Geografia d'Europa: textos de suport

La Carta dels drets socials fonamentals, adoptada el desembre de 1989, estableix dotze principis bàsics:

1.  El dret al treball en el país comunitari que es triï.
2.  El dret a una remuneració justa.
3.  El dret a condicions millors de vida i feina.
4.  El dret a la protecció social d’acord amb els sistemes nacionals actuals.
5.  El dret a la llibertat d’associació i de negociació col·lectiva.
6.  El dret a la formació professional.
7.  El dret a la igualtat de tracte entre homes i dones.
8.  El dret a la informació, consulta i participació dels treballadors.
9.  El dret a la protecció de la salut i de la seguretat en el lloc de treball.
10. La protecció dels nens i dels adolescents.
11. La garantia d’un nivell de vida mínim per a les persones d’edat avançada.
12. Una millor integració social i professional per als minusvàlids.

El primer dret concedit al ciutadà de la Unió és el de circular i residir lliurement en el territori dels estats membres. Aquest dret, que passa a ser totalment efectiu, s’haurà d’emparar en acords subscrits entre els estats. Això suposa la plena coordinació de les polítiques d’immigració i del dret d’asil. Passa també pel desplaçament dels controls interns a les fronteres exteriors de la Unió, per tal que la lliure circulació no vagi en detriment de la seguretat dels ciutadans i no minvi la capacitat global dels estats en la lluita contra la criminalitat, el tràfic de drogues i el terrorisme.

El dret de vot actiu i passiu en les eleccions municipals a l’estat membre en el qual resideix, correspon a tot ciutadà de la unió que habita en un estat membre diferent al del seu origen.

Tot ciutadà de la Unió, el país del qual no estigui representat en un tercer país, té dret a protecció per part de les autoritats diplomàtiques i consulars de tot estat membre en el territori d’aquest tercer país.

La decisió inscrita en l’Acta Única Europea de suprimir la totalitat dels esmentats controls, que es traduirà en la desaparició material de les places frontereres intracomunitaries, no admet cap excepció.

Tot i que aquesta mesura de caràcter simbòlic ocasionarà al ciutadà europeu avantatges psicològics i pràctics evidents, és necessari evitar que minvi la seguretat i preservar l’ordre públic. Per tant es comprèn que els controls policials fronterers només podran suprimir-se si s’adopten mesures compensatòries per limitar la llibertat de moviments dels criminals, narcotraficants i terroristes. També serà necessari traslladar a fronteres exteriors de la Comunitat els controls relacionats amb les polítiques d’immigració, dret d’asil i extradició, la qual cosa suposa l’harmonització de les normes dels estats membres en la matèria i una major cooperació entre els serveis implicats: policia, justícia i immigració.

Els Dotze no s’han integrat tots al mateix temps en aquest “espai de seguretat interior, previ a la desaparició de tot control intern”. Amb la firma, el 19 de juny de 1990, del conveni d’aplicació de l’acord de Schegen, que data del 1985, els governs dels estats de Benelux, França i Alemanya, als quals poc després es sumaren Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, van constituir, en efecte, un grup pilot que crea entre els signataris les condicions necessàries i suficients per a la supressió de fronteres l’1 de gener de 1993.

Font:
FONTAINE, P. (1993): La Europa de los ciudadanos. Col. Europa en movimiento. Oficina de Publicaciones de las Comunidades Europeas. Luxemburgo.