave: Ampurias ( La Escala , Girona), historiografía, arqueología, Cataluña, siglo XIX.

L’Empúries d’època tardo-antiga, malgrat les importants restes que ens ha llegat, ha estat fins fa relativament pocs anys el període més desconegut de la llarga història d’aquesta antiga ciutat. Tradicionalment, hom havia vist aquesta època com una edat fosca, una avantsala del període medieval, és a dir com una llarga i obscura decadència sense gran interès científic ni històric. I això malgrat que per arribar als estrats que posseïen les preuades restes d’època clàssica calia, necessàriament, obrir el terreny i perforar els nivells arqueològics tardo-antics, la qual cosa semblaria que hagués hagut de cridar l’atenció sobre la seva importància. Aquest fet resulta encara més sorprenent si hom té present que a la primera meitat del segle XIX es realitzaren a Empúries unes breus, però interessants, excavacions a l’àrea de la Neàpoli que no solament posaren al descobert restes d’aquest període (una basílica paleocristiana i part del seu cementiri annex), sinó que alhora aquestes restes foren correctament interpretades pels seus excavadors. Tanmateix, malgrat els magnífics resultats obtinguts, al cap de poc temps el jaciment fou abandonat i no s’intentà tornar a fer cap nova intervenció, amb mitjans humans i materials públics, fins a principis del segle XX quan la Junta de Museus de Barcelona[1] decidí actuar-hi. És a dir, s’ha donat la contradicció que l’Empúries tardo-antiga malgrat ésser la primera en ser descoberta arqueològicament ha estat la darrera en ésser estudiada i investigada científicament[2]. En conseqüència, l’objectiu d’aquest treball és descriure les motivacions polítiques, jurídiques i socials que portaren a les autoritats públiques de Girona a intervenir a Empúries en una data tan primerenca, descriure el desenvolupament de les excavacions i tractar d’interpretar els motius que portaren al seu sobtat abandó.

El marc jurídic i cultural: les Comissions de Monuments

La desamortització de Mendizábal de 1835 fou el fet polític que originà la necessitat de la creació de certes institucions públiques que vetllessin per la conservació del patrimoni històric. La majoria d’aquest patrimoni eclesiàstic, que ara havia passat a mans del govern, va ser venut o destruït. Però, els edificis que el Govern destinés per al servei públic o per honorar la memòria de fets memorables havien de ser teòricament conservats pel seu valor[3]. El mateix any 1835, un cop iniciat el procés desamortitzador, ja es crearen a Madrid i a algunes províncies juntes amb la funció de fer un inventari dels béns mobles dels monestirs que mereixessin ésser conservats. Aquesta actuació però es desenvolupà d’una forma poc centralitzada i anàrquica, alhora que les comissions s’hagueren d’enfrontar a greus dificultats, de manera que els resultats obtinguts foren pobres i desiguals[4]. A tall d’exemple, hom pot citar el cas de la junta creada a Barcelona per inventariar i recollir els objectes i llibres abandonats pels religiosos dels convents atacats pels revoltats durant les bullangues del juliol del 1835, els membres de la qual arribaren a ser escridassats i apedregats[5].

Posteriorment, l’any 1837 es crearen les Comisiones Científicas y Artísticas, formades per cinc persones intel·ligents en literatura, ciències i arts, amb la missió de fer un inventari general de tots els objectes científics i artístics que mereixessin ser conservats. Aquestes, però, també resultaren ineficaces en la tasca que se’ls hi havia encomanat, entre d’altres motius per haver limitat la seva feina a la recollida de béns mobles, sense tenir en compte el patrimoni arquitectònic[6].

Finalment, l’any 1844 es crearen les Comisiones Provinciales de Monumentos[7], que substituïren les creades el 1837. Malgrat inspirar-se en la Commission des Monuments Historiques creada a França l’any 1837, l’organització espanyola diferia en aspectes essencials; per exemple, en teoria, era menys centralista, àtès que es basava en una estructura dual. D’una banda, es constituí una Comisión Central de Monumentos amb seu a Madrid, però de l’altra es crearen comissions a cada una de les províncies, sota la presidència del Governador Civil respectiu, sobre les quals la Central no tenia autoritat directa. De totes maneres, les Comisiones de Monumentos (tant la Central com les Provinciales) naixeren amb tres mancances especialment importants que afectaren el seu normal funcionament: en primer lloc, les comissions eren consultives, sense poder decisori; en segon lloc, els seus membres formaven part de l’anomenada “administració honorària”, és a dir, no rebien cap remuneració a canvi de la seva dedicació, motiu pel qual aquesta quedava limitada a la disponibilitat que els hi permetien els seus negocis particulars; i en tercer lloc, patien d’una excessiva burocratització, atès que totes les seves actuacions i peticions havien de ser trameses per mitjà del Governador Civil, que n’era el president[8]. En concret, aquesta via podia ser sovint inoperant, atès que aquest, sobrecarregat de feina, amb una breu permanència en el càrrec i amb una tendència creixent a actuar cada cop més com a delegat del partit al govern, per tal d’assegurar-li la permanència al poder, i menys com a fomentador de la riquesa de la província, difícilment es podia sentir atret per la protecció d’un patrimoni cultural que li era desconegut[9].  

Concretament, la Comissió de Monuments de Girona (que abreujarem a partir d’ara CMG) es creà el 1844 i no el 3 d’octubre de 1847, com hem afirmat erròniament en anteriors treballs[10. En realitat, la CMG es creà de iure el 20 de juliol de 1844, quan la Diputació de Girona nomenà els dos vocals de la CMG que li corresponien (els altres tres ho eren pel Governador Civil): Francesc Escarrà[11] i Miquel Ametller[12]. I de facto el 10 d’agost, quan es publicà el reglament pel seu funcionament en el Boletín Oficial de la Província de Gerona[13].  

Per entendre el context en el qual van començar a treballar les Comissions de Monuments, però, cal tenir en compte que el concepte de patrimoni històric, entès com a herència del passat que la societat havia de preservar, tot just s’estava formant[14. En conseqüència, sovint les antiguitats eren vistes com simples curiositats, que eren estudiades de forma aïllada sense intentar emmarcar-les en el seu marc històric original. A això, a més, calia afegir-hi l’obstacle insalvable que representava el nou concepte de propietat imposat amb la revolució liberal, de forma que tot monument o objecte que estigués en mans privades immediatament passava a estar fora del magre àmbit protector que li podia oferir la legislació existent. En definitiva, contextualitzades a la seva època, no ens haurien de sorprendre algunes actituds respecte a les restes de l’antiga Empúries. En primer lloc, el jaciment com a tal no existia, ja que estava dividit en multitud de petites propietats dedicades essencialment al conreu de la vinya. En segon lloc, els objectes arqueològics que cada propietari trobava dins el seu camp passaven a ser de la seva propietat i podia conseqüentment vendre’ls. I en tercer lloc, es coneix l’existència de societats civils formades amb la finalitat de dur a la pràctica excavacions arqueològiques per a obtenir el major nombre possible d’objectes els quals acabarien essent venuts. Davant d’aquesta situació la resposta de les recentment creades Comissions i dels Museus que d’elles depenien va ser endegar la compra d’aquests objectes per tal que no acabessin en mans de particulars o institucions estrangeres, fet que a llarg termini encara fou més perjudicial per al patrimoni de la província ja que va fer augmentar-ne la demanda[15].  

Dins d’aquest context general, doncs, la pràctica d’excavacions arqueològiques pagades amb diners públics ha d’entendre’s, a part d’altres factors que veure’m més endavant, com un substitutiu de la compra dels objectes a excavadors particulars ja que aquests materials estaven igualment destinats al Museu Provincial. A nivell general, però, cal dir que les excavacions públiques són un fet aïllat durant els segles XVIII i XIX i, en canvi, que les compres a particulars són constants arreu d’Espanya[16].  

No és la nostra intenció fer un repàs exhaustiu a les excavacions realitzades a Espanya des del segle XVIII[17], però sí enumerar-les breument per tal d’oferir una idea de la visió que els acadèmics de la Real Academia de la Historia (que abreujarem a partir d’ara RAH) i els membres de la CMG podrien tenir d’allò que realment podia oferir una excavació. Les primeres són les realitzades al teatre de Sagunt l’any 1702 per Manuel Martí, degà d’Alacant, que generaren el primer estudi monogràfic d’Espanya sobre un monument de l’Antiguitat[18]; el 1747 es realitzaren les primeres intervencions a Cartama, (Màlaga)[19]; el 1774 les de Clunia[20]; l’any 1775 es produïren les de L’Alcúdia d’Elx (Alacant), l’antiga Ilici[21]; entre 1781 i 1788 les d’Itàlica[22]; els anys 1789-1790 les de Segóbriga (Cabeza del Griego, Cuenca)[23] ; entre 1791 i 1793 les de Mérida[24] . Posteriorment, ja en els primers anys del segle XIX s’excaven La Luisiana i Osuna (Sevilla)[25] ; i a l’any 1804 s’inicien les de Numáncia[26].  

Tot i això, si un jaciment concentrà l’atenció de les administracions i dels erudits, aquest és el d’Itàlica (Santiponce, Sevilla). Aquí, com en d’altres jaciments arqueològics, es produïren paral·lelament la valoració de les restes antigues pels erudits i els diversos intents de destruir-les pels que volien treure’n un benefici. El segle XVIII ja es va iniciar a Itàlica amb el perill de la demolició de l’amfiteatre per a reaprofitar-ne les pedres per a construir un dic al Guadalquivir. La pròpia solidesa de la construcció va fer que es desaprovés el projecte. Per altra banda, l’any 1779, es promulgà un edicte que permetia l’explotació de les “canteras” d’Itàlica per a la construcció del Camino Real de Badajoz (actual N-630). Paral·lelament a aquesta activitat destructiva, es va imposar entre els erudits la idea de que aquella ciutat era important en la història de la península, creixent la seva fama entre els viatgers espanyols i estrangers. Com a conseqüència d’això, les excavacions d’Itàlica foren les més importants de la segona meitat del segle XVIII a Espanya i es van dur a terme durant els anys 1781-1788, coincidint amb les ordenades per Carles III a Pompeia i Herculà. Estaven a càrrec de la Real Academia de Buenas Letras de Sevilla (a partir d’ara RABLS), sota la direcció de Francisco de Bruna y Ahumada i comportaren greus problemes de conservació de les ruïnes pels constants espolis que patien. Tanmateix, és important destacar que són d’aquesta època les troballes d’algunes de les peces més valuoses i interessants que ha ofert aquesta ciutat, com ara, els nus heroics de Trajà i Adrià del Museu Arqueològic de Sevilla. Curiosament, l’arribada de la dominació francesa suposà una millora en la consideració del jaciment per part de les autoritats, destinant Josep Bonaparte 50.000 reals a excavacions a la ciutat. Concretament, durant la Guerra de la Independència (1808-1814), es coneixen excavacions dutes a terme tant per militars francesos (mariscal Soult) com anglesos (Duc de Wellington)[27]. Finalment, l’any 1839 s’iniciaren unes excavacions finançades per la Diputació de Sevilla i dirigides per Ivo de la Cortina [28] que generaren una agre polèmica a la premsa i enfrontaments entre la RAH, el Ministeri i la RABLS. El desencadenant d’aquest conflicte fou el fet que de la Cortina havia estat nomenat directament pel Governador Civil i no pel Ministeri, la qual cosa va fer que la RAH les considerés il·legals (el problema es va resoldre quan de la Cortina fou nomenat pel Ministeri). Tanmateix, a finals de 1840, aquest abandonà la direcció de les excavacions pels enfrontaments existents entre el Governador Civil i la RABLS , prosseguint temporalment les excavacions Amador de los Ríos [29]. En concret, cal emmarcar aquests enfrontaments, que a primer cop d’ull podrien semblar incomprensibles, a les lluites que a la primera meitat del segle XIX sostingueren diverses entitats per controlar la inspecció de les antiguitats[30]. Cal dir que, en principi, d’acord amb la Real Cédula de 1803 aquesta era competència de la RAH, d’aquí que aquesta entitat protestés davant la invasió de les seves competències, atès que no corresponia al governador nomenar a ningú per fer front a unes excavacions. Una prova clara d’això és que un cop es complí la normativa existent i Ivo de la Cortina fou nomenat pel Ministeri, llavors l’Acadèmia canvià d’aptitud i acceptà que aquest continués dirigint les excavacions, fins que poc després aquestes quedaren aturades de forma definitiva. Esmentem aquests fets perquè en el cas d’Empúries es produí una situació semblant, que fou solucionada d’una forma molt més política evitant, com veurem més endavant, un enfrontament que era indesitjable per totes les parts implicades en l’afer. Finalment, pel que fa als resultats obtinguts per les excavacions de Mérida en el període 1839-1841, aquests van ser excel·lents, malgrat la desorganització amb que es realitzaren, a causa de la mà d’obra utilitzada, una brigada de presidiaris; i dels contratemps legals suscitats per la polèmica abans esmentada[31].

Els precedents d’una intervenció

Com ja hem esmentat en l’apartat anterior, per entendre la situació en la qual es movia d’Empúries en aquest període cal tenir present que fins a principis del segle XVIII aquest, com a jaciment arqueològic, no existia, la qual cosa no vol dir que no s’hi fessin sovintejades excavacions per recuperar-ne materials. Aquestes actuacions, però, no responien a cap voluntat arqueològica, ans el contrari, el que es pretenia era, bàsicament, recuperar-ne els materials reaprofitables per tal de donar-los-hi un nou ús. És a dir, Empúries era una pedrera. Per exemple, a l’època Moderna, mercès al cronista Pujades, sabem que les ruïnes foren aprofitades com a font de materials per les obres de fortificació de Roses i Perpinyà [32]. També sabem que l'actual església de L'Escala i el convent servita que s'alçà sobre les runes de la ciutat grega, actual museu d'Empúries, foren construïdes amb materials procedents del jaciment, com ja constatà a finals del segle XVIII el viatger il·lustrat Francisco de Zamora [33]: “Medí la muralla de mar, cuyos peñascos asombra. Pero los han arrancado con barrenos para las obras de Rosas, Castellón de Ampurias y la Escala y de las iglesias de San Salvador y de Gracia, de Servitas,en cuyo pago vi una piedra de mármol blanco destrozada, en la que vi en hermosas letras, lo siguiente: GIOAI/SFRCIO.COF. En la iglesia [la del convent dels servites, actual museu de les ruïnes d'Empúries] hay un resto de estatua colosal, del que han hecho los frailes una pila para agua bendita” [34].  

Fins i tot, cal esmentar que en una data tan tardana com l’any 1802 hom té constància que diverses estàtues de marbre trobades al jaciment foren utilitzades, un cop convenientment tractades, per emblanquinar la façana principal de l’església de l’Escala, actuació a la qual tornarem a fer referència.  

Aquest llarg i continuat espoli del jaciment, dirigit a la recerca de materials constructius susceptibles de ser aprofitats, afectà al jaciment de tal manera que a mitjans segle XIX coneguts historiadors gironins com Joaquim Botet i Sisó [35] i Celestí Pujol [36] el consideraven totalment destruït, la qual cosa feia innecessària la realització d'excavacions arqueològiques, atès que els resultats no compensarien l'esforç físic i material esmerçat [37].  

L’arribada del segle XVIII, però, comportà un canvi en la percepció del jaciment, que cal emmarcar dins de la nova visió del món antic que tingué la cultura il·lustrada. Fins a aquell moment, els estudis sobre aquest període històric s’havien basat quasi únicament en la lectura dels clàssics, l'epigrafia, la prosopografia i l'estudi de les lleis. Tanmateix, a partir de la primera meitat d'aquest segle apareixerà un nou tipus d'erudit consagrat a l'estudi de les antiguitats, que gaudia col·leccionant els objectes trobats en les excavacions. En conseqüència, per cobrir aquesta creixent demanda, s'excavà el jaciment a la recerca de tots aquells objectes arqueològics que encara restaven enterrats sota les sorres que cobrien la ciutat. En un primer moment hi intervingueren estudiosos amb voluntat antiquarista i erudita. Concretament, tenim notícia que l'erudit local Josep de Maranges i Marimon [38], a la segona meitat del segle XVIII, ja recollia objectes al jaciment per la seva col·lecció privada i per regalar a coneguts i protectors, entre els quals cal destacar el Príncep d'Astúries, el futur Carles IV [39]. Activitat que no era percebuda pel seu autor com un saqueig, sinó com una forma d'estudiar el passat [40]. Aquest no era un cas únic, atès que per d'altres fonts sabem que un dels monjos del convent servita que s'aixecava sobre el jaciment, Fra. Manuel Romeu, també havia reunit una important col·lecció i, fins i tot, arribà a demanar al comte d'Empúries (duc de Medinaceli), la seva exclaustració per dedicar-se a la recollida d'antiguitats. A més, també tenim constància de l’existència d’altres col·leccionistes interessats per les antiguitats a la veïna vila de Figueres, entre els quals es destaquen: el tinent de la guàrdia valona Josep Lebrun (un dels futurs fundadors de la vila de Colera), l’abat Claveria del monestir de Sant Pere de Roda o Ignasi Aloy (conegut de Francisco de Zamora i probable avantpassat de l’homònim membre de la RAH, que a la segona meitat del segle XIX endegà unes interessants, poc conegudes i pitjor estudiades excavacions arqueològiques en aquesta població)[41].  

Posteriorment, però, aquest interès col·leccionista i erudit desembocà en l'espoli i comercialització de les restes per proveir un mercat d'antiguitats en continu creixement. Aquesta actuació fou duta a terme, principalment, per part dels camperols de la zona, que així obtenien un ingrés extra per la seva pobre economia, fet que ja fou observat per l’erudit i arqueòleg francès François Jauvert de Passà [42], qui en una data tan primerenca com les primeres dècades del segle XIX afirmava: “Après beaucoup de soins et quelques tentatives infructueuses, je réusisis à dècoubrir des ruines inconues, et des débris qui avaient échappe jusqu'alors au vandalisme des laboureurs” [43].  

En definitiva, a mitjan segle XIX el jaciment d’Empúries havia passat a ésser percebut com un lloc ric en antiguitats, que atreien a un nombre gens menyspreable de persones, antiquaris i camperols, que amb l’excavació pretenien obtenir uns objectes que engrandissin les seves col·leccions, els uns, o susceptibles d’ésser comercialitzats, els altres.

El primer intent d’intervenció arqueològica a Empúries  

En concret, el primer intent per dur a terme excavacions arqueològiques a Empúries data de l’any 1841. Aquest any el Governador Civil de Girona [44] va fer arribar, en una data que desconeixem, al Ministerio de la Gobernación de la Península, una instància sol·licitant el permís i els diners necessaris per tal de fer excavacions arqueològiques a Empúries [45]. El 7 de març de 1841, Pedro Miranda subsecretari d’aquell ministeri, remeté al Secretari de la RAH la instància per tal que se n’emetés un informe[46]. Poc després, amb data 20 de març de 1841, el Secretari de la RAH, José de la Canal, signà un borrador[47] de l’informe en el que trobem diverses dades interessants. En primer lloc, al·ludeix a la instància del Governador Civil de Girona i ens indica que la seva petició estava justificada en base als descobriments fets fins aquell any “[...] incluyendo una instancia del jefe político de Gerona en la que hecha una reseña de las Antigüedades de Ampurias descubiertas hasta ahora, pide licencia y dinero para hacer excavaciones [...]”. En segon lloc, n’exposa els objectius: “Se promete encontrar objetos utiles a las artes, y ademas dar de comer a los infelices que tanto han padecido en la cruel guerra que ha asolado aquella provincia”. En tercer lloc, indica que, per tal de valorar adequadament les possibilitats del jaciment, és a dir, de l’èxit de les excavacions, era necessari que el Governador Civil de Girona els hi remetés una memòria escrita l’any 1834 per la Junta de Antigüedades de L’Escala. Finalment, el 23 de març la RAH redacta la minuta[48] de l’informe en qüestió i se n’eliminaren -entre d’altres- aquestes dues referències que acabem d’expressar, sense naturalment alterar el sentit de la resposta. Posteriorment, un cop rebuda la citada memòria de Girona, el Ministerio de la Gobernación va enviar-la el dia 25 d’agost a la RAH per tal que l’Acadèmia n’emetés un informe. Veiem a continuació les dades que aportava la memòria [49] de la Junta, en la qual es va basar la RAH per tal d’emetre el seu dictamen [50]. Aquesta porta data de 27 d’octubre de 1834 i està signada pel seu president, mossèn Josep Casas (rector de l’Escala de 1831, fins a la seva mort ocorreguda l’any 1860)[51]. És a dir, s’enviava una còpia d’un informe realitzat uns anys abans, el qual es guardava a l’arxiu de la Sociedad Económica de Amigos del Pais de Girona[52]. Ignorem amb quina finalitat concreta s’havia realitzat aquest informe, però creiem que cal relacionar-lo amb la voluntat d’actuació expressada en el moment de la seva fundació per la mateixa associació. Concretament, aquesta pretenia fomentar l’economia i difondre la cultura a la província, per la qual cosa en primer lloc s’autoimposava la tasca de recopilar dades sobre ella, per poder així actuar amb bon coneixement de causa[53].  

L’esmentada memòria es divideix en tres parts: la primera, titulada “Monumentos existentes”, està copiada de l’obra de Josep Maria Maranges i es tracta d’una descripció de les restes visibles a l’època. Concretament, s’hi descriuen breument les restes de la muralla grega, part de la ciutat grega i del fòrum romà. La segona, titulada Monumentos descubiertos en épocas señaladas, descriu primer les restes que havia trobat Josep Maria Maranges[54]; i després detalla algunes de les propietats privades que ocupaven el jaciment aleshores i les restes d’arquitectures i materials que en elles havien aparegut. Es fa esment d’onze terrenys, conreats generalment de vinya, dels que s’indica el propietari o la persona que el treballa. Pel que fa a les restes aparegudes, van tenir diferents finals en funció de la seva grandària i pes. Les restes de murs o parets van aparèixer mentre es treballava la terra, especialment en el moment de plantar les vinyes existents aleshores i, al destorbar per a les tasques agrícoles, van ser arrasades sempre que fou possible[55]. En el cas de restes de petites dimensions (monedes, estatuetes, ceràmica) [56] foren sens dubte venudes a col·leccionistes i aquí hi degué jugar un paper destacable l’esmentat Josep Maranges [57]. S’adverteix que només es fa referència a les dades més importants de les que la Junta va recopilar[58], de manera que la troballa de restes antigues devia haver sigut constant en aquella àrea. A la tercera, titulada Esperanzas de nuevas adquisiciones, la Junta conclou que en haver estat arrasat el terreny pels conreus, l’única manera de trobar més restes antigues seria fer excavacions profundes i que aquestes requeririen “cuantiosas sumas, no tanto para indemnizar a los dueños de aquellas tierras, como por la multitud de trabajadores sería necesario emplear para dicho trabajo”. Finalment, la RAH va emetre un informe negatiu[59], recomanant al Ministerio de la Gobernación no autoritzar les excavacions a Empúries. Els motius adduïts eren diversos i són descrits de la següent forma: “1ª, la imposibilidad en que actualmente se halla la Nación de destinar los considerables fondos que serán necesarios para indemnizar a los dueños de los terrenos, en que hubieran de hacerse las excavaciones. 2ª, los otros grandes gastos que deben ocasionar unas excavaciones que han de ser necesariamente profundas y prolongadas. 3ª, la falta que por de pronto se presenta de persona a propósito que las dirija con inteligencia y con los menores gastos posibles. 4ª, el escaso fruto que hasta aquí han producido para la Nación las hechas en Itálica y otros puntos. 5ª, que los descubrimientos útiles para la ilustración general pueden ir a para más bien en aumento de la riqueza de los museos extrangeros. Y por fin, que la falta de moralidad, bastante común, y el interés de muchas gentes hacen que desaparezcan los objetos más preciosos, que siendo generalmente de poco volumen, son más fáciles de ocultarse y perderse para la Nación”.  

És a dir, el primer intent d’excavacions públiques a Empúries no va prosperar per motius diversos. El principal fou de caràcter científic i era expressat per la RAH en base a la memòria de la Junta d’Antiguitats de L’Escala. D’ella es concloïa que en haver-se arrasat i espoliat ja la superfície dels camps de conreu que ocupaven el jaciment caldria excavar en profunditat per trobar nous materials, la qual cosa comportava una gran despesa en les compensacions als propietaris i en els salaris dels treballadors. Un segon motiu era la manca de personal qualificat per dirigir l’actuació, atès que hom no preveia trobar amb facilitat una persona científicament competent per a dur-les a terme. En tercer lloc, a tot això s’hi afegia el fet que, segons la RAH, no es preveia que els resultats compensessin la inversió realitzada, atès que les excavacions realitzades a Itàlica i altres punts de l’Estat amb diners públics havien sigut en general poc productives. No obstant, com hem vist en l’apartat anterior, les excavacions d’Itàlica sí foren productives des del punt de vista arqueològic, fins i tot des de l’òptica purament col·leccionista del segle XIX, ja que es trobaren gran quantitat d’estàtues, monedes i ceràmica de tota mena; i també ho foren des d’un punt de vista estrictament econòmic perquè no calia pagar els sous als treballadors, ja que es tractava d’una brigada de presidiaris. Per aquest motiu és incomprensible l’afirmació de la RAH segons la qual foren poc productives. En conseqüència, només es pot entendre aquesta en relació a la polèmica que comportà l’elecció d’Ivo de la Cortina i el cert desgavell que com a conseqüència d’aquests fets hi hagué en aquesta intervenció. Davant d’aquest colpidor informe, doncs, no ens ha d’estranyar que el Govern, que en origen ja devia estar poc inclinat a fer la despesa, prengués la decisió de no realitzar la intervenció i acceptà de bon grat l’informe de la RAH.    

Les excavacions de 1846 i les causes del seu desconeixement  

Fins fa relativament pocs anys les úniques dades que posseíem respecte a aquesta intervenció procedien de l’apartat dedicat a Monumentos Históricos y Artísticos, del llibre de Pedro Martínez Quintanilla La província de Gerona. Datos estadísticos, publicat per la Diputació de Girona l’any 1865[60]. Sense voler entrar en detall en les múltiples causes que provocaren aquesta situació, cal dir que el principal motiu d’aquest desconeixement és que el fons documental de l’entitat que dirigí les excavacions, la CMG , pràcticament no ha conservat documentació d’aquest període [61]. Per entendre aquest buit, cal dir que aquest ens al llarg dels seus primers anys d’existència funcionà de forma molt puntual, sense tenir un local propi ni unes funcions clares. Concretament, no fou fins l’any 1865, quan les Comissions foren reestructurades totalment en dotar-les d’un nou reglament on es detallava la seva posició dins l’escala administrativa i funcions de forma més clara[62], que la de Girona assolí una més gran autonomia administrativa i començà a guardar de forma organitzada el seu propi arxiu. Ara bé, sempre al llarg de la seva història la CMG depengué orgànicament del Govern Civil, de qui a la pràctica era una comissió informativa, mentre que monetàriament ho feu de la Diputació de Girona, que era qui li aportava els seus escassos recursos. Com a conseqüència d’aquests fets, els fons documentals més antics d’aquest ens caldria cercar-los dins del fons Diputació/Govern Civil de Girona, que actualment es troben conservats a l’Arxiu Històric de Girona (a partir d’ara AHG), atès que com a mínim s’hi haurien de trobar les comunicacions trameses per la CMG a la seva superioritat. Aquest fons, però, que ens resultarien d’un gran interès, tant per aquest tema com per entendre la evolució històrica d’aquestes dues institucions, ha resultat parcialment destruït a causa del seu pèssim emmagatzematge ja fa diverses dècades[63]. En conseqüència, cal pensar que els documents relatius a aquest afer resultaren probablement destruïts a causa d’aquest luctuós fet[64]. D’aquí que fins fa pocs anys l’única font que ens restava, i que ha estat utilitzada ab nauseum pels diversos investigadors que han fet referència al tema, era l’esmentada obra de Martínez Quintanilla.  

Un cop aclarit aquest primer fet, però, per tal d’entendre tot el procés, cal que ens plantegem dues preguntes: qui era Pedro Martínez Quintanilla? I d’on obtingué les dades que li permeteren realitzar el seu treball?  

Desconeixem el lloc de naixement de Pedro Martínez Quintanilla, tot i que creiem que caldria situar-lo a Múrcia, on l’any 1840 el localitzem per primer cop com a escrivent del seu govern polític. Tampoc tenim clara la seva data de naixement, però per les dades contingudes en el seu expedient personal aquesta degué ser entorn a l’any 1825, atès que l’any 1851 tenia 26 anys. D’aquestes dades, doncs, hom dedueix que el nostre home inicià de ben jove la seva carrera a la recentment creada administració territorial de l’Estat[65]. Posteriorment, continuà com a escrivent del Govern Civil de Soria, càrrec que ocupà el 30 de setembre de 1844. La seva vinguda a Girona es produí el 12 de juliol de 1850, data en què prengué possessió del càrrec d’oficial de 2ª del seu Govern Civil. D’aquí que, com ell mateix esmenta en la seva obra, s’integrés ràpidament en la societat gironina, atès que hi arribà en plena joventut: “Me atrevo, por lo tanto, a dedicarle esta obrita [a la Diputació], esperando que la admitirá con indulgencia, siquiera sea en gracia del afecto a esta provincia, a la cual miro ya como mi segunda patria”[66]. Un cop instal·lat a Girona Quintanilla inicià una llarga i exitosa carrera administrativa, a causa de les seves qualitats intrínseques com a treballador organitzat i eficient. Carrera que culminà a finals de l’any 1865, quan fou nomenat secretari del Govern Civil. A finals del mes d’agost de 1866, però, després d’ocupar interinament el càrrec de Governador Civil, Martínez Quintanilla fou cessat[67]. No sabem quines foren les causes concretes que motivaren aquest fet, però creiem que cal relacionar-ho amb la forta crisi que es vivia en l’etapa final del regnat d’Isabel II, quan el govern central derivava cada cop més cap a posicions conservadores. Crisi que a Girona s’havia exterioritzat amb la revolta del regiment Bailèn núm. 24, el dia 23 de juny de 1866, que acabà en fracàs i amb la fugida cap a la frontera de l’esmentat regiment[68]. En relació amb aquest fet, cal recordar la bona relació que sembla hi hagué entre Quintanilla i Francesc de Maranges i Juli[69], que era el president en funcions de la Diputació quan aquesta subvencionà l’edició del seu llibre, però també un liberal progressista que mantenia una forta amistat amb el general Prim. És a dir, aquesta estreta relació devia resultar altament sospitosa als superiors de Quintanilla en un moment en què la situació de crisi política i institucional feia trontollar els fonaments de l’estat moderat[70].  

Vistos aquests antecedents, doncs, no ens ha d’estranyar el bon coneixement que tenia el nostre autor de les excavacions realitzades a Empúries només uns anys abans. En primer lloc pel fàcil accés que tingué com a funcionari de l’administració provincial als arxius administratius del Govern civil i de la Diputació provincial, que a la pràctica es confonien. I en segon lloc a les relacions personals que, a causa dels seus càrrecs administratius, mantingué amb persones que s’havien implicat directament en tot l’afer. Parlem, naturalment, del ja esmentat Francesc de Maranges i de Joaquim Pujol i Santo[71], membre destacat de la CMG des dels seus inicis. Ambdós havien participat de forma directa en les excavacions d’Empúries, com veurem més endavant, i en la posterior troballa del mosaic del sacrifici d’Ifigènia; alhora que posseïen importants col·leccions particulars, que foren àmpliament elogiades per Martínez Quintanilla en el seu llibre. Com a conseqüència d’aquest conjunt de fets, doncs, Pedro Martínez Quintanilla es trobava en una posició immillorable per organitzar el conjunt d’informacions que arribaven al Govern Civil procedents dels ajuntaments, del Bisbat o de la CMG i posar-los en ordre, realitzant una obra que era de gran utilitat per l’administració pública de la província.  

Pel que fa als aspectes històrics de l’obra, que són aquells que ens interessen, aquests resulten d’una gran importància, atès que són el primer catàleg de monuments que coneixem de la província, si més no publicat[72]. En primer lloc detalla un breu quadre on s’ordenen segons el seu estil arquitectònic els diversos monuments existents, per passar immediatament, a descriure cadascun d’ells de forma detallada. D’acord amb els coneixements i gustos de l’època, els monuments descrits són majoritàriament medievals (esglésies i monestirs) o restes arqueològiques d’època grega i romana, en concret dedica tres pàgines de poc més d’una vintena a parlar d’Empúries; tot i que també s’inclou algun monument d’estil barroc i neoclàssic, probablement per la seva majestuositat i importància, com són la catedral o la capella de Sant Narcís. Pel que fa a les seves fonts bibliogràfiques, en tot el llibre es nota una forta influència de l’obra de Pau Piferrer, Recuerdos y bellezas de España, atès que bona part dels monuments descrits i la forma com es fa la descripció semblen extrets d’aquest treball[73]. Tanmateix, aquesta no és l’única font, atès que, com ell mateix reconeix a les cites, també utilitzà la Crònica de Jeroni Pujades, la Gerona monumental de Blanch i Illa i la España Sagrada, del pare Florez i, sobretot, del diccionari Histórico geográfico de Pascual Madoz. En definitiva, el treball denota per les seves característiques la feina d’una persona precisa i detallista, acostumada a les feixugues tasques administratives i molt ordenada, que reuní totes les dades existents a l’època, bibliogràfiques i documentals. El resultat final d’aquest esforç fou un interessant estat de la qüestió que ens permet observar en quina situació es trobaven bona part, si més no els més emblemàtics, dels monuments gironins a mitjan segle XIX, entre els quals ocupa un lloc destacat el jaciment d’Empúries.  

En definitiva, com a conseqüència de la pèrdua de la documentació original de la CMG que devia existir dins del fons Diputació/Govern Civil de Girona, relativa a les primeres intervencions arqueològiques a Empúries, les dades aportades per Quintanilla foren durant molts anys l’única font documental que permetia tenir constància d’aquesta actuació.

Els motius d’una intervenció arqueològica  

Deixant de banda els precedents, que hem estudiat en un apartat anterior, l’origen de la intervenció arqueològica realitzada per la CMG a Empúries cal cercar-lo a l’any 1845. En concret, d’aquest any data la primera referència que fins fa poc teníem sobre l'afer, la qual procedeix de la Memoria que realitzà del seu primer any d’existència la Comisión Central de Madrid. En aquesta, s’esmenta que el veí de Figueres Miquel Sans i Serra, i no Manuel Sanz i Serra com erròniament sovint és citat[74], president de la Diputació Arqueològica [75] d’aquesta vila[76], tenia la intenció d’endegar una intervenció de recerca d’antiguitats a la zona, amb l’objectiu de crear un museu a la capital de l’Alt Empordà[77].  

Aquesta intervenció era vista amb molts bons ulls per la Comisión Central, que mancada de recursos com les seves delegades no podia deixar passar aquesta oportunitat. En conseqüència, per tal d’afavorir aquesta actuació privada i mantenir-hi un cert control, passà informe a la CMG i li recomanà que recolzés la intervenció arqueològica i en fes un seguiment. Tanmateix, al llarg dels primers mesos de l’any 1846 es produïren un seguit de fets, estretament imbricats, que canviaren totalment la situació. En primer lloc, es produí una major intervenció de la CMG, de forma que aviat es deixà de costat l’actuació del Sr. Sans. Les raons exactes que portaren a aquest canvi no són clares, atès que, com ja hem esmentat, quasi no tenim documentació de la CMG per aquesta època. Tanmateix, les dades existents a l’arxiu de la RABASF ens permeten intuir els motius que dugueren a la marginació de la intervenció arqueològica de Miquel Sans i Serra i del seu projecte de crear un museu arqueològic a Figueres. Segurament, hi tingué molt a veure que un cop havia estat informada per la Central, la CMG no es podia permetre quedar al marge d’una actuació que semblava oferir unes immillorables possibilitats d’obtenir unes bones informacions històriques i unes precioses restes antigues. I menys encara, quan aquesta intervenció tenia lloc en l’àmbit territorial de les seves competències -no oblidem que la CMG era un ens oficial i la Sociedad Arqueológica un de privat. A aquest fet, però, s’hi afegí un segon element de major importància, l’obtenció d’una subvenció procedent de la Diputació de Girona per realitzar les excavacions, subvenció que ascendia a un total de 6.000 reals[78]. Originalment, aquesta subvenció s’havia de destinar a adquirir objectes arqueològics procedents del jaciment [79]. Es tractava, doncs, en origen d’una intervenció de compra que pretenia utilitzar els coneixements del col·leccionista figuerenc per tal de dotar d’uns bons fons d’antiguitats el futur museu provincial (el de Girona, del de Figueres ja ni se’n parla). Tanmateix, un cop concedida la subvenció i obtinguda la seva gestió (d’una forma sibil·lina que comentarem més endavant), la CMG decidí donar un pas més i intervenir directament en el jaciment sense dependre de mitjancers. Possiblement, en tenir una quantitat gens menyspreable per invertir[80], els seus membres decidiren que era més àgil fer-ho a través d’uns comissionats propis, alhora que es passà de voler realitzar una intervenció de simple compra dels objectes trobats per tercers, a realitzar una excavació arqueològica directa. Creiem que cal atribuir aquesta decisió a motivacions econòmiques, atès que l’alt preu que tenien els productes en el mercat lliure aconsellava anar a cercar-los directament per tal d’abaratir-ne les despeses.  

Pel que fa als motius que dugueren a la Diputació de Girona, a instància del Govern Civil, a donar aquesta subvenció, aquests són menys clars. Perquè, a què es degué aquest interès sobtat per l’arqueologia i pel jaciment d’Empúries per part de la Diputació? Entitat que si bé fou l’única font de recursos de la CMG al llarg de la seva vida, rarament fou tan generosa. Creiem que la resposta a aquesta pregunta s’ha de cercar no en la valoració de les riqueses arqueològiques que es podien descobrir per part de les elits polítiques de la província, sinó a la conjuntura especial que vivia el país durant aquest anys.  

L’any 1846, a conseqüència de l’agreujament d’una crisi econòmica i social que es venia covant des de feia alguns anys, el conflicte de baixa intensitat que es mantenia viu en algunes comarques de Catalunya des de la fi de la I Guerra Carlina(1833-40), manifestat per l’existència de múltiples partides de trabucaires, prengué una nova embranzida. Al llarg dels anys que transcorregueren des de la teòrica fi d’aquell conflicte, s’havia anat consolidant un sistema polític burgès de signe moderat que rebé un fort impuls amb l’aprovació de la Constitució de 1845. Juntament amb l’aprovació d’aquesta llei fonamental s’inicià la posada en vigor d’una extensa legislació liberalitzadora i privatitzadora en el conjunt del món rural, la qual transformà totalment el sistema de propietat que fins llavors havia estat vigent. A aquest procés que portava a la proletarització del camperolat, a més, s’hi afegí una important crisi de la indústria. A causa d’això, aquesta no només no pogué absorbir la mà d’obra rural sobrant, sinó que s’enfrontà a un creixent atur que afectava als seus mateixos treballadors. Davant la creixent situació de crisi econòmica i social que feia témer a les autoritats l’esclat de revoltes, tot sovint, l’actuació més immediata que es prenia era iniciar alguna obra pública[81]. Generalment, aquestes obres consistien en l’obertura o reparació de camins, per tal d’evitar així que els aturats provoquessin aldarulls o anessin a engruixir les partides de facciosos[82]. En conseqüència, vist el context general on es mou aquesta subvenció, no podria ser que en darrer terme respongués a aquesta necessitat? Altres elements que semblen anar pel mateix camí són que la població de l’Escala, amb una trajectòria liberal inequívoca[83], seria lògic que fos premiada amb alguna mena d’ajut. Proposta que, com ja hem vist, ja s’havia manifestat obertament a l’any 1841, quan el governador civil de Girona havia proposat realitzar excavacions per tal d’ajudar econòmicament a uns súbdits que havien demostrat amb escreix la seva fidelitat[84]. Finalment, creiem força revelador el fet que en un estudi centrat en descobrir la identitat dels matiners al nord-est de Catalunya, basat en un document procedent de l’AHG (fons Diputació), on consten els individus que s’havien unit a les partides carlines, es sorprenent comprovar com l’Escala és un dels escassos pobles que no van donar cap activista al moviment. I això, malgrat que l’Empordà fou una les comarques de Catalunya que aportaren un major percentatge de membres a les partides matineres[85].  

En definitiva, tots aquests elements ens porten a plantejar que allò que acabà decidint a la Diputació de Girona, no ho oblidem a instància del Govern Civil, a donar aquesta subvenció foren les especials circumstàncies polítiques que vivia el país. És a dir, la utilitat social de la inversió degué ajudar a encaminar-la cap a una intervenció més directa i arqueològica.

Les excavacions de 1846  

Un cop es decidí intervenir en el jaciment, però, el problema amb el qual s’enfrontà la CMG era la necessitat, també expressada en l’expedient de 1841, d’elegir una persona que s’encarregués de vigilar i dirigir les excavacions. Finalment, aquest càrrec recaigué en el religiós Julián Gonzalez de Soto, qui fou nomenat el mes de juliol de 1846 per Reial Ordre encarregat de realitzar aquesta tasca. Però, qui era aquest religiós interessat per l’arqueologia i per quins motius fou elegit precisament ell per realitzar aquesta tasca?  

Les dades que posseïm sobre la seva vida són minses i a la pràctica es limiten a una petita biografia escrita al primer terç del segle XX, la qual es concentra bàsicament en la seva activitat com a pedagog. Per ella sabem que Julián González de Soto havia nascut a Egea de los caballeros (Saragossa), el 28 d’abril de 1803, i que era fill de Pedro Gonzàlez de Soto i Joaquina Serrato Escudero. L’any 1818 ingressà a la congregació de la Missió a Barcelona. Des d’aquest any fins el 1827 es dedicà als estudis filosòfics i teològics a Barcelona i Tolosa. De 1827 a 1835 es dedicà a l’exercici de la seva activitat religiosa a València i Barbastre. Com a conseqüència de les bullangues de 1835 i de l’inici del procés desamortitzador hagué d’exiliar-se a França, on hi residí dedicat a l’ensenyament fins el 1839. Aquest any fou nomenat professor i director del recentment creat Col·legi d’Humanitats de Figueres, al front del qual hi restà fins que a l’any 1845 fou nomenat professor i director de l’Institut de Girona[86]. En relació amb els estudis arqueològics tenim constància que a l’any 1843 fou nomenat membre de Sociedad Arqueològica i sembla ser que com a tal rebé un primer encàrrec per investigar les ruïnes d’Empúries[87]. Finalment, un cop establert a Girona, fou nomenat membre de la CMG. En definitiva, en el moment de decidir qui s’havia de fer càrrec del control directe de les excavacions a Empúries era lògic que la persona escollida per aquesta actuació fos, en un principi, Julián González de Soto que reunia un seguit de qualitats que el feien únic:  

·         Era un membre de la destacat de la CMG des del seu trasllat a Girona.

·         Tenia una bona formació clàssica, atès que havia cursat estudis de teologia, escolàstica, filosofia, Sagrades Escriptures, llatí, llengua hebrea, etc., mèrits que feien difícil trobar un altre candidat més format.

·         Gaudia d’un fort prestigi com a persona capacitada i organitzada, atès que havia ajudat a fundar un dels dos únics instituts de la província, i els havia dirigit tots dos.

·         Tot i que la documentació no és clara, sembla ser que ja havia rebut anteriorment l’encàrrec d’intervenir al jaciment, la qual cosa li donava una experiència que no tenien els altres membres de la CMG.

·         I alhora, i això segurament fou un dels elements determinants de la seva elecció, havia residit durant diversos anys a Figueres i era membre de la Sociedad Arqueológica. Aquest fet li permetia actuar com a baula de contacte entre els membres de la Diputación Arqueológica de Figueres, presidida pel Sr. Sans i Serra, que havia endegat tot l’afer, i la CMG. Així s’evitava ferir excessivament la susceptibilitat d’aquests i obtenir-ne la col·laboració, impedint que es produís cap mena de conflicte.  

En definitiva, a la Girona de 1846, devia ser molt difícil trobar una altre persona més adequada per rebre l’encàrrec, així que l’elecció degué ser ràpida i lògica. Alhora, la CMG demostrà amb aquesta actuació ser extremadament curosa i posseir una gran habilitat política, atès que va saber maniobrar tot l’afer al seu favor sense produir cap mena de fricció indesitjable amb altres entitats culturals, com havia passat feia pocs anys amb les excavacions d’Itàlica.  

El nomenament de González de Soto es produí, com ja hem esmentat, al mes de juliol i en principi s’inicià amb la realització de diverses visites de tempteig al jaciment, les quals ens són descrites per ell amb els següents termes:  

“[…] porque desde que principiaron las vacaciones, a la toma de grados se han juntado repetidos viajes ejecutados para tomar indicaciones y noticias […] de las riquísimas ruinas de Ampurias, en el tanteo de cuyas excavaciones debo ocuparme en virtud de una apremiante real orden, sin que mis reclamaciones, ni el manifestar el atraso de mis asuntos profesionales, haya recabado de la Autoridad otro alivio que el hacerme el honor de decirme que por ser asunto de alta importancia y que exigía conocimientos y reserva en modo alguno se me exoneraría; en efecto reconozco que la excavación es acaso la más importante de Europa, porque en el mes y medio que hace, se me confió esta comisión, las preciosas noticias confidenciales que he recibido difícilmente pueden ser inventadas, y los tesoros que he visto en manos de particulares que los han hallado sin trabajo alguno no me han dejado duda de la riqueza artistica y arqueológica de estas ruinas. Sírvame esto de excusa por mi tardanza, E. S. y prometo V. E. darle ulteriores noticias extraoficiales sobre este último asunto si han de serle placenteras”[88].  

Concretament, en aquest fragment podem observar com Julián González de Soto realitzà diverses visites a les ruïnes i a particulars, posseïdors d’antiguitats procedents d’Empúries, per tal de recopilar les informacions prèvies necessàries a la intervenció. Però, alhora, també podem veure que la tasca li resultava feixuga, atès que no li permetia dedicar-se a les seves obligacions habituals, fet que creiem explica la seva ràpida desaparició com a director de les excavacions.  

Quant a la intervenció pròpiament dita, aquesta es desenvolupà, en una primera fase, entre els dies 11-15 de setembre de 1846. Cal dir, però, que no s’ha conservat als diversos arxius consultats la documentació relativa al procés burocràtic previ de consultes entre la Diputació, la CMG, la RAH i el Govern, com sí s’ha conservat en el cas del primer intent de 1841. Conservem, però un informe bastant detallat sobre els resultats de les excavacions. Es tracta de la Memoria sobre las excavaciones practicadas en las ruinas de Ampurias en el mes de Setiembre del presente año de 1846, signat per Julián González de Soto i datat a Girona el 20 de Setembre[89]. En aquest document, González de Soto, com a director de les excavacions, descriu el procediment dut a terme i les troballes que hi aparegueren. En tractar-se d’un document inèdit, ens permetem transcriure’l in extenso, adaptant-lo a la ortografia castellana actual.  

"En virtud de un oficio del Sr. Presidente de la Comisión de Monumentos Históricos y artísticos de esta provincia, de fecha de 6 del corriente Setiembre, en que me confiaba la dirección de las excavaciones de Ampurias, me trasladé a ellas el día 9. Empleé todo el día en recorrerlas, junto con el muy entendido y apreciable socio D. Gabriel de Molina, dos aficionados, el Sr. Alcalde y otras personas de La Escala, nos hicieron tambien el obsequio de acompañarnos. Después de esta visita acordamos y convinimos con el Sr. de Molina en algunos datos generales que nos suministró la impresión del terreno; tales fueron:”  

Com s’ha pogut observar, González de Soto fa un clar esment a que el seu nomenament prové de la CMG, ja que la normativa indicava que era aquesta institució, en representació del Govern, la que l’havia d’atorgar. Pel document també sabem que rebé el dia 6 de setembre l’ordre d’iniciar les excavacions a Empúries, on s’hi dirigí al cap de tres dies. Un cop allà va dedicar tot un dia a visitar la ciutat, ja que li calia conèixer-la amb a fons per saber on començar a excavar i no malbaratar ni el seu temps ni els diners públics esmerçats en el projecte, fet que només qualificar de sorprenent i, atès que teòricament ja l’havia visitada repetides vegades els mesos anteriors. L’acompanyaren Gabriel de Molina, gran coneixedor de la zona i també membre de la Sociedad Arqueològica[90], en aquell moment administrador de la duana de L’Escala, i l’alcalde de la població. En tot cas, el fet d’emprar un dia per a la observació del terreny reflecteix, com d’altres trets que veurem més endavant, la metodologia que va aplicar a aquesta excavació i que no dubtem de qualificar de moderna. Des de el punt de vista actual, la mancança dels primers excavadors d’Empúries no era la tècnica o la prudència amb que s’excavava, encara que no seguien el mètode estratigràfic; sinó la manca de dades en aquella època per a poder contextualitzar i definir correctament les troballes. Immediatament, després de fer aquesta primera visita, González de Soto exposà les seves primeres conclusions, que es detallen a continuació:  

“1º, que Ampurias carecía de fuentes, aún en la parte más baja e inmediata al mar. El estar situada en un montecillo aislado por todas partes, el no verse vestigios de acueductos, ni ser estos posibles atendidos los conocimientos hidráulicos de aquella época, por la immensa y dilatada profundidad que debían salvar, y finalmente el hallarse aljibes en todos los puntos, aun en el mismo puerto, prueban suficientemente esta aserción. Las aguadas se harían probablemente en la desembocadura del río Fluviá o en la fuente cuyas aguas van hoy en día a La Escala y que corrieron por un acueducto”.  

Certament, no s’acaba d’entendre per què s’inicia la descripció de la ciutat antiga amb aquesta referència a les fonts. Però, sobretot, sorprèn que es digui que la tècnica romana per construir obres hidràuliques era deficient, la qual cosa denota un escàs coneixement de l’obra de Vitrubi.  

“2º, convinimos también en que las arenas han viajado por toda la parte N. O. De la ciudad, aún por la cumbre, fenómeno que sigue reproduciéndose con mucha regularidad en varios puntos cercanos y es causado por los vientos del N. que hallan en su dirección y barren constantemente una costa baja de tres leguas.”  

És a dir, la sorra havia cobert la part nord-oest de la ciutat. Situació que era el resultat de l’acumulació de sorres en dunes litorals, les quals mogudes pel vent avançaven pels camps cobrint tot al seu pas. Fent un breu incís, cal esmentar que aquest fet acabà motivant que a finals del segle XIX l’Estat intervingués a la zona per aturar-ne l’avenç, mitjançant la seva fixació amb barreres vegetals, la qual cosa ha donat a la zona la seva actual fesomia[91].  

“3º, finalmente convinimos también en que los paredones que hoy día asoman a la superficie, eran guía poco segura para dirigirnos por ellos: se hallan tan diseminados, se ocultan tan pronto y son tan distintos en direcciones, que la imaginación se turba; y para lograr algun resultado con poco dispendio, creimos deber consultar, no menos que al terreno, a la experiencia y a las tradiciones perdurables de los plantadores de viñas. En efecto, la sencillez de los mismos, la sincera cooperación del Sr. Cura, del Sr. Alcalde y del celoso D. Francisco Maranges nos auxiliaron en esta investigación tan poderosamente como nos habíamos prometido”.  

Per conèixer la part de la ciutat que restava sota les vinyes, doncs, segons González de Soto no era suficient amb les dades aportades directament per l’observació dels murs que en sobresortien, sinó que calia l’ajuda dels treballadors que conreaven les terres; i també la de Francesc de Maranges, descendent de l’antiquari Josep Maria de Maranges, que com hem vist abans, adquiria als pagesos els materials que haguessin trobat, havent format una important col·lecció.  

“De las varias relaciones que oimos, pudimos deducir: 1º, que hay varias cavidades y habitaciones sepultadas en distintos puntos que aproximadamente estan ya designados, viven los que han bajado a ellas y describen unos pavimentos, pinturas y distribución con tales circunstancias que solo podría inventarlas el que tuviere noticia experimental de antigüedades y más luces que las que alcanza un pobre jornalero”.  

Les informacions d’aquest i dels dos paràgrafs següents, en la nostra opinió, foren aportades per Francesc de Maranges. El seu predecessor coneixia bé les restes enterrades ja que les havia visitat nombroses vegades i les havia mesurat i dibuixat; per altre banda, animava en la seva obra sobre Empúries a que la gent les visités[92]. Per això González de Soto indica que les dades provenen de gent entesa i no de camperols. Aquí creiem que trobem un altre criteri destacable de l’estudi de González de Soto: discriminar entre les variades informacions, aportades per diverses vies. Disposava, per una banda, dels estudis anteriors, des de Pujades fins a Josep Maranges; per altra banda, de les informacions directes dels jornalers que conreaven les vinyes; i encara de les aportades pels aficionats Maranges i Molina. Les dades aportades per aquests dos aficionats i pels erudits que l’havien precedit en l’estudi d’aquesta ciutat eren per González de Soto més valuoses que les dels jornalers. No es tractava, en la nostra opinió, d’un decimonònic elitisme cultural, sinó que reflectia un fet objectiu: els aficionats podien interpretar millor les restes antigues que els jornalers ja que hi estaven més avesats i coneixien la bibliografia de l’època.  

“2º, que debe haber estatuas sepultadas, pues en 1802 se sacaron algunas enteras y otras mutiladas, de sola una viña de corta extensión. Estas estatuas se pulverizaron para estucar la Iglesia del Convento de N. S. de Gracia; vive aún y he hablado con el pintor que ayudó en este trabajo y describe con una candidez que desespera la belleza de una de ellas”.  

Com ja s’ha vist en un apartat precedent, la reutilització de les pedres d’Empúries com a element constructiu ja era àmpliament coneguda: les muralles de Roses i de Perpinyà, així com l’església de L’Escala i del convent servita utilitzaren tant pedres com calç procedent de les restes emporitanes[93]. Aquest fenomen, malauradament no era una excepció, atès que fou lamentablement ben usual en la majoria de jaciments arqueològics d’època clàssica.  

“3º, que debía ser población rica o de artistas. Las pruebas son inconcusas: en el espacio de unos doce años se ha hallado un número exorbitante de sellos y grabados en cornalinas, ópalos, calcedonias, rubíes, etc; puede asegurarse que se han encontrado casi tantos sellos como medallas y que las que estan o han estado en manos de solo cinco o seis individuos que viven hoy día en esta provincia no bajan de dos mil. Todas se han descubierto en la superficie de los campos y muy pocas estaban montadas. He examinado un buen número y hallado que son de exquisito gusto, de muy buen dibujo y con detalles que solo percibe el ojo afinado de un buen señor”.  

Aquest paràgraf és indicatiu de la magnitud del saqueig a que fou sotmesa la ciutat per part d’excavadors particulars. I tenint en compte que els col·leccionistes estaven més interessats en objectes com ara pedres precioses o semiprecioses gravades [94] o bé estatuetes de bronze, monedes, etc., podem pensar que la quantitat d’objectes que ells no valoraven i es van perdre, com ara aretines, sigil·lades, àmfores, tegulae, etc., hagué de ser enorme.  

Després d’aquestes primeres impressions, González de Soto, inicia la descripció pormenoritzada de les diverses descobertes que féu al jaciment al llarg dels dies següents:

“Con estos y otros antecedentes que sería difuso referir, principiamos los trabajos de tanteo el dia 11 del corriente y se continuaron a presencia mía el 12, 14 y 15. En estos cuatro días se halló: 1º, cinco sepulcros comunes formados con mucha sencillez de grandes ladrillos de cuatro palmos cuadrados de superficie cada uno: debajo del esqueleto había cuatro ladrillos, igual número a cada lado colocados de modo que se tocaban por la parte superior, uno vertical a los pies y otro a la cabeza. Uno de estos sepulcros tenía encima una capa de cal y canto y otra superior de mezcla de cal y ladrillo en figura semi-cilíndrica. Los huesos estaban reducidos a polvo y no se halló objeto alguno mortuorio dentro de los sepulcros; solo en el centro de todos ellos se descubrió un gran ánforacolocada horizontalmente con heces de vino: el ánfora estaba muy cascada, pero los trozos se hallaban colocados cada uno en su lugar. Hemos conservado para el museo los quince mejores y más enteros ladrillos que han salido”.  

Aquestes tombes corresponen a les núm. 383, 439, 402, 403, 381, les cinc tombes de tegulae -no pas de rajols- i la núm. 384, l’enterrament en àmfora. En concret, apareixen referenciades al catàleg de la necròpolis amb el mateix text recurrent: “sense dades. Explorada, probablement, pels “forestals”. Surt al plànol publicat el 1908 a l’Anuari”. L’al·lusió als forestals fa referència als treballs duts a terme pels enginyers del Cuerpo de Ingenieros de Montes per a fixar les dunes mòbils que entre la desembocadura del Ter, al sud, i la del Fluvià, al nord, envaïen els camps de conreu. No coneixem el grau d’afectació d’aquests treballs sobre la neàpolis empuritana: sembla que reexcavaren completa la cella memoriae i les cambres funeràries del seu entorn, tal com recorda ja a l’any 1909 Puig i Cadafalch [95]. No sabem per tant si van reexcavar les tombes situades dins l’àmbit funerari H (al nord de la cella), les 381, 383 i 384.  

Veiem com podem completar el que se sap sobre aquests enterraments. La tomba núm. 383 correspon, segons el catàleg, a una “fossa simple a terra amb les despulles protegides per tres tegulae”. Però la descripció de González de Soto indica clarament que es tractava d’enterraments formats per quatre tegulae a cada banda i una a cada extrem: aleshores, o bé González de Soto va obviar el fet que aquest enterrament en concret n’estava format tant sols per tres, si la resta estava generalment format per unes deu; o bé, l’opció per la qual ens decantem nosaltres, és a dir, que les set teguale que manquen es trobaven en bon estat i formaven part del grup que fou retirat per a ser conservades en el Museu. La tomba 439 se’ns descriu com un enterrament “molt fet malbé”. De fet, si observem la fig. 99, veiem que està pràcticament arrasat. Les tombes 402, així com la 403, sembla que fou “explorada el dia 9 d’agost de 1946 per Almagro [96]. Es conserva in situ molt arruïnada”. Creiem, malgrat “l’exploració” d’Almagro que ja va ser descoberta el 1846. La tomba que tenia una “capa de cal y canto y otra superior de mezcla de cal y ladrillo en figura semi-cilíndrica” correspon a la núm. 381 (fig. 106), descrita al catàleg com a “sarcòfag de tegulae de secció triangular i amb un recobriment sòlid, de qualitat, fet de pedruscall i morter de calç conformant un monument notable. Potser havia anat cobert d’una capa de signinum de la qual, però, no n’hi ha evidències. Trencat i malmès, conserva una llargària de 1’75 m i l’amplada és de 0’80 m (fig. 106)”. La hipòtesi de l’existència de la capa de signinum queda confirmada. La tomba 384 és un ”enterrament en àmfora. El recipient, cilíndric i pràcticament sencer presentava la boca a l’est i amidava 1’95 m de llargària (...) La classificaríem dins de la forma Keay XXV” [97].  

Un fet interessant de la descripció que fa González de Soto d’aquestes tombes, i que ens permet veure novament el caràcter innovador de les excavacions, és que entre les peces, que pel seu estat de conservació havien de ser destinades al museu provincial per tal de ser estudiades i exposades, hi apareix un tipus de material arqueològic les tegulae -confoses amb rajols (lateres)-, que no era gaire estimat en aquella època, ni tant sols per la majoria d’arqueòlegs de prestigi.  

“2º, una lápida casi entera de dos palmos y medio de anchura y seis de alto en la cual se lee: [dibuix esquemàtic de la làpida] I.O.M. / VEXILLATO / EG. VII CF / VB: CVRA / VNI. VICTO / RIS DIEC. ES / SD. OBNA / LEM. AQVILAE”.  

Aquesta inscripció correspon a I.R.C. III, núm. 14. Es tracta d’un cippus commemoratiu d’una vexillatio de la legio VII Gemina Felix, reutilitzat com a stipes per a sostenir una mensa altaris, conformant l’altar i la zona central i neuràlgica de la basílica. Les dades aportades per l’informe de González de Soto permeten confirmar la hipòtesi proposada per Nolla i Sagrera segons la que aquesta inscripció i la placa marmòria reconvertida en mensa altaris foren trobades en les primeres excavacions de 1846-1848 i ingressades al Museu de la CMG en aquells anys[98]. La inscripció, doncs, es trobà en l’excavació de 1846, feta sota la direcció de González de Soto i -com veurem supra- la placa marmòria es trobà en la fase posterior, dirigida per Gabriel de Molina, en el mes de novembre del mateix any.  

“3º, un sepulcro labrado en piedra artificial de color de rosa, que parece ser de cal y ladrillo molido; la que es de una pieza y la tapa de otra; las formas son regulares y agraciadas pero sin relieves. Este sepulcro se halló muy desnivelado y algo abierto y solo contenía tierra y un esqueleto muy descompuesto: es sepulcro digno de conservarse para el museo provincial. Otro igual se encontró abierto, sin tapa y muy cuarteado. Entre cuatro paredes se halló además un esqueleto cuyo craneo apreciaran sobremanera los frenólogos: las suturas indican ser persona mayor, la dentadura estaba íntegra y perfectamente conservada con todo el esmalte, la parte frontal y superior tan desarrollada como en los cráneos araucanos y notablemente prominente la parte posterior e inmediata a las orejas”.  

El primer sepulcre és el núm. 409 (fig. 111), que és un sarcòfag monolític de pedra sorrenca del que se’n conserva la caixa i la tapadora. No se sap on fou trobat, però probablement en la zona de l’àmbit funerari B, a l’est de la cella. Dipositat al Museu de Sant Pere de Galligans (MAC, Girona) amb el núm. d’inv. 1332 i 1333. Ja es sabia que procedia de les excavacions de 1846-1848. Ara podem precisar que fou trobat entre el 11 i el 15 de setembre de 1846. El segon, que havia ja perdut la tapadora quan el van trobar i que estava trencat, és el núm. 406. No se sap on es va trobar, però Nolla i Sagrera suposaren que estava als “entorns immediats de la cella que és on s’han localitzat tots els sepulcres d’aquestes característiques”. La situació actual és al costat de la paret de tanca de llevant del pati de les dependències del museu monogràfic. Pel que fa al “cráneo araucano”, convindria aclarir que es tracta d’una definició que prové de la frenologia decimonònica, tractant-se del tipus de crani considerat en aquell temps propi de la zona del centre de Xile[99].  

“4º, en el campo que media entre el convento de N. S. de Gracia y el mar, hallamos una cisterna compuesta de dos cámaras que se comunicaban por una puerta: bajamos a ella, examiné el enlucido y me sorprendió verle compuesto de cal, arena y carbón graneado: caté las paredes en varios puntos y me cercioré de que el enlucido era uniforme: esto me probó que las propiedades reconocidas recientemente en el carbón fueron ya apreciadas y aplicadas por los antiguos”.  

Diverses cisternes emporitanes presenten dos compartiments separats per un mur amb porta. Es tracten de les núm. 2, 31, 32 i 41. Considerem que la núm. 2, en el context de l’Asklepèion, es troba massa al Sud per a poder dir que està entre el convent i el mar. Qualsevol de les altres tres podria tractar-se de la referida en el text ja que es troben sota mateix de l’stoa. Les núm. 31 i 32 foren “descobertes” per Gandia els anys 1916 i 1913 respectivament, mentre que la 41, fou “descoberta” durant una intervenció de neteja l’any 1991, no havent sigut objecte de cap descripció per part de Gandia, ni aparèixer en els plànols de Gudiol[100]. El text no ho indica, però González de Soto va arrancar part del recobriment en signinum de la cisterna i el va enviar a la Comissió. Entre la documentació que conserva de la CMG el Servei d’Arqueologia de Girona hi ha una fitxa que constata això: “[Sense numerar] Enlucido de cal arena y carbon arrancado por D. Julian Gonzalez de Soto de una cisterna que se halla en el campo que fue del convento de Gracia situado entre el citado convento y el mar. Excavaciones del mes de setbre[sic] de 1846”[101].  

“5º, se halló tambien una cornalina con [?] y rojizas; es ovalada, de unas seis lineas en su eje mayor y tiene grabada un cupido de formas puras pero algo obesas, parécese mucho al amor perezoso de Rafael.”  

“6º, se hallaron tambien dos estilos, algunos trozos de mosaico de poco mérito y una piedra de toque para ensayar metales”.  

“7º, se encontraron tambien trozos de enlucido pintados con colores, que a pesar de los siglos y del contacto inmediato con la tierra de labor, se conserban vivísimos sobre todo uno que parece vermellón y es más subido y acarminado que el vermellón mejor de la China”.  

“8º, entre los varios trozos de barro saguntino rojo, negro y jaspeado, hemos logrado recoger varios trozos en que estan los nombres de los alfareros; uno de ellos dice: cn. ate.zoili. No hemos leido todavía los demás”.  

La referència “barro saguntino” és com es coneixien fins al segle XIX i de manera general la ceràmica Terra Sigil·lada. El “barro saguntino rojo” al·ludeix a la Terra Sigil·lada Itàlica [102] el “negro” a la ceràmica etrusco-campaniana [103] i el “jaspeado” a la Terra Sigil·lada Gàl·lica, en la seva modalitat anomenada marmorata, per l’efecte òptic que produeix de marbre amb vetes vermelloses [104].

La marca fa referència a una ben coneguda officina de TSI. Es tracta de la de Cnaeus Ateius, que comença a produir a Arezzo[105], però que ben aviat obriria oficines a Pisa y Lyon[106]. Els treballadors que signen amb ell a les marques són: Chrestus, Eros, Eubodus, Hilarus, Mahes, Xantus, i el nostre Zoilus[107]. Quant a la seva cronologia, sembla que el centre d’Arezzo atura la seva producció cap el 10- 15 aC., mentre que el centre pisà perdura fins a Tiberi[108]. La difusió a la Península Ibèrica de la producció ateiana és enorme: és en la majoria de jaciments d’Espanya i Portugal la producció més difosa en TSI (Montesinos, 2004, 48). A Empúries se’n coneixen un mínim de 26 exemplars d’Ateius i 16 de Cn Ateius[109]. Molts d’aquests fragments foren enviats a la CMG:  

“9º, he traido para el gabinete una coleccionita de trozos de argamasa y de almendrado muy curiosos en variedad y solidez”.  

Aquest és un altre tret de la relativa modernitat de l’actuació de González de Soto, atès que recull mostres dels diferents tipus de paviments per tal de fer-ne una col·lecció i poder efectuar comparacions en el futur. En la nostra opinió, els trozos de argamasa fan referència al opus signinum i els de almendrado fan referència al opus caementicium.  

“10º, casi en la orilla del mar encontré un trocito de vidrio azul con volutas interiores blancas; lo enseñé al instante al apreciable socio Sr. Molina manifestándole mi sorpresa y este Sr. me aseguró que hallariamos otros y no pocos. Vueltos a casa el Sr. de Molina me presentó una colección de varios trocitos de vidrio semejantes al que había encontrado pero muy variados. Los he examinado muy detenidamente; hay uno del género de los afiligranados de Venecia del siglo 15º; otros son de los mille fiori de Alemania, pero hay tres que no pertenecen a ningún genero de que yo tenga noticia. M. Bontemps, director de la cristalería de Choisy-le-Roi, acaba de publicar una memoria histórico-práctica sobre el modo de trabajar los vidrios que él llama mosaicos y son los mille fiori; pero yo puedo asegurar, que, si dicho Sr. viese los de Ampurias, confesaría la insuficiencia de sus medios para la ejecución de los que yo tengo a la vista; confío mucho que esta provincia poseerá en breve una rica colección de trozos de vidrio de estas y acaso otras especies que serán visitados con placer por los curiosos”.

En concret, els afiligrants de Venècia del s. XV són vidres decorats amb la tècnica, consistent en formar barnilles de vidre (lattimo) i combinar-los formant una filigrana[110]. El anomenats vidre mosaic o millefiori consisteixen en una barnilla de vidre de diferents colors i que és tallada en diverses peces[111]. Pel que fa a la referència a George Bontemps (1799-1883)[112], cal dir que aquest fou el fundador de la cristalleria de Choisy-le-Roi, que va destacar a mitjans s. XIX per la fabricació de vidre pintat; i ell mateix va ser el primer a Europa a fabricar vidre vermell. També diversos fragments de vidre foren enviats a la CMG.  

Finalment, el dia 16, González de Soto marxà a Girona, per atendre les seves obligacions com a director de l’institut d’aquesta ciutat. En aquest moment, la despesa realitzada en l’excavació era només de 600 rals que, en la nostra opinió, era ben modesta, donat que el total destinat a les excavacions arqueològiques era de 6000 reals[113]. Tanmateix, això no suposava l’aturada de les activitats, ja que deixava al seu càrrec a Gabriel de Molina, que alhora era auxiliat en la seva actuació per l’hisendat i col·leccionista de l’Escala Francesc de Maranges, que ja havia col·laborat amb Gonzàlez de Soto. És a dir, la marxa del que havia estat el director de la intervenció no suposà la seva aturada, com ho demostra la darrera frase de la Memoria, on s’afirma: “Después de mi salida se han descubierto ya varios mosaicos; una, al parecer, herrería, dos sepulcros superiores de los arriba mencionados; una piedra preciosa grabada para sello y otros objetos de que daré cuenta en otra memoria luego que los haya visto”.  

Concretament, els dos sepulcres “superiores”, significa, en la nostra opinió, que estaven decorats, per oposició als esmentats abans que no ho estaven. Així, un correspon al núm. 410 amb tota seguretat i un altre correspondria a un sarcòfag indeterminat, sobre el que proposarem una hipòtesis. El núm. 410 és el conegut a la bibliografia com a “sarcòfag de les estacions”[114]. Ja es sabia que havia estat descobert a les excavacions de 1846 i ara podem precisar que ho fou entre el 16 de Setembre, quan González de Soto deixà Empúries i el dia 20 del mateix mes, quan redactà el seu informe. Continuem sense conèixer el lloc exacte de la troballa i ens sumem a la hipòtesis proposada per Nolla i Sagrera sobre la seva possible localització a la cambra funerària A, l’única lligada estructuralment a l’aula basilical. Actualment es troba exposat al Museu de Sant Pere de Galligans (MAC/Girona) i porta el núm. de inventari 1056 (caixa) i 1057 (coberta). Es tracta d’un sarcòfag de marbre blanc, possiblement de Carrara, que presenta la decoració següent: una imago clipeata, representació convencional del difunt, amb quatre personatges dempeus a cada banda, al·legories de les estacions. Pel que fa a l’altre sarcòfag “superior”, hauria de tractar-se del núm. 1[115], ja que és l’únic que resta del catàleg fet per Josep Maria Nolla i Jordi Sagrera de la necròpoli paleocristiana d’Empúries amb motius esculpits. El núm. 1 és el conegut com a “sarcòfag de la porta del Hades” o “de les estacions amb columnetes”. Va ser trobat al sector 10, en el vestíbul meridional de la cella, dins una cisterna. Es tracta d’un sarcòfag de marbre d’una sola peça, amb tapadora de pedra sorrenca amb acroteris ornamentals. S’hi ha esculpit la porta de l’Hades o del mateix sepulcre, amb quatre erotes dempeus a cada banda, representant les quatre estacions. Malauradament, aquest sarcòfag va ser trobat amb tota seguretat el dia 9 de maig de 1908 i, en conseqüència, no pot ser l’esmentat per González de Soto. Una hipòtesi suggerent seria que es tractés del sarcòfag més important de tot el conjunt, no per la qualitat de la seva decoració, sinó pel lloc que ocupava en la cella memoriae. Ens referim al núm. 377, situat sota l’altar mateix i destinat a rebre el cos de un màrtir o d’un personatge significatiu del cristianisme emporità. Es tracta d’una caixa de gres, que va ser encastada en l’espai d’una forma primigènia. La seva importància clau en el conjunt es fa palesa pel fet que al seu voltant es va bastir la cella i pel fet que, en l’ampliació posterior, no va perdre la seva centralitat. Es desconeix la data de la seva trobada i no se’n té cap referència, només que apareix al plànol publicat el 1908 a l’Anuari, exactament igual que tots el sepulcres i tombes que es descobriren en les excavacions de setembre de 1846. Seria, doncs, la posició central i determinant d’aquest sarcòfag la que hauria premés donar-li el qualificatiu de “superior”. No cal relacionar necessàriament la hipotètica troballa d’aquesta peça amb la referència al descobriment en el mes de novembre de la part superior de la mensa altaris ja que l’stipes, com hem vist, es trobà al setembre.  

Posteriorment, com ja s’ha esmentat, les excavacions continuaren sota la direcció de Gabriel de Molina, atès que les múltiples ocupacions de González de Soto li impediren seguir ocupant-se de l’assumpte[116]. Tanmateix, aquesta segona fase de les excavacions ens és poc coneguda, atès que no posseïm cap memòria detallada de les troballes. Sabem, però, que al mes de novembre del mateix any es posaren totalment al descobert les restes de la basílica paleocristina de la neàpoli, la qual fou sorprenentment i correctament identificada pels seus descobridors, contràriament al que farà la majoria d’investigadors fins que Puig i Cadafalch a l’any 1908 la identifiqui definitivament: “De las ultimas comunicaciones recibidas del encargado de las excavaciones que se practican sobre el terreno que fue ciudad de Ampurias, resulta haverse descubierto fragmentos de un pequeño templo, al extremo del cual se ha hallado una especie de Altar, elevado algunos palmos del pavimento común a manera de nuestros Presbiteros” [117].  

Concretament, la seva localització comportà que es sol·licités la col·laboració del bisbat de Girona per tal que nomenés a un sacerdot, preferentment el rector de l’Escala, com a representant de l’autoritat eclesiàstica, per formar part de la comissió que havia de reconèixer les restes, atès que en cas que es confirmés el caràcter cristià del temple seria un dels més antics de la Península. A això, a més, calia afegir, com feien notar el governador civil, Carles Llauder[118], i el secretari de la CMG, Joaquim Pujol i Santo, autors de l’ofici, la possibilitat que es localitzessin sepulcres de màrtirs del cristianisme, fet al qual es donava la major importància. Finalment, en resposta a aquesta sol·licitud, el Vicari general de la diòcesi, va nomenar al capella de l’Escala per tal que hi assistís: “[...] siempre que sea conveniente en unión de un individuo de esa Comisión de monumentos artísticos, del alcalde de la villa y de un escribano, al reconocimiento de todo cuanto tenga relación con nuestra Religión Divina en las escavaciones que con tanto acierto se practican en le terreno que fué ciudad de Ampurias”[119].  

La següent notícia que tenim relativa a les excavacions són unes llistes d’entrades de materials procedents del jaciment al museu provincial, que es publicaren en el BOP al llarg dels mesos de febrer a maig de 1847[120], les quals ens confirmen que les excavacions continuaren al llarg d’aquest any, com a mínim fins el mes d’abril. Fet que ens porta a pensar que es treballà en el jaciment de forma interrompuda fins a l’esgotament de la subvenció. Aquesta actuació no lligaria gaire amb una actuació científica, atès que suposava enfrontar-se al mal temps i als temporals de tramuntana, que devien omplir les rases practicades ràpidament. Tanmateix, sí ens permet relacionar-ho amb la hipòtesi que hem plantejat en un apartat anterior, és a dir, és dóna preferència al caràcter d’obra pública per apaivagar possibles revoltes socials de la intervenció, malgrat que això suposà desaprofitar els mitjans humans i materials utilitzats. Malauradament, però, en esgotar-se la subvenció i en no renovar-se les excavacions acabaren quedant paralitzades[121]. Concretament, per les actes de la mateixa CMG sabem que a finals de 1847 les excavacions s’havien aturat per manca de fons, que eren insuficients, fins i tot, per tornar a cobrir el que s’havia descobert[122].  

En definitiva, la manca de recursos havia comportat l’aturada de les excavacions públiques, com a mínim des del mes d’abril de 1847. Fet que ens permet dir que l’afirmació de Martínez Quintanilla respecte a que les excavacions es desenvoluparen al llarg de tres anys, 1846, 47 i 48, és errònia [123]. Creiem que aquest error es produí a conseqüència de la realització en els anys següents, per part de particulars, alguns dels quals havien participat directament en tot l’afer, d’excavacions que culminaren amb la troballa del conegut mosaic anomenat del Sacrifici d’Ifigènia[124].  

La conclusió de tot això fou que malgrat els diversos i interessants materials recuperats en aquesta actuació arqueològica, els resultats foren considerats per la CMG com a pèssims, fins al punt que es pensà que Empúries era un jaciment de poca importància, arrasat ja pels col·leccionistes, i que no podia aportar quasi res al coneixement històric del país[125]. En conseqüència, amb posterioritat molt poques veus defensaren el potencial arqueològic d’aquells terrenys[126], de forma que el jaciment fou abandonat a la seva sort, alhora que els ens públics es limitaven a adquirir les troballes que s’hi feien a pagesos i antiquaris, sense que durant anys s’hi intentés realitzar novament una intervenció arqueològica.  

Notas