Geografia d'Europa: textos de suport

Introducció

Tota acció antròpica genera unes alteracions sobre el medi físic, però prèviament a l’estudi d’aquestes alteracions és necessari conèixer com és aquest medi, quines són les parts més importants que el constitueixen i com interactuen entre elles. És per això que el temari del curs comença amb una exposició clàssica de les diferents esferes naturals (litosfera, hidrosfera, biosfera i atmosfera) per posteriorment fer una anàlisi integrada amb l’objectiu de desxifrar els efectes de les actuacions humanes sobre el medi de l’Europa de l’est.

Cal tenir en compte que els paisatges actuals són el resultat de la interacció de les diferents esferes al llarg del temps, però no únicament les esferes naturals sinó també l’esfera antròpica (tecnosfera segons B. Commoner).

Finalment s’analitzen els problemes mediambientals d’aquests països, els quals donen coherència a la descripció feta del medi físic, i són reflex de les polítiques econòmiques i mediambientals globals de l’antic bloc socialista.
 

El relleu

 El territori de l’Europa oriental s’estructura en 4 grans unitats fisiogràfiques molt ben diferenciades, i que podem classificar en 2 grans unitats muntayoses i dues planures. La impressió més destacable que podem extreure del relleu en el seu conjunt és la predominància de la terra baixa i planera al nord, mentre que la meitat central i meridional es caracteritza per l’existència de grans serralades, principalment terciàries, que noméss es veuen separades entre elles per la vall del Danubi.

 La planura germanicopolaca és la que trobem situada a les terres del nord, i està separada de la vall del Danubi pels Càrpats. La vall del Danubi, al mateix temps, es pot subdividir en la planura Panònica, a occident, i la Valàquia, ja en contacte amb el mar Negre. Finalment, en la part meridional hi trobem el complex Dinàric-balcànic, que es caracteritza per tenir un relleu jove i molt dividit.

 Els límits de la planura germanicopolaca són, a l’oest, el riu Elba, mentre que a l’est té continuïtat amb la gran planura russa. Respecte al seu origen, cal dir que forma part de l’Europa herciniana, i ja durant el terciari va patir un procés de peniplanització, essent el seu modelat actual fruit de l’extensió dels gels del quaternari (glaciacions) procedents de la península escandinava. Així doncs, està formada per materials moderns, principalment sediments terciaris i quaternaris.

 En el gran eix de muntanyes que trobem al centre de l’Europa oriental, es diferencien dues unitats muntanyoses: el massís de Bohèmia i els Càrpats. La principal diferència existent entre les dos es troba en l’antiguitat, ja que la primera és un massís primari format durant el plegament hercinià, mentre que la segona és una serralada terciària, afectada pel plegament alpí. Els Càrpats es componen d’un arc exterior format principalment per fly-sch (materials margosos i argilosos), i una zona interior consolidada durant el creàtic i molt fragmentada en petits massissos.

 L’origen de la planura Panònica, situada al tram mitjà del Danubi, cal buscar-lo en els grans enfonsaments que van afectar aquest indret a partir del miocè. Posteriorment, durant el pliocè inferior, les aigües marines ocuparen aquest espai, de manera que es van dipositar gran quantitat de materials marins i salobres; aquest antic mar, però, va començar a emplenar-se del tot a partir del pliocè superior i fins al quaternari, gràcies a les aportacions fluvials i eòliques. Per últim, el treball elaborat pel Danubi i els seus afluents (principalment el Drave i el Tisza) ha acabat de configurar l’actual fisonomia de la planura. La monotonia només és trencada per petits horts de menys de 800 m, formats generalment per calcàries del triàssic.

 La planura de Valàquia, al tram inferior del Danubi, constitueix un corredor fluvial situat entre els Càrpats i les mesetes meridionals, i és considerat un dels corredors subalpins més actius, ja que la subsidència hi va afectar fins a finals del Pliocè. Actualment és una plana formada pels al·luvions del Danubi, al peu de les terrasses pleistocèniques que trobem al sector meridional dels Càrpats.

 El complex Dinàric-balcànic, per últim, a l’igual que els Càrpats, es va formar durant el terciari i amb el plegament alpí. En el sector més occidental, el material predominant és el calcari, cosa que ha permès el desenvolupament d’un modelat típicament càrstic, mentre que en el vessant panònic dels Alps Dinàrics predominen materials impermeables (roques metamòrfiques), essent pràcticament inexistents les calcàries. Els Balcans, per la seva banda, es caracteritzen per la gran complexitat del relleu (per raons tectòniques), format per un nucli cristal·lí amb materials paleozòics, esquistosos i intrusions volcàniques del carbonífer, recoberts per una capa secundària i terciària que va ser afectada durant el plegament alpí.
 

Els sòls

 Com a breu introducció als sòls de l’Europa de l’est, cal dir que la seva zonació és molt clara en la planura russa, i es va complicant a mesura que ens apropen a occident, gràcies a l’aparició d’un relleu i una geologia més variada. A grans trets podem distingir sis tipus de sòl a l’Europa de l’est: els podzols, sòls bruns, chermozem, sòls de muntanya, terra rossa i sòls al·luvials.

 Els podzols els trobem al nord dels Càrpats i del massís de Bohèmia (planura germànicopolaca), franja amb un clima fred i humit on domina el bosc de coníferes (juntament amb algun caducifoli). L’abundància de les coníferes afavoreix que el sòl tingui un estrat superficial d’humus molt àcid, gràcies a la parcial descomposició de les fulles d’aquests arbres. Un altre tret característic és que són sòls fortament lixiviats, de manera que posseeixen un estratlixiviat per sota la capa superior d’humus i detritus vegetals. El seu color és gris clar, i són molt pobres des del punt de vista agrícola.

 Els sòls bruns ocupen una part important del sector central i meridional de l’Europa de l’est, i en aquest cas la vegetació predominant està formada per caducifolis. Són sòls de coloració terrosa, a causa de l’acumulació d’abundant humus i hidròxid de ferro, als quals s’afegeixen productes argilosos o sorrencs segons la naturalesa de la roca mare. Són sòls fèrtils en condicions adequades de precipitació o irrigació, i el fet que limiti amb la franja de chernozem productora de blat fa que en molts casos es perllongui aquest tipus de cultiu. També cal diferenciar les terres brunes lixiviades (per tant més pobres que les anteriors), caracteritzades pel fet que l’argila ha estat arrossegada per les aigües i dipositades en un horitzó més profund.

 Els sòls chernozem són els que predominen a l’estepa. Per tant, dins de l’Europa de l’est només es troba al nord de la desembocadura del Danubi i en la regió oriental d’Hongria. El clima fa que no trobem vegetació arbòria, sinó que dominin les gramínies. El sòl està caracteritzat per un horitzó superior negre, molt ric en humus, seguit per un horitzó més clar ric en sals de calci (es desenvolupa sobre una roca mare rica en CaCO3). En el cas que el carbonat de calci es presenti en excés poden aparèixer mòduls de carbonat càlcic precipitat en la part baixa de l’horitzó B. És un sòl molt fèrtil, apte per al conreu de cereals.

 En la major part d’àrees muntanyoses (a excepció del sector occidental dels Alps Dinàrics) situades dins de la nostra àrea d’estudi, el sòl predominant és el bru forestal. A causa de la topografia i a les condicions climàtiques (sobretot a les baixes temperatures) aquests sòls no estan tan desenvolupats com els del pla, cosa que no els fa tan aptes per al conreu.

 Els sòls anomenats “terra rossa” només els trobem al sector occidental dels Alps Dinàrics (regió calcària), on l’erosió pot arribar a ser molt intensa, donant lloc a l’aparició d’un horitzó argilós, de color vermell a causa de la presència d’hematites. És un sòl pobre en humus, tot i que s’especula sobre la possibilitat que anteriorment fos molt més ric, i el va perdre progressivament a causa de la destrucció de la cobertura forestal per part de l’home i els seus animals domèstics herbívors.

 Per últim, els sòls al·luvials, com el seu nom indica, són sòls situats en les diferents terrasses formades pels rius, on predomina la fracció mineral fina i són rics en humus, cosa que juntament amb l’elevada humitat edàfica els fa molt aptes per al conreu. És per això que al llarg de la història han estat els sòls més intensament conreats. La raó de la seva elevada humitat edàfica es troba en el fet que predominin els materials fins i, sobretot, a causa que el nivell freàtic es troba proper a la superfície.
 

Xarxa hidrogràfica

 A l’Europa de l’est es distingeixen els rius amb vessants tributaris cap a l’oest Atlàntic i el mar Bàltic, i els que els tenen cap al mar Negre i el mar Mediterrani. Aquests rius, a partir dels quals han nascut cultures i s’han vertebrat ciutats com Viena, Praga o Varsòvia, tenen la capçalera en la seva majoria en els Alps o bé en els Càrpats.

 Dels rius que desguassen a l’Atlàntic hi trobem, en la part més occidental de la planúria germanicopolaca, l’Elba. Aquest riu neix a les muntanyes de Bohèmia, i a pocs quilòmetres del seu aiguaneix rep per la riba esquerra l’afluent més important: l’Ohre. L’Elba té un règim nivopluvial. Té un cabal força important (C=700 m3/sg) fet que el fa navegable des del seu estuari fins a Mélink. Aquest fet és remarcable, atès que aquest eix fluvial vertebra una molt important regió industrial, tant a la República Txeca com a Alemanya, a través de la connexió per canals amb el Rin. Els altres rius de la planúria germanicopolaca desguassen al mar Bàltic; són l’Oder i el Vístula.

 L’Oder neix en els Sudets txecoslovacs i mor en el Bàltic. Aquest riu, de règim nivopluvial, té el seu cabal màxim a la primavera amb el desgel i el mínim durant l’hivern. Tres quartes parts del seu recorregut discorren per la planúria fent de frontera entre Alemanya i Polònia. Té connexions fluvials amb l’Elba i el Vístula.

 El Vístula és el riu polac per excel·lència, neix als Càrpats i 2/3 parts del seu llit discorren per la planúria, per finalment desembocar en el mar Bàltic. És de règim sobretot nival amb un màxim cabal a la primavera coincidint amb el desglaç. És navegable, llevat del pic de l’hivern, quan es glaça. L’afluent més important del Vístula és el Bug, el qual fa frontera amb Biolorússia.

 La gran plana europea fa que aquests rius siguin navegables. Tots ells estan connectats conformant una trama de canals navegables durant gairebé tot l’any.

 El riu més gran i cabalós d’Europa és el Danubi. Aquest riu neix als Alps quan aquests entren en el punt de contacte amb la Selva Negra i desemboca al mar Negre. Al llarg de la seva conca rep diferents rius afluents que el nodreixen com són: el Drava (Alps Julians), Alfold (Càrpats) i el Olt (Transilvània). De règim nivopluvial té el seu màxim cabal a la primavera amb el desglaç. Malgrat ser un riu molt cabalós, històricament ha estat desaprofitat per la navegació a causa dels conflictes entre els països de la seva riba. Aquesta poca navegabilitat s’ha anat resolent progressivament amb els anys a través de nous canals i millores en el llit del riu, però malgrat tot no ha assolit l’alta navegabilitat d’altres rius europeus com el Rin o el Roine.

 Els rius de la conca mediterrània que neixen en els països de l’est són modestos i curts. El més representatiu és el Neretva, que amb un traçat de 200 km, neix als Alps Dinàrics i mor en el mar Adriàtic.

 Finalment cal constatar que a l’Europa oriental no hi ha grans llacs. El més important és el Balaton, que amb una superfície similar al Léman, és un dels centres turístics més destacats d’Hongria pels balnearis que l’envolten. Altres llacs de l’Europa de l’est són els que trobem en les regions lacustres dels Balcans i dels Càrpats. Són llacs petits d’origen glacial, per tant tenen una gènesi similar als llocs del Pirineu.
 

El clima

 Per introduir-nos en el clima de l’Europa de l’est cal fer una breu introducció a la circulació general atmosfèrica (CGA), ja que és aquesta la que regeix la configuració climàtica de la regió. En aquest sentit, el front polar, que separa les masses d’aire subtropical i polar, té una oscil·lació al llarg de l’any, permetent la penetració durant l’hivern de les masses d’aire polar polar i àrtica, mentre que a l’estiu no permet que les masses d’aire subtropical sobrepassin el massís de Bohèmia.

 Existeixen centres d’acció que regeixen el temps de la regió al llarg de l’any, que són els siberians (alta hivernal i baixa estival), la baixa d’Islàndia, l’anticicló de les Açores i la depressió de Ligur (al mar Mediterrani). Relacionant això amb el tipus de temps més predominant, remarquen que amb una gran freqüència domina, sobretot a l’estiu i a la tardor, una àrea d’altes pressions amb centre a l’Atlàntic, que abasta gran part de l’Europa central. En segon lloc i també majoritàriament durant l’estiu, hi ha un pas més o menys regular de depressions d’oest a est, que juntament amb els seus sistemes frontals associats afecten sobretot a la meitat septentrional, provocant un temps molt variable. Aquests dos tipus de temps són els més freqüents en l’àrea d’estudi, ocupant més de la meitat dels dies de l’any.

 La configuració climàtica establerta per la CGA es veu modificada, però de manera poc important, pel relleu. D’aquesta manera, podem parlar de dues ombres pluviomètriques (part central de la planura Panònica i part oriental de la Valàquia), situades a sotavent de les dues grans serralades (Alps i Càrpats), on a més la continentalitat es veu molt accentuada. En les serralades, en canvi, les precipitacions augmenten de forma espectacular (>1000 mm) i les temperatures decreixen clarament.

 Segons tot el que hem vist fins ara, podem establir 4 tipus de clima a l’Europa de l’est: clima continental humit, clima continental subhumit, clima tropical sec semiàrid (estepa) i clima de muntanya.

 De manera molt generalitzada, el màxim de precipitacions es produeix durant l’estiu, i augmenten cap al sud i occident. Les temperatures, al seu torn, són clarament més càlides a les planures Panònica i de Velàquia que a la germanopolaca, ja que a aquesta última la massa d’aire subtropical no hi arriba.

 El clima continental humit el trobem estès per tota la meitat occidental de l’Europa de l’est, ja que aquesta està més expossada als vents humits oceànics. La línia que limita de manera aproximada l’extrem oriental d’aquest clima passa, de nord a sud, des de Kaliningrad, passant per Varsòvia i vorejant per l’interior dels Càrpats, i arribant gairebé al mar Negre per sobre Bucarest. La característica principal és l’existència de contrasts tèrmics estacionals notables, amb un estiu càlid i humit gràcies al pas de depressions formades en la regió manantial d’Islàndia.

 El clima continental subhumit es desenvolupa en la meitat oriental de l’Europa de l’est, ocupant també el centre de l’arc descrit pels Càrpats sense arribar a contactar amb el mar Negre. Es diferencia de l’anterior clima perquè és lleugerament més sec, i la continentalitat és més acusada (major amplitud tèrmica), però malgrat tot tampoc es produeix un dèficit hídric durant l’estiu.

 El clima tropical sec semiàrid (clima d’estepa) té una extensió molt limitada dins de l’àrea d’estudi. Només el trobem al centre de la planura Panònica, entre Budapest i Belgrad, i a sotavent dels Càrpats, formant una franja al voltant del mar Negre que s’estén cap al NO. L’existència d’aquest clima cal possar-lo en relació amb les grans serralades, ja que les masses d’aire marítimes queden bloquejades. La continentalitat hi és màxima, i les precipitacions són molt escasses (al voltant dels 400 mm), de manera que durant l’estiu es produeix un dèficit hídric.

 Cal diferenciar el clima que trobem en l’alta muntanya (Càrpats, massís de Bohèmia, Alps Dinàrics i Balcans), amb precipitacions superiors als 1.000 mm i temperatures inferiors a les del pla. En aquests indrets, per tant, la capa de neu és molt més persistent al llarg de l’any, i es produeixen importants excedents hídrics.

 Finalment, existeix una petita franja de clima mediterrani, situat a les costes de l’antiga Iugoslàvia i estès pràcticament fins al golf de Venècia. Aquest tipus de clima és el mateix que tenim a la franja mediterrània de la península Ibèrica fins al cap de la Nao, encara que les precipitacions són lleugerament superiors i més contrastades a l’hivern (no tant a la tardor i la primavera). La característica principal és que els estius són secs i càlids.
 

Vegetació

 El paisatge vegetal dels països més orientals del continent és eminentment centreeuropeu, amb una forta empremta antròpica. En aquest sentit, De Martonne deia que les últimes glaciacions havien fet desaparèixer tot vestigi de vegetació anterior, i per això la flora i la fauna es van quasi desenvolupar paral·lelament als inicis de la intervenció humana. Aquesta intervenció es constata amb una forta introducció d’espècies al·lòctones per al desenvolupament de l’agricultura, la ramaderia i els recursos forestals, i a la vegada un retrocés del bosc, especialment a la terra baixa, pels conreus i altres usos.

 La trilogia de roures, faigs i pícees ens constata el caràcter centreeuropeu de la vegetació, la qual només pateix variacions amb els contrastos climàtics més marcats donats pel relleu: efecte de massa de la muntanya, ombres pluviomètriques, gradient termomètric altitudinal, accentuació de la continentalitat, etc. Així doncs, a grans trets, hom pot afirmar que a l’alta muntanya poc humida i de període vegetatiu curt hi ha els alerç i pins poc exigents en humitat. A la vegada en llocs com la planúria Panònica, d’escassa precipitació, s’hi troben espècies de caràcter mediterrani. Aquests són alguns dels exemples de l’excepcionalitat en el context de la vegetació conformada per la trilogia centreeuropea, però cal dir que aquesta trilogia requereix matisos quan es fa l’anàlisi de la distribució de la vegetació en l’àmbit regional.

 En els relleus Dinàrics i Balcànics presenta una gran diversitat d’ambients, atès que els seus vessants més meridionals presenten un clima submediterrani amb un clar domini d’espècies del gènere pinus, com és el cas del pi dels Balcans [pinus heldreichii], endèmic d’aquesta regió. En canvi, al nord d’aquestes serralades hom hi troba espècies pròpies d’ambients boreoalpins com el faig, que es substitueix en les alçades pel pi negre i pels prats alpins, conjunt de vegetació que dóna fe de les elevades precipitacions que hi ha a llocs com Bòsnia, Croàcia, etc.

 Els Càrpats presenten una major unitat en el seu paisatge vegetal. En el massís del Tatra l’estratificació vegetal segueix l’esquema dels Alps. A la base s’hi troben faigs i en el pis superior s’hi troben alerçs i pícees en els vessants més exposats al sol i avets en les obagues, amb el límit superior del bosc al voltant dels 1.400 m. En els Càrpats Rutens l’esquema es repeteix, però al límit superior del bosc es troba a menor alçada, a 1.200 m aproximadament.

 A la planúria germanopolaca la formació boscosa està força degradada, especialment per l’acció antròpica. En l’esquema de vegetació d’aquestes planes es diferencia, generalment, les regions oriental i occidental respectivament ambdues separades pel riu Vístula. La part més oriental està constituïda per la prolongació de la taiga soviètica, amb una formació densa de coníferes, avets i pins. En canvi a l’oest del Vístula hi ha un bosc mixt de caducifòlies, especialment faigs i coníferes. En les muntanyes de Bohèmia es repetix el mateix esquema afegint-hi grans boscos de rouredes humides.

 Finalment a la vall del Danubi trobem formacions diferenciades en funció de si aquesta es troba en indrets deprimits o enlairats. Les terres baixes, Valàquia i Panònia, estan caracteritzades per una escassa precipitació i un alt grau de continentalitat on en els indrets més secs s’hi ha desenvolupat una estepa similar a la soviètica; en canvi en els altiplans i en els turons més enlairats hi ha boscos de roureda seca.
 

Medi Ambient

 Els problemes del medi ambient a l’Europa de l’est són els específics que es donen al món desenvolupat, però amb l’agravant que la conjuntura econòmica d’aquests països, a causa de l’educació política d’aquesta última dècada, no ha permès en general millorar la salut d’aquests. A més, la política industrial i agrícola que es va dur abans de la caiguda del bloc socialista va ser tant o més nociva que en el món capitalista per al medi, amb uns resultats socioeconòmics que sovint no justificaven els impactes produïts.

 A la vegada aquests països es veuen immersos en la problemàtica mediambiental pròpia de tot el planeta: escalfament global de la terra, forat de la capa d’ozó, etc.

Els problemes més greus que cal constatar són la contaminació de l’aire, la xarxa hidrogràfica i dels sòls.

 La pitjor qualitat de l’aire del món industrialitzat la pateix l’Europa de l’est. Cracòvia (Polònia), Leipzig (Alemanya), Bratislava (Rep. Eslovaca), Miskolc (Hongria) són les ciutats amb l’aire més contaminat d’aquests països. Aquesta deficient qualitat ambiental de l’aire, produïda per l’emissió de sofres, nitrògen, monòxid de carboni, etc., comporta en els indrets més castigats problemes de salut, els quals no només es donen entre la població que treballa a la indústria sinó que afecta la societat en general. L’augment del càncer i les malalties respiratòries i de circulació són les patologies més comunes.

 Relacionat amb la contaminació de l’aire cal constatar que els països de l’Europa central són els més afectats per la pluja àcida. Aquest flagell per als boscos i la ciutat es produeix quan els sofres i els nitrògens emesos per la indústria fruit de la crema de combustibles fòssils entren en contacte amb el vapor d’aigua; la llum i l’oxigen esdevenen àcid sulfúric i àcid hidroclorídric. A Cracòvia, per exemple, els efectes són ben evidents atès que hom ho constata en la destrucció que provoquen els àcids damunt les façanes d’edificis històrics.

 A Europa es parla de Waldsterben (mort del bosc) per descriure la síndrome provocada sobre els boscos i causada per la pluja àcida i la contaminació en general. Els boscos més perjudicats per aquesta síndrome són els de Txèquia, Eslovàquia, Polònia i l’antiga Iugoslàvia, i s’està iniciant també a Bulgària i Hongria. La taula que hi ha a continuació posa de manifest les àrees de bosc en valors percentuals afectades pel Waldsterben.

 Els resultats del Waldsterben són la mort de les espècies d’arbres més sensibles, un empobriment del sotabosc, i en definitiva una disminució de la biodiversitat.

 Derivada de la mort del bosc es produeix una desforestació que en part també ha estat lligada directament a l’activitat humana. La desforestació genera una erosió, especialment allà on hi ha més pendents (capçaleres dels rius de l’Europa oriental). L’erosió fa que els rius vagin més carregats de sediments provocant el reompliment de llacs i embassaments, i a la vegada formen illes noves en els estuaris disminuint les zones de pesca costanera. Aquest fenomen ja s’ha anat constatant en els rius que desguassen en el Bàltic.

 La xarxa hidrogràfica de l’Europa de l’est està contaminada, especialment en les conques de més tradició industrial. L’Oder, l’Elba i el Danubi han de depurar les aigües per al consum humà; el cas més extrem en aquest sentit és el Vístula, les aigües del qual són desaconsellables, fins i tot per als usos industrials. Per extensió l’aigua dels llacs també es veu afectada per la contaminació. Un bon exemple és el del llac Balaton, el qual té uns alts índexs de contaminació provocats pels productes agroquímics.

 Finalment cal citar els problemes que hi ha de contaminació del sòls provocats per un ús intensiu del sòl agrícola amb alts nivells de contaminants a les vores dels rius i que per extensió també afecten el sistema hidrològic. Pràcticament tots aquests països tenen legislació sobre la protecció del medi ambient, però a causa de la situació d’inestabilitat política, econòmica i social sovint es negligeix.
 
 

BIBLIOGRAFIA

Relleu

CARRERAS, C. (1990): Geografía Universal, vol. III, pàg. 774-784, Institut Gallach, Barcelona

COQUE, R. (1984): Geomorfología, Alianza Editorial, Madrid

DEMANGEOT, J. (1989): Los medios naturales del globo, Ed. Masson, Barcelona

DERRAU, M. (1978): Geomorfología, Editorial Ariel, Barcelona

LLUCH, E. i altres (1981): Geografía de la sociedad humana. Los grandes conjuntos geográficos, vol. VII, pàg. 467-487, Ed. Planeta, Barcelona

VV. AA. (1993): Gran Atlas de Europa, Ed. Planeta, Barcelona

Sòls

CARRERAS, C. (1990): Geografía Universal, vol. III, pàg. 774-784, Institut Gallach, Barcelona

DUCHAVFOUR, Philippe (1977): Atlas ecológico de los suelos del mundo. Toray-Mason, Barcelona

FITZPATRICK, E. A. (1985): Suelos, su formación, clasificación y distribución, Ed. Trilla, Mèxic

STRAHLER, A. (1988): Geografía Física, Ed. Omega, Barcelona

VV. AA. (1993): Gran Atlas de Europa, Ed. Planeta, Barcelona

Clima

CARRERAS, C. (1990): Geografía Universal, vol. III, pàg. 798-808,  Institut Gallach, Barcelona

LLUCH, E. i altres (1981): Geografía de la sociedad humana. Los grandes conjuntos geográficos, vol. VII, pàg. 467-487,  Ed. Planeta, Barcelona

MATIN VIDE, J. (1991): Fundamentos de climatología analítica, Ed. Síntesis, Madrid

PAGNEY, P. (1976): Les climats de la terre, Ed. Masson, París

VV. AA. (1977): World survey of climatology. Climates of central and southern Europe,  vol. VI. C.C. Wallén, Amsterdam

VV. AA. (1977): World survey of climatology. Climates of the soviet union. Vol. VII. C.C. Wallén, Amsterdam

VV. AA. (1993): Gran Atlas de Europa. Ed. Planeta, Barcelona

WALTER, H. (1976): Vegetación y climas del mundo. Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona
 
 

Introducció

 Els estats de l’Europa de l’est es caracteritzen per tenir una gran diversitat en la seva organització territorial, però hi ha un denominador comú en tots ells. Aquest tret comú és la industrialització accelerada que han patit durant les últimes 3 dècades en el context d’unes societats profundament rurals, per tant molt sovint la implantació de medis urbans estava molt vinculada a la industrialització.

 De fet aquests països tenen un grau d’industrialització molt diferent que serà reflex del tipus d’assentaments. Les regions amb major concentració de població urbana són les més industrialitzades: conca alta i mitja del riu Elba (Alemanya (ex-RDA), Silèsia (Polònia) i la conca baixa del riu Tisza (Hongria). Aquestes regions ja abans de la II Guerra Mundial tenien un teixit industrial, fet que ens permet parlar, també, de les regions de més alta densitat de població dels països de l’est d’Europa. Per extensió, i en base al fenomen de la industrialització, també podem afirmar que els països més urbans són: l’ex-RDA, Bulgària, l’antiga Txecoslovàquia i Polònia.

 Per contraposició amb els països anteriors, els qui tenen més assentaments rurals són els països amb menys tradició industrial, per tant amb societats rurals avui encara importants com són els casos de: l’antiga Iugoslàvia, Albània i Romania. A la vegada aquests països corresponen als que menys densitat de població tenen.

 Per tant podem diferenciar els països meridionals amb un clar domini dels assentaments rurals i una relativa baixa densitat de població amb els països septentrionals amb una situació de densitats i de tipus d’assentament diametralment oposat.
 

Evolució històrica de la població

 En aquest apartat només ens centrarem en l’evolució de la població i d’altres indicadors demogràfics bàsics de l’Europa de l’est, principalment al llarg del segle XX, que és quan es comencen a disposar de més dades. Per fer-ho, un aspecte molt important a tenir en compte és el de la mobilitat de les fronteres, a causa de canvis conjunturals en la política (annexions, segregacions) i a cuasa de les confrontacions bèl·liques. Per parlar de l’evolució històrica de la població és inevitable fer referència a la transició demogràfica, ja que separa dues etapes amb unes característiques molt diferents.

 Etapa pretransicional: Pròpia de les societats preindustrials, que en el nostre cas podem situar fins a finals del s. XIX pràcticament. És una etapa caracteritzada per una natalitat i mortalitat molt alta, però es diferencien pel fet que la primera és regular, amb uns índex d’entre el 35 i 45%, mentre que la mortalitat és molt irregular, amb taxes semblants a les de la natalitat. Així doncs, el creixement natural és bastant estable (no es produeixen creixements destacables de la població).

 Etapa de transició demogràfica: Es caracteritza perquè la mortalitat baixa constantment (gràcies als avenços mèdics, a la millora de la higiene, etc.), mentre que en un primer moment la natalitat es manté, produint-se un creixement natural molt fort. En els països de l’Europa de l’est, aquesta transició es produeix en la seva majoria a principis del s. XX, i en canvi en els països nòrdics el màxim creixement es concentra en els anys 1870-80.

 En una segona etapa, la natalitat baixa i per tant el creixement natural cada vegada s’estabilitza més. Hi ha diverses raons que possiblement expliquen aquesta baixada, d’entre les quals podem destacar la industrialització, la urbanització, l’alfabetització i el propi retrocés de la mortalitat. També cal tenir en compte que els fills cada vegada resulten més cars de mantenir, i ja comencen a exisitir pràctiques contraceptives eficaces i conegudes. Hongria per exemple, el 1910 ja comença a notar un retrocés de la natalitat.

 Per últim, en l’etapa post-transicional, la mortalitat s’estabilitza mentre que, a diferència de la primera etapa, ara és la natalitat la que marca unes oscil·lacions i, conseqüentment, el creixement natural es torna a estabilitzar.

 La I Guerra Mundial va esclatar quan molts dels països de l’Europa de l’est es trobaven en la segona etapa o en transició cap a la tercera (etapa posttransicional) i, a l’igual que la II Guerra Mundial, va suposar un material descens del creixement natural, a causa, en primer lloc, de l’elevada mortalitat i, sobretot, de la caiguda en picat de la natalitat.

 Durant el període d’entre guerres es va detectar una clara recuperació de la població, més important de l’any 1930 a 1940, i destacant per sobre dels altres el cas de Txecoslovàquia.

 Aquesta recuperació però, no va ser ni de bon tros tan important com la que es va produir després de la II Guerra Mundial. Així doncs, un aspecte comú que podem observar en tots els països, tal com podem veure en la taula, és l’elevat creixement natural que va caracteritzar la majoria dels països europeus a finals dels 40 i durant els 50, fruit d’unes taxes de natalitat molt elevades. És una època d’eufòria. És el fenomen anomenat Baby boom. L’únic país de l’Europa de l’est que en aquells moments registrava un creixement natural bastant baix (0,4% el 1950) era l’RDA, principalment a causa de la massiva emigració de població jove cap a occident (tot i la construcció del Mur), cosa que va incidir de manera decisiva en les taxes de natalitat.

 A partir de 1960 podem diferenciar una nova etapa, caracteritzada per un descens generalitzat de les taxes de creixement natural, a excepció d’Albània, que com comentarem en l’apartat dedicat al moviment natural de la població, en l’actualitat és el país europeu amb una natalitat més elevada (25,2% el 1990). Aquest descens del creixement natural es va traduir en una reducció del ritme de creixement de la població, i aquesta tendència s’ha accentuat a mesura que ens hem anat aproximant a l’actualitat, amb una natalitat cada vegada més baixa. Podem dir que aquest procés és el mateix que ha afectat la resta de països europeus, encara que amb un retard considerable respecte a aquests. Això es pot observar en el fet que només hi ha un país que perdia població fins a 1980 que és l’ex-RDA.

 L’esperança de vida al néixer, al seu torn, experimenta un creixement continu (a excepció de lleus inflexions), des de 1950 fins a l’actualitat en tots els països, tot i que aquest creixement en les últimes dècades ha disminuït. Remarquem també que, al mateix temps que l’esperança de vida ha augmentat, s’han accentuat les diferències entre el sexe masculí i el femení a favor del segon, característica que també es dóna a la resta d’Europa. Els casos més extrems són Txecoslovàquia (8,56 anys de diferència el 1989), Hongria (8,58 al 1990) i Polònia (8,98 al 1990).

 Tots aquests aspectes comentats, destacant per sobre de tots la baixa natalitat, fan que s’hagi produït un procés progressiu d’envelliment de la població, encara no comparable però, al dels països de l’Europa occidental. Analitzant les piràmides de població de 1990 es pot veure com els percentatges de població masculina i femenina són molt elevats fins aproximadament els 45-50 anys, a partir dels quals la piràmide s’aprima. Així doncs, encara no es troben en un estat d’envelliment gaire avançat.

 Com a situacions més recents hem de tenir en compte els casos de l’ex-Txecoslovàquia -que el 1992 es va dividir en la República Federativa Txeca i Eslovaca-, el de l’ex-RDA -que el 1989 es va unir amb l’exRFA, formant l’única Alemanya-, i el de l’ex-Iugoslàvia -que des de 1991 es trobava en conflicte bèl·lic, havent-se firmat la pau el 20 de novembre de 1995. És evident que aquestes situacions han suposat i suposaran canvis importants en totes les variables demogràfiques d’aquests països. En el cas de Txecoslovàquia, la població s’ha repartit de la manera següent: 10.302.215 hab. en la República Federativa Txeca (130,6 h/km2) i 527.335 hab. en la d’Eslovàquia (107,9 h/km2). Pel que fa a l’RDA, l’últim cens abans de l’annexió amb l’RFA va ser el 31 de desembre de 1981, i enregistra 16.705.635 hab. Per últim, el cas de l’ex-Iugoslàvia és el que ha transtornat més la situació anterior, ja que es calcula que la guerra ha causat 250.000 morts, a part de migracions forçades de prop de 2 milions de persones i una clara reducció de la natalitat.

 El creixement natural de la població en els països de l’est en el context del s. XX és progressiu i, en el seu conjunt, actualment encara és positiu, atès que en el període 1984-89 aquests països han experimentat un creixement del 0,3%. Ara bé, en les últimes dues dècades molts països han tingut un estancament en el seu creixement, i fins i tot alguns pocs han experimentat una davallada en l’evolució total del nombre de la població. Partint, per tant, que tenim països en creixement, d’altres que tenen un estancament, i finalment alguns que tenen un creixement vegetatiu, el podem tipificar en base a tres grups de països: els que creixen, els que s’estanquen i els que decreixen.

 Els únics països amb un caràctrer marcadament positiu són Albània i l’ex-Iugoslàvia. Ambdós es caracteritzaven (abans del 1991) per tenir unes taxes de mortalitat força baixes del 5,6% i de 8,9% respectivament (taula d’evolució dels principals indicadors demogràfics) en el context europeu, en part per tenir una estructura de població predominantment jove, i tenen unes taxes de natalitat altes [25,2% Albània i 14,1% ex-Iugoslàvia-]. Per tant, analitzant aquests aspectes i considerant que les migracions són ínfimes en els dos casos,  podem constatar que el creixement natural és positiu. Aquest creixement és especialment alt a Albània que té una natalitat elevadíssima en primer lloc per la manca d’una política de planificació familiar, i en segon lloc perquè el 70% de la seva població és de religió musulmana (religió amb un clar missatge pronatalista).

 Els països que tenen un estancament de la població, o bé un creixement positiu, però molt proper a zero són: l’ex-Txecoslovàquia, l’ex-RDA i Polònia. Aquesta situació és extrapolable també a molts països de l’Europa occidental, on les taxes de natalitat i mortalitat tenen uns valors similars, o bé amb una mortalitat sovint lleugerament més alta provocada per l’estructura d’una població en la qual el grup de vells és important i va en augment, i també per l’increment de l’esperança de vida.

 Finalment els països amb un creixement natural negatiu són Romania, Hongria i Bulgària. A Hongria el creixement natural ha estat constant al llarg del s. XX, però en la dècada dels vuitanta es va estancar, i en la segona meitat d’aquesta dècada (1984-89) fou fins i tot negativa (-0,2%). Aquest fet és provocat per una clara reducció de la natalitat, la qual passa del 20,9% el 1950 al 11,9% el 1992. Aquest fet provoca una tendència a l’envelliment de la població. Aquesta situació és el clar reflex del que passava en el grup descrit abans, però amb una situació encara molt més accentuada. El cas de Romania també és un cas clar de la pèrdua de població (-0,02%). Al llarg del segle aquest país ha tingut un creixement positiu fins a la dècada dels vuitanta, moment en què s’inverteix la situació, a causa del marcat descens de la natalitat i a un lleuger augment de la mortalitat. L’evolució d’aquests dos indicadors demogràfics són un clar reflex de la difícil situació econòmica d’aquest país que atravessa des de fa 15 anys, en part per culpa de la gestió desastrosa que va fer en el seu moment Nicolau Ceucescu. Bulgària durant els últims anys també ha experimentat una tendència regressiva en el seu creixement natural (-0,2% període 1984-89). Aquest fet és provocat per una alta mortalitat (del 12%) i una baixa natalitat (9%). Aquest fet provoca l’envelliment dels grups d’edat i per tant una clara tendència futura a l’estabilització del total de la població o a una lleu davallada, en funció de les migracions, que fins el 1989 van ser molt escasses, i quan es donaren Bulgària era un país emissor d’emigrats.
 

Migracions

 Les noves tendències de les migracions a l’Europa de l’est són confuses, d’una part la democratització dels règims polítics i la liberalització de la legislació referent a les migracions, i d’altra banda l’aparició de nous estímuls a la migració causada per: la crisi econòmica, social, l’atur, les tensions ètniques, la degradació del medi ambient, etc., fan que els fluxos migratoris siguin complexos (op. cit, VICHNEVSKY, European population), tant entre els països de l’antic bloc socialista, com entre aquests i la resta del món. Els moviments migratoris internacionals també són importants (migracions interiors).

 Les migracions exteriors poden ser de curta o llarga durada, o bé definitives. En aquest sentit esdeveniments que políticament van simbolitzar grans canvis, com la caiguda del mur de Berlin el 1989, van tenir importants efectes des del punt de vista de les migracions. Per exemple, durant el primer any sense mur, 1,5 milions d’habitants de la RDA van passar al Berlín occidental i a l’RFA. Paral.lelament en aquelles dates d’esfonsament de les fronteres, 12 milions de ciutadans d’Hongria, Polònia i Txecoslovàquia van marxar cap a països preferentment de l’Europa occidental.

 Aquestes migracions van ser definitives en molts casos. Quan es tractava de migracions definitives es va tractar de població jove que anava a provar sort en països d’esfera capitalista, per tant els efectes en els països emissors és de l’envelliment de l’estructura de la població i d’una lleu disminució de la natalitat per la pèrdua de persones en els períodes d’edat de fecundació (15-45 anys). A grans trets, per tant, els fluxos migratoris a finals dels anys 80 i a principis de l’actual dècada van ser molt importants a cuasa del canvi de situació política, i a més tenint present que des de la dècada dels anys 60 (aixecament del mur de Berlín) fins aleshores les migracions, especialment les definitives, havien estat ínfimes entre els dos blocs econòmics. Anteriorment les migracions, entre països de l’est i països occidentals, havia estat molt important en el curt període comprès entre el 1945 fins a la impermeabilització de les fronteres, en les èpoques més dures de la guerra freda. Això sí, les emigracions durant la guerra freda foren molt importants entre els països de l’esfera socialista, especialment entre l’antiga URSS i els països satèl.lits del centre d’Europa.

 Durant els anys 80 les immigracions de curta durada per motius turístics, entre els països occidentals i països com Iugoslàvia, Bulgària, Txecoslovàquia i Hongria, va anar en augment. També durant aquests anys, les immigracions i emigracions entre els països de l’Europa de l’est per estades de curta durada van ser importants, però no van ser quantificades en la majoria dels casos perquè van tenir un caràcter marcat d’il·legalitat. Foren motivats especialment per portar a terme feines clandestines o bé per intercanvis de productes en el mercat negre. Aquests moviments van ser especialment importants entre Polònia (emissora) i l’RDA (receptora).
 Les migracions internes dels països de l’esfera socialista durant l’última meitat del segle sempre van ser dirigides a consciència pels polítics per motius econòmics, nacional, ètnics, medi ambientals, etc. Aquestes migracions internes van ser sempre molt més importants a l’exURSS que en la resta dels països socialistes, fet lògic si tenim en compte l’amplitud territorial d’aquest país i la gran diversitat d’ètnies i nacions que aquest fet implica.

 Per regular aquestes migracions internes l’exURSS i alguns països socialistes van crear un mecanisme d’autorització de residència (anomenat en rus, propiska) que permetia per via administrativa les migracions internes, però limitant-ne o forçant-ne la mobilitat segons quins fossin els interessos de l’estat. En aquest sentit, per exemple a Bulgària hi havia restriccions per a aquells que volien anar a viure en ciutats com Sofia o Plovdiv. En canvi, per exemple a l’exURSS es van forçar migracions el 1986 a Txernòbil per raons òbvies (accident nuclear). A l’igual que va passar al mar d’Aral amb el problema de la dessecació de la conca a causa de la desviació dels nussos que l’alimentaven.

 Altres migracions forçades ben evidents s’han donat a l’ex-Iugoslàvia a causa del conflicte bèl.lic, que ha representat la mobilitat d’un total de 2 milions de persones entre exiliats i persones que s’han desplaçat de la regió.

 Aquestes migracions a l’Europa de l’est, des d’una perspectiva històrica, són complexes d’analitzar a causa principalment de la gran mobilitat de les fronteres provocada per les annexions i segregacions que s’han anat produint al llarg dels segles.
 

BIBLIOGRAFIA

CUALE, A. i WATKINS, S. (1986): The declive of fertility in Europe, Princeton University Press, Nova York

DECROLY, Jean-Michel i VANLAER, Jean (1991): Atlas de la population europeenne, Université de Bruselles, Brusel·les

GOLDZANT, Edmund (1980): El urbanismo en la Europa socialista, Ed. Gili, Barcelona

LIVI-BACCI, M. (1988): Ensayo sobre la historia demográfica Europea, Ed. Ariel, Barcelona

LLUCH, E. i altres (1981): Geografía de la sociedad humana. Los grandes conjuntos geográficos, vol. VII, Editorial Planeta, Barcelona

RECOLONS, Lluís (1987): Regions d’Europa: població i territori, de l’Atlàntic als Urals, Fundació Jaume Bofill i edicions La Magrana, Barcelona

TURNOCK, David (1989): The human geography of eastern Europe, Routledge, London

VV. AA. (1991): European population, vol I (country analysis), John Libbey and company, Ltd., París

VV. AA. (1991): European population, vol II (demographic dynamics), John Libbey and company, Ltd., París

VV.AA. (1993): The Europa World Yearbook, vol I, II. European Publications Ltd., London

WOODS, Robert (1993): The changing population of Europe, Blackwell, London
 
 

Evolució de la política econòmica durant el segle XX

 Abans del 1940 les incipients economies dels països de l’Europa de l’est s’emmarcaren dins del que hom denomina economia de mercat. A partir de la Segona Guerra Mundial les economies d’aquests països van patir una profunda transformació. El fet que l’exURSS sortís com una de les vencedores de la Segona Guerra Mundial va fer que aquest país expandís la seva àrea d’influència sobre tot Europa oriental. Per tant els grans trets de la política econòmica d’aquests països seria el reflex del que es fes a Moscou, ciutat on marcaren totes les polítiques sota l’òptica de la ideologia socialista.

 El socialisme considera que les relacions de propietat són la manifestació de la dominació de classe. En funció d’aquest fet els partits comunistes que estaven al poder de l’Europa de l’Est van centrar la seva acció política i econòmica sobre la transformació del règim de la propietat. Aquest procés de socialització pot subdividir-se en dues etapes: En una primera etapa (els primers anys de la postguerra) es va procedir a abolir la propietat privada dels mitjans de producció, per tal d’assentar les bases d’una propietat socialista; i en una segona etapa es passà a crear una administració econòmica encarregada de dirigir les unitats de producció. Paral·lelament a totes aquestes reformes estructurals de l’economia, sobretot després de la guerra, es van haver d’aixecar les economies pràcticament des del no res (per exemple Hongria el 1946 dedicà un 46% de la producció a fer reparacions).

 Malgrat que els països de l’est seguiren un procés de socialització de les seves economies segons el model soviètic, al llarg dels anys cada país evoluciona a partir d’aquest model, però amb matisos diferents. En general entre el model de l’exURSS i el dels països de l’Europa oriental s’establiren diferències en base a dues constatacions:

• Per regla general les nacionalitzacions a Europa foren de manera més progressiva que a l’Unió Soviètica. A Europa aquestes nacionalitzacions no es van aplicar al sòl i van resultar més limitades que a l’exURSS en el que es refereix a l’àmbit industrial.
• La socialització de l’agricultura a Europa s’efectuarà de tal manera que conjuntament amb el sector estatal o cooperatiu subsistí un sector privat força important.

A partir d’aquests fets podem afirmar que el model socialista aplicat a Europa no fou, en general, tan ortodox.

 Així com els països de l’Europa occidental es van agrupar sota la CECA, i posterioment a la CEE, l’any 1949 es va fundar el Consell d’Assistència Econòmica Mútua (CAEM), conegut també per COMECON. Aquest Consell, fundat per iniciativa soviètica, era una organització formada pels països de l’antic bloc socialista, amb l’objectiu de procurar una col·laboració econòmica més estreta entre els països d’economies socialitzades, a fi d’equilibrar-ne el desenvolupament econòmic, accelerar-hi el desenvolupament tecnològic, industrial i agrícola, unificar les polítiques monetàries, incrementar la productivitat del treball i millorar el nivell de vida. Els països europeus que es van integrar al CAEM van ser Bulgària (1949), Hongria (1949), Polònia (1949), Romania (1949), Txecoslovàquia (1949), URSS (1949), Albània (1950), RDA (1950) i Iugoslàvia (1964).

L’òrgan principal dels CAEM era el Comitè executiu, contituït pels caps de govern dels països membres. L’òrgan operatiu era el Secretariat General, amb seu a Moscou. A part d’aquests òrgans també tenia una oficina de planificació, comissions sectorials, dos bancs (eren bancs internacionals de cooperació econòmica) i diversos instituts.

 Ls relacions econòmiques, comercials i polítiques van ser molt escasses entre els països del CAEM i els països occidentals, fet bastant obvi si tenim en compte que eren anys de guerra freda.

 El CAEM es va dissoldre el 1991, paral·lelament a l’esfonsament del bloc socialista. Les causes del declivi d’aquest bloc són complexes, però les raons econòmiques hi tenen bona part del pes específic. Aquestes raons es manifestaren en tots els països de l’Europa de l’est en: reducció del ritme de creixement i de productivitat, inflació, dèficit públic provocat per l’augment de les subvencions a béns i empreses, i finalment la reducció dels ingressos estatals a causa de la disminució dels beneficis empresarials. Aquesta situació econòmica fou reflex de la fallida del sistema de planificació que propugnava el model econòmic socialista, inestabilitat econòmica que provocà una forta precarietat en el benestar de la societat civil.

 La caiguda del bloc socialista ha fet que, a partir de la dècada dels noranta, les economies d’aquests països s’anessin integrant a l’economia de mercat amb més o menys èxit per a cada un d’aquests països de l’Europa de l’est que englobaven el CAEM. Els qui més bé s’han adaptat a la nova situació econòmica han estat la República Txeca i l’ex-RDA que s’ha unificat amb l’ex-RFA. I els països que més els està costant són països que dins que l’antic bloc socialista ja no eren els més pròspers, com per exemple Albània, Romania i Hongria. Malgrat que la integració en el món capitalista d’aquests països europeus ha estat més o menys ràpida encara, els qui estan millor no han arribat als nivells de benestar dels països integrants de la Unió Europea.
 

Activitat de la població i producció per sectors

Com podem veure en el quadre que acompanya aquest text, la força de treball (un indicador proper a la població activa) l’any 1991 era força elevada a tots els països de l’Europa de l’est, variant com a molt del 50% de Bulgària i Txecoslovàquia fins al 45% d’Hongria i Iugoslàvia. Aquestes xifres queden bastant per sota d’alguns països nòrdics com Dinamarca (56%) o Islàndia (55%), però per sobre de la majoria dels països de l’Europa occidental, com Irlanda (38%), Espanya (39%), Bèlgica (42%), Itàlia o França amb un 43%.
 
 

Notes:
A. Proporció de reemplaçament futur de la força de treball. Població menor de 15 anys dividida per un terç de la població de 15 a 59 anys.
 

Aquesta elevada activitat de la població és deguda a les altes taxes d’activitat femenina, superiors a la majoria dels països europeus restants, ja que el model d’economia socialista propugna el treball per a tota la població en conjunt. Una altra possible raó és el fet que aquests països no tenen una estructura de la població tan envellida com la resta d’Europa, de manera que la quantitat de població en edat de treballar és més gran. Respecte a la distribució per sectors s’observa, mitjançant la comparació de les xifres de 1985-88 i 1990-92, unes variacions bastant marcades, de manera que en les corresponents al primer període queda palesa la influència de l’exURSS, la qual potenciava per sobre de tot el desenvolupament de la indústria, encara qe hi ha un cas amb un pes desmesurat del sector primari, que és el d’Albània. A partir de 1991 hi ha un trencament amb el model socialista i una adopció dels mecanismes propis de l’economia de mercat, amb la qual cosa es produeix un augment generalitzat (excepte Bulgària) i en alguns casos brusc (Albània, Txecoslovàquia i Hongria), del pes del sector terciari en detriment dels altres sectors.

A grans línies es pot destacar l’encara fort pes del sector secundari, com ara a l’ex-Txecoslovàquia o Romania, i al mateix temps una força de treball del sector primari més elevada que a la resta de països europeus (Albània és un cas extrem, amb un 56%). Tot i això, com hem dit, s’està produint un canvi força ràpid de l’estructura econòmica, que tendeix a un model semblant al dels països occidentals -per exemple tenim el cas dels Països Baixos (1990-92), amb un 5% al sector primari, 25% al secundari i 70% al terciari-.

Com a resum podem dir que els països amb una major importància del sector primari són Albània, l’ex-Iugoslàvia i Polònia. En el sector secundari trobem l’ex-Txecoslovàquia i Romania, i finalment, en el terciari, apareix Hongria, l’ex-Iugoslàvia, Bulgària i l’ex-Txecoslovàquia. Encara que no disposem de dades, en aquest tercer grup segurament també apareixiria l’antiga RDA.

Respecte a l’atur, si bé és veritat que hem dit que el model socialista propugnava el treball per a tota la població, també cal remarcar que aquest model va entrar en crisi, especialment durant el final dels 70 i la dècada dels 80, i quan va ser substituït per l’economia de lliure mercat va deixar com a herència unes taxes d’atur molt elevades, una inflació molt forta i un deute extern molt elevat, entre d’altres. Així doncs, actualment la taxa d’atur de la majoria de països actualment és superior a la mitjana europea, encara que també hi ha països de l’Europa occidental amb taxes molt altes (Espanya 18,2%, Irlanda 16,5%, Finlàndia 15,9% o Itàlia 12,7%) i al mateix temps països de l’est amb taxes baixes (l’ex-Txecoslovàquia amb un 5,3% i Romania 8,2%).
 
 

Per últim, s’ha confeccionat un quadre del PNB total i del PIB per sectors, que ve a completar la informació exposada en el primer quadre, deixant clar que el sector secundari -apareix més destacat que en la força de treball-, ja que la producció per persona en el sector secundari gairebé sempre és superior que la del sector terciari o primari.
 
 

1. Milers de milions de $ EUA 1991
2. Taxa de creix. anual (%) 1980-91
3. % del PIB 1991

Font: VV.AA. (1994): Informe sobre el desarrollo humano. PNUD, Fondo de Cultura Económica, Nova York.
 

El sector primari
 

Agricultura: La reforma agrària i els models socialitzats

Abans de la Segona Guerra Mundial la baixa productivitat agrícola dels països de l’Europa de l’est fou una constant. Per exemple el nivell de producció polonès o búlgar no arribava a 1/5 part del nivell de producció agrícola de Suïssa o Holanda durant els mateixos anys. Aquest baixa productivitat es va agreujar durant la guerra des del 1940 al 1945 per raons òbvies; però les raons de la baixa productivitat hom les pot atribuir a dues raons diferenciades:

• La gran densitat de població rural que hi havia en aquests països.
• L’impacte negatiu de les grans propietats feudals sobre la productivitat, llevat el cas de Txecoslovàquia, on amb la reforma del 1937 hi predominava l’explotació familiar.

En aquest context agrari precari un dels primers objectius dels dirigents comunistes durant la postguerra fou portar a terme la reforma agrària.La reforma agrària tingué 2 fases:

• En primer lloc es realitzà la confiscació total o parcial de les grans explotacions. Això es produí si les finques eren superiors als següents llindars per països: Polònia, 50 Ha de terra cultivable; Iugoslàvia, 25 Ha; Hongria, 57 Ha; RDA, 100 Ha. A la vegada es van fer expropiacions a terres d’estrangers, col·laboracionistes i emigrats, i a col·lectius religiosos. En part totes aquestes actuacions de la postguerra tenien un significat més polític i social que no pas econòmic, perquè en definitiva es tractava de destruir l’antiga classe dirigent. Totes aquestes actuacions van prendre diferents noms a cada país, per exemple a Hongria s’anomenà el Pla Nagy, a Iugoslàvia s’anomenà la Llei de la Reforma Agrària del 1945, i a Polònia s’anomenà Decrets Polacs de 1944 i 1946. De l’aplicació d’aquestes lleis no se’n van obtenir resultats idèntics.
• En segon lloc es portà a terme la substitució de l’explotació individual per la col·lectiva. Aquesta col·lectivització realment fou més important a l’exURSS que no pas a la resta de països europeus.

Segons la Comissió de Tipologies Agràries de la UGI a l’Europa de l’est hom hi trobava les següents tipologies d’explotació;

Agricultura socialitzada incipient: Caracteritzada per una escassa mecanització de les tasques agrícoles, per uns inputs de treball de tipus mitjà, per una extensió del sòl, juntament amb una baixa productivitat de la terra i del treball. Aquest tipus de producció és tant agrícola com ramadera. Aquest sistema agrícola era propi d’Albània, Romania, Polònia, Bulgària i Iugoslàvia.

Agricultura socialitzada mixta: Les seves característiques essencials són una alta mecanització juntament amb una escassa utilització dels adobs, explotacions de grans dimensions, baixes inversions en treball que suposa una productivitat del treball mitjanament alta. Aquests sistemes agrícoles eren propis de la URSS,  Txecoslovàquia, Hongria i la RDA.
 

Els recursos minerals i energètics

Els recursos minerals als països de l’Europa de l’est estan desigualment repartits. En aquest sentit els país més ric en minerals és Polònia, fins a l’extrem que en aquest, per exemple, el carbó és el principal recurs nacional. De fet Polònia té a l’Alta Silèsia la conca carbonífera més important d’Europa, la qual està estimada en 46.000 milions de Tm (en reserva). A part del carbó com a riquesa, Polònia també té bastants altres minerals. Les estimacions de les reserves eren per al 1988 les següents (a Polònia): Plom, 49.000 Tm; Zinc, 183.000 Tm; Coure, 441.000 Tm.

La resta de països de l’est d’Europa també tenen recursos minerals, però no amb les grans quantitats de Polònia.
 

Un altre recurs abundant a l’Europa de l’est és el gas natural. Si bé té una producció ínfima al costat de l’antiga Unió Soviètica, és important en especial a Romania. No tots els països d'Europa Oriental són autosuficients en gas natural, i quan la producció no arriba al mínim per a l’autoabastiment han de recórrer a importar gas, a través dels gasoductes que connecten la CEI i altres països satèl·lits.

La produció de petroli dels països de l’Europa de l’est és molt poc destacable, llevat de Romania, país que té importants camps de petroli a Ploresti, prop del mar Negre. Ateses la manca d’aquest necessari element i la conjuntura política d’aquests respecte a l’antiga Unió Soviètica, fou indispensable que aquest darrer es transformès en el principal subministrador de petroli, que arriba a Europa a través d’una xarxa d’oleoductes important (oleoductes de l’Amistat, Amistat I, Amistat II, Adrià, etc.).

La valoració dels recursos minerals i energètics per països ofereix els següents resultats:

• A Albània la indústria es basa en l’explotació dels recursos naturals, sobretot els miners. En destaquen els sectors del crom, el ferro-níquel, el lignit, el coure. A part d’aquests minerals, Albània té petroli i gas natural amb modestes quantitats.
• La ex-RDA fou el primer productor mundial de lignit, el qual s’explotava en les mines de cel obert d’Halle-Biterfield, Messeburg i a la Baixa Lusàcia. Bona part d’aquest lignit es destinava a la producció d’energia elèctrica, però darrerament s’ha frenat la producció i el consum atès que el lignit és un mineral molt brut, i els fums de les centrals tèrmiques productores d’electricitat són en bona part les responsables de la pluja àcida. Actualment s’explota també el gas natural, malgrat que no és gaire abundant.
• Bulgària és un país que es caracteritza per la manca de recursos. Té mines d’escassa producció de les quals n’extreu plom, zinc, coure i ferro. Produeix petroli en poques quantitats.
• El poc desenvolupament de la indústria d’Hongria hom l’atribueix a la limitació de recursos minerals i energètics d’aquest país. Només té certa importància l’explotació de la bauxita de Bakony.
• Polònia, com s’ha dit al principi, és una potència minera gràcies a la gran quantitat i varietat de minerals que té en el subsòl, fins a la situació que el coure i el carbó han convertit aquest país en un important productor de minerals a escala mundial. Ara bé, cal constatar que l’explotació de tots aquests recursos també ha representat una important degradació de la qualitat de les aigües i de l’aire.
• Romania és un país que no té grans recursos minerals, ara bé té petroli amb importants quantitats i gas natural. Una molt mala política enegètica del sector industrial va fer i fa que tot el petroli que s’extreu es destini només a l’autoconsum. Aquest greu problema després de la caiguda de Ceaucescu i del comunisme s’ha estat intentant resoldre a través de diversos projectes d’optimització de l’energia.
• Finalment, Txecoslovàquia és important quant a recursos minerals. La riquesa del seu subsòl afavorí i afavoreix el funcionament de la indústria. El recurs més important que tenen és el carbó.

L’explotació de tots aquests recursos durant el període socialista fou sempre a càrrec de l’Estat, atèsa la importància que tots els models econòmics socialistes van donar a les matèries primes i a la indústria. Després de la caiguda dels antics règims socialistes la majoria de les explotacions de recursos minerals i energètics han continuat essent nacionalitzades a causa de la dificultat per privatitzar aquests sectors.
 

El sector secundari

Per tal d’entendre la situació actual de la indústria dels països de l’est, a l’igual que en el cas de la resta de sectors, és necessari fer un repàs històric de l’evolució d’aquest sector, començant amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Tal com s’ha dit en l´apartat referit a política econòmica, els anys de la postguerra es van caracteritzar per un control pràcticament absolut de l’economia d’aquests països per part de la URSS, de manera que els seus governs eren titelles d’aquesta potència. Una de les conseqüències més importants que això va suposar va ser l’expropiació i nacionalització de la indústria, cosa que va ser relativament fàcil en aquells països on aquesta anteriorment es trobava en mans dels alemanys, concretament a Polònia i Txecoslovàquia. Per tant aquesta nacionalització no va ser tan intensa com la soviètica, gràcies a les pressions exercides per la burgesia dels propis països.

La nacionalització es va traduir en una planificació centralitzada, l’objectiu econòmic principal de la qual va ser el de la industrilització, posant especial èmfasi en la indústria pesada i explotant al màxim els recursos energètics i minerals propis. Com a conseqüència d’això es va produir un gran creixement del sector secundari, i una disminució de tots els altres sectors de l’activitat en relació amb l’abans de la guerra. Aquesta planificació també es va traduir en l’elaboració d’uns plans a llarg termini molt ambiciosos (normalment quinquenals, que tenien com a objectiu el creixement econòmic), encara que la majoria dels seus objectius no es van poder assolir. Aquests plans van guiar l’economia de cada país des de la postguerra fins pràcticament la dècada dels 80, depenent el cas.

La política econòmica socialista va permetre un creixement ràpid de l’economia en comparació amb la situació anterior a la Segona Guerra Mundial, però es va fonamentar en un desenvolupament extensiu, amb una tecnologia bastant arcaica, de manera que es va aconseguir una pèrdua de la productivitat. Es va produir un augment quantitatiu de la producció, però al mateix temps una disminució qualitativa. Això també ho va afavovir la planificació central, la qual en molts casos va imposar a les empreses un increment de la producció per tal d’obtenir beneficis econòmics immediats, sense pensar en la remodelació del sector. Aquesta situació va canviar lleugerament a partir de la mort d’Stalin (1953), amb la introducció d’alguns elements de descentralització en la planificació, que va començar a l’RDA (1955) i que es va estendre plenament a la resta de països durant la dècada dels 60.

A finals dels anys 70, la indústria dels països de l’est encara patia clarament les conseqüències de la socialització de l’economia, amb un pes molt més important que la resta de sectors (per exemple: total del sector secundari, 63,1% de la renda nacional de Romania, el 1976), una excessiva especialització en la indústria pesada, un retard de la producció de primeres matèries i d’energia respecte de les indústries de transformació, un tecnologia molt arcaica (per exemple, hi havia una obstrucció al tancament de plantes obsoletes), una productivitat molt baixa, uns productes de baixa qualitat, una excessiva concentració territorial, etc.

Amb aquesta situació molts països no podien suportar més la crisi econòmica, i van iniciar un procés de descentralització i privatització de les empreses (dècada dels 80), que s’accelerà molt a partir de la fi de l’etapa socialista -nous règims democràtics, 1991-, amb l’adopció dels mecanismes propis de l’economia de mercat. Actualment una de les mesures preses per la majoria de països, sobretot els que tenen pocs recursos energètics i minerals, ha estat la potenciació de la indústria lleugera, per tal de diversificar la base industrial i disminuir al màxim les importacions.

A part de les conseqüències que el model socialista va comportar sobre la indústria, també cal tenir en compte les greus conseqüències que aquest tipus d’indústries van tenir sobre el medi ambient, que són fàcils de deduir en relació amb les característiques citades en el paràgraf anterior.

Entre d’altres, podem citar l’excessiva extracció de matèries primeres a causa de la prioritat de les indústries d’augmentar la producció, la greu contaminació sobre tot atmosfèrica i dels rius a causa de la utilització de tecnologia obsoleta i a causa, també, d’una pràcticament inexistent política mediambiental en cada estat, la destrucció de boscos per la pluja àcida, els grans desviaments de rius per la irrigació, etc. (vegeu el quadre de medi ambient i contaminació).

 En l’actualitat la majoria de les indústries d’aquests països no són gens competitives davant les d’occident, encara que existeixen importants diferències entre els països: no podem comparar, per exemple, el cas d’Albània, Romania o Hongria, amb el de l’ex-RDA o, en menor mesura, el de l’ex-Txecoslovàquia (sobretot l’actual República Txeca) i el de l’ex-Iugoslàvia (Croàcia i Sèrbia).

 A continuació s’exposen sintèticament les característiques principals de la indústria de cada país, afegint algun aspecte de la construcció, encara no comentada, només en aquells casos que destaquin per alguna raó:

 Albània: El pes del sector industrial, tot i que ha millorat respecte de l’època de la postguerra, és molt inferior que el del primari, cosa que situa aquest país com un dels menys desenvolupats econòmicament dels de l’est. La major part del sector industrial està basat en l’explotació dels recursos naturals, principalment els miners, com ara el crom, el lignit, el ferro-níquel, el coure, el petroli i el gas natural, la hidroelectricitat, el ciment, el tèxtil cotoner i la fusta. Els principals problemes que troba actualment aquest sector per expandir-se són la manca d’equipaments adequats per poder treballar, la manca de mà d’obra qualificada i, a l’igual que en la majoria de països, la utilització d’una tecnologia obsoleta (principalment a causa de les dificultats d’importació de nova tecnologia). La construcció, al seu torn, és un dels sectors més dinàmics d’aquest país perquè té la taxa de creixement urbà més alta d’Europa (2,7% en el període 1990-95).

 Bulgària: En una primera etapa d’expansió industrial, després de la guerra, van aparèixer grans complexos siderúrgics i metal.lúrgics prop de les aglomeracions urbanes gràcies, en gran part, a l’ajut de la URSS. A part d’aquests sectors, també cal tenir en compte la indústria tradicional del país, constituïda pel tèxtil i l’alimentació. Tots aquests sectors però, van patir una forta recessió que va impulsar l’Estat a reorientar la indústria (cap a mitjans dels 60). Els nous sectors que van aparèixer en un primer moment van ser el químic (adobs, detergents, cosmètics...) i les fàbriques de fibres artificials i sintètiques, que venien a substituir el sector tèxtil tradicional; en un segon moment -dècada dels setanta- van aparèixer la indústria mecànica i electrònica. Altres sectors destacables són el del vidre, calçat i cuir, ciment, etc.

 Ex-Txecoslovàquia: A diferència de molts altres països de l’Europa de l’est, aquest ja tenia una indústria important a mitjans del s. XIX, amb fàbriques de metall, tèxtil i del vidre, entre d’altres. Aquest procés es va veure afavorit per la riquesa en recursos minerals i energètics del país. Tot i això, va ser des d’un principi l’actual República Txeca la que es va desenvolupar més, mentre que Eslovàquia va continuar amb la seva tradició agrícola. Amb l’arribada de l’època comunista, com era d’esperar, es va potenciar la indústria pesant, concretament els transformats metàl·lics, però a partir d’aquests el país tenia un sistema productiu diversificat, que abastava des dels sectors bàsics fins als béns de consum. Actualment, malgrat el seu pes, aquest sector pateix moltes de les debilitats que pateixen els altres països, com són la tecnologia arcaica, manca de renovació d’equipaments, dificultat de finançament, etc.; és per això que cal una reconversió per tal de fer front a la competència dels països occidentals.

 Hongria: Al contrari que l’antiga Txecoslovàquia, Hongria no té gaires recursos minerals ni energètics, cosa que des d’un principi ha suposat un fre a l’expansió industrial. No va entrar de ple en l’etapa industrialitzadora fins a l’època socialista, i es va basar en gran part en la siderúrgia i metal·lúrgia, originant-se una forta dependència de la URSS a causa de la falta de recursos naturals propis. A partir dels anys 60 s’entra en una nova etapa en què s’intentà diversificar la base industrial, des de la fabricació de motors diesel, vehicles, maquinària i eines, fins a una indústria lleugera de béns de consum (tèxtil, alimentari i construcció). Una segona reorientació de la indústria es va fer a partir de l’any 1977, amb l’objectiu de fabricar articles de més qualitat i més valor afegit, a causa del fracàs dels plans anteriors. Actualment no podem dir que aquest objectiu s’hagi aconseguit a causa de l’escassa flexibilitat de les estructures productives, encara que la progressiva privatització de les empreses pot començar a dotar el sector d’una certa dinàmica.

 Polònia: Tot i que ja existia una certa base industrial anterior a la II Guerra Mundial, amb l’ajut soviètic es produí una reorientació cap a aquest sector en detriment de l’agricultura. Com tots els països, es va afavorir la indústria pesant, aprofitant al màxim els recursos del subsòl. Actualment les principals branques industrials són l’alimentària, siderúrgica, metal·lúrgica, de construcció de maquinària, química pesant i orgànica, farmacèutica i tèxtil. De totes aquestes, les que s’han desenvolupat més en els últims anys són la química i la farmacèutica. Pel que fa a la construcció, a diferència d’Albània, es troba en ple període de recessió causada per una sèrie de dificultats com la disminució de la producció de ciment, la pèrdua de treballadors entre 1978 i 1983 i, en conjunt, una acumulació de mancances heretades de les dècades anteriors.

 Ex-RDA: Tal com hem deixat entreveure anteriorment, la indústria d’aquest país és la de major importància i més competitiva de les d’Europa de l’est. Tot i això, la influència de la URSS també es va deixar notar, de manera que un dels sectors capdavanters de la producció és el metal.lúrgic, que produeix maquinària diversa, com turbines de vapor, equipament industrial i maquinària agrícola. Juntament amb aquest sector, un altre que des d’abans de la Segona Guerra Mundial ja tenia importància és el químic (és un dels sectors capdavanters), seguit del tèxtil, la indústria automobilística i la indústria dels aparells de precisió i d’òptica. Aquest creixement industrial ha comportat, a l’igual que la resta de països europeus però amb una magnitud major, greus problemes mediambientals: cal citar la contaminació de rius i aqüífers i la destrucció d’una part important dels boscos per la pluja àcida. Finalment, destaquem que la reunificació s’està produint amb uns costos considerables, com ara l’augment de l’atur i la inflació, amb un progressiu descontentament de la població.

 Romania: Aquest país està dotat de recursos energètics i primaris propis suficients per al desenvolupament industrial; malgrat això, el creixement desproporcionat de sectors molt consumidors d’energia (com el químic, el metal·lúrgic, el de materials de construcció, etc.) durant el període de domini soviètic, ha comportat un dèficit estructural d’energia del país. Dels sectors citats, el metal·lúrgic (especialment la siderúrgia) té un pes massa fort dins l’economia, que es tradueix en gegantines plantes d’acer, alumini, plom i coure. Darrere d’aquest sector es troba l’automobilístic i l’electrònic (que pateixen greus deficiències d’organització i tècniques), el químic (que funciona per sota el 50% de la seva capacitat) i la indústria de materials de construcció. Tots els sectors citats, a excepció de l’últim, que s’ha mostrat com un dels més productius, van enregistrar pèrdues en els últims anys. Per últim cal dir que, per tal d’evitar el màxim possible les importacions, s’està donant prioritat a les branques d’indústria lleugera.

 Ex-Iugoslàvia: Tot i que en l’actualitat ja no és el sector industrial Iugoslau que va rribar a tenir una importància cabdal dins de l’economia del país, fruit d’un intens (i fins i tot desproporcionat) procés industrialitzador, en detriment dels altres sectors. Els sectors industrials que van créixer més van ser el dedicat a la fabricació de béns de producció com la producció del coure, acer, petroli, plàstics i fibres artificials. Això va estar afavorit per la riquesa en recursos minerals i energètics del país (metalls, hidroelectricitat, carbó). La branca alimentària també va créixer notablement gràcies a la riquesa del propi país en recursos. En aquest procés, les regions que es van desenvolupar van ser especialment Croàcia i Sèrbia, trobant-se a l’altre extrem Macedònia i Montenegro. En l’actualitat la indústria ja ha perdut importància respecte del sector terciari, on el turisme va permetre, fins a l’esclat de la guerra, una important entrada de divises. Respecte de la guerra, no cal dir que aquesta ha tingut repercussions molt greus sobre tots els sectors de l’economia, i amb la divisió del país en diferents estats queden al descobert notables diferències entre el potencial industrial de cadascun (en funció del que hem dit sobre cada regió).
 

El sector terciari

El comerç

 En termes generals, les relacions comercials dels països de l’Europa de l’est amb els països occidentals van ser escasses durant l’època dels règims socialistes. En canvi, els lligams que els unia amb l’antiga Unió Soviètica i amb els propis països del COMECON van fer que els intercanvis entre aquests fossin molt importants.

 Les relacions amb el món occidental a nivell comercial van començar a ser una mica importants a partir dels anys seixanta quan entre el període 1956-1968 els intercanvis van augmentar en un 10%. Aquest fet comportà per als països més orientals d’Europa una certa revifalla econòmica a partir de la dècada dels setanta. Aquestes relacions comercials han augmentat ostensiblement en els anys vuitanta i noranta coincidint amb la desfeta dels règims anteriors. Aquestes relacions comercials desglosades per països ens permet de veure millor la situació actual i passada.

 Albània, a causa del seu aïllament polític, no va mantenir gaires relacions comercials abans del desmembrament del bloc socialista. Malgrat tot mantenia un cert equilibri entre importacions i exportacions, que mantenia sobretot amb el CAEM, Itàlia i Grècia, i també amb el Tercer Món (Egipte i Algèria). Albània exportava i exporta ferro-níquel, electricitat, tabac i conserves vegetals, i importa maquinària, material de transport i combustibles.

 L’ex-RDA era un dels principals motors econòmics del CAEM, sobre tot a nivell industrial. Aquests fet el feia un país exportador de maquinària industrial, agrícola, de productes químics i de productes manufacturats. En canvi havia d’importar petroli, gas natural i altres energies. Alemanya en l’actualitat de cara al comerç exterior exporta productes similars i ha de continuar important recursos energètics.

 Atesa la manca de recursos naturals, Bulgària ha d’importar totes les matèries primeres, sobretot de l’antiga Unió Soviètica, i exporta pocs productes als països veïns.

 Hongria, a l’igual que Bulgària, ha d’importar moltes primeres matèries i productes energètics, de fet el 50% de les despeses energètiques les cobreix amb les importacions de petroli, carbó, gas natural, etc., que en un primer moment li venia la exURSS, i ara compra a uns altres països, sobretot de la Unió Europea. Exporta productes alimentaris i productes industrials.

 Iugoslàvia era el país que més relacions comercials va mantenir amb països que no eren del bloc socialista a causa de la seva particular política econòmica. Havia d’importar matèries primeres ja que les necessitats no quedaven cobertes amb els propis recursos; el mateix succeïa amb el petroli i el gas natural. Exportava productes industrials.

 Polònia gràcies a la seva gran riquesa en recursos minerals exporta carbó, coure i ferro; en canvi importa maquinària pesant i d’equipament, petroli, gas natural, productes químics i alimentaris. El 41% dels intercanvis que feia el 1988 els establia amb països del CAEM i l’exURSS, i la resta de relacions les mantenia amb la Unió Europea, Estats Units i amb països del Tercer Món, fet que els permet constatar la progressiva obertura de relacions comercials a partir de la segona meitat dels vuitanta.

 Romania manté forts vincles comercials amb la CEI, a l’igual que en el passat, i també amb Hongria i Alemanya. Hi exporta productes agrícoles i no gran cosa més a causa de la seva precarietat econòmica. Importa petroli (Orient Mitjà), malgrat tenir-ne molt, maquinària industrial i d’equipament i productes químics.

 Txecoslovàquia exportava, per la seva tradició industrial, productes derivats de la transformació del metall (maquinària industrial i agrícola, material ferroviari, armament, etc.) i importava petroli, productes alimentaris i productes químics. Aquestes relacions comercials sempre les va mantenir preferentment amb els països del CAEM.
 
 

Font: Elaboració pròpia a partir de dades publicades per Eurostat.
 
 

Turisme

 El contingut exageradament industrialista dels models socialistes feia que els serveis, i en especial el turisme, no es desenvolupessin gaire sobretot respecte dels països occidentals. Els serveis turístics es desenvoluparen a l’Europa de l’est de manera desigual .

 Albània, a causa del seu aïllament, possiblement és el país de l’est on menys s’ha desenvolupat el turisme. Aquest fet i la seva disposició en l’Adriàtic fan d’aquest país una zona amb un gran potencial per explotar, que durant l’època del règim socialista no s’aprofità perquè, per exemple, fins a 1990 només s’acceptava turisme en grup, i no s’admetien visitants individuals.

 La RDA no era un país de clara vocació turística, possiblement el que tenia més interès era Berlín, ciutat que va estar aïllada en la seva part oriental. A Bulgària i Hongria, el turisme no hi té una gran tradició, a l’igual que Romania; en canvi, sí que és més important a Polònia.

 La indústria del turisme era molt dinàmica a Iugoslàvia, país que va situar entre els països turístics desenvolupats. Va saber revaloritzar i aprofitar els recursos existents. A més a més durant els preus baixos d’aquest país el van fer atractiu per als visitants occidentals. Aquest sector va representar una entrada molt important de diners fins que a prop dels anys vuitanta es va estancar per la inestabilitat política.

 Txecoslovàquia constituïa, conjuntament amb Iugoslàvia, l’Estat de l’Europa oriental on el sector turístic estava més ben desenvolupat. De fet a finals dels vuitanta era el 8è país receptor de turistes del món. Les seves muntanyes amb balnearis, les seves ciutats i estacions d’esquí n’eren el principal incentiu.

 Un cop fet aquest repàs cal constatar que en tots aquests països el sector turístic serà possiblement el que es privatitzarà de cara al futur amb més celeritat. El número de visitants queda reflectit en la taula següent:
 

Turisme (núm. de visitants anuals per país)

Font: VV. AA. (1993): The Europa World Yearbook, Europan Publications Ltd., London
 

Transports

 Abans de començar l’anàlisi país per país, és necessari fer una sèrie de comentaris generals per al conjunt de països de l’Europa de l’est, ja que poseeixen diverses característiques conjuntes.

 La primera d’elles, i la més important, és el pes que té la xarxa ferroviària, molt més desenvolupada, ja des de principis de segle, en comparació amb tots els altres sistemes de transport. La raó d’aquesta intensa malla ferroviària és, juntament amb l’escassetat del parc automobilístic, la necessitat de transportar gran quantitat de mercaderies, que releguen a un segon pla el transport de viatgers, majoritàriament realitzat per carretera. També per al transport de mercaderies s’aprofiten bastant els cabdalosos rius que drenen aquests països, encara que tenen l’incovenient que no poden ser utilitzats durant els mesos de  més fred pel gel.

 La majoria de països amb sortida al mar han augmentat considerablement la capacitat dels seus ports, sobretot pel transport de mercaderies, i pel que fa al transport de mercaderies, i pel que fa al transport aeri, destaca el fet que hi ha vols que comuniquen amb totes les capitals de l’antic bloc de l’est, mentre que generalment la connexió amb occident és menor (principals ciutats) encara que en els últims anys la situació està canviant.

 La major part del tràfic de Bulgària està constituït pels transports ferroviaris, amb una longitud superior als 6.300 km segons dades de mitjans dels 80, època en la qual poc més de 16.000 km de carreteres es trobaven en bones condicions (el total de carreteres era superior a 32.000 km). Una xifra significativa la trobem en l’escassa importància que tenen tant el transport fluvial (tot i l’existència d’importants cursos navegables) com marítim (amb el port principal a Varma). Per últim, cal dir que el transport aeri estableix una densa xarxa de línies internacional, superior a països com Albània, Hongria o Romania.

 La situació dels transports, a l’igual que la base econòmica, és molt diferent entre els dos Estats membres de l’antiga Txecoslovàquia -una i altra cosa estan íntimament relacionades-. D’aquesta manera, l’actual Txèquia disposa d’una infraestrucutra de transports molt més desenvolupada que la d’Eslovàquia. El total de quilòmetres de ferrocarrils, principal mitjà de transport de mercaderies, és superior als 13.000 km (amb un gran nombre de línies de via doble), dels quals més de de les 2/3 parts es troben a Txèquia. El transport per carretera es troba més desenvolupat que en la resta de països de l’est. Tenint en compte tant el nombre total d’automòbils com el nombre d’automòbils per habitant, solament és superada per l’antiga RDA. Pel que fa al transport fluvial, existeix una important xarxa de navegació interior, amb dues vies principals, que són el sistema Moldava-Elba (Praga-Port d’Hamburg) i la via Danubiana. Per últim, els transports aeris, a diferència de molts dels països de l’est, tenen una bona cobertura internacional, essent Praga un centre de comunicació entre orient i occident.

 Gràcies al caràcter planer que caracteritza Hongria, la seva xarxa ferroviària disposa d’una capacitat de transport bastant alta, amb la utilització de molts vagons (i per tant més càrrega), mentre que el parc automobilístic es troba per sota de la majoria de països de l’est, a excepció de Romania. La navegació fluvial, al seu torn, és molt notable al llarg del Danubi, i té com a ports principals Budapest, Venek (Györ), Eszterjom, Dunaujvaros i Baja. Finalment, el transport aeri manté ben comunicades les principals ciutats del país, mentre que la xarxa internacional no es troba tan desenvolupada com altres països de l’est més avançats.

 La xarxa ferroviària de Polònia poseeix més de 27.000 km de longitud, pocs d’ells construïts després de 1945, amb un augment en els últims anys de les línies de via doble. El conjunt de carreteres (ferm artificial) supera els 1.400.000 km, però només uns 30.000 km són nacionals i connecten les ciutats principals, mentre que la resta es troben en condicions bastant dolentes. La importància del transport fluvial ha augmentat molt en els últims anys, mitjançant rius com el Vístula, el Worta, el Notec i el canal de Bydgoszcz, i respecte de la flota marítima aquesta és molt moderna, amb els principals ports a Szczecim, Danzing i Gdynia.

 Els sistemes de transport a l’antiga Alemanya oriental no es troben igualment desenvolupats en el conjunt del territori, en funció del nivell d’industrialització i del volum de població. D’aquesta manera en la meitat meridional es troben més desenvolupats que en la septentrional, amb una gran xarxa tant de carreteres (>45.000 km, en total, de carreteres estatals) com de ferrocarrils (>14.000 km). També es troba bastant desenvolupada la navegació interior (aproximadament amb 480 canals), encara que l’Elba i l’Oder tenen un cabal bastant irregular i durant l’hivern es troben parcialment gelats. Per últim, aquest país disposa de la millor xarxa aèria de tots els països de l’antic bloc de l’est, tant a nivell nacional com internacional.

 Romania és un dels països on el ferrocarril té molt més pes que els altres mitjans de transport, amb un parc automobilístic escàs (per exemple és un dels últims països de l’antic bloc en la relació km carreteres/habitant) i un tràfic marítim que és superat clarament pel tràfic fluvial (Danubi), on la flota representa una quarta part del total dels estats Danubians.

 El país on les condicions topogràfiques dificulten més el desenvolupament d’una xarxa de transports és, sens dubte, l’antiga Iugoslàvia, on només l’actual Eslovènia i Croàcia tenen una bona xarxa de ferrocarrils. La navegació fluvial, d’escassa importància, utilitza principalment tres vies, que són el Danubi, el Tisza i el Save (des de Belgrad fins a Sisak); la navegació marítima, en canvi, té força importància dins dels estats mediterranis, amb ports com Rijeka (el més important), Split, Sibenik, Ploue i Dubrovnik. Pel que fa al transport aeri, aquest no es troba gaire desenvolupat, encara que tradicionalment ha mantingut una bona comunicació entre les ciutats importants del país a causa de l’escàs desenvolupament de la xarxa terrestre. Per últim, no cal dir que la guerra ha malmès una part significativa de la xarxa de transports i que caldrà restaurar.

 Per acabar aquest tema, cal parlar del cas d’Albània, de la qual, tot i que no disposem de dades gaire exactes, podem afirmar que té una de les pitjors xarxes de comunicació de tot Europa de l’est, a causa del seu escàs nivell de desenvolupament. Així doncs, hi ha un escàs moviment de mercaderies i de passatgers mitjançant els transports terrestres (a diferència dels altres països, hi ha molts pocs quilòmetres de ferrocarril) i marítims, i pel que fa a l’aviació només cal dir que únicament existeix un aeroport important, a la capital, Tirana.
 

BIBLIOGRAFIA

LLUCH, E. i altres (1981): Geografía de la sociedad humana. Los grandes conjuntos geográficos, vol. VII, Editorial Planeta, Barcelona

MÉNDEZ, R. i  MOLINERO, F. (1994): Espacios y sociedades. Introducción a la geografía regional del mundo, Ariel, Barcelona

RECOLONS, Lluís (1987): Regions d’Europa: població i territori, de l’Atlàntic als Urals, Fundació Jaume Bofill i edicions La Magrana, Barcelona

TURNOCK, David (1989): The human geography of eastern Europe Routledge, London

VV.AA. (1993): The Europa World Yearbook, vol I  i  II, European Publications Ltd., London
 

Fuente:
LUZÓN, J.L. & MATEU, J. (1997): Geografia d’Europa. Text-Guia. Texto docente nº 109. Edicions de la Universitat de Barcelona.

Última actualització: 13 de Junio de 2002