GRAT 22 - Articles

M. MIRÓ, «Epigrafia mètrica de transmissió exclusivament manuscrita: a propòsit de les inscripcions cristianes de Tarragona conservades en l'Anthologia Hispana», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins 37 (1996-1997), pp. 953-971.

EPIGRAFIA MÈTRICA DE
TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT
MANUSCRITA: A PROPÒSIT DE
LES INSCRIPCIONS CRISTIANES
DE TARRAGONA CONSERVADES
EN L'ANTHOLOGIA HISPANA

MÒNICA MIRÓ VINAIXA^*

Les relacions que s'estableixen entre epigrafia i literatura poden ser
analitzades sota òptiques ben diverses i, de fet, així ho posen de manifest
els cada cop més nombrosos treballs que han anat sorgint al voltant d'a-
quest tema des que, l'any 1931, A. Stein publiqués a Praga el cèlebre estu-
di Römische Inschriften in der antiken Literatur, i, fonamentalment, des
que R. Chevallier, en els anys setanta, fixés les bases d'aquesta interrelació
en un seguit de reflexions que, sota el títol d'Épigraphie et littérature à
Rome¹, han esdevingut el punt de referència obligat per a tots aquells que
d'alguna manera vulguin contribuir amb la seva aportació a desentrellar un
problema que, lluny de ser unilateral com hom ha cregut sovint, presenta
múltiples imbricacions i facetes.

Arribat el moment d'abordar aquest tema, l'atenció dels estudiosos
s'ha fixat especialment -i gairebé de manera exclusiva- en el que podríem
anomenar l'anàlisi de les inscripcions com a element de transmissió indi-
recta, és a dir, en la recerca de citacions literàries o de loci similes dels

^* Universitat de Barcelona. Vull expressar el meu agraïment a Marc Mayer, Josep Vilella i
Helena Gimeno, pels seus nombrosos suggeriments i la seva reiterada ajuda en l'elaboració d'aquest
text. Com es diu sempre en aquests casos, omnes errores tantum ad me pertinent.

¹ Faenza, 1972 (Epigrafia e Antichità 3).

953

MÒNICA MIRÓ

grans autors clàssics dins l'epigrafia². Darrerament, i, arran d'una brillant
formulació duta a terme per N. Horsfall³ fa pràcticament deu anys, s'ha
obert una nova via, un camí invers, per a l'estudi de la interacció entre epi-
grafia i literatura: l'anàlisi de les inscripcions com a element literari o, dit
altrament, l'examen de la influència de l'epigrafia sobre la literatura, en la
mesura en què la poesia epigràfica, omnipresent en el món romà, no podia
tampoc deixar indiferents els escriptors que, com a homes de carrer, esta-

² Als estudis generals de LISSBERGER, E. (1934): Das Fortleben der römischen Elegiker
in den Carmina Epigraphica, Tübingen, CUGUSI, P. (1982): CLE e tradizione letteraria,
Epigraphica, XLIV, p. 65-107, CUGUSI, P. (1985): Aspetti Letterari dei Carmina Latina
Epigraphica, Bolonya, i RODRÍGUEZ PANTOJA, M. (1992): «Literatura» en los Carmina Latina
Epigraphica, Actes del Xè Simposi de la Secció Catalana de la SEEC (Homenatge a Josep Alsina)
(editades per E. Artigas) (Tarragona, 1990), vol. II, Tarragona, p. 133-150, cal afegir-hi un conjunt
de treballs que miren de definir la influència de diferents poetes llatins en els Carmina Latina epi-
graphica. En aquest sentit, per a Virgili, vegeu ILEWYCZ, R. (1918): Über den Einfluss Vergils auf
die Carmina Latina Epigraphica, Wiener Studien, 40, p. 68-70 i 138-149; ILEWYCZ, R. (1919):
Über den Einfluss Vergils auf die Carmina Latina Epigraphica, Wiener Studien, 41, p. 46-51 i 161-
166 i HOOGMA, R.P. (1959): Der Einfluss Vergils auf die Carmina Latina Epigraphica, Amsterdam.
Sobre la presència d'Horaci en els CLE funeraris, vegeu POPOVA, Z. (1976): Influence d'Horace
sur Carmina sepulcralia Latina Epigraphica, Annuaire de l'Univ. de Sofia. Fac. Lettres, 71/3, p. 7-
53. La influència de Catul és objecte d'estudi en POPOVA, Z. (1969): Influence de Catulle sur
Carmina sepulcralia Latina Epigraphica, Annuaire de l'Univ. de Sofia. Fac. Lettres, 63/2, p. 313-366.
Per a Tibul, vegeu POPOVA, Z. (1967): Influence de Tibulle sur Carmina sepulcralia Latina
Epigraphica, Annuaire de l'Univ. de Sofia. Fac. Lettres, 61/1, p. 105-172 i SANDERS, G. (1986):
Tibulle et l'épigraphie latine versifiée. Echos, emprunts, partages, Atti del Convegno Internazionale
di Studi su Albio Tibullo, Roma, p. 345-359 (= SANDERS, G. (1991): Lapides memores. Païens et
chrétiens face à la mort: le témoignage de l'épigraphie funéraire latine, Bolonya, p. 503-518
-Epigrafia e Antichità 11-). Els loci similes i loci paralleli de Properci en la poesia mètrica llatina
epigràfica són posats de manifest per POPOVA, Z. (1973): Influence de Properce sur Carmina sepul-
cralia Latina Epigraphica, Annuaire de l'Univ. de Sofia. Fac. Lettres, 67/1, p. 57-118. Ja en l'àmbit
de l'epigrafia hispana, cal recordar la important aportació de S. Mariner en treballs com ara MARI-
NER, S. (1952): Inscripciones Hispanas en verso, Barcelona; MARINER, S. (1960): Loci similes
virgilianos de reciente aparición, Emerita, 28, p. 317-326, i MARINER, S. (1969): Presencia de la
poesía clásica en la España antigua, Simposio sobre Antigüedad Clásica, Madrid, p. 119-131. Unes
primeres notes per a un recull de testimonis epigràfics directes de l'obra de Virgili a Hispània poden
ara llegir-se a MAYER, M. (1993): La presència de Virgili en l'epigrafia d'Hispània. Notes per a un
corpus de citacions directes, Homenatge a Miquel Tarradell, Barcelona, p. 859-864.

³ HORSFALL, N. (1986): Virgil and the Inscriptions. A reverse View, Liverpool Classical
Monthly, 11, p. 44-45.

954

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

ven exposats a rebre aquests missatges⁴.

A aquesta doble vessant, influència de la literatura sobre l'epigrafia
i influència de l'epigrafia sobre la literatura, que pot revestir formes molt
diferents, voldríem avui, amb la nostra contribució en homenatge al Dr.
Pere de Palol, afegir una reflexió sobre la problemàtica que planteja l'epigrafia
de transmissió exclusivament literària o, per a dir-ho d'una manera més
clara, aquells tituli que han perdut, sia per obra de l'atzar, sia perquè no
l'han tinguda mai, la seva realitat material i que només ens han arribat per
tradició manuscrita. Sense pretendre exposar ara les conclusions definitives
d'un treball que es vol molt més acurat i extens⁵, ens proposem encetar aquí
un tema que, sens dubte, mereix una atenció especial per tal com és impres-
cindible quan es tracta de jutjar la significació veritable d'un determinat
epígraf i el seu correcte emmarcament cronològic, és a dir, quan hom vol
interpretar globalment la inscripció per tal que pugui servir com a document
per a la història.

Abans d'abordar l'estudi de les inscripcions cristianes mètriques de
Tarragona conservades només en la Anthologia Hispana, que és el piu al
voltant del qual giren i del qual sorgeixen totes les reflexions contingudes
en aquestes pàgines, creiem necessari fer unes consideracions de caràcter
general que ens han de servir per mesurar adequadament la significació de
l'epigrafia manuscrita i la fe que mereix en qualsevol recerca epigràfica.

⁴ Recórrer aquest camí invers és un dels objectius que es proposa J. GÓMEZ PALLARÈS en tre-
balls tan interessants i suggerents com ara GÓMEZ, J. (1992a): Carmina Latina Epigraphica i poe-
sia llatina: el camí invers, Actes del Xè Simposi..., citat, vol. II, p. 195-201; GÓMEZ, J. (1992b):
Poetas latinos como "escritores" de CLE, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios latinos, n. s., 2,
p. 201-230; GÓMEZ, J. (1993a): Otros ecos en la Eneida de Virgilio: La "Evidencia" de los Carmina
Latina Epigraphica, Helmantica (Hom. al P. Oroz Reta), XLIV/133-135, p. 267-280; GÓMEZ, J.
(1993b): Aspectos epigráficos de la poesía latina, Epigraphica, LV, p. 129-158 i GÓMEZ, J. (1994):
Horacio y la Musa Epigraphica, Euphrosyne (In Honorem Prof. Manuel C. Díaz y Díaz), n. s., XXII,
p. 63-80. La influència de l'epigrafia en l'obra de Virgili s'esmenta també, si més no de passada, a
SULLIVAN, F.A. (1955-1956): Virgil and the Latin Epitaphs, Classical Journal, 51, p. 17-20. Sobre
la presència de la literatura epigràfica en la literatura més culta i erudita consulteu ara també
BÉRARD, F. (1991): Tacite et les inscriptions, ANRW, II, 33-4, p. 3007-3050; CHEVALLIER, R.
(1993): Note sur une source de l'Histoire Naturelle de Pline l'Ancien: l'épigraphie, Helmantica
(Hom. al P. Oroz Reta)..., citat, p. 457-466, i MAYER, M.: La epigrafía como recurso literario en el
Satyricon, Actas del IX Congreso Español de Estudios Clásicos (Madrid, 27-30 de setembre de
1995), en premsa.

⁵ Treball que, en qualsevol cas, constitueix una de les unitats temàtiques privilegiades en el
marc d'un estudi que, amb el títol de Litterae in titulis, realitzem, sota la direcció de Marc Mayer,
els membres del grup de recerca Littera (Laboratori per a la investigació i tractament de textos i epi-
grafia romans i antics) en el Departament de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona.

955

MÒNICA MIRÓ

Com ha posat de manifest L. Pietri⁶ en una brillant síntesi que, per la
seva significació, voldríem recollir aquí, la importància de la tradició
manuscrita en l'estudi de la producció epigràfica cristiana ha estat diversa-
ment valorada pels epigrafistes i estudiosos en general del món antic⁷.
Alguns crítics, a finals del segle passat i a començaments d'aquest segle, s'es-
forçaren a minimitzar aquesta importància. Són, per exemple, ben coneguts
els retrets que foren adreçats a Le Blant per haver inclòs en el seu Recueil
des inscriptions chrétiennes de la Gaule antérieures au VIIIe siècle⁸ els epi-
grames del santuari de Tours de la sylloge de Martinellus, o, fins i tot,
alguns dels nombrosos poemes de Venanci Fortunat. Mentre J.B. De Rossi
i C. Jullian el recolzaven, s'alçava contra Le Blant tota una sèrie d'ob-
jeccions: en primer lloc -deien -, l'absència d'indicis materials demostrava
que aquests textos reproduïts en els manuscrits no havien estat mai gravats⁹;
en segon lloc, la natura mateixa de les composicions, llur inspiració,
vocabulari i llargada, semblaven als detractors de Le Blant un artifici pura-
ment literari -això sí, amb fórmules epigràfiques per una qüestió de moda-
per a ser recitat amb motiu de la dedicació d'un santuari o arran d'algunes
festes litúrgiques, però sense necessitat d'ésser gravat enlloc; per últim, no
veien la necessitat de gravar textos en un moment en què es vivia una dava-
llada de la cultura, que passava a ser patrimoni d'una petita elit.

Lluny d'aquesta desconfiança en els epígrafs sense suport material,
J. B. De Rossi dugué a terme, a final del segle passat, una tasca considera-
ble d'anàlisi de l'epigrafia cristiana conservada únicament en els manus-
crits, i incorporà els epígrafs d'aquests còdexs als seus reculls sobre les ins-

⁶ PIETRI, L. (1988): Pagina in pariete reserata: épigraphie et architecture religieuse, La
terza età dell'epigrafia (a cura d'A. DONATI), Faenza, (Epigrafia e Antichità 9), p. 137-157.

⁷ Per a una visió històrica en els estudis epigràfics al voltant d'aquest problema, consulteu
MIRÓ, M. (1994): Interrelació text-suport epigràfic: estat de la qüestió i metodologies, (tesi de lli-
cenciatura inèdita), Barcelona, p. 125-130.

⁸ París, 1856.

⁹ Aquesta fou l'opinió de G. Boissier quan, a propòsit de diversos epigrames, escrivia en el
Journal des Savants de l'any 1890, p. 175: "Elles [les epigrammes] ne se trouvent plus sur les monu-
ments et il est même assez douteux qu'elles y aient été jamais gravées. Il me paraît d'une saine cri-
tique de les laisser dans les oeuvres de leur auteur et de ne pas en grossir inutilement les recueils épi-
graphiques".

956

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

cripcions cristianes de Roma, gairebé d'una manera indiscriminada¹⁰.

A hores d'ara, la tendència hipercrítica negativa que hom constatava
en la reacció contra Le Blant ha estat del tot abandonada. D'una banda, l'ar-
queologia ha fet sortir a la llum noves inscripcions que incrementen el nom-
bre de tituli cristians, bàsicament destinats a la consagració de basíliques,
conservats en pedra. De l'altra, els textos que es presenten en la tradició
manuscrita com a tituli han estat l'objecte de nous estudis segons criteris
interns i externs, i hom ha arribat a la conclusió que el caràcter epigràfic
d'aquests textos no pot ser, per la major part d'ells, posat en dubte. Però,
paradoxalment, o potser com una conseqüència lògica -extrema se tangunt-,
la reivindicació de l'epigrafia de tradició manuscrita desemboca, no
poques vegades, en una sobrevaloració d'aquesta. En efecte, sovint s'ac-
cepta tot i s'incorporen als corpora epigràfics, una mica com ja havia fet De
Rossi, tots els epígrafs conservats per la tradició manuscrita dels originals
dels quals mai no s'ha tingut una constància real d'existència, com si en
realitat es tractés només d'inscripcions desaparegudes. I d'aquesta manera
s'esborren del tot els límits entre literatura i epigrafia, i ni tan sols es plan-
teja la possibilitat d'una literatura que revesteix forma d'epígraf sense que
mai no arribi a gravar-se en un suport dur.

A partir dels anys vuitanta, però, les posicions se suavitzen i irromp
amb força a Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Espanya un interès per la rica

¹⁰ DE ROSSI, J.B. (1861): Inscriptiones Christianae Urbis Romae septimo saeculo anti-
quiores (= ICVR), vol. I, Roma, i DE ROSSI, J.B. (1888): Inscriptiones Christianae Urbis Romae
septimo saeculo antiquiores (= ICVR), vol. II, Roma. L'edició crítica dels codices epigraphici dels
segles VII al XV s'inclou en la primera part d'aquest segon volum, encapçalada per un Prooemium
(p. V-LXIX) on valora la importància dels tituli metrici tant literaris com epigràfics, com també dels
de transmissió exclusivament manuscrita.

957

MÒNICA MIRÓ

història de l'epigrafia manuscrita¹¹ i per la seva justa i adequada valoració.
A la hipercrítica positiva o negativa segueix la crítica moderada i científica
que no sempre, però, aconsegueix imposar-se, a causa, fonamentalment,
d'un respecte poruc envers les auctoritates i a una cautela que sovint és
excessiva. En una paraula, s'accepten les conclusions del principals estu-
diosos del segle passat o de començament d'aquest segle i es perpetuen així
una sèrie de teories no sempre provades que, o bé no són certes, o, en qual-
sevol cas, poden ser matisades, revisades i enriquides amb noves aporta-
cions.

Com a principis metodològics obvis però sovint oblidats que han de
regir tota recerca que hom vulgui fer en aquest camp, podem establir les
següents idees, amb el benentès que només ens interessa ara l'epigrafia
mètrica de transmissió exclusivament manuscrita:

a) Un epígraf mètric de transmissió exclusivament manuscrita pot
ser una inscripció perduda, però pot ser també una obra literària que reves-
teix formulari epigràfic sense que mai no hagi estat gravada sobre suport
dur.

b) Esbrinar si aquest text és merament literari o si té un caràcter
monumental gràfic evident és una tasca absolutament necessària, per tal

¹¹ Dins de l'àmbit de l'epigrafia hispànica, fou especialment important la insistència amb
què aquest tema va ser tractat en la taula rodona internacional del C.N.R.S. sobre Épigraphie
Hispanique. Problèmes de méthode et d'édition que se celebrà a Bordeus el mes de desembre de
1981 (vegeu Actes, París, 1984, i especialment les contribucions de MAYER, M.: Epigrafía hispáni-
ca y transmisión literaria con especial atención a la tradición manuscrita, p. 35-54; DONATI, A.: Una
silloge manoscritta di iscrizioni romane della Spagna del XVII secolo, p. 58-60; FABRE, G.:
Accursius, Hübner et l'épigraphie de Conimbriga, p. 61-67, i BONNEVILLE, J.N.: A propos de l'ex-
ploitation des livres anciens par E. Hübner: Las "Antigüedades" de Ambrosio de Morales (1575), p.
68-80). Una mostra evident de l'interès creixent per l'epigrafia manuscrita i la seva correcta valora-
ció són dos col.loquis internacionals íntimament relacionats amb aquest tema, celebrats, respectiva-
ment, el 1990 i el 1992. Es tracta, d'una banda, de Antonio Agustín and the Classical Culture of his
Time, organitzat pel Warburg Institute a Londres, i, de l'altra, de Ciriaco de Ancona, que tingué lloc
a la seva ciutat natal amb motiu del seu cinquè centenari. La revisió de manuscrits aparentment ben
coneguts i estudiats han introduït nous elements de contrast i estudi, així com precisions importants
no tingudes en compte per la tradició anterior. Clars exemples del que acabem de dir són, entre altres,
els treballs de GIMENO, H. i J. VILELLA (1988): Manuscrito del siglo XVIII con inscripciones
romanas: autor y cronología del manuscrito 9-3932 de la Real Academia de la Historia, Faventia, 10,
1/2, p. 117-141; MAYER, M. (1977): Notas sobre epigrafía romana barcelonesa (manuscritos de la
Biblioteca Universitaria de Barcelona), XVI Congreso Nacional de Arqueología, (Vitòria, 1975),
Saragossa, p. 889-898; MAYER, M. (1980): La Crònica de Pujades i l'epigrafia de Mataró, Faventia,
2/2, p. 101-107, i CASANOVAS, J., H. GIMENO i J. VELAZA (1994): Inscripciones latinas, ibéri-
cas y hebreas en un manuscrito del Archivo Histórico Nacional (Sección Estado, legajo 2921),
Saguntum, 27, p. 217-227.

958

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

com d'ella en depenen en gran mesura aspectes tan importants com la
correcta valoració de la fiabilitat del document, l'anàlisi del seu context o
dels seus successius contextos culturals, la seva datació, etc.

Per atènyer aquest darrer objectiu, cal dur a terme un estudi acurat
que prevegi, entre d'altres punts, l'estudi crític, en la mesura de les nostres
possibilitats, del suport de la inscripció, en cas que n'existeixi reproducció;
l'anàlisi interna del text (llengua, natura de les composicions, mètrica,
al.lusions de realia, formulari...); la possibilitat d'una seriació, sia en rela-
ció amb altres epígrafs de la mateixa sylloge o d'altres, contemporànies o
no; sia per comparació amb d'altres inscripcions que s'han conservat real-
ment; sia en un conjunt de poemes literaris d'autors de l'època, etc. La revi-
sió del manuscrit, tant de la seva paleografia i datació com de la seva histò-
ria i context sociocultural, i l'estudi de les fases successives de transmissió
completaran la visió que hom pugui tenir dels textos que s'hi contenen.
Insistim, bàsicament, en la necessitat d'una tasca comparativa capaç d'es-
borrar les fronteres relatives existents entre un carmen i un altre; un text
perdut i un de conservat; un manuscrit i un altre, i, fins i tot, una època i
una altra; un lloc i un altre. Per tal com la datació, en funció de l'absència
de context arqueològic, és, en principi, incerta, només una aproximació
general, interdisciplinària, sense límits preestablerts d'espai i de temps, i,
fonamentalment, sense idees preconcebudes, pot ajudar a treure'n l'entre-
llat, i a situar, per tant, correctament, el document en qüestió.

És això el que pretenem fer avui amb els epitafis mètrics cristians en
honor de bisbes de Tarragona continguts en la Anthologia Hispana, en el
marc d'un projecte més ambiciós que inclou la resta de tituli metrici d'a-
questa sylloge, així com altres carmina hispans interpretats com a epigrà-
fics i transmesos només per tradició manuscrita¹². Tractarem d'obrir una
sèrie d'interrogants sobre opinions i plantejaments més o menys acceptats
que poden ser qüestionats i que hauran de ser revisats en un futur immediat.

Amb el nom d'Anthologia Hispana es coneix, des de J.B. De Rossi,
un conjunt de carmina continguts en els 32 primers folis del Codex

¹² Tots aquests estudis són el fruit del recull i revisió dels Carmina Latina Epigraphica
d'Hispània que estem portant a terme a fi i efecte de fer-ne una nova edició que actualitzi el corpus
de J. Vives i el de S. Mariner, treball que constitueix la tasca fonamental de la nostra tesi doctoral
dirigida per Dr. Marc Mayer, de la Universitat de Barcelona.

959

MÒNICA MIRÓ

Parisinus Latinus 8093¹³, manuscrit descrit, a petició del mateix De Rossi,
per L. Delisle, que li assignà nacionalitat hispana i el datà en el segle VIII.
Entre aquests poemes, destaca una sèrie d'epitafis en honor a bisbes i altres
personalitats eclesiàstiques que visqueren majoritàriament en el segle VI i
que se'ns conserven en els folis 15v-16v de l'antologia. Volem detenir-nos
ara en els elogia dedicats a Ioannes, bisbe de Tarragona entre 469/470-
519/520, i a Sergius, que exercí el pontificat en aquesta seu entre 519/520 i
554/555.

Presentem, a continuació, la lectura d'aquests dos textos mètrics,
segons la darrera edició, feta per G. Alföldy¹⁴:

RIT 938

TE IOANNE(M) TARRACO COLVIT MIRIFICV(M) VATEM

TVOSQ(VE) IN HOC LOCO IN PACE CO(N)DIDIT ARTVS.

IN TE LIBRA MOR(V)M, IN TE MODESTIA TENVIT REGNVM

NITENS ELOQVIO MITISSIMVS POLLEBAS IN CORDE

GERENS CVRAM PAVPER(VM), PIETATE PR(A)EDITVS 5

AMPLA.

SCS NAMQ(VE) VITA, FIDE MAGNIFICENT<I>VS IPSE

[AP]PARVISTI CVNCTIS PERGENS AD PR(A)EMIA XPI.

TVVM NEMPE NOMEN TVAMQ(VE) DVLCISSIMA(M)

MENTE(M)

LAVDABVNT POSTERI, NV(M)QVAM ABOLENDA P(ER)

(A)EVV(M)

¹³ Conservat avui a la Biblioteca Nacional de París, havia estat primer a la Biblioteca
Colbertina (n. 1512), passant després a la Biblioteca Reial (n. 4081.3.3). Per a un estudi codicològic
dels trenta-vuit primers folis, en escriptura visigòtica, hom pot llegir l'article de VENDRELL PEÑA-
RANDA, M. (1992): Estudio de los códices de la Biblioteca Nacional de París, ms. 8093, y de la
Biblioteca Universitaria de Leiden, ms. Voss. F 111, Helmantica, XLIII 130-131, p. 147-201.
Aquesta descripció codicològica supera amb escreix les anteriors de DE ROSSI: ICVR, citat, vol. II,
p. 292-293 i de VOLLMER, F. (1905): Monumenta Germaniae historica. Auct. Ant., 14, Berlín, p.
XIX-XX, però gairebé no té en compte els aspectes paleogràfics. Sobre la secció hispana del Par.
Lat. 8903, vegeu també HÜBNER, E. (1900): Inscriptiones Hispaniae christianae. Supplementum
(=IHC), Berlín, p. V-VII; VIVES, J. (1969): Inscripciones cristianas de la España romana y visigo-
da (=ICERV), Barcelona, p. 80, i GIL, J. (1976): Epigraphica, Cuadernos de Filología Clásica, 11,
p. 565.

¹⁴ Die römischen Inschriften von Tarraco, Berlín, 1975, (Madrider Forschungen, 10.), núm.
938 i 939, respectivament. Les lectures de G. Alföldy presenten poques variants respecte a les edi-
cions anteriors d'aquests carmina.

960

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

MERITA PR(A)ECONIIS ADTOLLVNT FACTA P(ER) SCLIS. 10

DENIS (A)EQVO LIBRAM<INE MINVAN>TIBVS LVSTRIS

RECTOR DOCTOR(QVE) PR(A)EFVISTI MONACIS ET POPV-

LIS

OCTIENS DENOS VITA P(ER)AGENS FELICITER ANNOS¹⁵.

RIT 939

SOLLERS MAGNANIMVS PIVS INGENIO CATO

HIC QVIESCIT IN TVMVLO SERGI(V)S PONTIFEX SCS

QVI SACRI LABENTIA RESTAVRANS CVLMINA TEMPLI

HAVD PROCVL AB VRBE CONSTRVXIT CENOBIVM SCIS

[HVNC] PAVPERES PATREM, HVNC TVTOREM HAB<V>ERE 5

PVPILLI,

VIDV<I>S SOLAMEN, CAPTIBIS (sic) PRETIVM,

ESVRIEN<TIBV>S REPPERIT ALIMENTVM.

PROFLVVS IN LACRIMIS DEPVLIT CONTAGIA CARNIS,

CVNCTIS CARISSIMVS, EXVBERANTI GRATIA POLLENS,

PARCVS IN ABVNDANTIA, LOCVPLEX EGENTIBVS VIXIT 10

SEPTIES DENOS PR(A)ESENTIS (A)EVI PERAGENS ANNOS;

TRIA SACER, PONTIFEX PARITERQ(VE) SEPTENA

¹⁵ Sobre aquest epígraf, a més de les apreciacions de G. Alföldy (Die römischen..., citat, p.
412-413), i de les anteriors edicions (DE ROSSI, ICVR, citat, vol. II, p. 294, núm. 3; BÜCHELER,
F. (1895): Carmina Latina epigraphica, vol. I, Leipzig, núm. 699; HÜBNER, E., IHC, citat, núm.
412; DIEHL, E. (1925-1931): Inscriptiones Latinae Christianae Veteres (=ILCV), Berlín, núm.
1090; VIVES, ICERV, citat, núm. 277), vegeu FITA, F. (1900): Epigrafía cristiana de España. Nueva
obra de Hübner. Epitafios de San Victoriano Abad, Juan y Sergio arzobispos de Tarragona, y
Justiniano obispo de Valencia, Boletín de la Real Academia de la Historia, 37, p. 491-524, especial-
ment p. 514-517; FITA, F. (1903): Inscripciones visigóticas y hebreas de Tarragona, Boletín de la
Real Academia de la Historia, 43, p. 455, núm. 1, i VIVES, J. (1937/1940): La necrópolis romano-
cristiana de Tarragona. Su datación, Analecta Sacra Tarraconensia, 13, p. 51 i següents. Consulteu
MORERA I LLAURADÓ, E. (1897): Tarragona cristiana, vol. I, Tarragona, p. 158 i següents, i ara
també, a l'espera de la publicació del volum corresponent a Hispània de la Prosopographie
Chrétienne du Bas-Empire, MUÑOZ MELGAR, A. (1994): Estat de la qüestió de l'estudi dels pri-
mers segles de cristianisme a Tarragona, Analecta Sacra Tarraconensia, 67/2, p. 413-432, especial-
ment p. 431.

961

MÒNICA MIRÓ

RELIGIOSAE VIT(A)E EXPLEVIT TEMPOR<E> LVSTRA¹⁶.

En la línia de les indicacions metodològiques més amunt assenyala-
des, el nostre objectiu serà, avui, esbrinar si, amb la tradició manuscrita
com a únic testimoni però ajudant-nos de la tasca comparativa a la qual
al.ludíem abans, és possible acceptar l'existència d'un original antic d'a-
questes inscripcions, original que els estudiosos situen unànimement en el
segle VI basant-se en un fet exclusivament de realia (l'època de vida i, per
tant, d'exercici de ministeri dels personatges als quals van dedicats aquests
epitafis). Repetim que atorgar caràcter epigràfic a aquests carmina té unes
conseqüències que van més enllà de la seva inclusió o no en els reculls d'e-
pigrafia i que tenen a veure amb la correcta valoració dels documents i de
llur importància per a la història i per a la cultura literària d'un moment
determinat.

Les nostres sospites parteixen, com gairebé tot, d'una intuïció. Quan
hom llegeix aquests elogia de l'Anthologia hom s'adona del seu caràcter
excessivament culte, emfàtic, literari, i d'un cert "perfum modern"¹⁷. És
veritat que l'arqueologia de Tarraco i el seu territori ens ha proporcionat i
segueix proporcionant-nos nombrosos i riquíssims documents epigràfics
mètrics que constitueixen, sens dubte, una font de primera mà indispensa-
ble, entre d'altres coses, per a l'estudi de la composició social i de la cultura
literària dels seus pobladors. És cert també que un lloc de preferència entre
aquests documents és ocupat pels carmina Latina epigraphica tardans, que
cal situar, després de la tan debatuda crisi del segle III, en el possible con-
text d'una monumentalització, majoritàriament cristiana, que marca amb

¹⁶ Vegeu ALFÖLDY, Die römischen..., citat, p. 413-414. Anteriorment havien editat l'epí-
graf DE ROSSI, ICVR, citat, vol. II, p. 294, núm. 2; HÜBNER, IHC, citat, núm. 413; DIEHL, ILCV,
citat, núm. 1091; VIVES, ICERV, citat, núm. 278. Vegeu també FITA, Epigrafía cristiana de
España..., citat, p. 510-511; FITA, Inscripciones visigóticas y hebreas..., citat, p. 456, núm. 2;
VIVES, J. (1933): Una inscripció històrica dels màrtirs de Tarragona, Analecta Sacra Tarraconensia,
9, p. 248; VIVES, La necrópolis romano-cristiana..., citat, p. 52 i següents. Consulteu també
MORERA I LLAURADÓ, Tarragona cristiana, citat, p. 166 i següents; PUIG I CADAFALCH, J.
(1909): L'arquitectura romànica a Catalunya, vol. I, Barcelona, p. 302; SERRA VILARÓ, J. (1936):
Fructuós, Auguri i Eulogi, màrtirs sants de Tarragona, Tarragona, p. 59; PALOL, P. de (1953):
Tarraco hispanovisigoda, Tarragona, p. 97 i següents, i ara també MUÑOZ MELGAR, Estat de la
qüestió..., citat, p. 429 i 431.

¹⁷ L'expressió, que ens sembla aplicada, als nostres tituli, especialment indicada, fou empra-
da per Ch. Giraud en el seu estudi Les Tables de Salpensa et de Malaga, París, 1856², p. 12, a propò-
sit de CIL II 761, una de les inscripcions del temple d'Alcàntara.

962

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

un nou caràcter la ciutat, i li deixa una empremta del tot diversa des de la
seva mateixa concepció. Però no menys cert és el caràcter insòlit d'aquests
epitafis en el conjunt de l'epigrafia cristiana conservada d'aquesta regió i,
ben mirat, en el conjunt dels carmina cristians hispans d'aquesta època.

L'existència històrica dels personatges al.ludits en aquests dos epi-
tafis és cosa del tot provada¹⁸. Iohannes presideix, com a metropolità, el
concili de Tarragona, celebrat el 6 de novembre del 516 i redacta les seves
actes, i és el primer bisbe esmentat dels deu que les subscriuen¹⁹. També
presideix el concili de Girona, que tingué lloc el 8 de juny del 517, i hom
l'anomena novament el primer en la llista dels set bisbes que signen les
actes²⁰. Sergius fou el successor immediat en la seu episcopal de Tarragona
del metropolità Joan i presidí els concilis provincials de Barcelona²¹ de
l'any 540 i de Lleida²², de l'any 546.

Ara bé, foren compostos els epitafis d'aquests dos bisbes durant el
segle VI a fi i efecte de ser gravats en els seus sepulcres com a inscripcions
funeràries laudatòries? És a dir, es tracta de tituli honorari post mortem
positi, com afirmen tots els seus editors? Sincerament, creiem que és molt
possible que no. I és això el que intentarem formular com a hipòtesi en les
pàgines que segueixen. Per a simplificar el nostre raonament i per motius
bàsicament d'espai, hem cregut convenient fer una síntesi de la nostra
exposició en cinc apartats, que, estudiats en conjunt i desenvolupats in
extenso, permeten comprendre fins a quin punt es fa absolutament necessà-
ria una revisió de plantejaments en l'estudi de l'epigrafia mètrica tardana i
cristiana de transmissió únicament manuscrita.

¹⁸ Vegeu KAMPERS, G. (1979): Personengeschichtliche Studien zum Westgotenreich in
Spanien, Munic, p. 35, núm. 102 (per a Iohannes) i p. 35, núm. 103 (per a Sergius).

¹⁹ MARTÍNEZ DÍEZ, G. i RODRÍGUEZ, F. (1984): La Colección Canónica Hispana. Vol.
IV: Concilios Galos. Concilios Hispanos, primera parte, Madrid; vegeu Conc. Tarrac. (516), p. 280,
l. 140-141.

²⁰ MARTÍNEZ Y RODRÍGUEZ, La Colección..., citat; vegeu Conc. Gerund. (517), p. 290,
l. 92.

²¹ MIGNE: PL LXXXIV, c. 607. Per a glossar la personalitat del bisbe Sergi, vegeu també
Epistola s. Iusti Urgellensis ad Sergium papam, MIGNE: PL LXVII, c. 961-962.

²² MARTÍNEZ Y RODRÍGUEZ, La Colección..., citat; vegeu Conc. Ilerd. (546), p. 309, l.
169-171. Sobre aquest concili provincial, hom pot consultar ara YEGUAS I GASSÓ, J. (1994): El
concili provincial visiogòtic de Lleida en el 546, Analecta Sacra Tarraconensia, 67/2, p. 525-525.

963

MÒNICA MIRÓ

· 1. Context arqueològic i cultural

L'absència d'indicis materials de l'existència d'un context arqueo-
lògic al qual s'adeqüin aquestes inscripcions no és una prova suficient
per demostrar que els textos reproduïts en els manuscrits no hagin estat
mai gravats però, en qualsevol cas, pot permetre qüestionar la seva mate-
rialitat i no hauria de constituir mai un pretext sobre el qual, sense altres
proves que ho corroborin, hom pugui argumentar tota una activitat edilí-
cia i monàstica a la ciutat de Tarragona durant el segle VI. Sovint, per
exemple, s'al.ludeix a l'epitafi de Sergi per a documentar la restauració
d'un temple d'aquesta època per part del bisbe i hom diu que podria trac-
tar-se de la basílica de la necròpoli paleocristiana. Així mateix, s'afirma la
construcció d'un cenobi. En realitat, però, ara per ara, no hi ha cap indici
arqueològic que ho pogui fonamentar. En efecte, el procés segons el qual
Tarragona va substituir les zones de prestigi pagà per àmbits administra-
tius i cultuals cristians a partir del segle V²³ és un fet que es dedueix per
testimonis bàsicament literaris, però manca la corroboració d'aquestes
dades per l'arqueologia. Les dues construccions basilicals, la situada a la
necròpoli i la de l'amfiteatre, presenten encara nombrosos dubtes als ulls
dels investigadors.

Dubtós també és el context cultural en què aquests epitafis haurien
estat creats²⁴. Malgrat la certa expansió cultural de la Hispània visigòtica i
especialment de Toledo, no hem d'oblidar que aquests tituli metrici hispans
de tradició manuscrita, si s'accepta la datació proposada, apareixerien
majoritàriament al voltant dels segles VI-VII, temps durant el qual s'ob-
serva, a la resta de l'Imperi, una desaparició o, si més no, una important
minva d'aquest tipus de documents.

· 2. Natura de les composicions: anàlisi del text i del seu contingut

La natura mateixa de les composicions, llur inspiració, vocabulari i

²³ Vegeu GARCÍA MORENO, L.A. (1977-1978): La cristianización de la topografía de las
ciudades de la Península Ibérica durante la Antigüedad Tardía, Archivo Español de Arqueología, L-
LI, p. 311-321, i BARRAL, X. (1982): Transformacions de la topografia urbana a la Hispània
Cristiana durant l'antiguitat tardana, II Reunió d'Arqueologia Paleocristiana Hispànica (Montserrat
1978), Barcelona, p. 105-132.

²⁴ Vegeu DÍAZ Y DÍAZ, M.C. (1971): Aspectos de la cultura literaria en la España visigó-
tica, Anales toledanos, 3, p. 33-58, i VELÁZQUEZ, I. (1994): Ámbitos y ambientes de la cultura
escrita en Hispania (s. VI): de Martín de Braga a Leandro de Sevilla, Studia Ephemeridis
Augustinianum, 46, p. 329-351.

964

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

llargada fan pensar d'entrada en un artifici purament literari que revesteix
fórmules epigràfiques per una qüestió, probablement, de moda, i que s'en-
tén millor en un context cerimonial i, fins i tot, de regulació de l'any litúr-
gic que no pas gravat en una lacònica tomba cristiana del segle VI, per molt
que aquesta conservi les restes d'un alta dignitat eclesiàstica²⁵. El mèrit
literari d'aquests epígrafs de transmissió manuscrita és, en termes filolò-
gics, molt superior al dels que realment ens han arribat. Manlleven, sovint,
expressions literals d'autors com Venanci Fortunat o Eugeni de Toledo²⁶,
que, en canvi, no es troben en els originals antics de la mateixa època.
D'altra banda, es tracta d'una poesia fonamentalment quantitativa i, en ter-
mes generals, correcta, quan el que s'imposa en els epígrafs conservats és
la versificació rítmica o, com a molt, l'hexàmetre -i, en menor grau, el
pentàmetre- que, per la coincidència d'ictus i accents, s'adaptava millor a
la nova tècnica de versificació. Els epitafis tenen poques notícies històri-
ques i la informació que contenen, no tan sols és genèrica i aplicable a la
major part dels personatges atestats, sinó que sovint es podria titllar d'a-
nacrònica o desfasada. En aquest sentit, és potser útil recordar que, per pri-
mer cop, es documenten en aquests epitafis bisbes amb una especial cura
dels monestirs. Aquesta indicació, que és gairebé omnipresent en els epita-
fis mètrics conservats en la Anthologia Hispana, no s'adequa a la realitat,
car són poquíssims en aquest període els bisbes que hagin estat abats al
mateix temps²⁷. L'activitat especial del bisbe com a fundador de monestirs
és, doncs, rara, i en canvi, s'emmarcaria molt millor en un context medie-
val carolingi o, fins i tot, en els segles XI-XII.

· 3. La memòria dels bisbes

Amb aquest títol volem recordar un important estudi sobre la figura
del bisbe a la Itàlia septentrional des dels orígens fins al segle X que pot

²⁵ Per a la mentalitat medieval, les tombes dels bisbes juguen un paper molt important a
l'hora de marcar els fasti episcopals que constitueixen l'eix cronològic de la història de la ciutat.
S'estableix un lligam particular entre les tombes dels bisbes i la memòria col.lectiva del poble. És en
aquest context on cal situar les Gesta episcoporum, els elogis de bisbes i les llistes episcopals. Gran
part de la documentació conservada només pot entendre's en el marc d'aquest culte als bisbes.

²⁶ Sobre aquests loci similes i loci paralleli, consulteu ara VELÁZQUEZ, I. (1995): Tituli
metrici de época visigoda y altomedievales: aproximación a sus tópicos y conexiones literarias,
Actas del I Congreso nacional de latín medieval (Lleó, 1-4 diciembre de 1993) (a cura de M. Pérez
González), Lleó, p. 387-394.

²⁷ L'únic cas clar és, de fet, el de Martí de Braga.

965

MÒNICA MIRÓ

proporcionar la clau per interpretar molts dels fenòmens d'àmbit episcopal
documentats a Hispània²⁸. Per bé que de vegades les realitats històriques no
són extrapolables d'un lloc a l'altre, l'anàlisi de la documentació epigràfi-
ca cristiana realment conservada a Hispània fa imaginable una situació
semblant a la descrita en aquest treball per Jean-Charles Picard, i que
podríem sintetitzar de la següent manera:

a) una primera fase que duraria aproximadament fins el 370 dC, on
el record dels bisbes pràcticament no es guarda en funció de la relativa
poca antiguitat de les seus episcopals;

b) una segona fase de desenvolupament d'aquesta memòria tributa-
da als bisbes, que cal situar a l'antiguitat tardana, concretament des de la
segona meitat del segle IV, i que, afeblint-se en el decurs del segle VI,
esdevé del tot inexistent durant el segle VII. A grans trets, la documentació
durant aquest període és abundant i coincideix amb l'expansió de la inhu-
mació ad sanctos;

c) una tercera fase intermèdia durant la qual el silenci sobre els bis-
bes és gairebé absolut. Aquesta fase s'estén entre els segles VII i VIII;

d) una darrera fase molt ben documentada que comença a les aca-
balles del segle VIII i que es caracteritza per l'aparició d'un nou model
hagiogràfic, el del bisbe reformador, evolució que coincideix amb la inhu-
mació dels bisbes en llur catedral i que culmina l'any 1000 amb una revo-
lució en les pràctiques funeràries episcopals, car no seran pocs els bisbes
que abandonaran la catedral per a confiar als monjos llurs cossos i la cura de
pregar per llurs ànimes.

Durant els segles carolingis es van, doncs, afirmant una sèrie de
novetats aparegudes en el període precedent que no entrarien en contradic-
ció amb les característiques internes dels epitafis de Joan i Sergi de
Tarragona i que s'adirien millor amb la llengua i el contingut d'aquests.

· 4. Estudi comparatiu

Hem indicat fins a quin punt és útil l'estudi comparatiu d'aquests
elogia sense realitat material conservada per a poder jutjar la seva fiabilitat.
La nostra tasca comparativa s'ha centrat, fonamentalment, en els següents
punts: l'estudi de la resta d'epígrafs de l'Anthologia Hispana; l'anàlisi
d'altres tituli metrici del segle VI de transmissió manuscrita; els tituli

²⁸ Ens estem referint a PICARD, J.-Ch. (1988): Le souvenir des évêques. Sépultures, listes
épiscopales et culte des évêques en Italie du Nord des origines au Xe siècle, Roma (BEFAR 268).

966

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

metrici dels segle VI conservats gravats, i, finalment, els carmina literaris
que revesteixen formulari epigràfic o que tenen la seva inspiració principal
en el que podríem anomenar genera epigraphica.

Les característiques que hem assenyalat pels tituli de Iohannes i
Sergius són igualment vàlides per la resta d'epitafis de l'Anthologia, i,
especialment, pel de Iustinianus, bisbe de València²⁹ (527-548). Novament,
estem davant una composició llarga, concretament de quinze versos, de
caràcter culte i literari, que documenta una tasca edilícia evergètica i
monàstica per part del bisbe. L'esment de caelebs, és a dir, de l'estat celi-
batari de Justinià, no s'explica gaire bé en el context del segle VI, i tampoc
no sembla gaire clara l'acció d'aquest bisbe com a fundador de comunitats
de verges consagrades i com a abat. Quelcom semblant podríem dir també
dels dos elogia en honor a Victorià³⁰, que, segons la tradició, fou el pri-
mer abat del cenobi d'Assan. Un d'aquests epitafis ha estat atribuït a
Venanci Fortunat. Emperò, no voldríem deixar de senyalar aquí que les
notícies d'Assan es perden al segle VII i que fou precisament prop d'aquest
monestir on fou creada al segle XI la important abadia benedictina de Sant
Victorià d'Assan³¹.

²⁹ DE ROSSI, ICVR, citat, vol. II, p. 293, núm. 1; HÜBNER, IHC, citat, núm. 409; DIEHL,
ILCV, citat, núm. 1092; VIVES, ICERV, citat, núm. 279. Sobre aquest text, vegeu també FITA,
Epigrafía cristiana de España..., citat, p. 512-514; MATEU LLOPIS, F. (1949): Las inscripciones del
obispo Justiniano y la catedral visigótica de Valencia, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 24,
p. 139-167; LLOBREGAT, E. (1977): San Vicente Mártir y Justiniano de Valencia, Silos (Homenaje
a Fray Justo Pérez de Urbel), 2 , p. 7-18, i recentment CORELL, J. i F. GRAU (1995): L'epitafi de
Justinià, bisbe de València (ca. 493-548), Analecta Sacra Tarraconensia, 68, p. 5-19, que no posen
en dubte l'existència d'un original antic d'aquest epitafi, tot i que indiquen que aquest degué desa-
parèixer ben aviat.

³⁰ DE ROSSI, ICVR, citat, vol. II, p. 294, núm. 4 i 4a; HÜBNER, IHC, citat, núm. 389-390;
DIEHL, ILCV, citat, núm. 1646; VIVES, ICERV, citat, núm. 283-284. Sobre aquest text, vegeu també
FITA, Epigrafía cristiana de España..., citat, p. 500-507. En data més recent, consulteu, sobre el
monestir d'Assan, el treball de FORTACÍN PIEDRAFITA, J. (1983): La donación del diácono
Vicente al monasterio de Asán y su posterior testamento como obispo de Huesca en el siglo VI.
Precisiones críticas para la fijación del texto, Cuadenos de Historia J. Zurita, 47-48, p. 7-70.

³¹ El nou cenobi pretengué ésser el continuador del vell de Sant Martí d'Assan. Sota Ramir
I (1035-1063) esdevigué monestir de propietat reial -capella regis-, i augmentà ràpidament el seu
patrimoni. Amb Sanç Ramires i Pere I (1063-1104) es convertí en el més important monestir de
Sobrarb i Ribagorça. La història del monestir es veu entorpida per un conjunt de documents falsos cre-
ats pel monestir per alliberar-se del bisbat de Lleida, al qual estigué supeditat des deL 1192 fins a
l'any 1216. No podem descartar que el conjunt de poemes dedicats a glossar la figura de Victorià
nasquessin amb motiu d'una translatio de les restes al nou cenobi o com a mitjà purament literari
d'assegurar la continuïtat entre tots dos monestirs.

967

MÒNICA MIRÓ

Curiosament, són els carmina de transmissió manuscrita i no els que
s'han conservat aquells que presenten les característiques que hem assen-
yalat i que, en principi, podrien ser compartides per l'epigrafia pagana i
cristiana. Dels onze tituli metrici del segle VI ressenyats per M.C. Díaz y
Díaz³², quatre són de transmissió únicament manuscrita i els conservats
tenen, en canvi, un caràcter indiscutiblement molt diferent dels que en
aquestes pàgines són objecte d'estudi. Val a dir que, d'entre tots els con-
servats, l'únic que testimonia una cultura literària elaborada és el de
Comenciolus de Cartagena, i ja el propi Hübner advertí de les correccions
i esmenes fetes a la pedra. Nosaltres, com donà a entendre J. Vives, creiem
que el text actual no és l'original antic, sinó més aviat una restauració pos-
terior total o parcial del text antic, en el supòsit que aquest hagués existit
algun cop.

Idèntic problema plantegen els tituli metrici del segle VII. Els més
elaborats es conserven exclusivament en els anomenats codices epigraphi-
ci i fonamentalment en el Parisinus Latinus 8093, és a dir, en l'Anthologia
Hispana, i en el Matritensis 10029, més conegut amb el nom de "Códice
de Azagra".

Enfront de la riquesa dels textos i de les al.lusions literàries dels
carmina de transmissió manuscrita, els epígrafs conservats no presenten un
panorama desolador o decebedor, però, en conjunt, són més senzills, de
menor extensió, caràcter rítmic i de formularis més estereotipats. Per no
allargar-nos massa, apel.larem als testimonis de les dues inscripcions tro-
bades a Gerena (Sevilla)³³, de les descobertes a la Plaza de la Almoina, a

³² Vegeu DÍAZ Y DÍAZ, M.C. (1958): Index Scriptorum Latinorum Medii Aevi
Hispanorum, Acta Salmanticensia, XIII/1, p. 17 i 18. Aquests tituli són l'epitafi de Joan, bisbe de
Tarragona (ICERV 277); els versos sobre la renovació de la basílica de València (ICERV 356); l'epi-
tafi de Venància (ICERV 291); l'epitafi de Justinià, bisbe de València (ICERV 279); l'epitafi de
Sirícia (ICERV 289); l'epitafi de Sefroni, bisbe d'Arcàvica (ICERV 276); l'epitafi de Sergi, bisbe de
Tarragona (ICERV 278); l'epitafi de Victorià, abat del monestir d'Assan (ICERV 284); els versos de
Comenciolus de la ciutat de Cartagena (ICERV 362); l'epitafi anònim i suspectum de Niebla (IHC
13*) i l'epitafi de l'abat Honori (ICERV 280).

³³ Vegeu CORREA, J.A.; PEREIRA, J. (1972): Sobre dos inscripciones halladas en Gerena
(Sevilla), Habis, 3, p. 325-329.

968

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

València³⁴, i de les que, en general, documenten bisbes i altes dignitats
eclesiàstiques³⁵. A la pregunta de si existí a l'època visigoda una epigrafia
honorífica mètrica adreçada als bisbes d'Hispània o si es tracta simplement
d'una creació literària, les inscripcions conservades ens permeten contestar
de la següent manera: els bisbes que s'esmenten en l'epigrafia són testi-
moni del record que hom els tributava, però els tituli conservats són majo-
ritàriament lacònics³⁶, sovint no són carmina i, quan ho són, no són com-
parables, ni en llengua ni en contingut, amb els tituli que conserven les
antologies epigràfiques. Aquests darrers són clarament literaris, i s'inserei-
xen en una tradició ben definida que, amb figures tan cabdals com Venanci
Fortunat, Eugeni de Toledo o Beda, va fer de la literatura un mirall de l'e-
pigrafia, generant una gran quantitat de carmina que revesteixen formula-
ri epigràfic bo i no havent estat mai gravats.

· 5. L'anàlisi dels codices epigraphici

En aquest estat de coses, es fa del tot obligada una revisió dels codi-
ces que contenen aquests tituli metrici i que, com hem vist, són el seu únic
vehicle de transmissió. Hem dit més amunt que les descripcions que hom
ha fet d'aquests manuscrits són més aviat parcials i, en general, centrades
només en les característiques codicològiques. Una anàlisi de la paleografia
i, sobretot, un estudi comparatiu donarà lloc a modificacions importants
que afecten de manera directa no només la cronologia sinó l'estudi dels
possibles centres d'emanació d'aquestes antologies. Ja J. B. DE ROSSI posà
de manifest que la lletra dels 32 primers folis del Codex Parisinus Latinus

³⁴ Vegeu ara ALFÖLDY, G. et alii (1995): Corpus Inscriptionum Latinarum II²/14, fasc. 1,
Berlín, núm. 14,90 i 14,92. Aquestes dues inscripcions són fonamentals com a documents per a la
història de València. La primera, trobada l'any 1905, pot documentar una tasca edilícia important
durant el segle VII, per tal com al.ludeix a la restauració de la primitiva catedral de València i, segons
J. Corell (CORELL, J. (1989-1990): Inscripción del obispo Anesio, atribuida erróneamente a
Justiniano, Saitabi, XXXIX-XL, p. 63-72), cal atribuir-la al bisbe Anesi. Pel que fa a la segona, que
aparegué l'any 1988, el seu caràcter fragmentari fa més difícil l'anàlisi, però, per la paleografia, sem-
bla anterior. En qualsevol cas, es tracta d'un nou testimoni mètric tardà que enriqueix el panorama
relativament pobre de la ciutat de València en aquest sentit.

³⁵ Són bàsicament les inscripcions de Sefronius, bisbe d'Arcàvica, i de l'abat Honorius, gra-
vada en una roca de Fregenal, totes dues datades en el segle VI, i, per al segle VII, entre altres, la
d'Honoratus, bisbe de Sevilla.

³⁶ Serveixin d'exemple l'epitafi del bisbe Tomàs de València (CORELL, J. (1994-1995): La
inscripció del primer bisbe històricament conegut de València, Estudis Castellonencs, 6, p. 383-390),
el d'Esteve d'Illiberis (ICERV 177) o el d'Amator d'Oretum (ICERV 263) ja en el segle VII.

969

MÒNICA MIRÓ

8093 és molt semblant a la del Codex Escurialensis R.II.18³⁷, i no deixa de
sorprendre que, malgrat aquest advertiment, encara manqui, a hores d'ara,
un estudi comparatiu entre aquests dos manuscrits i, especialment, entre
la Anthologia Hispana i el Matritensis 10029³⁸. D'altra banda, una caracte-
rística que es repeteix en aquests reculls és la seva natura antològica i la
intervenció de nombroses mans, cosa que dificulta enormement la datació
però que s'adiria molt més amb un context carolingi o clarament medieval
que amb un moment visigot. La transcripció a un únic manuscrit de carmi-
na procedents de centres culturals molt diversos tradueix una mania com-
pilatòria d'acord amb les directrius generals de la cultura carolíngia. No
manca en aquests poemes el virtuosisme formal propi de la lírica medieval.
A més, l'existència, tant en el "Códice de Azagra" com en l'Anthologia
Hispana, de marques mètriques, neumes i anotacions marginals podria jus-
tificar llur utilització escolar.

Vist tot això, podem concloure dient que, si existiren elogia mètrics
en honor de bisbes durant l'època d'esclat visigot, aquests degueren ésser
molt diferents dels carmina conservats en l'Anthologia Hispana. El simple
parangó de l'elogium de Iustinianus, bisbe de València, conservat a
l'Anthologia, amb l'epitafi honorífic episcopal trobat a la Plaza de la
Almoina l'any 1905 deixa, pensem, les coses ben clares. Un estudi filolò-
gic acurat acompanyat d'una anàlisi crítica del contingut permet, sense
problemes, afirmar que es tracta de dos tipus molt diferents de carmina.

Per tots aquests motius i amb la cautela que exigeix aquest proble-
ma abans no s'hagi dut a terme una revisió acurada de cadascun dels aspec-

³⁷ Sobre aquest manuscrit, vegeu ANTOLÍN, G. (1913): Catálogo de los códices latinos de
la Real Biblioteca de El Escorial, vol. III, Madrid, p. 481-487. Curiosament, aquest còdex, en l'in-
ventari que conté dels llibres presents a la catedral d'Oviedo l'any 882, recull sota la rúbrica Item ex
opusculis poetarum un conjunt de carmina que podrien perfectament ser una de les parts del "Códice
de Azagra", manuscrit que guarda importants relacions, fins ara posades de manifest d'una manera
molt superficial, amb la secció hispana del Parisinus Latinus 8093.

³⁸ Vegeu l'estudi codicològic de VENDRELL PEÑARANDA, M. (1979): Estudio del
Códice de Azagra, Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 10029, Revista de Archivos Bibliotecas y
Museos, LXXXII/4, p. 655-705, que, malgrat indicar algunes coincidències entre aquest manuscrit i
l'Anthologia Hispana, semblances que afecten tant la tria dels autors que s'hi recullen com aspectes
codicològics, com també la possible funcionalitat i destinataris d'aquests florilegis, en cap moment
no planteja la necessitat de revisar la cronologia proposada pels 32 primers folis del Parisinus
Latinus 8093.

970

EPIGRAFIA MÈTRICA DE TRANSMISSIÓ EXCLUSIVAMENT MANUSCRITA: A PROPÒSIT...

tes que aquí només hem apuntat, voldríem postular la inexistència en el
segle VI d'un suport monumental per a aquestes inscripcions. Els textos, o
bé no foren gravats mai, o bé patiren importants retocs en època carolíngia,
però tots els indicis ens porten a afirmar que el seu "esperit" respon més
aviat a un context cultural clarament medieval que pretén perpetuar la
memòria dels bisbes amb finalitats litúrgiques i de culte, i que es proposa
tornar a les altes dignitats eclesiàstiques un vigor superior al que varen
tenir realment, atribuint-los activitats pastorals i obres civils d'una enver-
gadura que supera els límits de les possibilitats històriques i que sovint és
anacrònica. Tal com ens arriben per tradició manuscrita, els elogia de
Iohannes i de Sergius, bisbes de Tarragona, de cap manera poden transme-
tre uns originals antics del segle VI i, si algun cop varen estar gravats,
aquesta no era sens dubte la finalitat perquè havien estat creats, per tal com
són un exemple evident d'una literatura vestida d'epigrafia que convindria
entendre en el context d'una tradició culta ben definida, amb figures tan
representatives com Venanci Fortunat, Eugeni de Toledo, Beda o Paulí de
Nola, autors per a les obres dels quals ningú no demana un número en els
corpora epigràfics.

971

GRAT Prosopografia Epistolografia Hispana Publicacions Noticiari

Disseny Web: Pere-Enric Barreda (Filologia Llatina), 1997-2007.

Última actualització: 4 de juny de 2007.