Menú principal

Índice de Scripta Nova

L’HABITATGE: ¿MONEDA DE CANVI, ELEMENT D’EXCLUSIÓ TERRITORIAL O DRET BÀSIC? BADALONA COM A PUNT DE REFERÈNCIA

Maria Herrero [mherrero@ambtu.bcn.es]
Joan Tort [tort@ub.edu]
Valerià Paül [vpaulcar@hotmail.com]
Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional. Universitat de Barcelona

---

La vivienda: ¿moneda de cambio, elemento de exclusión territorial o derecho básico? Badalona como punto de referencia (Resumen)

Esta comunicación es, esencialmente, un estudio sobre las características generales de la vivienda en Badalona, ciudad situada dentro del continuo urbano central del Área Metropolitana de Barcelona. La estructuramos en tres apartados: en primer lugar, hacemos una introducción a la morfología urbana de Badalona y a la distribución del suelo residencial en el municipio; en segundo lugar, realizamos el análisis propiamente dicho del parque de viviendas, incidiendo, entre otros aspectos, en la tipología, la distribución territorial y el régimen de tenencia; finalmente, y sobre la base de las cuestiones analizadas, planteamos una serie de interrogantes acerca de la problemática general de la vivienda, en un entorno metropolitano como el de Barcelona.

Palabras clave: Área Metropolitana de Barcelona, altas densidades urbanas, barrios laberínticos, vivienda de propiedad y de alquiler, Estado del bienestar.

---

Housing: source of investment, element of territorial exclusion or basic right? A study of the situation in Badalona (Barcelona, Spain). (Abstract)

This paper is, essentially, a study of the general characteristics of housing in Badalona, a city lying within the urban continuum of the metropolitan area of Barcelona. It is structured in three sections: first, we describe the basic features of the urban morphology and the distribution of the zones with a residential land use; second, we urdertake a detailed analysis of the city’s housing, examining, among other aspects, the different classes of housing, their patterns of spatial distribution and systems of ownership; finally, we examine certain questions arising from the study regarding the general housing problem in a metropolitan area such as that found in Barcelona.

Key-words: Metropolitan area of Barcelona, high population densities, labyrinthic urban districts, ownership housing, Welfare State.

---

 Hi ha una llarga tradició en estudis, idees i reflexions entorn de l’habitatge. El creixement de les ciutats durant la primera etapa industrialitzadora marcà l'inici de l'anàlisi de l’habitatge com a element bàsic de les condicions de vida[1]. L’actual percepció d’escassedat d’aquest bé, com també el seu continuat augment de preu, no són unes tendències episòdiques i conjunturals sinó que han esdevingut una constant, una característica permanent. L’habitatge, i especialment l’habitatge urbà, a més d’una necessitat bàsica, és sobretot un bé d’intercanvi i un important element de diferenciació i exclusió territorial. Ens trobem doncs davant d’un tema recurrent en els estudis urbans dels segles XIX i XX i, alhora, de la més absoluta actualitat[2]. 

Amb un breu repàs als diaris dels darrers mesos hem constatat que l’habitatge és un tema recurrent a Espanya: s’informa bàsicament de la contínua alça de preus, de la manca d’habitatge de protecció oficial, de l’escassedat d’habitatge de lloguer i, darrerament, fins i tot comencen a aparèixer dades sobre els habitatges vacants.

Ens proposem dur a terme una anàlisi sobre les característiques generals de l’habitatge al terme municipal de Badalona, situat dins el que es coneix com a “primera corona” de l’Àrea Metropolitana de Barcelona -que és un continu urbà. L’estudi l’estructurem en tres apartats: en primer lloc, fem una aproximació a la morfologia urbana bàsica de Badalona i a la distribució del seu sòl residencial; a continuació, ens centrem en l’anàlisi pròpiament dita del parc d’habitatges de Badalona, al·ludint a aspectes com ara la seva tipologia, la seva distribució territorial i el seu règim de tinença; en el tercer apartat, finalment, plantegem una sèrie d’interrogants generals que hem pogut formular a partir de les consideracions fetes sobre el cas estudiat (i que resumim en el triple enunciat del títol: “moneda de canvi”, “element d’exclusió territorial” i “dret bàsic”).

Badalona: la ciutat i el seu terme municipal

A manera de presentació

Badalona, que és la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants[3], pertany al continu urbà de la conurbació de Barcelona i està totalment inserida dins la dinàmica metropolitana. Badalona està solcada per les principals vies de comunicació de l’angle nord-oriental del continu central de la regió metropolitana, té una densitat de població alta i la forma global de la ciutat es podria definir com a indiferenciada, caracteritzada per barris residencials densos combinats en menor mesura amb altres barris, indústries, centres comercials, etc.

L’organització bàsica del terme de Badalona, de 22,20 km² i situat parcialment en una petita plana mediterrània, està en relació directa amb la topografia. El casc antic es troba en un petit turó, mentre que els primers eixamples i indústries se situen a la plana d’horta i mantenen en part la seva morfologia. La resta de la ciutat també ha crescut lligada als camins paral·lels a la plana, per on discorre la circulació dominant, i als camins verticals traçats per les rieres, seques bona part de l’any. La serralada de Marina i els seus contraforts acullen avui la resta de la ciutat. Mentre els turons més propers van ser densament urbanitzats entrada la segona meitat del segle XX, les parcel·les agrícoles planeres, més productives, ho foren més tard i la serralada ha mantingut parcialment la seva funció agrícola i forestal. Els barris avui s’estructuren encara atenent aquest esquema inicial.

Principals morfologies de la ciutat

De forma breu es poden establir quatre grans espais, que podem posar en relació tant amb la topografia de la ciutat, amb la morfologia, com amb la densitat de població i més tard amb les tipologies dels habitatges:

a)      La plana. L’eixample Pons, que data dels primers creixements industrials de la ciutat, té una morfologia parcel·lària lligada a de les hortes litorals, a l’esquema reticular del territori i les traces hídriques. Envolta el casc antic de la ciutat colonitzant la plana agrícola i litoral amb carrers reticulars de cases, originalment de quarter amb hort o pati posterior que donava unes illes regulars amb un passadís central verd. Els patis i la morfologia no estan protegits, i els darrers anys estan essent substituïts. Són edificis de poca alçada, en general, i es corresponen amb la qualificació urbanística 12. Comprèn els barris de Casagemes, Centre i Progrés. Són barris amb densitats moderades, ben valorats i amb uns estàndards bons de qualitat de vida.

b)      Els barris de “laberint”. Es podria anomenar així els barris que provenen de parcel·lacions de propietats rurals en “bosses” o “paquets” de petites parcel·les. Foren els primers espais rurals a ser urbanitzats perquè eren els menys productius, els dels turons, vessants i carenes dels contraforts de la serralada de Marina. Es tracta de creixements per “paquets” aïllats, sense continuïtat amb la ciutat en el seus inicis. Els edificis eren en origen petites cases unifamiliars, inicialment d’autoconstrucció; petites parcel·les en carrers estrets que seguien la topografia dels vessants i desnivells. Les illes també són irregulars, adaptades a la topografia. Avui molts d’aquests barris estan pendents de remodelació o rehabilitació i la propietat està molt atomitzada. És el cas del Sant Crist, Sistrells, Lloreda, la Salut, la Pau, el nord de Sant Joan de Llefià, Puigfred i altres fragments. Aquests barris, estan situats als vessants i als contraforts de la serra de Can Mena i es caracteritzen per elevades densitats; concentren un alt nombre d’habitatges pendents de millores i estan rebent contingents importants de nous immigrants. Els turons i els vessants de la serra de Can Mena, tocant als municipis veïns de Sant Adrià i Santa Coloma, concentren més de la meitat de la població en el sòl residencial menys apte per l’habitatge, i tenen unes densitats de població massa elevades per a garantir una elevada qualitat de vida als ciutadans.

c)      Els blocs d'habitatges de les dècades de 1960 i 1970. Es tracta d’una tipologia d’habitatge especialment destacable, tant per la seva abundor com pel nombre d’habitants que afecta. Les àrees més importants estan a Sant Roc, Congrés, Pomar i Nova Lloreda, tot i que també trobem aquesta qualificació a Sant Joan de Llefià, Sant Mori de Llefià i Sant Antoni de Llefià, i, amb menys intensitat, a Casagemes, La Salut i Morera. L’edificació d’aquestes àrees, posterior a la dels barris de “laberint”, correspon a la ocupació urbana intensiva de les finques agrícoles de la plana més productiva. Són edificacions en illes obertes, amb grans blocs d’inspiració racionalista però d’elevades densitats, que sovint es van construir sense els equipaments i els serveis necessaris. Els darrers anys una bona part d’aquestes construccions són objecte de rehabilitació, a través de polítiques de millora tant dels edificis, com de l’espai urbà, com dels mateixos habitatges.

d)      Al darrer grup s’han d’incloure diverses tipologies. D’una banda l’edificació nova dels darrers anys (calculem que des de 1991 a 2002 s’han construït més de 8.000 habitatges), caracteritzada per blocs de ciutat compacta amb densitats moderades i en àrees d’edificació semiintensiva; d’altra banda les àrees de ciutat jardí, com el barri del Mas Ram; finalment, tipologies intermèdies com ara les colònies de Canyet, en les quals alterna una matriu d’ antigues finques agrícoles amb una de ciutat jardí.

La distribució del sòl residencial i la densitat de població per barris

El sòl residencial i la densitat de població dels barris són elements bàsics de la qualitat de vida urbana. L’espai públic i l’entorn urbà constitueixen una “prolongació” de l’habitatge, i la seva qualitat no es pot considerar de forma independent a la qualitat dels habitatges.

En relació amb el cas que ens ocupa, cal dir inicialment que el sòl residencial de Badalona inclou espais de la plana i espais de la serralada de Marina, d’una manera contínua i indiferenciada. Badalona dedica 375 ha del seu municipi a ús residencial, és a dir, el 30% del sòl urbà. Amb les operacions dels darrers anys als barris de Bufalà i Montigalà, podem dir que el sòl residencial de Badalona està bàsicament reblert, amb excepcions molt poc significatives. Les ocupacions del sòl residencial plantejades a partir de 1980 havien de “relligar” els barris que havien estat urbanitzats com a paquets o bosses aïllades, però de retruc han reforçat també la “compacitat” de la ciutat, desdibuixant els límits entre el que és estrictament urbà i el que no ho és, i contribuint a incrementar les densitats de població.

La major part del sòl residencial de Badalona, com d’una bona part del continu central de l’Àrea Metropolitana, es pot qualificar com a sòl residencial d’alta densitat. La densitat de població a Badalona, el 2001, és de 170 hab/ha (17000 hab/km²). Amb unes dades absolutes de 1249 ha de sòl urbà,[4] se situa clarament en la franja de congestió urbana. Tanmateix, un quadre comparatiu de l’Institut d’Estudis Territorials (Serratosa, 1998) dóna per a Badalona la densitat de 246 hab/ha; per a Barcelona, 259 hab/ha; per al continu urbà central,[5] 254 hab/ha, i per a l’Hospitalet, 353 hab/ha. Existeix una variació espacial de les densitats calculades per al conjunt de Badalona. Cal dir, però, quan es calculen les densitats de població per barris, que les dades són només indicatives, perquè s’ha de entendre que hi ha barris que inclouen a la seva superfície parcs o equipaments que donen servei a tota la ciutat.

Es considera que la franja de densitats que “fan” ciutat és la situada entre els 60 hab/ha i els 140 o 150 hab/ha. Es tracta, és clar, de límits no molt precisos, que estarien relacionats de manera dinàmica amb altres paràmetres com la qualitat ambiental i urbana. Dins d’aquest límits es poden establir divisions internes: per sota dels 100 hab/ha hi hauria la baixa densitat urbana i, per sobre, l’alta. Entre els 150 hab/ha i els 500 hab/ha se situa la franja de congestió urbana i més enllà dels 500 hab/ha s’entra a la franja de degradació urbana seriosa[6].

A Badalona els barris amb densitats per sota dels 60 hab/ha són Bonavista, Canyet, el Mas Ram, Pomar de Dalt, el Remei i el Manresà. Cal dir que aquests barris, o bé tenen la major part de la seva superfície en àrees protegides de la serralada de Marina, o bé tenen una bona part del seu sòl qualificada com a industrial.

Els barris situats entre els 60 hab/ha i els 100 hab/ha, és a dir, els de baixes densitats urbanes, només són Montigalà i Gorg. Montigalà té una part important de sòl industrial comercial però també té una part de sòl d’espais verds. Gorg també ha combinat tradicionalment l’ús industrial i l’ús residencial, i fins fa poc tenia petits horts residuals.

Densitats entre 100 hab/ha i 150 hab/ha, és a dir, densitat urbanes altes però acceptables, afecten els barris de Centre, Casagemes, Progrés, Coll i Pujol i Sistrells. Excepte el cas de Centre i Sistrells, aquests barris són els que conserven en part la trama de l’eixample Pons i els afectats per la qualificació 12 al PGM (renovació de casc antic)[7]. El cas de Sistrells inclou tota la superfície d’espai verd del turó del Carig i els equipaments del lateral de la C-31, és a dir, àrees d’equipaments que donen servei a tota la ciutat. Si no fos per aquest fet, Sistrells tindria una densitat de població més elevada.

La resta de barris, que són la majoria i que superen els 150 hab/ha, es poden dividir en dos grups: els barris amb densitats superiors a 150 hab/ha i fins a 400 hab/ha, i els que superen els 400 hab/ha i que van cap a la franja que hem definit com de "degradació urbana". El primer grup de barris és molt nombrós: comprèn Bufalà, Can Claris, el Canyadó, Dalt de la Vila, Lloreda, Pomar, Puigfred i el Raval. Són els barris situats a la franja de congestió urbana.

Els barris que superen els 400 hab/ha  són Artigues, Congrés, la Pau, la Salut, Nova Lloreda, Sant Antoni, Sant Mori i Sant Joan de Llefià, Sant Roc i Sant Crist de Can Cabanyes. Superen els 500 hab/ha Sant Joan i Sant Mori de Llefià[8]. Si situem aquestes dades al plànol de la ciutat veurem que són barris petits que no inclouen dins els seus límits parcs urbans, espais lliures ni grans àrees d’equipaments. Malgrat això, estan força concentrats i queden compresos dins l’àmbit orogràfic de la serra de Can Mena; o sigui, que se situen dins les àrees potencialment menys aptes per a la urbanització (àrees de forts pendents o la plana vora el Besòs, zona d’aiguamolls fins els anys 1950). Aquests barris estan habitats per 112.601 ciutadans, el 66% de la població del municipi.

En aquests barris, a les altes densitats cal sumar-hi una trama de carrers estrets, amb cotxes aparcats a ambdues bandes dels carrers –si més no, en el cas dels barris anomenats de laberint-, i una manca generalitzada d’aquells serveis i espais públics que es considera que “fan ciutat”. Aquesta àrea té continuïtat amb diversos barris densament poblats dels municipis de Santa Coloma de Gramanet i de Sant Adrià i, tot i el gran volum de població, destaca per la debilitat del sector comercial i de serveis.

Les densitats més elevades –és a dir, les que impliquen processos de degradació urbana- es concentren espacialment en un territori parcialment caracteritzat pels forts desnivells i poc adequat per a la urbanització. Aquest són els barris que concentren més habitatges i més població i són, alhora, els que reben una proporció més elevada de nova població immigrada. D’altra part, segueixen tenint uns nivells de qualitat de vida inferiors als de la resta de la ciutat, en un context de manca d’habitatge i d’uns preus elevats que es pot considerar com a paradigmàtic de tota la regió urbana de Barcelona i d’Espanya (Trilla, 2000).

La ciutat de Badalona té un sòl residencial especialment dens, sobretot en les àrees residencials monofuncionals (en el ben entès que la diversitat de funcions és un dels elements característics del fet urbà i de la qualitat de vida a la ciutat). És representatiu d’aquesta circumstància el fet que en un petit espai al voltant de la serra de Can Mena s’hi concentri la població de quasi dues ciutats com Manresa, o quatre ciutats com Vic o Figueres. I resulta que en aquest petit espai no hi ha ni les condicions ni les aptituds espacials adequades per al desenvolupament d’una sola d’aquestes ciutats.

El parc d’habitatges de Badalona

Les dades publicades més completes sobre els habitatges de Badalona corresponen encara al Cens de 1991. Tanmateix, avui, les dades del cens d’habitatges de 1991 són força obsoletes, si es tenen presents els profunds canvis que l’habitatge ha sofert durant la darrera dècada. Per aquesta raó, prendrem en consideració bàsicament les darreres dades del Centre d’Informàtica Municipal de Badalona (CIM). És previsible que la publicació de les dades del Cens de 2001 mostri diferències significatives en la composició del parc d'habitatges de Badalona. De moment, però, ens hem de referir a les fonts disponibles.

El cens d’habitatges de 1991 donava la xifra de 71.732 habitatges, i l’Ajuntament de Badalona el 2001 en comptabilitzava 80.407. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, s’han construït en aquest període (1991-2001) 7.616 habitatges. Aquestes xifres no concorden, perquè la suma de 7.616 més 71.732 no dóna 80.407. Esperem que les dades del cens de 2001 serveixin per fixar un nou referent.

Quan ens referim a les dades del 1991 citem les dades del cens, i quan ens referim a les de 2001, a les del CIM.

Característiques generals del parc d’habitatges. Anàlisi comparativa

Segons dades del cens d’habitatges de 1991,

-          Un 49% del total d’habitatges té fins a 69 m² i un 70% té menys de 79 m². L’interval més representat a la ciutat, amb un 28%, són els habitatges de 60 a 69 m².

-          Un 46% dels habitatges principals foren construïts entre 1951 i 1970, mentre que el percentatge d’habitatges construït fins al 1970 puja un a 56,84%, amb dades del cens de 1991. Els darrers deu anys s’han construït aproximadament 8.000 habitatges, un 10% del total del parc (tres de cada quatre habitatges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’han construït després de 1956).

-          Un 17,43% dels habitatges principals era de lloguer el 1991. Segons dades del CIM,  el percentatge d’habitatges de lloguer estaria en un 16,26%, amb una petita baixada, com a tota la regió urbana de Barcelona, però més suau.

-          Un 9,09% dels habitatges és vacant. Segons dades del 2001, aquest percentatge hauria pujat lleugerament fins a situar-se al 10,29%, també més suau però seguint la tendència de Barcelona.

-          Només un 1,83% de les residències són secundàries.

-          El nombre d’habitatges per edifici a Badalona és de 4,32 el 1991. Segons dades del CIM, el nombre d’habitatges per edificis és de 4,57, és a dir, que hauria continuat augmentant la densificació.

-          El número d’edificis per hectàrea era un 7,47 l’any 1991 i segons dades del 2001  és de 7,93, quocient que s’hauria incrementat,  com també la densitat.

De la comparació amb d’altres àrees del país[9], es deriva que Badalona és una ciutat amb un parc d’habitatges de superfície útil molt reduïda i amb un fort component d’habitatge del període 1951-1970, com totes les ciutats del continu urbà de Barcelona. Els habitatges de lloguer ofereixen un percentatge inferior al del conjunt metropolità o de Catalunya, si analitzem les dades del cens de 1991. La proporció d’habitatges de lloguer sembla haver decrescut molt a tota la regió metropolitana de Barcelona. El 3,45% dels habitatges totals el 2001 (8.407) són habitatges de lloguer propietat de l’Institut Català del Sòl (el 21,21% dels habitatges de lloguer). Pel que fa als habitatges vacants, la proporció de Badalona és lleugerament inferior a la de la regió metropolitana, de forma que les xifres relatives a la ciutat poden considerar-se com a representatives.

Hi ha, d’altra part, altres indicadors que confirmen les altes densitats: el nombre d’edificis per hectàrea, o el nombre d’habitatges per edifici (o dades sobre la divisió horitzontal).

Nombre d’edificis per hectàrea

El nombre d’edificis per hectàrea està profundament relacionat amb la morfologia de la ciutat, analitzada anteriorment. Els barris que hem anomenat “de laberint” tenen una xifra d’edificis per hectàrea molt alta: la Pau (33,03), la Salut (26,90), el Sant Crist (34,29), etc. El mateix es pot dir d’aquells barris de l’eixample Pons que tenen una gran atomització de la propietat i en què no han estat substituïdes les petites cases per grans blocs: Centre (34,68) o Progrés (26,01) –tot i això, cal fer notar que en aquests barris les densitats són molt moderades. En canvi, els barris de grans blocs de pisos tenen la xifra d’edificis per hectàrea molt més baixa: Can Claris (7,73), Congrés (10,80), Nova Lloreda (5,15), Pomar (7,83), etc. Convé subratllar que aquestes dades, per si soles, només representen una aproximació al grau de fragmentació de la propietat urbana.

La distribució territorial de la divisió horitzontal

Com és lògic, són els barris de grans blocs de pisos els que tenen una divisió horitzontal més marcada. El nombre d’habitatges per edifici és molt alt a aquells barris en què  dominen les cases en bloc: Can Claris (11,69), Congrés (14,53), Nova Lloreda (30,95), Sant Joan de Llefià (10,97), Sant Mori de Llefià (12,29) i Sant Roc (18,52) són els sis barris que tenen més de 10 habitatges per edifici.

En canvi, el nombre d’habitatges per edifici és especialment baix als barris poc densos i valorats a l’alça, com ara els de l’eixample Pons (tant Centre com Progrés i Casagemes ronden els 2 habitatges per edifici). Una mica més elevat és el nombre d’habitatges per edifici als barris “de laberint” (al voltant de 5 habitatges per edifici a la Pau, la Salut o el Sant Crist), d’altra part amb elevades densitats de població. Les xifres més baixes les trobem als barris de la zona muntanyosa amb predomini de cases unifamiliars (el Mas Ram, Canyet, Bonavista) o amb cases abandonades (Pomar de Dalt), i evidentment a les zones industrials, en què el quocient es veu condicionat pel nombre d’edificis industrials (el Manresà).

La distribució territorial de la divisió horitzontal, el nombre d’edificis per hectàrea i la densitat de població

Els barris on el nombre d’edificis per hectàrea és molt elevat i on, a més, hi ha una certa divisió de la propietat horitzontal (per petita que sigui, superposada a l’anterior), les condicions de vida empitjoren, la densitat de la ciutat augmenta i és més difícil aplicar polítiques de millora. Si això es combina amb una densitat de població alta, els problemes es fan encara més greus. És el cas de la Pau, de la Salut o del Sant Crist, amb densitats de població al voltant dels 500 hab/ha, un quocient d’habitatges per edifici relativament alt i una marcada atomització de la propietat horitzontal. Sistrells seria un cas similar, però el fet que hi hagi el parc de Carig dins de la seva àrea modifica els índexs d’una manera ostensible.

Els barris dels blocs de pisos tenen, com és lògic, una elevada divisió horitzontal de la propietat. Si, a més, la proporció d’edificis per hectàrea de la zona és també d’un valor elevat, els problemes s’aguditzen: els tres barris de Llefià tenen més de 10 habitatges per edifici, com a mitjana, i al mateix temps força edificis per hectàrea. Les densitats de població resultants, doncs, són particularment altes. Artigues és un cas especial perquè té gairebé 40 edificis per hectàrea i una mitjana d’ habitatges per edifici per damunt de 5. Cal tenir en compte, però, que és un barri d’una morfologia peculiar, amb carrers molt estrets i cases altes, i una trama que no es pot arribar a qualificar de “laberint” perquè és ortogonal i es desenvolupa a la plana.

En conjunt, els tretze barris del sud-oest de la ciutat, que combinen morfologies de “laberint” i de blocs, tenen densitats molt altes, una elevada fragmentació horitzontal i un nombre d’edificis per unitat de superfície també alt. Hi viu aproximadament el 60% de la població de Badalona (segons dades del CIM per a 1996), en una àrea que representa el 15% del terme municipal. No és estrany, amb aquests condicionaments, que en aquests barris es produeixi una confluència de problemàtiques (dimensions reduïdes de l’habitatge, escassa diversificació funcional, manca d’espais públics i de serveis generals, etc.).

Habitatges segons el règim de tinença, per barris

Tenen més d’un 20% d’habitatges de lloguer els barris de Lloreda, el Remei, el Mas Ram, Bufalà, Dalt de la Vila, Artigues, el Manresà i Casagemes. El barri del Centre té més d’un 37,48% d’habitatge de lloguer; a Sant Roc la proporció arriba al 40,47%, a Montigalà a 45% i a Pomar al 47,21 % del total dels habitatges (a Canyet i a Pomar de Dalt les proporcions són més elevades però els barris són força especials, perquè els habitatges formen part de petites explotacions agrícoles).

Els barris amb proporcions de menys del 10% d’habitatges de lloguer són Congrés, Sant Joan, Sant Mori i Sant Antoni de Llefià, Puigfred i Nova Lloreda. Aquests barris són, també, els que tenen una proporció més elevada d’habitatges ocupats pels seus propietaris (per sobre d’un 80%).[10] Amb índexs propers al 10% d’habitatges de lloguer trobem la Pau, la Salut o el Sant Crist.

Cal fer una breu referència a la propietat urbana. No apareixen grans propietaris urbans privats; destaca Engestur com a empresa propietària d’aparcaments, i l’Institut Català del Sòl com a propietari de 2.773 habitatges de lloguer (que representen el 3,45% del total d’habitatges i el 21% del parc d’habitatges de lloguer).

En definitiva, els barris on hi ha una marcada fragmentació de la propietat horitzontal són els que presenten una proporció de propietaris més alta de la ciutat. L’excepció seria Sant Roc, amb un elevat nombre de pisos de lloguer en blocs gestionats per l’Institut Català del Sòl.

Distribució territorial dels habitatges vacants i ocupats per la gent gran

En un futur proper, és previsible que el parc d’habitatges de Badalona experimenti una renovació generacional. Com tota l’àrea de Barcelona, Badalona va créixer a partir dels contingents migratoris dels anys 50, 60 i part dels 70. Això explica que, actualment, els habitatges ocupats per persones més grans de 64 anys representin un 14,25% del total. Aquest percentatge és especialment alt als barris centrals de la plana litoral (Centre, Progrés, el Manresà, etc.), tots ells amb un quocient superior al 20%. És també força alt el percentatge d’ habitatges ocupats per gent gran als barris de “laberint”, entre el 15 i el 20% (la Pau, la Salut, el Sant Crist, etc.). Un cas a part és Pomar de Dalt, amb un 30% d’habitatges ocupats per gent gran; l’explicació podria estar en el seu caràcter rural.

La suma d’habitatges vacants i ocupats per la gent gran és molt alta als barris de la plana litoral, i força alta als barris de la zona intermèdia de la ciutat, part dels quals són els que presenten un elevat grau d’atomització horitzontal. Considerant que tenen una elevada proporció de propietaris directament implicats, hi ha una certa possibilitat teòrica de substitució i millora dels habitatges, que no serà senzilla de dur a terme per l’alta fragmentació de la propietat; les característiques dels barris i els habitatges estan afavorint que part de la substitució es faci amb la concentració de nous col·lectius d’immigrants.

Malgrat l’elevada proporció d’habitatges vacants, el 10,29% (8276) és una xifra comparable a la de les àrees urbanes de la regió metropolitana en general. Els experts en el tema no es posen d’acord sobre el significat real d’aquestes dades, ni sobre si els habitatges vacants reals serien en realitat un conjunt més o menys nombrós que els que apareixen al cens d’habitatges.

En un context d’augment continuat del preu de l’habitatge, i on es considera l’escassedat com a factor important, volem fer notar que a Badalona hi ha un estoc significatiu d’habitatges vacants per als propers 15/20 anys.

Ritme de construcció durant el  període 1991-2001

Com a la resta de la regió metropolitana i de Catalunya[11], a Badalona el ritme de construcció d’habitatges durant els deu anys assenyalats ha estat creixent. Les dades de l’Institut Català d’Estadística sobre les cèdules d’habitabilitat lliurades de 1991 a 2000 sumen 7.398 nous habitatges. En aquest punt, pot ser interessant referir-nos a l’anomenat “índex de sobreconstrucció d’habitatges”, que posa en relació el nombre d’habitatges construïts amb el nombre d’habitatges buits, en una ciutat o un barri determinats[12]. L’any  1991, aquest índex era a Badalona d’un 6,9%, i d’un 10,9% el 2001.

Tot i les xifres que acabem d’exposar, persisteix a Badalona, com a la resta de ciutats de la primera corona metropolitana de Barcelona, la percepció generalitzada d’una manca d’habitatge. Quins motius ho expliquen? Al proper epígraf tractarem de considerar algunes respostes. Tanmateix, podem avançar que hi contribueixen d’una manera o d’una altra les expectatives d’emancipació d’unes generacions joves força plenes, com també l’arribada de nous contingents migratoris. I no és estrany a aquest fenomen la circumstància d’un llarg període amb febles polítiques d’habitatge social, correlatiu a una tendència a l’increment del preu de l’habitatge força sostinguda.

Habitatge i ciutat : alguns interrogants a propòsit del cas de Badalona

A manera de síntesi, subratllarem que Badalona té un parc d’habitatges especialment homogeni i dens, construït en gran part durant la segona meitat del segle XX. Cal destacar alguns barris o sectors de la ciutat on les densitats són superiors a 400 hab/ha, i on la morfologia de “laberint” o amb elevats blocs verticals ha afavorit situacions de  degradació urbana. El 73% dels habitatges es troben als barris més densos i degradats. Les densitats elevades es combinen amb un espai urbà migrat i bàsicament ocupat pels vehicles privats[13]. Com hem tingut ocasió d’assenyalar, aquests factors contribueixen a fer més evidents les mancances dels habitatges, ja que l’espai urbà es pot considerar, a la pràctica, com la seva “continuació”.

Els habitatges són de mides petites i mitjanes i la propietat horitzontal està molt atomitzada. Això fa difícil, malgrat l’elevada proporció de propietaris implicats, endegar polítiques de millora i rehabilitació. La proporció d’habitatges de lloguer es correspon bàsicament amb l’habitatge social construït en dècades anteriors. Els barris més densos, situats a la serra de Can Mena i el seu entorn, concentren el 66% de la població (tot i que equivalen només al 15% del territori): són barris bàsicament residencials, que anomenem monofuncionals per destacar la seva falta de diversificació.

Sobre els grans interrogants que plantegem a l’enunciat de la comunicació, volem fer algunes reflexions. El cas estudiat ens porta a afirmar que, en el context de la ciutat de Badalona, els elements més significatius del parc d’habitatges són el seu valor com a moneda de canvi (aspecte relacionat amb l’elevada proporció d’habitatge de propietat), i el seu valor com a element d’exclusió i diferenciació en el territori (els barris més densos concentren el pes de la població i les pitjors condicions d’habitabilitat). La feble intervenció de l’administració en aquests barris[14] i en les polítiques d’habitatge en general han reforçat la  seva tendència a l’homogeneïtat.

A Badalona, com és característic a Espanya, hi ha una proporció molt elevada d’habitatges de propietat. De fet, el tret característic més significatiu de l’habitatge a Espanya és l’elevada proporció d’habitatge de propietat, que supera àmpliament el d’altres països de la UE (Trilla, 2000). Aquesta situació s’ha d’entendre en un context on altres indicadors -com l’atur, la precarietat laboral i les garanties i polítiques de l’Estat del benestar- també mostren una clara debilitat en el marc dels països de la UE.

L’elevada proporció d’habitatge de propietat podria estar relacionada amb diversos fets. Pot tenir a veure una tradició en què tot un seguit de generacions no han viscut cap davallada del preu dels habitatges. O bé tenir relació amb una fiscalitat que incentiva l’adquisició i penalitza el lloguer. O bé tenir a veure amb el fet de funcionar com a valor de canvi i produir una forma d’autoprotecció dels petits propietaris enfront de les febles garanties dels estalvis i de l’Estat del benestar. Els darrers anys, a aquests processos també s’hi haurien afegit noves línies d’inversió en habitatge com a forma d’acumulació altament lucrativa, i aquest fet hauria reforçat el valor de l’habitatge com a moneda de canvi.

Aquest conjunt de factors ha contribuït a un augment del preu de l’habitatge molt per damunt dels augments salarials, i està aguditzant la percepció de manca d’habitatges, la diferenciació territorial segons el preu i l’exclusió dels grups socials que no poden accedir-hi. Podríem dir que en el context on s’insereix Badalona, l’habitatge té clarament un valor de canvi que reforça el seu paper com a element de diferenciació i exclusió territorial, mentre que el seu valor com a dret bàsic és, els darrers anys, cada vegada més residual.

La proporció d’habitatge de lloguer en els països de la UE[15] està encapçalada pels països del nord amb una llarga tradició en polítiques d’habitatge social. Els països del sud de la UE encapçalen les proporcions més elevades d’habitatge de propietat i de residències secundàries. Aquests són també les països amb un Estat del benestar més recent i de garanties més febles –amb menys tradició de polítiques d’habitatge social per regular el mercat[16]-. La UE presenta aquestes dades per mostrar com la propietat urbana és un factor que dificulta la mobilitat laboral interregional, però més aviat podria ser un bon indicador de les febles prestacions de l’Estat del benestar i de la manca de polítiques d’habitatge social. Espanya és el país de la Unió amb una proporció més baixa d’habitatges de lloguer, però és interessant comprovar que aquesta és una tendència comuna als països comunitaris mediterranis.

 

Agraïments

Aquesta comunicació ha estat realitzada en el marc de la investigació del Grup de Recerca d’Anàlisi Territorial i Desenvolupament Regional (2001SGR00016), reconegut per la Generalitat de Catalunya, que compta amb un Ajut de Suport a la Recerca dels Grups Consolidats del III Pla de Recerca  2001/2004. El grup també té un projecte d’investigació concedit per la Comisión Interministerial de Ciencia y Tecnología (CYCIT):  Desequilibrios territoriales, mercados de trabajo y áreas marginales en Catalunya (projecte BSO2001-3095). Ambdós estan dirigits per la Dra. Roser Majoral.

 

Notes