Menú principal de Geo Crítica	Índice de Scripta Vetera
Scripta Vetera  EDICIÓN  ELECTRÓNICA DE TRABAJOS PUBLICADOS   SOBRE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES  Universidad de Barcelona  ISSN: 1578-0015

 

LA GEOGRAFIA ENTRE 1900 I 1936[1]

Jesús I. Català i Pere Sunyer Martín

Publicat originalment a:

CATALÀ, Jesús I. i SUNYER MARTÍN, Pere. Las noves ciències naturals i la geografia del 1900 al 1936. In VERNET, Joan i PARÉS, Ramon. La ciència en la història dels Països Catalans. Vol. III, “De l’inici de la industrialització a l’època actual. València: Institut d’Estudis Catalans-Universitat de València, 2009, p. 675-717. [ISBN 9788472837607 (o.c.: Institut d’Estudis Catalans).- ISBN 9788437060484 (o.c.: Universitat de València)]

---

L’evolució de la geografia als Països Catalans té una íntima relació amb el progressiu afiançament del nou estat burgés, i amb l’extensió de l’educació a tota la població. La geografia que s’introdueix en els plans d’estudi al llarg del segle XIX resta llunyana d’aquella ciència matemàtica mixta del segle XVIII, i cada cop més, es valoraven les utilitats ideològiques que conté aquesta disciplina com, per exemple, el coneixement i identificació amb el propi país (Capel, Solé, Urteaga, 1988). Aquestes utilitats contrasten amb la presència tan limitada que tenia a la instrucció elemental, de batxillerat i a l’ensenyament superior, i amb la irregularitat de la seva presència a les escoles de formació del professorat --la institucionalització dels estudis de mestre feta a les escoles normals—, i tampoc no van representar una regeneració dels coneixements geogràfics al país: mai no va tenir una entitat pròpia com a disciplina independent, sinó que va restar unida a la història fins els inicis del segle XX. Contràriament, la manca d’interès per la geografia en els plans oficials de l’ensenyament té la contrapartida en  l’augment en la publicació d’obres geogràfiques. La demanda d’aquest tipus de literatura en forma de guies d’itineraris, manuals d’ensenyament de geografia per als diferents nivells, atles, monografies i geografies universals va ser creixent, més, però, en el segle XX que en el XIX[2].

 En l’àmbit dels Països Catalans, des del final del segle XIX a Catalunya va ser on la geografia va prendre més volada, i és on centrarem la nostra principal atenció. La seva utilitat en la formació de l’esperit nacional és evident en tots els països del món, però adquireix en el cas de Catalunya un major desenvolupament lligat amb l’esperit de recuperació dels valors d’identitat nacional i en la revaloració històrica, cultural i paisatgística. L’activitat excursionista tingué, a més de les seves finalitats científiques o pseudocientífiques, un paper fonamental en la descoberta del país als ulls dels habitants de les ciutats.

El paper educatiu i formador de la geografia lligada a la sortida excursionista, és valorat en els escrits de Rousseau, Pestalozzi, Reclus, Kropotkin, entre d’altres, i adquirí molta força en els moviments de renovació educativa del principi del segle a Catalunya. La vivència del terrer  que donava l’excursió (geografia viscuda) serveix als fins educatius i a la formació en els valors cívics dels individus de la societat naixent, i així ràpidament ho entengueren ideòlegs i polítics de tota mena. Aquesta funció educativa de l’excursió enfront de la geografia de la memòria de noms de llocs, capitals i fets històrics, i de la necessitat de reformar l’ensenyament de la geografia tant en els nivells escolars com en l’educació superior ja havia estat proposada per la Institución Libre de Enseñanza a la meitat del segle XIX i era reclamada per geògrafs i naturalistes del moment com Odón de Buén (1909). Els anomenats mestres-geògrafs catalans, com Joan Palau Vera, Pau Vila, Pere Blasi i Miquel Santaló, desenvoluparen escoles i mètodes al principi del segle per incorporar la geografia a un nou ensenyament i, alhora, un nou mètode d’ensenyament de la geografia.

Paral·lelament a aquesta geografia n’hi ha una altra vinculada als interessos comercials i empresarials de la burgesia. Aquesta geografia aviat va ser institucionalitzada amb el nom de Societat de Geografia Comercial de Barcelona, de la que parlarem més endavant.

També la geografia, com totes les altres disciplines, va tenir els seus debats a l’entorn de l’evolucionisme. La peculiaritat d’aquest debat va girar al voltant del concepte de regió, al coneixement del qual es dedicaren aportacions interessants.

Geografia,  excursionisme i identitat nacional

L’excursionisme és una activitat nascuda al segle XIX en l’àmbit urbà i per a la burgesia. Hi conflueixen una gran munió d’interessos i idees no sempre comuns a tots els llocs on es va desenvolupar. A Catalunya, aquesta activitat va tenir un paper molt destacat en la descoberta territorial i cultural del país i, de fet, destacats membres de la intel·lectualitat de l’època eren membres d’alguna de les dues associacions existents fins el 1891, l’Associació d’Excursions Catalana i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i, a partir d’aquella data, del Centre Excursionista de Catalunya (Martí Henneberg, 1994).

Al mateix temps, l’excursionisme va veure en la geografia una certa manera de cercar la unitat i la identitat del poble català. Malgrat tot, era una recerca mancada de cura i mètode en l’exploració del territori –i de la muntanya catalana— i en la seva apropiació ideològica. Aquest va ser un dels retrets que va fer, per exemple, Josep Ricart i Giralt a l’activitat cientifista (més que científica) desenvolupada pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC), a diferència del que es feia en d’altres clubs alpins europeus que sí havien aixecat, per exemple, mapes topogràfics[3]. Per la mateixa època (1880), Aulèstia i Pijoan, historiador i membre del CEC, expressava clarament en un discurs, «la necessitat dels estudis geogràfics aplicats al nostre territori per a reconstruir la vertadera pàtria» (esmentat a Martí Henneberg, 1994).

La resposta a crides nacionalistes d’aquesta mena es va canalitzar de dues maneres: en forma de guies locals i en forma d’informació cartogràfica. Entre 1880 i 1910 van aparèixer un bon nombre de monografies locals, moltes publicades als butlletins dels centres excursionistes, que tractaren de buscar els signes d’identitat en primer lloc fent paleses les riqueses històriques, culturals i naturals de les comarques o «encontrades». Lo Vallès, de Maspons i Labrós (1881), La história del Ampurdán per Josep Pella y Forgas (1883), La Vall d’Hòstoles, de Cels Gomis (1894), Lo Lluçanès, de Pelegrí Casades (1899), o El Penedès de Martorell i Panyelles (1902), en són algunes. I en segon lloc, cercant una nova organització del territori que superés la imposició de la divisió provincial del 1833. Les comarques descrites tenien límits físics evidents, i les seves característiques prefiguraven els trets fisiològics i culturals de les persones que hi habitaven. S’imposà, doncs, una visió determinista del paper del medi sobre la fesomia i l’actuació de l’home. Alguns autors han volgut vincular aquests treballs amb la ràpida acceptació dels estudis regionals francesos (Casassas, 1977), cosa que abocava directament cap al debat sobre la divisió territorial. No en va, com deia el polític Enric Prat de la Riba, el nacionalisme planteja qüestions geogràfiques[4].

D’altre banda, la manca en les darreries del segle XIX de mapes de base del territori de Catalunya i de cartografia a escala mitjana del territori català per a ús públic va ser una de les necessitats que van reclamar els centres excursionistes acabats de crear. L’existència de professionals relacionats amb la topografia en aquestes associacions va ajudar a divulgar certs coneixements sobre tècniques topogràfiques i la lectura i confecció de mapes, a més d’animar a recollir tota la informació cartogràfica a l’abast. Tot això fins al punt que fins i tot l’Associació d’Excursions Catalana (AEC) s’animés cap el 1880 a tractar de fer la seva aportació a partir de l’ajuda dels socis. L’objectiu era arreplegar dades d’alçades, mesurar distàncies i obtenir altres informacions que amb el temps poguessin servir per a omplir els buits del futur mapa de Catalunya. O bé, que apareguessin propostes per a aixecar el mapa topogràfic de Catalunya dins de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques[5]. Hem de recordar que Jaume Almera n’era soci i estava treballant des del final del XIX amb Eduard Brossa en el mapa topogràfic i geològic a 1:40.000 (Montaner, 2000).

Foren potser també aquests motius nacionals i vinculats amb la renovació de l’ensenyament els que portaren al Centre Excursionista de Catalunya a organitzar l’any 1897 un concurs per a premiar la millor geografia de Catalunya que servís de manual per a les escoles catalanes[6], i organitzar des de l’any 1904 una Secció de Geografia i Geologia amb la finalitat de divulgar ambdós coneixements en un grup acadèmic i investigador alié a la Universitat. Els cursos de geografia física els donava el químic Francesc Novelles i el de geologia, en Norbert Font i Sagué (Martí  Henneberg, 1994).

Dintre d’aquest moviment de recuperació de la identitat catalana cal destacar l’obra de l’historiador català Francesc Carreras Candi, qui va aplegar en un parell d’obres de caràcter enciclopèdic els coneixements que sobre geografia, geologia, botànica etnologia, història etc. hi havia sobre Catalunya (Carreras, 1908-1918) i el País Valencià (Carreras, s.a), dues obres d’un gran interès àdhuc actualment[7].

S’ha esmentat anteriorment la finalitat pedagògica de la geografia. Repetidament s’ha dit que la nova geografia va entrar a Catalunya de la mà dels mestres, ja que trobem pedagogs destacats en el seu ensenyament. El vincle entre tots ells era, a més a més, l’excursionisme, i defensaven un ensenyament viscut de la geografia. Sens dubte podem remuntar-nos a les obres de Jean Jacques Rousseau, de Henri Pestalozzi, de Karl Ritter i d’Elisée Reclus en la recerca de línies pedagògiques en aquest sentit.

Geografia i renovació pedagògica

La geografia va ser present a Catalunya en els nivells primari i secundari conjuntament amb la història, sobretot des de la reforma de la Llei d’Educació del 1857 (Llei Moyano). En l’àmbit universitari, la geografia s’ensenyava a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona des de mitjan segle XIX, encara que com a matèria independent i subalterna (Martí Henneberg, 1994). És una geografia de tipus ritterià caracteritzada per un sentit finalista i creacionista de la relació home-natura; la terra és el teatre de l’acció humana i la que determina el caràcter dels pobles. I així s’impartirà, per exemple, des de la Càtedra de Geografia històrica d’Espanya del jurista Vidal de Valenciano, qui la va ensenyar a la Universitat fins al 1878. Aquest tret historicista que segueix fil per randa la tradició del pensament de Herder i Ritter, és palès en gran part dels llibres de text publicats com a manuals per als ensenyaments primari i secundari, durà gairebé fins a la Guerra de 1936. D’iniciatives i d’idees per al canvi no en van mancar a tot l’àmbit de l’Estat espanyol, sobretot a partir de la Institución Libre de Enseñanza i d’alguns dels seus membres. Un naturalista, l’aragonès Odón de Buen, catedràtic de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona des del 1889, que va impartir geografia a la Universitat, reclamava en el discurs inaugural del curs 1909-1910, titulat La enseñanza de la geografía, la incorporació de les tesis evolucionistes, la geografia de Reclus i, en definitiva, una altra mena d’ensenyament d’aquesta disciplina. El mateix reclamaven per eixa època, entre d’altres, el català Ricardo Beltrán i Rozpide (1852-1928) en el fullet La geografía en la escuela superior de Magisterio (1910), i Eloy Bullón en l’article «La enseñanza de la geografía en las escuelas normales», publicat el 1914 a la Revista de Geografía Colonial y Mercantil (Nadal, 1991; Martí Henneberg, 1994).

Amb el canvi de segle a Catalunya els moviments de  renovació educativa van ser nombrosos, en concret, a Barcelona, on hi havia un dels nuclis d’anarquisme més punyents. Al costat d’iniciatives tant anomenades com la de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, en trobem d’altres com les que van portar a terme mestres com Joan Palau Vera, Pau Vila Dinarès, Pere Blasi i Maranges i Miquel Santaló i Parvorell. La Diputació de Barcelona, dirigida des del 1906 per Prat de la Riba, com la futura Mancomunitat de Catalunya, conscients del baix nivell acadèmic dels mestres i escolars, van donar suport des del seu Consell de Pedagogia (1913) a aquestes iniciatives pedagògiques renovadores, entre les quals destaquen les de Palau i Vila. Ambdós s’han considerat representants dels mestres de l’ensenyament primari que utilitzaven la geografia com a eina didàctica, i, alhora introductors del possibilisme (vegeu més endavant) dins de la geografia catalana.

La renovació de la geografia a Catalunya

Palau Vera ha estat assenyalat com el principal responsable de la renovació de la geografia a Catalunya (Galí, 1975, 1978-1986). Joan Palau Vera (†1919), pedagog català nascut a Veneçuela, va ser l’encarregat d’introduir a Catalunya la moderna geografia que es practicava a Europa[8]. Palau va fundar l’any 1905 l’escola Mont d’Or que aplicava nous mètodes d’ensenyament. Més endavant, cap el 1913, va traduir i va ser introductor de l’obra de Maria Montessori a Catalunya, sobre els mètodes de la qual la Mancomunitat de Catalunya va estar particularment interessada[9]. L’entrada de Palau Vera com a professor de geografia a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, creada l’any 1918 per la Mancomunitat, respon a la importància que des del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, amb Eugeni d’Ors i l’Alexandre Galí (1886-1969) al capdavant, es donà a aquesta matèria en el nou ensenyament.

L’any 1918, Palau va ser pensionat per la Mancomunitat a Friburg (Suïssa) a un curs de geografia comercial durant uns mesos a fi de  «completar la informació que els elements de treball situats actualment a Barcelona no permeten. Sobretot els estudis de Geografia, Etnografia i Colonització es troben en aquesta situació» (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona, Lligall 3718 Exp.2). Es tractava de renovar el contingut i els mètodes de treball d’aquesta ciència i en una escola de nova creació dedicada als estudis mercantils: l’Escola d’Alts Estudis Comercials.

La Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat va crear aquell any l’Escola d’Alts Estudis Comercials per formar mestres de les escoles locals de comerç que hi havia a les principals ciutats de Catalunya i donar suport a l’activitat comercial i industrial desenvolupada durant els anys de la guerra europea. A l’agost de 1918 es van constituir cinc seminaris o matèries; la principal d’elles era la del Seminari de geografia, i en el mes de novembre s’iniciaren les classes[10]. Palau es va fer càrrec del Seminari de Geografia, Etnografia i Colonització de l’Escola d’Alts Estudis Comercials[11].

Malauradament, el treball encarregat a Palau de renovació pedagògica i, en particular, de la geografia d’una de les escoles superiors dependents de la Mancomunitat es va veure frustrat per la mort prematura. En aquest punt s’ha considerat crucial l’aparició en escena de Pau Vila com a seguidor de la tasca que se li havia encomanat en tenir el suport del Secretari del Consell de Pedagogia, Alexandre Galí, malgrat que no hi va haver continuació del projecte, sinó que es va seguir una altra línia.

La relació de Pau Vila amb Palau Vera provenia d’uns quants anys enrere. Els seus trajectes havien estat de fet, paral·lels, com mostren els seus respectius projectes pedagògics, l’un a l’escola Mont d’Or i l’altre a l’Escola Horaciana[12]. Des de la seva primera estada a Ginebra Vila coincidí freqüentment amb els projectes de Palau, entre aquests l’edició del seu llibre titulat Geografia Física i Astronòmica, en una col·lecció de l’editorial Seix Barral dirigida per Joan Palau mateix[13]. A l’octubre de 1919 es nomenat director del cursos preparatoris de la Universitat industrial, on ensenyà geografia i història; l’any 1920, poc després de la mort de Palau, Pau Vila accedí a la Secretaria de l’Escola Elemental del Treball de la Mancomunitat, situada també a la Universitat Industrial. Aquesta experiència inicial li va servir per a aconseguir una pensió per a anar a estudiar a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble, sota la direcció de Raoul Blanchard, deixeble directe de Jean Brunhes i introductor dels enfocaments possibilistes de la geografia. Pocs anys després, el 1923, va ser professor de geografia humana als Estudis Normals de la Mancomunitat, on impartia geografia humana, general i de Catalunya. Col·laborà amb ell Jaume Marcet, geòleg, com a professor de geografia física i amb qui va estar pensionat a Grenoble[14]. Aquesta carrera ascendent es va veure interrompuda pels fets esdevinguts arran del cop d’estat del 1923[15].

La introducció de la geografia possibilista a Catalunya té en Pau Vila un dels seus primers contribuents. Enfront del que representava el determinisme geogràfic, el possibilisme donava més pes a l’elecció voluntària de l’home dels elements de la natura que defineixen la seva conducta i els seus trets culturals. El seu treball sobre La Cerdanya (1926) s’entén com la primera aplicació del mètode de la geografia regional i possibilista a l’estudi d’una comarca. No hem de deixar de banda, però, altres aportacions no menys valuoses i precedents de la de Vila, com la de Palau Vera amb la traducció del l’obra dels possibilistes britànics H.J. i  F.D. Herbertson, Geografia Humana, publicada el 1921; ni l’importantíssim treball de Miquel Santaló, Per l’estudi de Catalunya (1923), en el qual proposava un mètode d’estudi de les regions naturals de Catalunya (les comarques) basat en el que Dantín Cereceda exposà a Ensayo acerca de las regiones naturales de España (Madrid, 1922) i aplicat a la comarca del Gironès. Pau Vila va dirigir durant els anys vint dues obres rellevants per a la introducció del pensament de Vidal de la Blache i la seva escola: l’Enciclopèdia Catalunya de l’editorial Barcino i la traducció de la Nouvelle Géographie Universelle de Vidal.

L’aportació d’en Vila no es va aturar, però, en el camp de la docència; el tornarem a trobar l’any 1934 en la Ponència per a la Divisió Territorial o en la pròpia institucionalització de la geografia acadèmica. Aquesta no es va portar a terme fins a l’any 1935 amb la creació, en el si de l’ Institut d’Estudis Catalans, de la Societat Catalana de Geografia. No obstant això, aquest fet sovint reiterat amaga un primer intent d’institucionalització d’aquest saber realitzat uns quants anys abans: la Societat de Geografia Comercial de Barcelona (1910), eixida dels interessos dels empresaris i comerciants catalans, principalment, en les colònies africanes espanyoles

La institucionalització de la Geografia a Catalunya

A Catalunya, fins passada la Guerra del 1936, es conreà una geografia sense geògrafs. No hi ha una formació pròpiament en geografia sinó que hi ha una munió de coneixements i de persones interessades en el fet geogràfic, però que la formació professional de les quals no és la geografia. Al principi del segle un dels temes que van despertar molt interès era aquella mena de geografia  relacionada amb els interessos d’empresaris i comerciants espanyols i catalans amb l’exportació dels seus productes i la importació d’altres. Era la geografia comercial, i s’hi van dedicar destacades personalitats procedents tant del camp de la cultura, de l’economia, com de la política.

La creació de la Societat de Geografia Comercial de Barcelona l’any 1909, una entitat privada patrocinada i protegida pel Foment del Treball Nacional[16], dirigida per l’economista Francesc d’Assís Mas, és considerada com una continuació de la línia empresa des de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona i l’Escola de Nàutica (Nadal, 1991)[17].

El propòsit d’aquesta Societat era l’ensenyament del comerç i dels estudis geogràfics i el foment del comerç exterior d’Espanya. En aquesta tasca, la Societat volia ser en part un centre on l’empresari català i àdhuc espanyol pogués trobar l’assessorament que requeria per a la seves exportacions (Oficina d’Informacions Comercials), d’informació estadística i documental (museu i biblioteca), així com un centre de formació de joves comerciants (Escola de Comerç). Aquesta Societat va ser tan important que al cap de poc temps de la seva fundació va ser nomenada agència corresponsal i especial del Centre de Comerç Exterior i Expansió Comercial del Ministeri de Foment

Cal destacar aquesta darrera secció de la Societat dedicada a l’ensenyament. Una de les matèries que es creia de gran valor per al futur comerciant i industrial exportador era la de geografia econòmica[18]. Es considerava  d’un altíssim interès, de tal manera que es diu als estatuts de la Societat que s’havia de començar per aquesta matèria, per sobre de les altres.

Un dels individus encarregats de la seva docència va ser Rossend Serra Pagès (1863-1929), que s’ha considerat un dels introductors de la geografia econòmica i humana a Catalunya, molt abans d’altres intel·lectuals com els esmentats Joan Palau Vera i Pau Vila[19]. Juntament amb Serra Pagès cal nomenar en la mateixa línia i dins de la Societat de Geografia Comercial noms com el d’Antoni Torrents i Monner, o el de Josep Ricart i Giralt, els quals també en certes etapes de la seva vida van dedicar-se a l’ensenyament de la geografia[20].

Els estudis de comerç van tenir més suport amb la creació, ja en temps de la Mancomunitat (1918), de l’Escola d’Alts Estudis Comercials. Com ja s’ha dit, Palau Vera era l’encarregat de la matèria de geografia; després de la seva mort el va succeir Rossend Serra, qui va ser-hi fins al tancament de l’Escola amb la dictadura de Primo de Rivera.

La importància d’aquesta societat és reflecteix particularment en el fet que l’any 1913 va ser l’amfitriona del II Congrés Espanyol de Geografia Comercial i Mercantil, a Barcelona. Hi van participar nombrosos intel·lectuals, com Francesc Carreras Candi,  Josep Ricart i Giralt i Emili Huguet del Villar.

La geografia va anar guanyant relleu en els primers vint anys del segle XX dins del tradicional camp de l’ensenyament. Però no es va aturar ací. El concepte importat de la geografia francesa, la regió natural, i l’aportació conceptual del planejament regional dels països anglosaxons van conduir cap a importants debats i reflexions sobre el territori, molts dels quals encara duren.

Propostes per a l’ordenació del territori català

L’etapa republicana del Govern de la Generalitat va ser rica en propostes adreçades a l’ordenament del territori català. En certa manera, la tasca realitzada durant els gairebé onze anys de Mancomunitat amb l’organització dels Serveis cartogràfics (geogràfic, geològic i agronòmic) i d’altres iniciatives per a organitzar el territori de les quatre diputacions catalanes, junt amb l’accés de la intel·lectualitat catalana formada en el segon decenni del segle XX als organismes del Govern autònom català començaven a donar fruits. Volem esmentar aquí dues propostes dignes de consideració. En primer lloc, el debat a l’entorn de la divisió territorial; en segon lloc, l’aplicació de la planificació regional (regional-planning) a Catalunya.

 L’any 1931 va ser creada per decret de la Generalitat de Catalunya la Ponència per a la Divisió Territorial sota la Conselleria de Cultura, encapçalada per Ventura Gassol i formada per dos representants de cada província:  Antoni Bergós, Manuel Galès, Josep Iglésies, Pere Blasi, Miquel Santaló, Felip Solé i Olivé, Ferran Valls i Taberner (substituït després per Antoni Rovira i Virgili), Antoni Esteve i Pau Vila, com a vice-president. D’aquesta ponència va sortir l’any 1933 el pla de divisió de Catalunya en comarques que entrà en vigor el 27 d’agost de 1936.

Ja feia dos anys que es reunien a la Casa del Vallès (Barcelona) intel·lectuals de diferent formació per parlar sobre els problemes d’aquesta comarca i, un cop proclamada la República, per debatre sobre el problema comarcal a Catalunya. D’aquestes conferències va sortir una publicació, El problema comarcal a Catalunya (1931), en la que es reflexiona sobre aquest fet. En els debats van participar personalitats rellevants del moment com Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Valls i Taverner, Carles Pi-Sunyer, Pau Vila. El problema sorgia en cercar el mètode que permetés establir els límits territorials de manera que fos útil als fins de l’economia i del desenvolupament futur de Catalunya: quin paper acomplien les característiques fisiogràfiques en la seva definició, o els fets humans com la història, la cultura, el mercat, els centres urbans i les vies de comunicació. Si al principi del segle la incorporació del concepte de regió natural de la geografia francesa de Vidal de la Blache va poder representar una troballa per als moviments catalanistes conservadors i antievolucionistes, reflectit en les monografies locals de principis de segle, l’aparició anys després del possibilisme a Catalunya va propiciar les reflexions sobre el concepte de comarca i de regió.

Unes altres propostes no menys dignes de consideració són les que provenen dels conceptes de planificació regional que es començava a aplicar en països principalment anglosaxons. Paral·lelament a la Ponència esmentada, la Generalitat va encarregar l’any 1932 a l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí que fes un projecte de zonificació de l’espai català. Rubió havia escrit anys enrere un article a la Revista de Catalunya un article titulat «Catalunya-ciutat» (1926), on presentava les bases de la planificació regional aplicades al cas de Catalunya. Rubió, deixeble directe de l’arquitecte francès  Jean-Claude-Nicolas Forestier (1861-1930), era sensible a aquesta mena d’idees.

El resultat va ser el Pla de distribució en zones del territori català (Regional Planning) (1932), elaborat conjuntament amb el seu germà Santiago Rubió. Aquest Pla, malgrat les mancances, algunes d’elles expressades en el mateix text –per exemple, la manca d’estadístiques—, és un esforç  destacable per a descriure el territori català i harmonitzar-ne  el desenvolupament futur sense usos contradictoris de les diferents activitats, entesa Catalunya com una unitat territorial. Pocs anys després, el 1936, l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona proposava al Govern de la Generalitat la convocatòria d’una conferència per a l’estudi de l’energia elèctrica a Catalunya. La proposta derivà en un seguit d’estudis sobre les matèries primeres i els recursos naturals existents al territori català a tall d’inventari adreçat a la planificació futura. Els estudis s’havien de reunir en la Conferència de l’Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals de Catalunya (CAIRN), que de fet, malgrat haver estat convocada, mai es va poder dur a terme per culpa de Guerra. La relació entre la CAIRN i el Regional Planning es fa evident des del moment en que com a Secretari Tècnic de la Conferència figurava el mateix Santiago Rubió. La CAIRN s’ha valorat com l’intent més seriós fet fins aleshores a Catalunya de planificació de l’ús del territori, reflex alhora de la maduresa que s’havia arribat en els aspectes geogràfics i regionals (Casassas,1977).

La presència de la geografia a les institucions polítiques catalanes en els anys trenta del segle XX va ser cada cop major, però també ho va ser en el panorama de les ciències en general a partir d’una reflexió més madura sobre les seves bases teòriques. En aquesta línia no podem deixar d’esmentar l’aportació d’un altre geògraf català qui des de la concepció geogràfica dinàmica de Ratzel va entendre aquesta disciplina més a prop dels estudis ecològics que dels factors únicament humans. Parlem d’Emili Huguet del Villar.

Emili Huguet del Villar: De la geografia a l’ecologia

L’aportació d’Emili Huguet del Villar (1871-1951) a la geografia és possiblement la més original de les que es van estilar en els primers vint anys del segle XX a Espanya i a Catalunya. Emili Huguet Serratacó, més conegut amb el segon cognom del seu pare, del Villar (Martí Henneberg, 1984), va ser un científic pràcticament autodidacte encara que en la seva obra fa esment d’alguns dels seus mestres. Mancava, però, de titulacions la qual cosa li barrà moltes de les portes de les institucions acadèmiques i científiques d’Espanya. Huguet del Villar, escriptor prolífic, va fer de la geografia la seva raó de ser professional i científica i a partir d’aquesta disciplina s’ha d’entendre la seva derivació posterior cap a la geobotànica i cap a la geoedafologia[21].

Les primeres publicacions geogràfiques s’inscriuen dintre del moviment regeneracionista espanyol, i d’aquesta manera s’ha d’entendre la preocupació que anà desenvolupant pel coneixement del que anomenà factor geogràfic.  En una primera etapa, al principi del seu retorn a Espanya –va estar vivint a Amèrica del Sud durant disset anys— publicà tres obres geogràfiques de caràcter general: Las repúblicas Hispano americanas (1906), Geografia general (1909) y América Sajona (1910), en les que tracta de conciliar la concepció unitària del món de Humboldt amb la concepció determinista de Ritter. En l’àmbit de la geografia d’aleshores i malgrat l’escàs ressò a Catalunya destaca Geografia general, on del Villar va adoptar plenament l’evolucionisme i els principis de Ratzel per entendre la relació de l’home amb el medi. En obres posteriors cercà un mètode que li permetés explicar els nexes que hi ha entre el que anomenava factor geogràfic i el factor humà i l’aplica a l’estudi d’Espanya.

Cap al 1911 comença a interessar-se pels estudis botànics i geomorfològics sobre els que va fer aportacions puntuals i que li permeteren aproximar-se a l’estudi del problema del factor geogràfic a Espanya (El factor geográfico y el gran problema de España, 1914). Va desenvolupar un mètode continu de compilació d’informació que li permetés conèixer el factor geogràfic i l’humà en el Archivo geográfico de la Península Ibérica (1916), del qual solament va publicar-se un volum. Posteriorment, madurà la seva concepció de la geografia amb el concepte d’ecètica en la seva obra El valor geográfico de España. Un ensayo de ecética (1921).

Ecètica és un terme inspirat en l’ecesis de Frederick E. Clements, un destacat botànic i fitosociòleg nord-americà. Amb aquest terme Clements es referia a les causes que en el món vegetal proporcionaven les característiques necessàries per al seu desenvolupament, i que permetia portar-les cap a un estadi d’equilibri final climàcic. Del Villar n’amplià el seu significat i l’estengué a la humanitat. Per ell, doncs, ecètica és la ciència que estudia les condicions del medi geogràfic per al desenvolupament de la vida humana. El valor ecètic d’un territori no depèn, segons ell, exclusivament del medi. També hi intervé la capacitat cultural i tècnica de l’home. El valor ecètic tampoc no era constant, sinó que variava segons les necessitats de la societat i de la seva capacitat per a obtenir, a cada etapa, el seu màxim valor[22]. D’aquesta manera, la maduresa de la seva reflexió teòrica geogràfica es converteix, com veurem més endavant, en la base del pensament ecològic i del seu raonament posterior en la geobotànica i en l’edafologia (Casado, 1994).

 

Notes